Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris latín. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris latín. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 de gener del 2019

Onofre Pou: Thesaurus Puerilis, ed. 1591


Golden Jacob:
Fa casi mig mileni un català feu un diccionari trillingüe catalana, valenciana, llatina. Hui volen que les dos primeres es convertixquen en una.


Onofre Pou: Thesaurus Puerilis, ed. 1591


















Las Provincias 22 de Noviembre de 1993
LA ÉPOCA DE LOS THESAURUS PUERILIS
Por Ricart García Moya

Los "Thesaurus Puerilis"; claro está, no son saurios del Jurásico, sino humildes
vocabularios que un gerundense afincado en Valencia editó con su dinero, y la mejor voluntad del mundo. El bueno de Onophrio Povio (Onofre Pou para los amigos) fue "candidato Philosophiae" en la Universidad de Valencia, y aprovechó su estancia en el Reino para completar el vocabulario trilingüe en valenciano, catalán y latín; según especificó en el prólogo.
La edición príncipe salió en Valencia el año 1575, siendo el "Thesaurus" un híbrido entre el "Lexicón" típico de la época -en el que podían encontrarse vocablos en varios idiomas, más su traducción latina- y los actuales opúsculos con frases para aprender una lengua en quince días.
Con el léxico valenciano del Thesaurus -que Onofre escuchaba a sus compañeros de la Universidad de Valencia- podemos saber cómo hablaban y escribían nuestros antepasados en 1575.
Por ejemplo: "Lo mes chic dels estudiants y el cavallet chiquet; la rajola chica;
carchofa, Ilatuga". Las frases son acompañadas por su versión latina, "macho del carro o mulus quadrigarius".
En la edición barcelonesa de 1580 apenas se modifica el texto, aunque escribe que está en lengua "Cathalana y Valenciana" cuando en la primera puso "Valenciana y Cathalana".
También cambia alguna terminación (torra por torre), pero la permanencia del
valenciano es notable. Así, al tratar de las medidas: "un dit, es la mes chica mesura"; y que "la punta del dit chic estesa la ma, en Valencia quatre fan alma" (f.55); alma era una medida exclusiva del Reino.
También cita "les taronges de Xátiva", y no olvida "les barraques, alqueríes, iglesies y ornaments" (f. 110) .
Curiosamente, incluso en la edición de Perpiñán (año 1591) usa los verbos
valencianos "charrar" (f.117)y "eixir" (f.17), ignorando el "surtir".
No hay duda que en Perpiñán nadie pronunciaba ni escribía "chic y chiqueta, eixida, chulles, servicis, punches, olives del cuquillo", etc.
La finalidad de Onofre no era unificar las lenguas, pues respetaba la dualidad de vocablos para un mismo concepto:
"otonyo, tardor"; "safanoria, pastanaga"; "arena, sorra"; "ballena, balena".
Es decir, no eliminaba palabras como "otonyo" (f.209) por su coincidencia
castellana. Onofre era latinista y sabía la legitimidad etimológica de este derivado de "autumnus".
También está el adverbio hoy en valenciano y catalán, "huy" y "vuy",
respectivamente. La corrupción "avui" no había nacido aún.
No hay duda que Onofre había escuchado en Valencia frases como "hora y mija", "estufes o llochs pera suar", "lo cochero de dos cavalls", y no dudó en incorporarlas al "Thesaurus" con el mayor respeto.
Además ¿por qué iba a cuestionar una lengua que tenía su intérprete en la corte de Felipe II?
Este verano, en el Archivo de la Corona de Aragón, localicé un manuscrito del año 1586 que confirmaba que los reyes utilizaban a nobles valencianos que residían en Madrid -desde el valido marqués de Denia al jurista Crespí de Valldaura como intérpretes de los memoriales procedentes del Reino.
Analicen el exordio del documento:
"Envío a Vuestra Majestad una relación de lo que la ciudad de Valencia tiene 
resuelto hacer para solemnizar la entrada. Suplícole a Vuestra Majestad la mande ver, aunque escrita en Lengua Valenciana, pues podrá servir de intérprete el Marqués de Denia". (A.C.A.; Cortes, Leg. 1350, Doc. 31 /3. Año 1586).
En esta "Memoria de Ies invencions pera la entrada del don Phelip" -traducida por el marqués de Denia al emperador- el escribano del consell utiliza vocablos y ortografía como la del Thesaurus de Onofre Pou ("joyes pera les invencions de font de vi y aigua en el sarau de la Llonja").
EI documento no es único , pues otro posterior dirigido a Felipe III repite idéntica fórmula: "aunque escrito en Lengua Valenciana", deber ser traducido al monarca. (D. 31/12).
También Carlos V tuvo su traductor de valenciano en Honorato Juan, consejero
políglota y preceptor de Felipe II. Su actividad no se limitó a traducir, sino que trató de divulgar los clásicos valencianos en la corte. A tal fin utilizó un manuscrito de Ausiás March al que añadió comentarios en castellano y colaboró en un vocabulario para facilitar la lectura del poeta.
Por tanto, a fines del XVI la lengua valenciana era respetada por políticos
valencianos, latinistas catalanes y gramáticos castellanos; no existía un complejo de inferioridad como el que tenemos en la actualidad. Veamos el ejemplo de una palabra modesta: el catalán Pou escribe "chulla" en 1575; como palabra valenciana; y en 1611, el gramático tico castellano Covarrubias recalca que chulla, chuleta, es vocablo exclusivamente valenciano. Ahora, filólogos interesados -los mismos que pretendían eliminar la ñ del castellano- alteran, burlan y desprestigian los vocablos autóctonos con el fin que todos sabemos: implantar el catalán.







dilluns, 10 de desembre del 2018

dabán

dabán ve del latín vulgar *de-ab-ante






escrit tamé debán.
adverbio y prepossisió 




DCVB - DAVANT :



|| 1. A
la part de la cara o de l'endret vers el qual l'objecte avança
normalment; cast. 
delante. a) Usat
com a adv.: 
El
dit majordom tornan de la cuyna seguesca los sobrecocs... als quals
lo dit porter davant vaja, 
Ordin.
Palat. 13. 
Los
ulls són per a mirar | tot lo que devant los ve, 
Flor
d'Enam. 44. 

Passar
davant 
a
qualcú: 
fer
més via que ell fins a contrapassar-lo anant en la mateixa
direcció. 
En
Miquel amb un parei més, mos varen passar davant, 
Alcover
Cont. 20. S'usa en combinació amb altres adverbis de lloc: 
aquí
davant, allà davant, 
etc. Y
fugi, dona, d'aquí davant!, 
Vilanova
Obres, 
xi, 44. 
Davant
davant: 
movent-se
una persona o cosa davant una altra i en la mateixa direcció
d'aquesta. 
Jesús
parlava dolçament | mig recolzat en una barca; | ... | la multitut,
davant davant, | des de les roques la seguia, 
Oliver
Obres, 
i, 90.—
b) 
Usat
com a prep.: 
Les
gens qui anauen dauant nostre senyor, 
Hom.
Org. 3 v
oEmplaza
general dauant la porta de l'eglea
doc.
a. 1250 (Pujol Docs. 24). 
Agenollà's
davant lo altar, 
Llull
Blanq. 3. 
Lo
qual stech per un dia davant la dita vila, 
Pere
IV, Cròn. 40. 
Abdós
venien | al combregar | davant l'altar | de la capella, 
Spill
4020. 
Se
passava una hora devant es miray, 
Ignor.
70. 
Davant
l'hermosa creu del Salvador,
Canigó ix. I
davant de dos dits que En Xaneta ens presentà encreuats, 
Ruyra
Parada 15. 
Davant
la Verge Blanca, davant l'iglésia freda, 
Maragall
Enllà 16. 
Tots
els ametllers ja són florits | davant del mar brillant fins a
Mallorca,
Maragall
Enllà 17. 


|| 
2. En
presència (d'algú, d'alguna cosa); cast. 
delante. Si
fet nostre senyor un preciós miracle d'un ceg que alumenà dauant
els, 
Hom.
Org. 3 v
oMe
só sovint prehat davant los altres, 
Eximenis
Conf. 20. 
Aquests
falcons, astors y cans... criden y udolen agrament de hora en hora
devant mi, 
Metge
Somni 
ii.Pere
ha fet assò devant de mi, 
Lacavalleria
Gazoph. 
L'arpa
era antiga que en els jorns de glòria | davant los reis en el
castell sonava, 
Costa
Trad. fant. 12. 
Qui
s'atreveix a alsar la veu davant meu?, 
Vilanova
Obres, 
xi, 253.
Especialment: 
a) En
presència d'un jutge o d'altra persona revestida d'autoritat per a
determinar què s'ha de fer. 
Entraren
dauant lo seinor apostoli e dauant totz los cardenals, 
doc.
a. 1251 (Pujol Docs. 343). 
Que
dins trenta dies comparega davant los dits consols, 
Consolat,
c. 25. 
O
príncep gloriós, si yo he trobat gràcia dauant vós, feu-me
mercè, 
Villena
Vita Chr., c. 1. 
Tots
els homos són germans i iguals devant Déu, 
Aurora
228.—

b) 
A
la vista (d'una cosa, d'un fet que obliga a actuar en cert sentit). 
Y
devant tal acort jo no'n podia defugir,
Obrador
Arq. lit. 10. 
May,
donchs, vensuda dobleguem la testa devant els sufriments, 
Salvà
Poes. 20. 
No
hi ha gana que valgui davant de la bona criansa, 
Vilanova
Obres, 
xi, 238.—
c) 
Davant
per davant: 
donant-se
la cara una persona o cosa amb l'altra. 
S'homo
que estava davant per davant ella, 
Roq.
35. «Les nostres cases estan davant per davant». 

|| 3. (en
els escrits) Abans; més amunt; cast. 
antes,
arriba. 
Vejaus
lo cor en tot ço que devant havets entès, 
Muntaner
Cròn., c. 6. 
Roger
de Lúria e Corral Llança..., axí com davant vos he dit, vengren
molt fadrins en Cathalunya,
ibid.,
c. 18. 

|| 4. Abans
dels altres, en una acció conjunta. 
Dir
davant 
en
el rosari: 
dirigir
la recitació del rosari dient els parenostres i avemaries i
contestant-hi els altres feels. 
Señe't
y digues devant, 
Ignor.
39. 

a) 
Dir una
cosa 
davant
davant: 
dir-la
anticipadament, per fer saber una cosa en temps oportú (Mall.). 
Si
aquest carabassot teu no s'assanta, t'ho dich devant devant!..., ab
un garrot te rompré una espatla, 
Alcover
Rond. 
ii, 268.
II.
|| 
1. m. La
part d'un objecte que correspon a la cara o a l'endret vers el qual
l'objecte avança normalment; cast. 
delantera. En
lo davant de dita frasada farà St. Sebastià, 
doc.
a. 1540 (Vidal Guide 475). 
Lo
devant del cap, 
Lacavalleria
Gazoph. 

El
davant 
davants
d'una casa: 
la
fatxada o paret de davant. 

El
davant de la xemeneia: 
post
o tela que tapa verticalment la boca d'un escalfapanxes. 
Quadros
que... poden passar per davants de xemeneya: ni color, ni dibuix, ni
perspectiva, 
Oliver
Obres, 
ii, 76. Els
davants 
d'una
camisa, d'un guardapits o d'altra peça de vestit. 
Gipó
de fay negre adornat per s'esquena y p'es devants de trenats amb
atzabeja, 
Ignor.
5. 
Carlets...
tenia poca trassa per beure a galet..., es mullà tot lo devant de la
camisa, 
Vilanova
Obres, 
iv, 9. Els
davants de la sabata: 
la
part anterior d'una sabata, des de la punta fins a la meitat dels
francs (Mallorca). 
Davant (cat.)
davants (mall.) d'antena: corda
que subjecta a proa el car de l'antena d'una barca. 
Davant
del rai: 
tram
del rai damunt el qual va el davanter que el mena (Coll de
Nargó). 
Davant
d'un carro: 
joc
o parell de rodes de la part anterior del carro. 
El
davant d'un exèrcit: 
la
davantera o avantguarda. 
Los
scots... fan quatre tropells de gent: lo dauant, qui los de Spanya
apellen dauantera, ells apellen dauantguarda, 
Eximenis
XII Crestià, c. 274 (ap. Arch. Ib. Am. 
xxiv, 353). La
cavalleria tenia lo devant o anava devant, 
Lacavalleria
Gazoph. 

|| 2. Al
davant 

el mateix valor gramatical de la simple preposició i
adverbi 
davant. Al
dauant viu un pinar, 
Vent.
Pel. 4. 
Tal
passió d'açò 'm veig al davan | que lo meu cor ne resta
tremolós, 
Auzias
March 
lxxviii. Sant
Josep va al seu davant, portant la florida vara, 
Verdaguer
Idilis. 
Jo
que me'n entro a l'escala del devant, 
Vilanova
Obres, 
xi, 14. Els
reguerons tantost nascuts cuiten a fugir del devant meu, 
Massó
Croq. 12. 
El
sol i la lluna, i el mar al davant, 
Maragall
Enllà 29. 


|| 
3. Indica
temps a venir des de cert moment que es pren com a punt de partida;
cast. 
adelante. De
aquí al devant sien enseculats en dos bosses, 
doc.
a. 1584 (Priv. Vilafr. 94). 
Procurau
de si al devant de esmenar-vos, 
Regla
de St. Francesc, a. 1614, pàg. 202. 
Volent
que de aquí al devant no tinguen força,
Ordin.
Univ. 1629, fol 5.


    Loc.
a) Esser
el de davant: 
esser
el primer, el principal.
b) No
saber quin cap li va davant: 
estar
desorientat, no saber per on prendre o què fer (Mall.).
c) Anar
davant del vent: 
esser
molt llest, deixondit (Vinaròs).
d) Anar
davant i darrera 
a
qualcú: 
cercar-lo
molt o fer-s'hi trobadís per demanar-li amb insistència alguna
cosa, per obtenir-ne profit, etc. (Mall., Men.).
e) Posar-se
al davant 
d'una
cosa: 
prendre-la
pel seu compte, assumir-ne la direcció i la responsabilitat (Mall.,
Men.).

    Refr.
a) «Qui
va davant, camina» (Mallorca); «Qui va davant, guanya la joia»
(Val.); «Qui va davant, obre es barranc» (Men.): vol dir que el qui
va davant els altres té molts avantatges.
b) «Qui
no mira al davant, arrere es queda»: vol dir que cal esser previsors
(Val.).


Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...