Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fillet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fillet. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

IV.


Les
coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les
recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom
antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi,
com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel,
lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida.
Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán,
blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de
aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell,
cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li
contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill
mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol,
cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós
y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé
formaches.


Va
pugué batejál en mil noms diferéns, pero lo formaché va preferí
Daniel.


-
¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu
leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe,
apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou
pera mantíndre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió
al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que
desde chiquet habíe fascinat al formaché.


-
Pare, ¿qué fan los leóns?


-
Mossegá y esgarrapá.


-
¿Son pijós que los llops?


-
Mol mes furos encara.


-
¿Queeeé?


Lo
formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que
mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.


-
Fan mes mal que los llops, ¿enténs? - díe.


Daniel,
lo Mussol, no se cansabe:


-
¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?


-
Mol mes grans.


-
¿Y per qué a Daniel no li féen res?


Al
formaché li agradabe contá aquella historia:


-
Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder
de Deu.


-
¿Queeeé?


Apretabe
al fill contra nell:


-
Daniel ere un san de Deu.


-
¿Qué es assó?


La
mare interveníe, en precaussió:


-
Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.


Lay
preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a
collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada.
Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé.
Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans.
A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe
les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen
blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.


Pero
después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni
carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va
acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé
entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al
Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen
fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán
aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li
agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell
com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se
desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del
seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y
malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com
una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va
avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una
nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá
al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li
produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá
per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a
la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché.
Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol,
may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse
fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final
del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo
camí
, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá.
Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que
siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per
nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses,
esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic
de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio,
o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada
llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u
entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de
Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen
al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son
pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del
bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que
ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita
sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per
qué u féen aixina, sabén que ere 
inútil?
A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia.
Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre,
va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés,
lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un
esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si
intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen
assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta
les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere
una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al
mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de
conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense
sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo
juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe
de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno",
pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y
a loques. 

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot
lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La
escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres
coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua
boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de
assaltacamíns.


Germán,
lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua
manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió,
consiensut, insassiable.


-
Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.


Y
tots lo van mirá en mortificán detenimén.


-
Y té los ulls verds y redóns com los gats - va afegí un nebot
lluñá de don Antonino, lo marqués.


Un
atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la
martellada:


-
Mire com un mussol.


Y
en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y
pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder
hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol,
per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni
pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de
porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va
luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va
empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc
en lo tren mixto
; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló
ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al
desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses,
lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo
Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos,
les Caques o les Llebres.
Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y
mordás desconsiderassió.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...