Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Luiset. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Luiset. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de gener del 2020

Lo carro vuit. (agüelo sebeta)

Lo carro vuit. (agüelo sebeta)

Lo carro vuit. Agüelo Sebeta, Luis Arrufat

Seguisco replegán charrades que pa mí sempre dúen alguna llisó que deuríem aprofitá y com están en castellá, intento traduiles al Chapurriau y donals lo mateis sentit en la nostra llengua.
“Un día anáen al campo lo agüelo “Sebeta” y lo seu net lo “Luiset” y, com sempre, mentres camináen, anáen charrán.
Va di lo agüelo:
-Luiset ¿Sens cóm canten los muisonets?
-Sí –va contestá lo menut- pareis una banda de música en mols instruméns.
-Y, entre lo soroll del campo, ¿Escoltes algo més? –va seguí lo yayo-
-No -li va contestá, Luiset-.
-Pos mira. Dintre de poc pasará per aquí un carro y encara te vach a dí algo més, eise carro va vuit.
-¿Vuit? –va repetí lo sagal- ¿Y cóm hu sap aisó, vusté? Si no l’ham vist, nil veem.
-Esperat un poc y lo veurás pasá, tú encara nol veus, pero yo si quel sentisco.
Cuan habíen pasat uns minuts, per la revolta va apareise lo carro del Sebastiá, en lo macho a les vares. Ara ya se sentíe lo ruido y tan cóm se anáe arrimán encara creisíe més, hasta que al pasá a la seua bora lo soroll ya ere una ruidera.
Lo Sebastiá va pará al macho y va saludá a la parella:
-Bon día tio “Sebeta” y Luiset.
-Bon día, Sebastiá: ¿De aón vens?
-Del Terme Fornols, hay anat a buidá un carro de fem a les meloneres, a ver si tením sort y este añ podém minchá melóns. Y vustés ¿Qué van, de paseo?
-Si chiquet, anem a veure cóm están los presecs, a ver si maduren. ¿Li disaríes al chiquet que se asomo dins del carro?
-No faltaríe més que miro tot lo que vullgue.
Lo sagal se empine un poc y mire dins de la caisa del carro. Allí al fondo sol ñá una borrasa y una cabegueta. Sen entorne y mire a son yayo. Lo agüelo apuche y baise lo cap, com donán a entendre: “Ya te hu había dit yo”.
Lo Sebastiá, lleve lo freno, arrée al macho y seguís lo seu camí en aquella escandalera de les rodes de fusta entropesán en les aigüeres y los grasóns del camí y la cabegueta saltán dintre de la caisa, per los moiméns del carro.
Al ratet, lo ruido ya está al bais de la costa y se sentís menos, la nostra parella que ha seguit caminán, puchán la costa, continue la charrada.
Parle lo chic:
-Pero Vusté ¿Cóm podíe sabre que veníe un carro y encara més que anáe vuit? ¿Es magia?
Lo “Sebeta”, en tota la sensilles del mon, li diu:
-No fillet, no es magia, sol es pará conta a lo que veus, a lo que sens. De menut, igual que yo te fach ara, lo meu agüelo me va enseñá que cuan lo carro está vuit, desordenat, destartalat, fá més ruido. Aisí cuan hay sentit que al atre costat de la vall, retumbáe lo ruido de les rodes y la cabegueta, me hay donat conta de que lo carro baisáe per la costa y pronte se crusaríe en natres.
Lo sagal se va quedá marcat pa tota la vida y, desde entonses, cuan escolte o veu a algú charrán masa, no disán parlá als demés, sen mol alcahuet, alabánse a ell mateis, despresián als atres, en una palabra un charraire, li pareis sentí la veu de s’agüelo: “Cuan més vuit está lo carro, mes gran es lo soroll que fá”.”
FIN.

Lo carro vuit. (agüelo sebeta)


Lo carro vuit. (agüelo sebeta)





Lo carro vuit. Agüelo Sebeta, Luis Arrufat





Seguisco replegán charrades que pa mí sempre dúen alguna llisó que deuríem aprofitá y com están en castellá, intento traduiles al Chapurriau y donals lo mateis sentit en la nostra llengua.


“Un día anáen al campo lo agüelo “Sebeta” y lo seu net lo “Luiset” y, com sempre, mentres camináen, anáen charrán.


Va di lo agüelo:


-Luiset ¿Sens cóm canten los muisonets?


-Sí –va contestá lo menut- pareis una banda de música en mols instruméns.


-Y, entre lo soroll del campo, ¿Escoltes algo més? –va seguí lo yayo-


-No -li va contestá, Luiset-.


-Pos mira. Dintre de poc pasará per aquí un carro y encara te vach a dí algo més, eise carro va vuit.


-¿Vuit? –va repetí lo sagal- ¿Y cóm hu sap aisó, vusté? Si no l’ham vist, nil veem.


-Esperat un poc y lo veurás pasá, tú encara nol veus, pero yo si quel sentisco.


Cuan habíen pasat uns minuts, per la revolta va apareise lo carro del Sebastiá, en lo macho a les vares. Ara ya se sentíe lo ruido y tan cóm se anáe arrimán encara creisíe més, hasta que al pasá a la seua bora lo soroll ya ere una ruidera.


Lo Sebastiá va pará al macho y va saludá a la parella:


-Bon día tio “Sebeta” y Luiset.


-Bon día, Sebastiá: ¿De aón vens?


-Del Terme Fornols, hay anat a buidá un carro de fem a les meloneres, a ver si tením sort y este añ podém minchá melóns. Y vustés ¿Qué van, de paseo?


-Si chiquet, anem a veure cóm están los presecs, a ver si maduren. ¿Li disaríes al chiquet que se asomo dins del carro?


-No faltaríe més que miro tot lo que vullgue.


Lo sagal se empine un poc y mire dins de la caisa del carro. Allí al fondo sol ñá una borrasa y una cabegueta. Sen entorne y mire a son yayo. Lo agüelo apuche y baise lo cap, com donán a entendre: “Ya te hu había dit yo”.


Lo Sebastiá, lleve lo freno, arrée al macho y seguís lo seu camí en aquella escandalera de les rodes de fusta entropesán en les aigüeres y los grasóns del camí y la cabegueta saltán dintre de la caisa, per los moiméns del carro.


Al ratet, lo ruido ya está al bais de la costa y se sentís menos, la nostra parella que ha seguit caminán, puchán la costa, continue la charrada.


Parle lo chic:


-Pero Vusté ¿Cóm podíe sabre que veníe un carro y encara més que anáe vuit? ¿Es magia?


Lo “Sebeta”, en tota la sensilles del mon, li diu:


-No fillet, no es magia, sol es pará conta a lo que veus, a lo que sens. De menut, igual que yo te fach ara, lo meu agüelo me va enseñá que cuan lo carro está vuit, desordenat, destartalat, fá més ruido. Aisí cuan hay sentit que al atre costat de la vall, retumbáe lo ruido de les rodes y la cabegueta, me hay donat conta de que lo carro baisáe per la costa y pronte se crusaríe en natres.


Lo sagal se va quedá marcat pa tota la vida y, desde entonses, cuan escolte o veu a algú charrán masa, no disán parlá als demés, sen mol alcahuet, alabánse a ell mateis, despresián als atres, en una palabra un charraire, li pareis sentí la veu de s’agüelo: “Cuan més vuit está lo carro, mes gran es lo soroll que fá”.”


FIN.

dimecres, 11 d’abril del 2018

Estómecs agraits

 Estómecs agraits.

+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí
-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.
+Es que en los radés mesos mos ha tengut olvidats.
-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.
+Y no me u pot contá.
-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.
+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.
-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.
+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.
-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.
-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.
+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.
-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:
+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.
-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.
Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.
Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.
Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.
Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”
+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.
-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.
Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.

FIN

dissabte, 12 d’agost del 2017

Luis Arrufat, agüelo sebeta

Escrit original de Juan Carlos Abella, rabosí, de Valderrobres.

Luis Arrufat Jarque, agüelo Sebeta


Avui me apetix fe una cosa que considero mol nesesaria, una de eixes coses que fas y que algu por di y per que avui? Pos per que si, per que me done la gana, potse per que es un día de impas esperan que escomenson les festes y no ting masa faena, y per que me apetix mol feu avui, aixi qué vach per faena. Avui vull  rendi un merescut homenatge a una persona que tenim a este grupo, una persona que nos regale uns escrits maravillosos, que mos regale a tots natres lo seu temps lliure cuan mos fa eixos escrits tan asertats. Escrits en que mos traslade a epoques pasades com si les estiguerem vivin avui mateis, atres vegades mos fa senti los nostres sentimens a flor de piel cuan mos parle del nostre chapurriau, dels nostres arrails, de la nostra identidad. Es per aixo que vull di ben fort pera que tot lo mon me sentigue "ERES MOL GRAN LUIS ARRUFAT ". Practicamen no se res de tu, de la teua vida, ni falta que me fa, acabo de coneixet a les reds socials fa apenes tres o cuatre mesos pero ting la sensasio de que te conec desde sempre, com si fores eixe cusi al que te agrade tan parla en ell encara que sigue de tan en tan, ai  de reconeise que a vegades me sentigo algo egoísta pos es mol lo que trac dels teus escrits, (mos aportes confiansa, seguridat, energía, respete....) y yo encambi no se que te puc oferi, después de mol pensa ai arrivat a la conclusio de enviat algo que sempre va be, algo que te tornem pos tu tame mon dones mol, Luis cada vegada que te fica un comentari o un me gusta te envio un bon cavas ple de cariño, del meu afecte, del de verdat, del que ix desde lo mes fondo del cor. Espero que si pugen afegi moltes mes persones pera que te sentigues vullgut y respetat com no pot se de una atra manera, y mes después de que estos dies al grupo an entrat persones de dudosa respetabilidad, ara mes que mai tenim que valora a aquelles persones que de verdat valen la pena, per la majo virtud que pugue tindre una persona que es la seua calidat humana, y a tu ten sobre per tots los costats. MOLTISIMES GRASIES LUÍS ARRUFAT.

Entrada destacada:

El català de l'any 842, Strasbourg

SERMENTS  PRÊTÉS A STRASBOURG EN 842 PAR  CHARLES-LE-CHAUVE , LOUIS - LE-GERMANIQUE ,  ET LEURS ARMÉES RESPECTIVES. (Nota del editó,  Ramón ...