Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris chuplá. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris chuplá. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, VII.

VII.


Entre
ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que
li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe
imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes
desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe
per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en
muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia,
aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les
habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa
raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás
de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara
los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova.
Lo
Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres
tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable
cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les
vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los
montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns
eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil
trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches
féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes.
Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes,
de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les
gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als
abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís
matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina,
cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro
ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe
mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto
que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús,
desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi
tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va
dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós
descubrimén.


-
¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de
les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un
mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes
descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe
mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al
corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los
aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una
apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se
habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo
Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo
demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya
dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo
Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se
classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se
sulfurabe per esta precossidat.


-
Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.


Paco,
lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.


-
Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.


Pero,
potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y
complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se
obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al
mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los
independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la
Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe
entre roques y códuls, en poca fondaria.
An esta sona peixcaben
cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y
pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca,
la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen
y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió
inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de
peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les
aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la
badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns
pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, 
degut
a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a
subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en
les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres.
Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés,
lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les
seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles
a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore
poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen
diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques. 

Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los
inspiraben les mores, les serves y les madrilles.
A les tardes
bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés.
Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe
en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y
removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y
los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres
tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes
tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca,
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que
volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen,
entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se
tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo
Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los
habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va
despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel,
lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa
mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una
exuberán vaca holandesa.


-
Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.


Lo
chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les
cassoles, peroles, lecheres y cantes.


-
No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.


La
mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a
la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes,
fill.
Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa
mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe
detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó",
perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.


-
¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de
aclaríu tot.


Sa
mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al
contestáli:


-
A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la
perplejidat del chiquet:


-
¿Quééééé?


-
Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va
afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la
vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les
mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.


-
¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.


-
Sí, fillet, per eixe gra ix.


Aquella
nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en
tot alló un misteri


velat
pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe
enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses.
Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después,
son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del
boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol
después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense
cantes no donaben lleit.


Aquella
tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo
parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa.
Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes
llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién.
Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un
muixó mol gran.


-
¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que
espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.


Va
tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo
se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y
enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se
unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.


-
¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara?
- va di lo Moñigo.


Lo
Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los
dos miraben


anheláns
al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo
Tiñós li va doná peu.


-
¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di.
Roc, lo Moñigo, se
manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.


-
Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.


-
¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.


L´atre
va remachá:


-
Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.


-
Sí.


-
Pos es igual.


A
la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.


-
¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.


Al
Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.


-
No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de
cadaú.


Va
brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de
inteligensia.


-
La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe
raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de
tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está
dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?


Lo
Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol
trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose
del ven contra les fulles.
Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca
uberta.

Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?


Van
estallá les dudes del Mussol:


-
¿Y tú cóm saps totes estes coses?


-
Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va
di lo Moñigo -.
Ma mare se va morí de tan doló que va tindre
cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de
doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y
se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. -
Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres
dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.


Germán,
lo Tiñós, va preguntá:


-
Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?


Lo
Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la
veu:


-
Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets
naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol
tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls,
les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe
les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus
ulls 
se
obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la
justificassió de la vida y de la 
humanidat.
Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire
libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y
impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada,
dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un
víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible,
nessessaria. 

La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe
al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá
Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó
lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la
coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque
dessichabe tíndrel pressisamén an ell.


Desde
entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes
humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una
sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina
com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió
de paralelisme y mutua nessessidat.


Desde
aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la
Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo
Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán.
Y, entonses, pensabe
en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de
pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme
boca afanosa de chuplá.
"Com un top", pensabe. Y lo
primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades
espasmódiques y contagioses.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...