Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bancals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bancals. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.


La
vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben
mirat, u significabe tot 
pera
nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la
cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va
experimentá la nessessidat de féu.


A
vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo
maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla
independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no
ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó
umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril
de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la
vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de
Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás
de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la
vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de
aviás per un frenessí de rápits y torrenteres desde la punta del
Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta
topografía de pons, túnels, passos a nivell y viaductes.


A
la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen
assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí
ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa
amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al
fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se
repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs
estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A
la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades
teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén,
increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes
y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen,
cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera,
trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí
les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills
cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus
dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los
seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe
al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá
lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals,
faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna
vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la
tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de
allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo
orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña
ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes
entaragañats.


Al
Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no
coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor
dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll
y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una
exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat
y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit
sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y
Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere
en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se
li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo
inquietaben. Va di una vegada:


-
Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may
al fondo?


Daniel,
lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.


-
No sé lo que me vols di - va contestá.


Lo
Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá
repetidamen en les mans, y, al final, va di:


-
Los estrels están al aire, ¿no es assó?


-
Assó es.


-
Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.


-
Sí; al menos aixó diu lo maestre.


-
Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni
en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que
eixe aire que los volte no se acabe may?


Daniel,
lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál
tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de
la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

-
Moñigo.


-
¿Qué?


-
No me faigues eixes preguntes; me marejo.


-
¿Te marejes o te assustes?


-
Pot sé les dos coses - va admití.


Sen
va enriure lo Moñigo.


-
Te diré una cosa - va di después.


-
¿Qué?


-
Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se
abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per
res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.


Lo
Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues
confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies
crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una
irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo
Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen,
apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe
may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló
amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li
inspiraben los estrels!


Al
torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la
vibrassió vital de la vall.


Los
trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits
esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un
agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o
menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les
plogudes.


A
Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe
escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén
chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.


Al
estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen
caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía
interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al
single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.

La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta
antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del
túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y
riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball
dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de
la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la
carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de
catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa
entre grans roques reássies a la erosió. Lo soroll de les aigües
se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon
ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.


A
la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del
poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.
Daniel, lo Mussol,
recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y
barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una
tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los
tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per
sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi
sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems
que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de
Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre
rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la
fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball.
Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva,
estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica
adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta
alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió
dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en
plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu,
un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en
galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau.
Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch
dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a
la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres,
les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes
de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia
ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón
dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a
la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo
palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de
pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén,
en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les
Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en
una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del
edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava
y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la
plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y,
después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de
dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de
Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de
la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon
un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de
Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que
regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de
don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa.
Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de
pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito.
Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o
encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de
don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble
no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo
del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no
eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots
los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es
que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo
Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa
plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol
en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés,
la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben
fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós,
y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles
carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les
flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres,
pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía,
unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.


¿Que
lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública
tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol
no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y
no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals
consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos
pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la
plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang
no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res
publica
, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú
mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se
tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap
que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una
rassa.


Pero,
ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues
cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu,
pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les
coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia
sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo
Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga.
Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les
mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo
mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es
llástima que vigám un a un pera totes les coses y nessessitem
emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo
mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o
vissi o pecat de tota una rassa.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...