Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris yayo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris yayo. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de gener del 2020

Lo carro vuit. (agüelo sebeta)


Lo carro vuit. (agüelo sebeta)





Lo carro vuit. Agüelo Sebeta, Luis Arrufat





Seguisco replegán charrades que pa mí sempre dúen alguna llisó que deuríem aprofitá y com están en castellá, intento traduiles al Chapurriau y donals lo mateis sentit en la nostra llengua.


“Un día anáen al campo lo agüelo “Sebeta” y lo seu net lo “Luiset” y, com sempre, mentres camináen, anáen charrán.


Va di lo agüelo:


-Luiset ¿Sens cóm canten los muisonets?


-Sí –va contestá lo menut- pareis una banda de música en mols instruméns.


-Y, entre lo soroll del campo, ¿Escoltes algo més? –va seguí lo yayo-


-No -li va contestá, Luiset-.


-Pos mira. Dintre de poc pasará per aquí un carro y encara te vach a dí algo més, eise carro va vuit.


-¿Vuit? –va repetí lo sagal- ¿Y cóm hu sap aisó, vusté? Si no l’ham vist, nil veem.


-Esperat un poc y lo veurás pasá, tú encara nol veus, pero yo si quel sentisco.


Cuan habíen pasat uns minuts, per la revolta va apareise lo carro del Sebastiá, en lo macho a les vares. Ara ya se sentíe lo ruido y tan cóm se anáe arrimán encara creisíe més, hasta que al pasá a la seua bora lo soroll ya ere una ruidera.


Lo Sebastiá va pará al macho y va saludá a la parella:


-Bon día tio “Sebeta” y Luiset.


-Bon día, Sebastiá: ¿De aón vens?


-Del Terme Fornols, hay anat a buidá un carro de fem a les meloneres, a ver si tením sort y este añ podém minchá melóns. Y vustés ¿Qué van, de paseo?


-Si chiquet, anem a veure cóm están los presecs, a ver si maduren. ¿Li disaríes al chiquet que se asomo dins del carro?


-No faltaríe més que miro tot lo que vullgue.


Lo sagal se empine un poc y mire dins de la caisa del carro. Allí al fondo sol ñá una borrasa y una cabegueta. Sen entorne y mire a son yayo. Lo agüelo apuche y baise lo cap, com donán a entendre: “Ya te hu había dit yo”.


Lo Sebastiá, lleve lo freno, arrée al macho y seguís lo seu camí en aquella escandalera de les rodes de fusta entropesán en les aigüeres y los grasóns del camí y la cabegueta saltán dintre de la caisa, per los moiméns del carro.


Al ratet, lo ruido ya está al bais de la costa y se sentís menos, la nostra parella que ha seguit caminán, puchán la costa, continue la charrada.


Parle lo chic:


-Pero Vusté ¿Cóm podíe sabre que veníe un carro y encara més que anáe vuit? ¿Es magia?


Lo “Sebeta”, en tota la sensilles del mon, li diu:


-No fillet, no es magia, sol es pará conta a lo que veus, a lo que sens. De menut, igual que yo te fach ara, lo meu agüelo me va enseñá que cuan lo carro está vuit, desordenat, destartalat, fá més ruido. Aisí cuan hay sentit que al atre costat de la vall, retumbáe lo ruido de les rodes y la cabegueta, me hay donat conta de que lo carro baisáe per la costa y pronte se crusaríe en natres.


Lo sagal se va quedá marcat pa tota la vida y, desde entonses, cuan escolte o veu a algú charrán masa, no disán parlá als demés, sen mol alcahuet, alabánse a ell mateis, despresián als atres, en una palabra un charraire, li pareis sentí la veu de s’agüelo: “Cuan més vuit está lo carro, mes gran es lo soroll que fá”.”


FIN.

dilluns, 22 d’abril del 2019

Ausiàs March, catalá ? No, valensiá

¿Tos diuen que son pare de Ausiás March ere catalá? Mentira, ell y son germá Jaume eren valensians y son yayo tamé.
J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001




https://puv.uv.es/estudis-de-filologia-valenciana.html?___store=espanyol&___from_store=valencia






¿Tos diuen que son pare de Ausiás March ere catalá? Mentira, ell y son germá Jaume eren valensians y son yayo tamé.  J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001





Valencià de Yago Heliketano:
¿Vos diuen que el pare de Ausiàs March era català? Mentira, ell i son germà Jaume eren valencians i el yayo també.

J. Gulsoy; Estudis de Filología Valenciana, 2001


dissabte, 8 de desembre del 2018

Dicsionari chapurriau castellá, w, y, z





























































































































whisky, güisky, güiski whisky
wuesque, wesque, crit a les caballeríes, Als animals los cridaen wesque cuan volíem que anaren cap a la isquiarra y passallá cuan volíem que anaren a la dreta. gritos a los equinos, wesque izquierda, pasa allá derecha

x al escomensamén de paraula no ne ña en chapurriau
x al principio no hay

ya

ya
yate, yates yate, yates
yayo, yaya, agüelo, agüela, yayos, yayes, agüelos, agüeles abuelo, abuela, abuelos, abuelas
yayo, yayos abuelo, abuelos
yema, yemes, rovell del ou, turró o tarró de yema de casa Foz a Beseit yema, yemas
yessaire, gessaire albañil que aplica el yeso – yesaire en aragonés
yo, tú, ell, ella, natros, natres, vatros, vatres, ells, elles / valensiá : mosatros, mosaltros / catalá : nosaltros, nosaltres pronombres personales
yodo yodo


zaboc, saboc, zaboca, saboca = tonto, tonta – a Cataluña siboc , saboc, xiboc, bocatxo, escloper es un muixó, dels caprimúlgids, caprimulgus ruficollis, y restaurán saboc




zaboc, saboc, zaboca, saboca = tonto, tonta – a Cataluña siboc o saboc, xiboc, bocatxo, escloper es un muixó, dels caprimúlgids, caprimulgus ruficollis, y restaurán saboc


tonto, tonta
zagala, sagala, mossa zagala, moza, chavala
zagalet, sagalet, zagal, sagal, mosset zagal, muchacho, mocete
zagaleta, sagaleta, mosseta zagalica, muchachica, mocica
zaguero, zaguera, radé, radera (saguero, saguera), que va a la zaga último, última, que va a la zaga
zanja, sanja zanja
zapo, sapo , son pare dels cullerots jun en la rana sapo
zarandeá, zarandejá - sacsá, ajetrejá, menejá, moure, traquetejá zarandear, agitar, sacudir, ajetrear, menear, zamarrear, mover, traquetear
zarrio, sárrio, traste zarrio, zaleo, cachibache, trasto
zigzag, zigzags zigzag, zigzags
zipizape, chipi-chape chipi-chape, zipizape, golpe, encuentro violento de dos cuerpos. Riña ruidosa o con golpes.
zolle, zolles, soll, solls del gorrino - latín SUILE, relativo a <SUS, «gorrino») “sus strofa” es lo jabalí pocilga

zoo, zoos

zoo, zoos
zoquet a Torrevelilla, soca, soquet, soquete - tarugo, taco, soca, calse,
mendrugo, corrusco, cuscurro, churrusco,
bruto, ignorán, torpe, mentecato, zote, tonto, imbéssil, baubo, idiota, memo
zoquete, tarugo, taco, leño, calce,
mendrugo, corrusco, cuscurro, cantero, churrusco.
bruto, ignorante, torpe, mentecato, zote, tonto, imbécil, bobo, idiota, memo
zoqueta, soqueta, de fusta, protecsió dels dits cuan se talle en corbella, fals, falseta




zoqueta, soqueta, de fusta, protecsió dels dits cuan se talle en corbella, fals, falseta


zoqueta, protección de madera para cortar con hoz
zote, zotes – vore zoquet zote, zotes – ver zoquete
zurda, zurdo zurda = esquerra a La Codoñera, Mezquín zurda, zurdo
zurdo, que fa aná la part esquerra, má, peu zurdo, que usa la parte izquierda, mano, pie
zurriaca, suriaca, surriaca - correrá la suriaca - suriaco es lo mote de Roda de Valderrobres. Es un látigo o fuét per a pegá al bestiá, té una vara de fusta y una correcha lligada a la punta.
zurriaga – Tipo de látigo para azotar el ganado, que incluye una vara de madera y una correa sujeta a uno de sus extremos.

dimecres, 11 d’abril del 2018

Estómecs agraits

 Estómecs agraits.

+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+Es que en los radés mesos mos ha tengut olvidats.
-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+Y no me u pot contá.
-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.

FIN

divendres, 9 de març del 2018

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.



Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.



+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.

-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.

+¿Es algo que un crio pugue arregla?

-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.

+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.

-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.

+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.

-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.

+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.

-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.

+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.

-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.

+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.

-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.

+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.

-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.

Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.

+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..

-Calla charraire, que igual es una casualidat.

A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.

Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.

Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.

Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.

Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.

Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.

Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.

Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.

Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.

Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.

Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.

Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.

Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.

Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.

Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.

+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.

-Mirá te vach a esplicá algo:

Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.

Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.

Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.

A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.

Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.

Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.

La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.

Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:

Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.

Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.

De a on son sons pares, de a ón venen.

Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.

Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.

Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.

Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.



FIN.

dissabte, 16 de desembre del 2017

EMOSIÓ

EMOSIÓ

Avui lo agüelo “Sebeta” ha tingut una emosió mol gran per moltes coses.
Li han donat lo premio de “Narrativa dialogada” de la F.A.C.A.O.
Ha conegut en persona a un grapat de amics del Chapurriau, als que sol coneisie per la paret.
Me hay emosionat, avans de escomensá la meua charrada, mentres la meua charrada y al acabá la meua charrada.
Ha segut un rato maravillos, resibí un premio per parlá la teua llengua, rodechat de amics que han tingut lo detalle de fes un mun de kilómetros, sol per acompañam en eise momén, algú inclus en muletes.
Hay pogut saludá y abrasá en persona, a chen que había saludat y abrasat mols camins a la paret.
Algú ha plorat en mí, mentres llechía; espero que ñague algún momén, al pasá lo tems, en que mos pugam enriure en la mateisa forsa.
Y me hay emosionat, cuan al acabá la charrada, la meua neta, de 8 añs, se me ha abrasat y me ha dit: “Yayo, yo vull que me enseños Chapurriau”. Ahí está la forsa, ahí está lo futuro. No podem disá que un día los enseñon catalá.
Alguns me han demanat que com ha ñagut chen que haguere vollgut está y no ha pogut vindre que posa aquí lo discurs. Ting que advertí que es un poc llarc (quinse minuts).

A partí de demá escomensaré a publicá lo trevall que ha segut premiat.
Bona nit.

////

Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestro problema; el problema del Chapurriau.
Sé que algunos no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender, sino, le pueden preguntar a algún vecino de butaca, los conocerán por el brillo que hoy tienen sus ojos. Sino al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que no hayan entendido.

Bona tarde:

Avans de escomensá la meua charrada, vull doná la enhorabona als atres guañadós de este concurs. Vull aclarí que lo que vach a dí ara sol me represente a mí; no sigue cosa que diga alguna barbaridat y penseu que es cosa de tots. No; lo que seguís sol es cosa de Luis Arrufat.

A tots los aspirans que se han presentat a este concurs; los vull dí que: “yo NO soc lo milló; sol soc lo que ha guañat este añ”. Seguiu intentanu; al añ que ve, vatres podeu está, a on avui estic yo.

Y ara anem a escomensa:

La primera palaura que me ve al pensamén es GRASIES, grasies a la Federasió de Asosiasions Culturals del Aragó Oriental; grasies al Chapurriau, a tots los que parleu eisa espesial manera de parlá nostra; grasies a tots los que no han pogut vindre; y grasies, al remat, pero no menos agraides, a la meua familia.

GRASIES a la Facao per haberme donat la oportunidat de podem presentá al concurs y damún, escribín en la meua forma de parlá.
Grasies per haber valorat lo trevall presentat; fet en molta ilusió y molta esperansa per un agüelo; y sobre tot grasies per haber disculpat les faltes de ortografía y gramaticals. Ting que reconeise que han segut mol bona chen al perdoná les meues faltes, perque sé que ne ñabíe moltes y gordes.
Yo crec que van veure la meua edat y van dí: “éste, en los añs que te, igual no se pot presentá al añ que ve, anem a donalu esta volta”.

GRASIES al Chapurriau. Grasies per donamos lo podé tindre una forma de parla NOSTRA, una forma de entendrenos entre natres, entre tots natres; es pa lo que deuen serví les llengües; grasies per se diferenta a totes les demés, encara que pareguda a moltes atres, per vindre del romanse, com elles.
Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se va aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots.
A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.
Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espentará per la atre; mos invadirá completamen pos volen que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Ya son masa enemics.
Los que parlem lo Chapurriau, no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papes; som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; cada un lo parlem en les nostres particularidats, pero tenim una gran sort, cuan parlem y ara tamé CUAN ESCRIBIM, ham demostrat que mos entenem tots.
A cada poble, yo casi diría que a cada casa, se parle de una manera, pero al remat tots mos entenem. Asó no té res de raro; a Cataluña, per més que tinguen gramática, desde fa sen añs, tamé pase lo mateis; no es igual lo catalá de Tortosa, que lo de Lérida, que lo barseloní; lo del delta o lo de Gerona. A Valensia yo hay comprobat que tame pase aisó; no es igual lo valensiá de la Capital, que lo de Castelló o lo de la provinsia de Castelló. Igualmén no es igual lo mallorquí que lo ibisenc. O sigue que a tots los puestos ha pasat lo mateis, no es un defiacte nostre. Y, encara en tot, al parlal a cualquiera dels terrenos, mos entenem. Tots ham evolusionat de aquéll parlá primerenc. Aquell Chapurriau del Reinat de Aragó.
Si mirem un poc, lo mateis pase al castellá; son diferentes les formes de parlal a Asturies, a Galisia, a Andalusia, a Aragó o a Valladolid y, encara aisí, tots mos entenem en eisa llengua.
Natres tenim un gran problema: están empeñats en catalanisamos; los que manen a Cataluña y los que manen a Aragó.
Los de Cataluña per lo seu afán de espansió, no sol volen afechisimos a natres sino tamé volen afechí a molta més chen.
Los de Aragó perque van veure que sels veníe damún lo problema nostre y van buscá la solusió més cómoda: “disá que uns atres fasquen lo seu trevall”.
Va ñaure un día, en que algún representán de la D.G.A. va tindre damún de la taula les nostres instansies; més de mil dosentes; demanaem que mos escoltaren; demanaem un dret; algo a lo que teniem dret: que mos disaren lo chapurriau; que no mos fáen falta maestres ni un atra chen de fora; que, com ha segut a través dels tems, desde fa mols añs, natres, a casa, al raconet del foc, los u enseñariem als nostres fills y aisí lo chapurriau seguirie vivin; se mantendríe y lo u podriem disá als que vingueren detrás.
Pero no mos van voldre escoltá, haguere segut mol sensill, aná a parlá en natres o cridamos y haguerem vingut; y segur que mos haguerem ficat de acuerdo; pero los vam pareise poquets; los nostres vots valen mol poc; es verdat ne som poquets, sol uns 35.000, sol lo diau per sen del territori de Aragó; pero estem mol units y SÍ; cuan prediquen pa les elecsións diuen que tame trevallarán per les minories; pos a la nostra no li van fe cas; no li fan cas. Mos volen ofegá, mos volen asficsiá, mos volen fe callá perque aisó es lo que significará, si mos imposen lo catalá; y aisí no se podrá viure.
Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogavars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”.  Y no mos podrán fe callá.
Ham de disá mol clá que la llengua es cultura; lo Chapurriau es cultura; es una manera de veure la vida; pa natres, encara es mes importan, es una manera de VIURE la vida, la nostra vida.
Al mes de mach de este añ, este agüelo se va enterá de les preocupasions de un grapat de valens, valens de mols pobles; de totes les edats, de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; entonses se va chuní an ells. Teniem un gran problema, lo Chapurriau, casi no se habíe escrit; teniem chen escritora, pero salvo algúns arriesgats, tots los demés habíen escrit en catalá. Com sempre, lo peis gran se minchae al menut.
Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots, tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es este premio. U hay fet com hay pogut, en lo chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.
Ara que podem; ara que mos disen; u volem di mol clá; mol alt: NO VOLEM LO CATALÁ, perque no parlem lo catalá. Ah!!! vull aclarí una cosa; no tenim res en contra dels catalans; en contra de les persones que viuen a Cataluña, que trevallen a Cataluña; que, en estos tems, patisen a Cataluña; que parlen lo catalá; moltes de elles han eisit o venen de esta tiarra nostra; son amics nostres; familiás nostres; se que ells mos comprenen; sol defenem lo nostre, la nostra heransia, la ánima de esta tiarra, y som un poc caborsuts perque, per damún de tot, som aragonesos, volem segí sen aragonesos y sol volem se aragonesos.
Pa acabá: “Amics de “Yo parlo Chapurriau”, volieu un escrit, algo que mos posare daván de la chen; ara ya tenim algo, lo agüelo “Sebeta” ha fet lo seu trevall, ha cumplit, ara tos toque a vatres, teniu que SEGUÍ. Este premio es vostre.”

Ara, me vull enrecordá de tota la chen que está sempre a la meua bora, daván y detrás de la paret y que no han pogut vindre; ne son tans que no hagueren cabut aquí. Los vull di que en este momén, tal y com me u han demanat, me enrecordo dells, mos enrecordem dells, los sentim propet; perque, encara que sigam de mols pobles diferens, tots portem dintre la mateisa sang, la sang del chapurriau. Que este premio tamé es dells. Que este premio, pa natres, es gran, mol gran y ne ña pa tots.

Pa acabá:
GRASIES: a la meua familia, a ells sol los vull di: “Grasies per aguantam, Grasies per está ahí.”
Moltes grasies a tots. Y BONS NADALS.
Bona tarde. Buenas tardes.

Abucheos al alcalde de La Fresneda al hablar en catalán, Javier Adell :


Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...