Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alcalde. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alcalde. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.


La
vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben
mirat, u significabe tot 
pera
nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la
cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va
experimentá la nessessidat de féu.


A
vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo
maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla
independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no
ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó
umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril
de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la
vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de
Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás
de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la
vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de
aviás per un frenessí de rápits y torrenteres desde la punta del
Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta
topografía de pons, túnels, passos a nivell y viaductes.


A
la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen
assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí
ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa
amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al
fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se
repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs
estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A
la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades
teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén,
increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes
y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen,
cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera,
trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí
les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills
cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus
dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los
seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe
al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá
lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals,
faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna
vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la
tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de
allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo
orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña
ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes
entaragañats.


Al
Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no
coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor
dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll
y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una
exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat
y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit
sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y
Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere
en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se
li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo
inquietaben. Va di una vegada:


-
Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may
al fondo?


Daniel,
lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.


-
No sé lo que me vols di - va contestá.


Lo
Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá
repetidamen en les mans, y, al final, va di:


-
Los estrels están al aire, ¿no es assó?


-
Assó es.


-
Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.


-
Sí; al menos aixó diu lo maestre.


-
Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni
en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que
eixe aire que los volte no se acabe may?


Daniel,
lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál
tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de
la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

-
Moñigo.


-
¿Qué?


-
No me faigues eixes preguntes; me marejo.


-
¿Te marejes o te assustes?


-
Pot sé les dos coses - va admití.


Sen
va enriure lo Moñigo.


-
Te diré una cosa - va di después.


-
¿Qué?


-
Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se
abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per
res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.


Lo
Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues
confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies
crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una
irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo
Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen,
apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe
may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló
amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li
inspiraben los estrels!


Al
torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la
vibrassió vital de la vall.


Los
trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits
esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un
agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o
menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les
plogudes.


A
Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe
escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén
chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.


Al
estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen
caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía
interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al
single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.

La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta
antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del
túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y
riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball
dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de
la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la
carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de
catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa
entre grans roques reássies a la erosió. Lo soroll de les aigües
se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon
ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.


A
la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del
poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.
Daniel, lo Mussol,
recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y
barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una
tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los
tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per
sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi
sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems
que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de
Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre
rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la
fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball.
Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva,
estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica
adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta
alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió
dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en
plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu,
un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en
galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau.
Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch
dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a
la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres,
les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes
de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia
ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón
dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a
la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo
palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de
pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén,
en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les
Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en
una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del
edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava
y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la
plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y,
después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de
dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de
Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de
la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon
un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de
Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que
regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de
don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa.
Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de
pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito.
Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o
encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de
don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble
no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo
del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no
eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots
los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es
que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo
Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa
plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol
en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés,
la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben
fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós,
y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles
carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les
flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres,
pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía,
unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.


¿Que
lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública
tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol
no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y
no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals
consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos
pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la
plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang
no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res
publica
, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú
mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se
tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap
que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una
rassa.


Pero,
ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues
cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu,
pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les
coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia
sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo
Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga.
Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les
mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo
mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es
llástima que vigám un a un pera totes les coses y nessessitem
emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo
mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o
vissi o pecat de tota una rassa.

diumenge, 16 de setembre del 2018

Lo SIÑÓ Alcalde

Lo SIÑÓ Alcalde

Va ñaure un tems, fa mols añs, que a la Aldea al alcalde lo ficáen, cada cuatre añs, los més rics del poble que formáen la Hermandat de llauradós y pastós.
Perque los dinés de aquell poble estáen en la chen que teníe bones finques y grans bestiás.


Fáe dos añs que los llauradós habíen ficat al tío Pere com a presidén del Achuntamén, ere un home que teníe finques grans y que donáen bones cullides y, per aisó, ya valíe pa Alcalde.


Pero los pastós van escomensá a parlá per davall de que sol se preocupáe dels seus campos, que als pastós nols fáe cap de cas. Y es que, según dien ells, per lo terme había aparegut un llop que, casi cada semana, fáe una malesa a algún bestiá, sobre tot als que se quedáen per denit a algún dels corrals del campo.
Tots enfadats li demanáen al tío Pere que fare algo pa acabá en lo llop, al que dingú habíe vist, que los seguros ya estáen farts de pagá per les ovelles mortes.
Pero pasáe que los pastós eren menos y no podíen en los llaurados que ne eren més y a ells lo llop, o lo que fuere, los veníe be pos se mincháe als cachaps y a les llebres que, en los rades mesos abundáen mol y sels pasturáen los sembrats.


Algúns dells, per detrás, habíen untat al “guarda” pa que “navegare” los trosos de carn envenenada y les rateres de llop que paráe per lo campo pa veure si caíe lo llop. Aisí que als trosos de carn nols posáe veneno y les rateres les disáe sense pará.


Ademés, desde que estáen manán los llauradós, presumíen de bones bandejes de gambes que corríen per lo Sindicat. Se pagáen en les propines que algúns obres habíen regalat a la “Casa del Poble”, per haberlos disat fe a algunes cases un piso més de altura de lo que ere normal al poble.


Un día ñabíe “chunta”, los llauradós no sen van enrecordá, estáen ensenegats en lo bones que eisíen les gambes aquella vesprada. Los pastós, “cabrechats” per lo asunto del llop, van acudí tots y van demaná fe una votasió pa cambiá al alcalde, acusanli de que ere un disat per lo llop y un aprofitat per les gambes ya que, als pobles menuts y tamés als grans, al remat tot se sap.


Van presentá al “Coixo” com recambi, van demaná votasió y lo Secretari no se va podé negá, van votá y los pastós van guañá. Lo tío “Pere” al carré y lo “Coixo”, en los seus vaqueros, se va convertí en lo siñó Alcalde de l’Aldea.
Pa chustificá que estáe preparat pal cárrec, va presentá un papé com que habíe fet unes investigasions sobre les enfermedats dels bestiás y los remeis pan elles, tots naturals.


Pa donali lo papé lo habíen examinat chen entenguda y preparada de l’Aldea.
Lo habíe preparat la tía Miguela, la santera del poble, que ere tía seua. Lo chusgat estáe format per lo porté de la escola, lo chófer del dotó y lo enterradó. Tots ells habíen segut pastós y los habíe triat la tía Miguela que pan aisó ere la que més enteníe del poble sobre estes coses. La desisió va se per unanimidat, tots van está de acuerdo en que esie trevall no se podíe fe milló. Hasta la tía Miguela habíe firmat.


Lo Coixo estáe contén de aquell papé y lo va presentá a la chunta donanlu al Secretari pa que lo guardare be, ya que alló valíe tan com si fore “Menescal”, ademés teníe més miarit pos tot se u había discurrit ell, sense que dingú li haguere achudat a res.


Lo primé que va fe va sé cambiá al guarda, va ficá al seu chandre que estáe al paro y com, de cuan en cuan, se fumáe algo de “maría” de unes plantes que tenie ven regades al hort, segur que tindríe milló vista que lo que disáe lo carrec. Ficats a fé, tamé va llevá al alguasil, ahí u va fé més descarat, va ficá al seu fill que habíe estudiat un añ al Institut de Alcañis. Als dos los va puchá lo sueldo, al fin y al cap, pagáe lo Achuntamén y eisos dinés no eren de dingú.
Después de aisó, va cambiá los muebles del despacho del Alcalde esplicán que, un, pa trevallá be, teníe que está ben cómodo.


Ademés va aná a la Aldea del Riu y se va fé cárrec de un mun de gosos que se habíen criat sense amo y sels va emportá a l’Aldea dien que lo llop los tindríe po y sen anirie del terme.


Los del poble de damún, los de l’Aldea de la Siarra, se van enterá, van replegá tots los gosos perduts que anáen pel poble y los u van portá al alcalde nau, que pa fes lo importán, tamé va dí que sí.


Y claro tots los animals que anáen donán voltes per allí, per lo efiacte “cridada”, enseguida van acudí a la oloreta del minchá gratis. Lo poble pareisie una perrera. Casi no ñabíe minchá pa la chen pobra del poble y se gastáen los dinés en alimentá be als gosos de defora.


Lo alguasil vell, coit per lo despido, va pasá un día per lo Achuntamén y li va demaná al Secretari lo papé que habíe presentat lo Coixo. Lo va llichí y se va quedá parat, totes les resiaptes que posáe no eren noves, eisos remeis ya se utilisáen en tems de lo agüelo del Coixo que tamé va se pastó y ya les va disá escrites, lo que pase que, al pasá del tems los remeis habíen millorat y les medisines habíen fet olvidá als emplastos. Allí apareisie l’aigua bendita, lo alcohol de chinebre, lo vi mesclat en olí y demés. Tots numerats y en los puns y comes que ya habíe posat aquell home, que ell sí que enteníe. Tot calcat, lletra a lletra, pun per pun y coma per coma.


Habíe copiat lo trevall dels papes vells de s’agüelo y segur que la tía Miguela y los atres del chusgat habíen minchat chorisos resiens fets.
Aisó va pasá fa mols tems y per més que lo alguasil vell u va pregoná per tota la Hermandat y per tots los carrés y cantons, dingú va volé fé res. Se coneis que ñabíe més papés copiats y per si a un cas, més valíe callá.


Com es normal en una Ditcracia ni lo Coixo va disá lo cárrec, ni a la tía Miguela y als demés del tribunal los va pasá res. Al revés ells van seguí a lo seu.
Com sempre ha segut, molta chen u fa mal y dingú pague res.


Ah! lo cambi va serví pa descubrí que no ñabíe cap de llop que eren una manada de gosos silvestres que se dedicáen a buscás minchá de cuan en cuan. Pa acabala de arreglá ara ñabien més manades. Y ya sabem dins de les manades se defenen uns als atres.


FIN.


Lo SIÑÓ Alcalde

Lexique roman, A (+ Index)

Lexique roman, ou dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l' Europe latine. A. A, s. m., voyelle,...