Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cabrechat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cabrechat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 26 d’agost del 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA CUARTA.

Tofano li tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran.


Tofanoli tanque una nit la porta de casa a la seua dona, y ella, no podén fes obrí en súpliques, fa vore que se tire a un pou, y avíe allí un códul gran. Tofano ix de casa y corre cap allí, ella entre a casa y li tanque an ell la porta, y bramán lo insulte.

Lo rey, al sentí que acababe la novela de Elisa, sense esperá, giránse cap a Laureta, li va mostrá que li tocáe an ella narrá; per lo que ella aixina va escomensá a di:
¡Oh, Amor, cuántes y quínes són les teues forses, cuáns los consells y cuántes les invensións! ¿Quín filósofo, quín artista haguere pogut alguna vegada o podríe mostrá estes sagassidats, esta inventiva, estos arguméns que inspires tú de repén al que seguix les teues patejades? Per sert que la doctrina de consevol atre es mol justeta en relassió a la teua, com mol be se pot compendre de les coses antes mostrades; a les que, amoroses siñores, yo ne afegiré una, ficada en práctica per una doneta tan simple que no sé quí mes que Amor haguere pogut mostrálay.

Va ñabé fa tems a Arezzo un home ric, de nom Tofano. An éste li va sé donada per dona una majíssima jove de nom doña Ghita, de la que ell, sense sabé per qué, pronte se va sentí selós, y donánsen cuenta ella se va enfadá; y habenli preguntat moltes vegades sobre la raó dels seus sels, y no habénli sabut ell siñalá mes que coses generals y roínes, li va víndre al ánim a la dona fel morí del mal que sense raó se temíe. Y veén que un jove, segóns lo seu juissi mol pincho, la marejáe, discretamen va escomensá a enténdres en ell; y están ya les coses tan avansades entre ell y ella que no faltáe mes que cambiá les paraules per obres, va pensá la Siñora trobá una manera per a féu.

Habén vist entre les males costums del seu home que se entreteníe eixecán lo colse, no sol va escomensá a alabál per alló, sino que lo insitáe a beure mol assobín. Y tan va pendre alló per costum, que casi totes les vegades que ella volíe, lo acabáe engatán; y cuan lo veíe ben gat, sel emportáe a dormí. Aixina se va trobá la primera vegada en lo seu amán, y después moltes vegades va continuá trobánse en ell, y tan se va confiá de les borracheres del home, que no sol habíe arribat al atrevimén de portá al querido a casa, sino que ella a vegades sen anabe en ell a la seua, que no estáe mol apartada, y después tornáe a casa., Y de esta manera continuán la enamorada dona, va passá que lo desgrassiat y cornut sen va doná cuenta de que lo animáe a beure, pero ella no bebíe may; per lo que li van entrá sospeches de lo que passáe, aixó es, que la dona lo engatáe per a pugué fé lo seu gust mentres ell dormíe la mona. Y volén de aixó, si aixina fore, tíndre probes, un día, sense beure gens en tot lo día, com si fore lo home mes abstemio (Artemio no) que ñaguere, va fé vore que anáe tou, y creénsu la dona, y pensán que ya no li calíe beure mes, lo va prepará per a dormí. Y fet aixó, segóns acostumáe a fé algunes vegades, va eixí de casa, y a casa del seu amán sen va aná, y se va quedá allí hasta mija nit.

Tofano, al no sentí a la dona, se va eixecá y va aná cap a la porta, la va tancá per dins y se va apoyá a la finestra en lo cap a fora, vigilán a vore cuán tornaríe y féli manifest que sen habíe acatat de les seues costums; y allí estáe encara cuan la dona va torná, y trobánse la porta tancada, se va assustá, y va escomensá a probá de forsála. Después de está Tofano un rato miránla, li va di: - Dona, te esforses en vano, perque aquí dins no podrás torná a entrá. Torna allí aon has estat hasta ara; y que sápigues que no tornarás may aquí hasta que de aixó, en presénsia dels teus paréns y de los veíns, te haiga fet lo honor que te convé.

La dona va escomensá a suplicá per l´amor de Deu que faiguere lo favor de obríli, perque no veníe de aon ell pensáe, sino de velá en una veína seua, perque les nits eren mol llargues y ella no podíe dormí tota la nit, ni velá sola a casa. Los rogs no li servíen de res, perque aquell animalot estabe disposat a que tots los del poble conegueren la seua vergoña, si es que no la sabíen. La dona, veén que lo suplicá no li valíe, va cambiá a les amenasses y va di: - Si no me obris te faré lo home mes desgrassiat que existix.
A lo que Tofano va contestá: - ¿Y qué podríes fém?

La dona, a la que Amor ya li habíe agullonat en los seus consells, li va contestá:
- Abans de patí la vergoña que vols fém passá sense raó, me aviaré an este pou que está aquí prop, y cuan después me trobon morta, tots creurán que tú, engatinat, me has aviát allí, y aixina, sirás pregonat, haurás de fugí o pédre tot lo que tens, o te tallarán lo cap per habém assessinat. Tofano ni se va inmutá, ni va cambiá gens la seua néssia opinió en estes paraules; per lo que la dona li va di: - Pos ya no puc patí mes, ¡Deu te perdono!

Y dit aixó, sén la nit tan fosca que apenes hauríen pogut vóres un al atre per la carrera, sen va aná la dona cap al pou; y, eixecán com va pugué una grandíssim bolo que ñabíe al peu del pou, cridán «¡Deu, perdónam!», la va dixá caure a dins del pou.

Lo códul, al arribá al aigua, va fé mol soroll, y al sentíu Tofano se va creure que se habíe aviát a dins; per lo que, agarrán lo cubo en la corda, a escape se va adressá cap al pou per a ajudála.

La dona, que se habíe amagat a un raconet prop de la porta, al vórel corre cap al pou perdén les calses, se va embutí a casa y se va tancá a dins, se va assomá a la finestra y li va di: - Se ha de beure aigua pel día, no sol per la nit. Tofano, al sentíla, se va vore burlat y va aná cap a la porta, y com no podíe entrá, li va escomensá a cridá que lo obriguere.

Ella, dixán de parlá baixet com hasta entonses habíe fet, cridán, va di: - Per los claus de nostre Siñó, borracho fastidiós, no entrarás aquí esta nit; no puc patí mes estes costums teues: ting que féli vore a tot lo món quí eres y a quin hora tornes a casa per la nit. Tofano, mol cabrechat, la va escomensá a insultá quirdán; y sentín este abalot, los veíns se van despertá y eixecá, hómens y dones, y se van assomá a les finestres y van preguntá qué ere alló. La dona va escomensá a di plorán:

- Es este mal home, que me torne gat per la nit a casa o se adorm per les tabernes y después torne an estes hores, o mes tart; ya lo hay aguantat mol, y no ha valgut de res, y com ya no u aguanto mes, hay volgut fél passá esta vergoña de tancáli la porta de casa per a vore si torne al bon camí. Lo animalot de Tofano, per la seua part, díe cóm habíe sigut la cosa y la amenassabe. La dona als seus veíns los díe:

- ¡Veigáu quín home! ¿Qué pensaríeu si yo estiguera al carré com está ell y ell estiguere a casa com estic yo? Per Deu que seguramén lo creuríeu an ell: be podéu vore lo servell que té. Diu que hay fet lo que yo crec que ha fet ell. Se ha cregut que me assustaría si aviáe no sé qué al pou, ojalá Deu que se haguere aviát de verdat y aufegat de aigua, que lo vi que se ha trascolat se hauríe batejat ben be.

Los veíns, hómens y dones, van escomensá tots a empendre a Tofano, y a fótreli la culpa an ell, y a insultál per lo que díe contra la seua dona; y enseguida va corre lo rumor de veí a veí, que va arribá hasta los paréns de la dona. Estos, anán cap allí, y sentín lo que díen uns veíns y datres, van agarrá a Tofano y lo van esbatussá, dixánlo com u haguere fet una mola de molí. Después, entrán a la casa, van pendre les coses de la dona y en ella sen van aná a casa, amenassán a Tofano en coses pijós. Tofano, veénse malparat y que los seus sels lo habíen portat per mal camí, com volíe a la seua dona, va recurrí an algúns amics que van fé de intermediaris, y al final se va torná a emportá la dona a casa, a la que va prometre no sé may mes selós; y ademés de aixó, li va doná llissénsia per a que faiguere lo que vullguere, pero en prudénsia, que ell no sen acatare. Y aixina se va quedá, tontet, cornut y esbatussat. Viva lo amor (y mórigue la avaríssia), y viva la compañía.




dimarts, 18 de febrer del 2020

Partitcrasia

Partitcrasia.


Porto mols díes volén parlá sobre este asunto, pero estic tan cabrechat, que hay anát disán pasá los díes pa ver si me tranquilisaba y hu faya en menos rabia, pero no sé cóm eisirá.
Al prinsipi la chen se reuníe en tribus, allí manáe lo jefe y los demés obedíen; tots lo respetáen al prinsipi solíe sé lo més forsut, ñabíe que defendre a la seua tribu; més tart, cuan ya ñabíe més pas, van disidí que lo triaríen entre tots. Cuan arribáe lo momén, se reuníen a la plasa més gran del poble, y allí lo triaen, casi sempre al que teníe més coneisimén; sabíen que los defendríe y miraríe per lo be de la seua chen y aisí ere.
Pero dintre de cada persona sempre ñá un home y l’home es un animal débil y ñabíe algúns que se disáen portá per los seus familiás, per los seus amics, y en ve de mirá per tot lo poble, se decantáen més per aquells.
Entonses va arribá un dels pobles mes listo que ha ñagut an este mon, los griegos y van discurrí que ere milló que lo mando, lo gobiarn del grapat de chen que vivíen chuns en ve de que manare sol un, hu fare un pesic de chen.
A eisos grapats de chen que vivíen chuns, ells los van ficá lo nom de “polis” y eisa manera de maná li van dí “democrasia” que vol dí lo gobiarn del poble. (“Demo” –poble-, “crasia” –gobiarn-).
Entonses los triats se reuníen en “consell” (asamblea), a la plasa machó (ágora) y, dabán de la chen, discutíen los asuntos de cada día y desidíen qué ere milló pa la machoría del poble.
Com ere al prinsipi, sol votáen los homens, pero no hu fáen ni les dones ni los esclavos. Casi sempre los triats eren les persones en més coneisimén.
A uns atres puestos eise “consell” estáe format per los vells del poble, se le díe “gerontocrasia” (del griego “geronto” –vells-, “crasia” –gobiarn-), mos podém enrecordá dels indios, los de les plumes y los “vells de la tribu”. A lo milló ere perque se pensáe que ells, com habíen viscut tan tems, per esperiansia sabíen més que los demés, teníen més coneisimén.
Per esta part del mon, aón vivím natres, a la Edat Michana, funsionáe un atre estilo de gobiarn: los reis. Éll o ella ere lo amo de tot, daball dell solíe ñaure una segunda escala de mandamás, que se va aná cambián en lo tems. Al prinsipi eren los siñós (nobles) y los retós (clero), algo més tart se van afechí los mandos del exiarsit (ejército) y a la radera escala estáe lo poble, sempre lo més sufrit, lo que patíe tots los caprichos dels que manáen.
Pero en lo tems va naise un atre grapat de chen, tamé per damún del poble, eren los amos dels negosis y dels dinés: los tendés y los banqués (burguesía). Estos que se aprofitáen de la sugó dels chornalés, pero als que nols arribáen los benefisis de goberná, se van conchabá y van forsá als de dal, que en lo tems habíen perdut forsa en favó dels burguesos, a repartí en ells lo gobiarn.
Uns camíns van fé marchá als reis y uns atres los van despullá de la machoría de lo que teníen, pan alló van ensurisá als chornalés dién que los de dal teníen la culpa de lo poc que los arribáe an ells y de eisa manera, més tart o casi al matéis tems que als reis, van acotolá a la segunda escala, encara que los retós y los militars se van quedá en un tros del pastel.
Ara pa arribá an aisó van prometre als de bais que portaríen una forma de gobiarn que acabaríe en totes les desigualdats, en tots los problemes que habíe ñagut hasta entonses.
Buscán, buscán se van enrecordá de la “democrasia” griega, la van adorná un poc, posánla al día de entonses y va eisí una copia de aquella vella.
Als que encara manáen un poc, com tot lo que talle lo mando que un té, van tachá la idea com a revolusionaria, pensán que lo significat de eisa palabra tornaríe a la chen en contra de la burguesía.
Pero éstos van pregoná lo que significaríe:
-Goberná pensán en la machoría, pero sense olvidás de les minoríes.
-Drets individuals: llibertat, igualdat, etc.
-Elecsións de cuan en cuan pa que los que manaren no se acostumbraren y no pugueren abusá.
-Vot igual, los machós de edat, personal, universal, secret, etc (al prinsipi an este costat, va ñaure abusos).
-Repartí lo mando según lo número de vots que cada u habíe tret.
-Etc.
Y va guañá la burguesía y va ñaure elecsións. Pero este camí lo pastel portáe uns sorpresa: los partits polítics.
Van apareise les ideologíes y los que defeníen cada una de elles se van chuntá en un partit polític.
Mentres la campaña electoral tots prometíen lo milló pal poble, pa la chen, pero en cuan arriváen adal se olvidáen de les promeses y de la chen.
Y aisó que en un prinsipi pareisíe la solusió ideal, en lo pas del tems, ham arribat avui en día y la corrupsió cheneral se ha minchat totes les idees, totes les promeses, tot lo coneisimén.
Avui lo gobiarn es una vergoña: en ve de mirá per lo poble, per la chen que se ha fiat dells y los ha votat, sol busquen lo milló pan ells, pal seus familias, pals seus amics, pa los del seu partit. Al que no poden donali mando en un bon sueldo, lo tríen de asesó en un sueldo milló, que no se guañe, que no li correspón.
Y claro tots los partits fan lo mateis, tots están formats per homens y dones que ya ham dit més adal que son débils y cauen pronte en la tentasió de fes rics, ells primés, pero tamé los seus después, tots menos los del poble que los ha votat y que los nesesite.
Los dinés se dediquen a paga tots estos chornals a eise mun de funsionaris que van creisen cada camí que ñá elecsións, perque dingú dise lo carrec, sense fé cap de selecsió, cap de aposisió, los convertisen en funsionaris y dingú proteste. Perque lo partit que entre, cuan tingue que marchá, cuan sen envasque voldrá disá als seus amics ben colocats. Al mateis tems lo primé que fán cuan arriven es puchás lo sueldo y donás més drets y més ganansies. Dingú proteste, eises coses los benefisien a tots, si ya están, be, y sino cuan arrivon ya los tocará.
Y mentres tan los vells, los chiquets y les seues escoles, los malals, les carreteres, los hospitals, los llauradós, pasanhu mal, perque les perres primé son pal sueldo dells y dels seus amics. Y pa tapamos la boca de cuan en cuan disen caure de la taula alguna molleta que mai arribe a tot lo mon y sol fá aisó, tapá alguna boca.
Y claro la chen, lo poble aguante, ensomnie, inosén, que los que vinguen hu farán milló, pero no sen salve dingú, tots son iguals. La machoria sense cap de estudis, sense cap de coneisimén puchen y se coloquen y allí se queden. Y a camins encara los paréis poc tot lo que chupen que se apunten a comisións, a empreses, a bancs, teles, etc que pan aisó han arribat adal.
Y me direu y ¿quí los vote? ¿es que la chen no se done cuenta de tot asó y los castigue a les elecsións? Pos NO, perque ya ne son mols, masa diría yo, los que chupen de la mamella, uns al gobiarn, uns atres a les autonomíes, a les diputasións, a les comarques, als achuntamens, y a tot los forats que ñán. Y eisos son agraits y seguisen votán a les mans que los alimenten.
Algú me dirá que tamé ne ñán de bons y yo li contestaré que mol pocs, se poden contá en los dits de una má y me sobraríen dits.
Cuan los falten perres, puchen més impostos o sen inventen un nau y al remat, sino, lo demanen als bancs y se van endeudán, pero es que éstos tamé han chupat de la borrega y nols poden negá res, pos tamé viuen dells.
No me agradaríe se mal profeta, pero asó no pot seguí aisina y arrivará un día que petará, vindrá la bancarrota y hu pagarem los de sempre, los que en molta sugó ham aforrat cuatre perres, sol cuatre perres, pa la vellés.
Han desfet la democrasia, la han prostituit, li han llevat lo seu sentit. Ere una bona manera de gobiarn, pere no ha ñagut persones que la hasquen sabut aprofitá, no ne ham trovat y mirá que ne han pasat en totes les elecsións que ham tingut. A frechí a la chen en los impostos, a ofegals, pagán sempre los mateisos, los de daball, ¿es que dingú sen enrecorde de natres, de la chen, del poble? NO ÑA DRET.
FIN.

divendres, 9 de març del 2018

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.



Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.



+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.

-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.

+¿Es algo que un crio pugue arregla?

-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.

+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.

-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.

+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.

-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.

+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.

-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.

+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.

-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.

+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.

-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.

+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.

-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.

Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.

+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..

-Calla charraire, que igual es una casualidat.

A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.

Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.

Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.

Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.

Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.

Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.

Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.

Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.

Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.

Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.

Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.

Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.

Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.

Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.

+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.

-Mirá te vach a esplicá algo:

Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.

Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.

Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.

A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.

Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.

Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.

La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.

Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:

Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.

Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.

De a on son sons pares, de a ón venen.

Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.

Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.

Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.

Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.



FIN.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...