Este estiu, aprofitán que Benicasim está prop de Valensia, mos vam arrimá a pasá lo día allí y diná en una amic dels meus tems chovens. Lo matí lo vam pasá al parc “Gulliver” pa que los nets se distragueren un poc. En realidat te poc que veure; represente a Gulliver chitat an tiarra, lligat en cordes, aseguráes al terreno. Lo demés sol es una colecsió de “esllisaculs”, algúns més llarcs qu’els atres.
Ñabíe uns que, al se de fiarro o algo paregut, a les hores que natres vam entrá, sobre les dotse y micha, en lo sol que habíe calentat tot lo matí, estáen casi ruens y van disá redonches roches a les cuises dels menuts que anáen en pantalons curts o en vestits, casi com sils hagueren cremat.
Pero ells se u van pasá be, que ere lo que buscáem, veen al home llarc; puchán y baisán damún d’ell.
Lo yayo, cansat y en los chiñolls rosegán, se va sentá a la sombra (aisó sí que li va agradá) y u va aguantá mol bé, veen als nets y als seus pares caminán per damún del home lligat en les cordes.
Sé que es una tontada lo que tos vach a dí, pero convé a lo que vindrá detrás, tos vull enrecordá que “Los viaches de Gulliver” es un llibre mol majo, escrit per Jonathan Eswift, mol recomendable pa la chen chove y sobre tot al estiu que tenen més tems lliure pa llichil.
Se trate de un home que fa viaches per mar y una volta arrive al país dels gigants y un atra al dels enanets. Cuan arrive a este radé, se quede dormit y. cuan se despiarte, no se pot maure, perque mentres estáe dormín, lo habíen lligat an tiarra, en un mun de cordes y, pese a se més gran que los habitans de aquella tiarra, lo habíen fet prisioné. A este es al que se referís lo parque que natres vam visitá.
Lo cap del agüelo, encara que estáe tranquil y a la sombra, may lo dise tartí. Y veen a Gulliver, tan gran y tan fort, lligat an tiarra y en aquell mun de sagalets per damún d’ell, chugán y disfrután sense cap temó, sense chens de po, li va fe enrecordás de una situasió pareguda que se podríe torná com lo que estaé veen, si tots mos chuním y apoyém als tecnics, al grupo de “amics” que se han brindat a trevallá en nom de tots e intentán aprofitá algún momén que lo gigant se quedó dormit o sondormit.
Y ara me agradaríe tindre bona memoria y enrecordám de tots los cordells en los que podríem intentá lligá al gigánt (catalá), no perque s
igue lo chermá gran nostre, sino perque com li han donat més minchá ha crescut més que natres (lo valensiá, lo mallorquí y lo chapurriau) ya que, aquell, desde fa uns añs, se ha tornat un poc abusón y encara vol o u vol se més, perque vol acaba en los atres chermans y quedás ell en tot.
A ver si lo podem lligá un poquet y ben curt:
Lo fuero de Jaca de 1063, en algunes de les copies del mateis fuero que van se donades a uns atres puestos ya ñabíe moltes palabres del actual chapurriau. Prime cordell.
Lo mateis fuero, a alguns puestos, se va utilisa pa fasilitá la repoblasió que, com la machoría de España estáe ocupada per moro;, casi anáe dirigit a chen “franca” (fransesa) pa que repoblare los territoris que se anáen conquistán als árabes. La machoría de esta chen va se de la comarca llemosí, lo que va tindre gran influansia pa la manera de parlá, que se va mesclá en lo llatí, fen una llengua romanse o romansechada y de ahí la ham heredat natres; no mol ha pasat lo catalá com presumisen ells. Segundo cordell.
An aquell tems Cataluña no existie y no u va fe hasta mols añs més tart, sol ñabie un condat de Barselona y uns atres condats repartits per allí, sense cap relasió entre ells. En algún momén eisa no-relasió va sé inclus de lucha entre ells. Un atre cordell.
Lo reinat de Cataluña, ni com reinat, ni com corona, va existí may. Un atre cordell fen forsa. Asó més pareis una gran corda, mol forta, en la que deuríe ñaure prau pa que lo cherma gort no se moguere més.
Tots los falsos estudis que se han fet, se han fet desde un prinsipi equivocat. U han fet com si lo catalá fore lo chermá més antic. Y ¿si eisos trevalls se repetiren pero ara en la verdat del chapurriau, llengua del antic reinat de Aragó, com més antic? ¿Qué eisiríe? Un atre cordell més.
Natres no tením gramática, les nostres regles no escrites, se han decantat més per arrimamos a la castellana, posiblemén per la influansia que ha tingut pa natres el que lo castellá hasque segut la llengua ofisial. Mentres que ells se mauen per una gramática mol noveta, feta per un ingeniero industrial, pillán com a modelo la gramática fransesa per sials a tot lo que fore español. Eises regles a natres no mos valen ni mos han vallgut may. Seguim lligán, un atre cordell (¿o ara es un vensill?).
Pompeu y Fabra va tindre que elegí una manera de parlá de les moltes que, an aquell tems, se parláen a tot lo territori catalá y va pillá lo barseloní, en contra dels demés, pensán que los atres se amoldaríen a lo que ell diguere y desapareiseríen, avui en día encara ña cantidat de varians “populars”, en front del “estandar”. Al nostre terreno pase lo mateis ña cantidat de modalidats de la nostra llengua y, grasies a Deu, hasta ara dingú se habíe ficat en natres. Sin embargo, desde fa uns añs, un gobiarn aragonés pelele dels catalans y los mateisos catalans u están intentán. Volen ficamos una llengua estandar catalana que damún ni siquiera es nostra ni de la nostra tiarra. Asó casi valdríe una “sogueta” més.
Ña lletres que natres tenim que ells no volen y al revés: per ejemplo la ñ y la ny. Un atre cordell.
Ña palabres nostres que ells no tenen en lo nostre significat: granera, calses, etc. Seguím lligán. Un atra cordeta.
Ells se agarren a que ña pobles, actualmén catalans, que parlen CASI com natres. Ells diuen que es per la influansia dels catalans sobre natres. Pero yo dic ¿no pot sé al revés, perque ells van sé mol tems part del reinat de Aragó, e inclús alguns pobles part del territori del actual Aragó? Lliga, lliga; un atre lligamén.
Ells presumisen que la nostra manera de parlá se pareis mol al catalá y per aisó tením que fels cas y parlá lo barseloní que enseñarán a les escoles als nostres menuts. Y yo dic la nostra llengua, sense sé igual, se pareis mol més al valensiá y aisó se pot comproba mol fásilmen. Según asó tamé lo valensiá mos podría voldre colonisá y sin embargo es respetuos y mos dise tránquils. Un atra cordeta.
Encara que sigue cusit en uns fils mol fins, este estiu, está escrit a la charrada meua de estos díes de nom EMILIA, ña cansons que les enseñáen, fa mols añs, a escoles nostres y a valensianes, sense que ñaguere cap de relasió coneguda entre unes y atres. ¿Podríe demostrá que la forma de parlá, algunes coses per lo menos, del reinat de Aragó se van estendre per los territoris que se anáen chunín a la nostra Corona?. Un cordell més, encara que este sigue un poquet fi.
Estic segur que se me olviden mols cordells y que vatres ne podriu escriure mols més, pa que lo “gort” no anare presumín per ahí, ni puguere abusá de la seua falsa forsa pa dominá als menudets. Ni siquiera falsechán llibres, histories e inventanse coses que no son verdats.
Al llibre que me ha servit pa escomensá este trevall, me pareis enrecordám que lo gigant se fa amic del menudets y hasta los achude, sé que aisó sol es un llibre inventat, que may va pasá, pero com ensomiá coste poc, ójala que, a la nostra historia, lo “gort” se u penso milló y torno al seu puesto, a on deu de está, com un chermá més y portanse en natres com se ha portat hasta fa uns añs en igualdat de uns en los atres y respetán a cada u a casa seua, aisí tots estarem contens y natres lo tratarem com sempre lo ham tratat y com lo estem tratán ara tamé. Sol ham fet que intentá deféndremos, pa podé seguí vius.
FIN.
