dissabte, 28 d’octubre del 2017

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Una historia posible 6 , La Aldea del Catalá 3

Ña una cosa que me ha cridat la atensió en este asunto de la importansia de uns (lo reinat) y dels atres (lo condat). Cuan se fa lo casamén, (al voltán de 1.150) Petronila porte lo reinat, en teoria Ramón Berenguer IV porte lo condat. Pero, atensió, cuan lo tratat del Corbeil (al voltán de 1258), o sigue uns sen añs después, lo rey de Fransa, a cambi de les posesions que lo rey aragonés tenie an aquel pais, li done uns cuans condats que tenie a España, entre ells lo de Barselona. SÍ au llechit bé BARSELONA; si ere tan importán; si ere lo cap nau del supost reinat Corona Catalano-Aragonesa, com u habien disat piarde; se aguere perdut lo reinat. Un desastre de “posible”. Pero tenen tems y lo saben aprofitá. Si lo primé que mos han furtat ha segut la nostra bandera, ¿qué podem esperá?.
Ara fa sen añs que Pompeu Fabra, que ere un ingeniero industrial, va fe la primera Gramática Catalana. Si eren tan antics, mira que los va costá.
A la vora dels añs vuintanta del sigle pasat, van aprofitá a la chen que habíe emigrat al seu terreno, desde les atres aldees que nomeném aquí, y van envía chen chove, ya en les noves idees, en la nova historia seua, pa que replegaren palaures velles que se dieben a les atres aldees y que ells no tenien y les van aná afechín al seu parlá; seguinmos engañán perque ara com les tenen escrites als seus llibres mos diuen que son dells desde lo prinsipi y que natres, los demés, inosens, los u ham copiat y per aisó la seua forma de parla es la mare, lo idioma, y los demés los seus fills; los dialectos seus.
Tots sabem la importansia que pa ells ha tingut la radera arrivada de la democrasia a España. Se han aprofitat de que los dos grans partits, pocs camins han conseguit machoria absoluta y que moltes voltes pa podé maná nesesitaen eise grapat de votos que tenien los catalans y a voltes los vascos.
An anat chuninse uns camins en lo PP, uns atres en lo PSOE; nols importae la doctrina de uns o la dels atres, sol volien aná conseguín coses pal seu “posible” y les han conseguit. Los seus votos sempre se han venut cars, mol cars, masa cars pal restán de España.
Mos podem enrecordá dels papés de Salamanca que li va prometre Felipe Gonzalez a Puchol y que, en contra de tots los espesialistes en la materia, los u van dona una nit, usán la Polisía y la Guardia Sivil; sen, que allí ñabie papés que no eren dells; que ñabie papes que eren de chen de Aragó, pero los va doná igual.
A cambi están les coses de Sigena; ha ñagut sentansies de la Iglesia, de lo relichios y de lo sivil, sempre a favó de Sigena; desde fa añs; es igual, a ells no sels pot tocá; son los mimats; pan ells no ña lley.
Ya tos dic la de millons que los han donat, uns camins en billets; uns atres en obres; clá que en estos casos sen emportaen ademés lo tres per sen pa la seua borchaca; y van y mos diuen que eise mun de millons que van movén per lo mon, los u habie disat lo agüelo Desideri; tampoc han tingut que esplicá de aon los podie haber tret este bon home; han ficat eisa escusa y los ha vallgut; la ley no es igual pa tots.
Un atra cosa; y com es la més importanta pa mí, la hay disat pal final: prácticamen se han endut les competensies de tots los ministiaris y han fet lo que han vollgut en elles.
Tenen la seua polisía, mol mes abundanta de la que avans teníe lo Estat allí. Damún las u paguem natres. Los es fiel hasta los limits que ham vist estos radés dies; cuan teníe que seu al Estat que pan aisó los pague lo chornal.
Encara que yo pensó que lo pichó va sé donals les competensies de educasió; ahí es aon han acabat de rematá lo seu “posible” y damún en catalá, perque han desterrat completamen al castellá y als castellans.
Ham quedat que entre uns y los atres han fet lo seu “posible” y de un mun de mentires han falsechat la historia y se la han format “nova” com a ells los convé. Esta historia y lo demés de la educasió apoyanla, en tots los sentits, van escomensá a enseñala a les escoles fa mols tems, hasta lo pun de que avui aquells chiquets de entonses ya son los maestres de ara. Están tan convensuts com si ya fore verdadera; més encara pan ells es la verdadera y no ña de atra. Los mentirosos, los garramosos son los castellans que los tenen envecha, que los roben y que no volen disá que siguen lliures. Molta chen ya está envenená. Per lo milacre del tems un “posible” se ha fet verdat. Pan ells ya es verdat y, en les condisions actuals ya nols convensiras. Som natres los que tenim los llibres falsificats.
Y pa acabá, saben fe tan bé les coses que a les persones que los interesen les “compren” de una manera o del atra. En vots, en dinés, en suvensions, en carrecs publics, en …
Aisí, de eisa manera han anat conseguín lo que apareis en la Wikipedia. Los reconeisimens; per vots, per complisidat, per conveniansia, per vagansia, per cobardía del gobiarn sentral. Tamé de algunes institusions, aon tenen dintre chen dells. Als que en algún momen han manat o manen als antics reinats de Aragó, Valensia y Mallorca. Envian material “gratis” o suvensions a asosiasions, alcaldes, comarques y fulles de internet. U seguisco dien, u han sabut fe y u han fet mol bé, perque han tingut mols dines, mol tems, molta pasiansia y han conseguit está chunits, a través dels añs, luchán y defenén tots sempre a la Aldea del Catalá y a la seua Historia “posible”.

Seguirá ......

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí

Una historia posible 7, La Aldea del Llemosí


Lo llemosí es una forma de parlá, mol paregut al nostre, tan paregut que podriem dí que si lo llatí-romansechat es la mare, lo llemosí es lo pare, o al ravés igual me sen done.
Ña molta literatura sobre esta forma de parlá, la machoría feta per los amics del catalá, que hasta volen llevá la importansia que te en los parlás de la sona este de España. O inclus algúns diuen que no va existí. ¿Per qué será?, ¿Qué buscaen o qué busquen?
Com natres seguim parlán de un “posible”; sense cap fundamén historic, solamén pel capricho de “inventamos” una cosa; pos tenim lo mateis dret que atres que se han inventat coses mes gordes; seguirem pensán com pensem y seguirem entretenín a la chen de la nostra paret; als nostres veins y damún u farem en chapurriau.
Lo llemosí se parlae y se parle a un terreno de Fransa que li diuen Languedoc, Lengua de oc; uns pensaen que estaen relasionaes les dos formes de parlá, uns atres que eren lo mateis.
Natres a eise terreno li direm la Aldea del Llemosí y allí lo agüelo “Sebeta” se ha imaginat que van pasá moltes coses que mos poden interesá perque les anem a fe que tinguen relasió en natres.
Ere un territori ple de convents y abadies, (que eren com un convent en menut), que mos anem a inventá
A eise puesto com a mols terrenos, los que manaen eren Condes, Viscondes, amos dels señorios que ñabie per allí.
Ñabie castells; nesesaris, perque, de cuan en cuan, soldats navarros o aragonesos (miqueletes), venien y los conquistaen, arranplaen en lo que podien y sen anaen.
En cuan a la forma de parlá, ne tenien un, dells, mol paregut al nostre; perque los romans tamé los habíen conquistat y los habíen donat lo llatí (quí, dels que ya som vells, sen chove no va tradui o sentí parlá del trevall en llatí “De bello gállico” –Sobre la guiarra a les galies-. Y quí no ha llechit algún tebeo de Asteríx y la seua aldea.)
Be, pos después, igual que a España, van arrivá los godos. O sigue que, igual que mos va pasá a natres, al llatí que habíen dut los romans, li van afechí algunes palaures de los godos; y sobre tot la influensia de la seua forma de parlá, a la que natres li ham dit llemosí, encara que uns atres li diguen parlá de Oc, o se inventon que no va existí. Es que, a lo milló, tenen que dí eises coses pa que los isque be la “seua historia”.
A este territori ñabie molta chen, pero sobre tot dos clases de persones de les que anem a parlá, perque serán los nostres guies an esta historia: son los flares y los trovados.
Los flares: ne ñabie de varies clases; natres parlarem de uns que eren espesials, perque la comunidat teníe un secret. Estos, amics nostres, vivien a un convent menut, una Abadía, sol ne estaen uns quinse, incluin a un, mol vellet que lo tenien de porté, per los añs que teníe, ya no podie fe res mes; damún estae un poc sort y casi no podie ni caminá. Tenien unes burretes que les empleaen pa aná per los pobles; pels castells; per les masaes; predicán y demanán donativos pa podé minchá y mantindres. Mentres uns eisien pels camins; uns atres se quedaen a la abadía, copían llibres, traduinlos; pos algúns parlaens varies llengües. De cuan en cuan faen charrades y preparaen a los trovadós; enseñanlos a escriure; a fe versos; contanlos histories verdaderes o inventades. Preparanlos pa que después se pugueren guañá la vida anan per lo mon y contán les aventures que ells los habíen enseñat.
Los trovados: eren los periodistes, los historiadors, los comedians de aquells tems. Anaen pels pobles, pels castells, fen charrades y resivin lo que la chen los volie doná. Se alquilaen perque la chen, an aquells tems, mols pocs sabien llechí y mols menos, escriure y entonses u faen ells, en nom dels atres y cobraen per lo seu trevall. Algúns enamorats los llogaen pa que, en lo seu nom, anaren a rondá a alguna dona, li cantaren y li digueren versos. Com es normal a la chen normal los contaen historietes verdaderes o alguna que se inventaen.
A camins als castells, algún siñó fae concursos de trovados y al que guañae, lo contratae al seu servisi o li donae un premio.
Ya tos hay presentat los sinc pobles, les sinc Aldees. Com sempre diu lo agüelo “Sebeta” lo que hay contat te algún fundamen históric, pero la machoria me u hay inventat; eise es lo meu trevall; inventam “aventures” sobre un fundamén históric, pa que tinguen algo de credibilidat.
Ara vindrán les charrades sobre lo negosi que done titul a este trevall: “UNA HISTORIA POSIBLE”. Vol dí que ara tos vach a contá una historia que me hay inventat, com atres u han fet; o sigue un “posible” ¿tos enrecordeu?. Pero que al acabá, mos preguntarem si a lo milló no ha pasat aisina: ¿per qué no?. ¿Per qué natres no podem fe tamé que un “posible”, cuan pasó lo tems, fasque lo milacre de convertis en realidat?; un imposible fes un “posible”. Y si mos u creem.
Poseu bona voluntat, a ver si u fem entre tots; a ver si yo tos u sé esplicá, y vatres u enteneu, posán molta comprensió y al remat mos u creem. Que Deu repartisque sort pa tots. Enrecordeutou, asó podríe se la nostra historia o inclus la historia de les sinc Aldees.

Seguirá .....
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/10/una-historia-posible-8-los-flares.html

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares

Una historia posible 8, Los flares


Als terrenos de la Aldea del Llemosí ñabien varios convents y abadíes. Natres mos dedicarem a una Abadía que li diuen de “Santa María Magdalena”.
Alguns convents tenien tiarres y hasta pobles quels pagaen contribusions, y los veins eren vasallos seus, arriváen a tindre hasta castells.
Tots los flares de aquell territori eren catolics, per lo menos de nom; per damún; y de cara a la chen. Algúns, de apellit eren un atra cosa. Estaen algunes ordens militars: los templaris, los del hospital, etc. Tamé ñabíen algúns sospechosos de herejía: los cátaros y los merovingios.

Los cátaros: eren coneguts como “homens bons”. Encara que la seua creensia era la católica; dintre del convent manteníen una vida mol dura; pos pensaen que lo mon lo habien fet Deu y lo Dimoni; pan ells ñabíe una dualidat, lo un no podie sé, sense lo atre; Deu ere lo responsable, lo creadó de tot lo espiritual y lo Demoni de tot lo mundá; per aisó despresiaven tot lo mundá; faen vots de castidat; de pobresa y de tot lo que significare mon.
No tos vull aburrí; y ademés igual no tos u hay esplicat bé, perque ña moltes opinions; qui vullgue sabé mes, ña un mun de llibres sobre lo tema.
Lo papa de Roma los tenie una manía espesial, los vichilae, los enviae espies, com los inquisidós y hasta, en lo tems, en unió del rey de Fransa, los va declará la guiarra. (La cruzada albigense).

Los merovingios: eren uns flares católics; pero en algúns asuntos creien més coses; ells pensaen que igual que la machoria dels apóstols eren casats; Jesús tamé se habíe casat en María Magdalena; que, cuan va morí Jesús a la creu, ella estae en sinta y va fuchí en un barco cap a Italia o Fransa y a estos terrenos habíe seguit la estirpe, la familia de Jesús y María Magdalena.

Ells u selebraen en privat; alguna nit se reunien a la bodega (sótano-cripta) y allí adoráen a Deu y a María Magdalena. Ésta la representáen com una marededeu negra, pa distinguila de María, la mare de Jesús que eisa tenie la imagen (estatua) blanca.
Ara enteneu perque la seua abadía se diebe “Santa María Magadalena”.
Avans de seguí mes avan, ham de aclarí una cosa: Asó que acabo de contá ere una creansia de aquells flares; que no li sapie mal a ningú; la religió es lliure, una cosa de sentimens; de pensamens; cada ú pot tindre la seua, e interpreta, dintre ella, los evangelios o los llibres que la sostinguen. O sigue que, si avans creieu una cosa, que asó no tos cambio, seguiu pensán y creen en lo vostre.
A estes altures de la vida la chen pot pensá de diferentes maneres; ña fundamens pa creureu tot. Los que seguisen la versió de la iglesia Católica, tenen les sagrades escritures, los Evangelios; los que penson com los merovingios se funden en la “tumba de Jesús” que va trová National Geográfic, aon ademés de les urnes de Josua (Jesús), entre los demés de la familia ne apareisie una a nom de Maria y no ere la Virgen María. Per un atra part estae lo tratamen que li donaen a Jesús als evengelios, dienli “Maestro”, según les costums de aquells tems, maestre sol se li podie dí a una persona cuan estae casada.
Bueno son opinions, y com diu lo refrán pan aisó están los colós. Qui vullgue coneise mes del tema te llibres pa podés enterá.
Tampoc sé si yo u hay disat prau clá.
Anem a seguí en la nostra Historia “Posible”; pero aisó ya será un atre día.

Seguirá ....

Cartó , cartró , vime


Se fee aná per a escampá fem, o traure fem de la soll, corral





Cartó, cartró, Se fee aná per a escampá fem, o traure fem de la soll, corral





Son pare de Carlos Ollés tamé lay díe a un cabás de goma en anses, aon pastae lo ges, alchez, algés, com una bássia pero cabás.


divendres, 27 d’octubre del 2017

Noltros menjam pa emb sobrassada


 Noltros menjam pa emb sobrassada









Noltros menjam pa emb sobrassada ,

de Vilafranca es bon meló ,

també tenim sopes mallorquines ,

de nostro mar , es pex milló .



Ballam boleros y ses matexas ,

un bon " Parado " y feim firóns ,

com Baléàs no hêy ha cap altres ,

guardem lo nostro illencs ........idó . // Idò, pos en chapurriau, doncs en catalá, pues en castellá



Per conservá lo que es ben nostro ,

som vengut a fe aquest glossat ,

no hêy ha en el mon , qui ens fassi sombra ,

ni borri mai nostro passat .



Noltros som roques de Sa Roqueta ,

Puig de San Pera y des Moliná ,

som blat a s'era , marjada y jota ,

.... sa marinera y es salobrá .



Catalineros , del baleares ,

y del Mallorca y des segá ,

deim " fotre " , " idó " y " au "

y pastera ,

seños d'histori y un gran llegat .



S, identidad feim emb pa emb oli

y som de tondra y esssaqueiá

de batre y moldre , y de panades ,

y dins s'ay y oli , y muiam pá .



Tenim señera que es " tribarrada "

y una passada de Catedral

Can Juan de s,aigo mos fa ensimades

y el Rey en Jaume guarda es portal .



Som Baléàs de fona y bòtil

penjam des sótil botifarrons ,

que no mos toquin ses euberginis

idó y molt manco ................ nostros coi...........ons . //Collons



" Vatuadell " , de ses cinc illes // botovadeu

hem de fe piña per defensá ,

nostra cultura de gents extrañes

nostra manera de fe y aná ,

y sobretot sa nostra histori ,

nostros ilustres y llibertad ,

sa tramuntana ques nostra terra ,

y es raigué y sa gent des plá ,

y per damunt totes ses coses

que nostra vida volen canviá ,

fe com marjades , nostres murades ,

perque es conservi nostro XERRÁ. // En chapurriau, charrá, les charrades del Sebeta



Perque amics meus

hêy ha una cosa

que sensa dubtes

ben clara está

forem y som y serem sempra ,

sensa mentides , histori en mà ,

ni impossicions , ni bejanades ,

feels a ses illes ,  //fiels, fidels, fieles

" mai catalans . " .



Drets d'autó de Pep de Son Tornei .



aixi-som-els-mallorquins

dijous, 26 d’octubre del 2017

Una historia possible 1, Los possibles

Una historia possible 1, Los possibles

Fa mol tems que me va pel cap fe una charrada en que lo terreno sigue més ample que lo nostre.  Per aissó me hay imaginat que lo terreno podíe se part de Europa y España.

Allí ñauríen sinc aldees:
la Aldea del Chapurriau (estaríe al nostre terme, igual que ha estat a les demés charrades); la Aldea del Valensiá (estaríe a cualquier puesto del antic reinat de Valensia); la Aldea Balear (estaríe a cualsevol terreno del antic reinat de Mallorca); la Aldea del Catalá (la posaríem a cualquier terreno dels condats catalans) y la Aldea del Llemosí (que estaríe a algún terme / Limoges / del país de Languedoc = Langue d’oc = Parlá de Oc. –Fransa-).

Tots estos pobles són imaginaris, no están a cap de puesto y, al matéis tems, están a tot lo terreno de aon se fiquen. No tos podeu imagina com chalo poden fe estes coses, construí pobles, aon me done la gana y batechals com me paréis be. Asó sol te un perill que no tos sapia contá be la aventura, o que no pugáu entendrem, si fore verdat me doldríe.

La aventura que avui escomenso es un poc complicada al prinsipi, pero confío que al final u entendrem tots. Y més encara, espero que tos agrado.
Dintre de la filosofía ña un mon, que li diuen lo mon dels “possibles”. A ver si u sé esplicá.

Ya sabeu que lo agüelo va se estudián de retó. Allí va dependre que, a camins, com milló se entenen les coses es per mich de ejemplos (paráboles diebe Deu, nostre siñó), per aissó pa podé esplicautos lo de los “
possibles” tos conto una historieta.

A la Aldea del Chapurriau, ñabíe un chic que li dieben Pedro y una chica que li dieben Gema, casi teníen la matéissa edat y eren mol amics. Yo crec que a Pedro li agradae un poquet la Gema, pero com eren tan amics se conformáen en la amistat. Teníen tanta confiansa que parlaen de tots los asuntos, sense cap de vergoña.

Un día, per allí va aparéisse un chavalot, un añ o dos més gran que Gema, li dieben Sergio, tamé ere de la Aldea y coneissíe a Pedro. A la Aldea se coneissíen tots. Un chic mol majo, com tots los chics a eises edats. A la primera ullada que li va pegá a Gema, ya li va agradá y va escomensá a rondála. A ella no li va paréisse mal. Sergio ballae mol be y com lo ball ere lo gran entretenimén de la Aldea, cada camí que anaen al ball, la traíe a ballá.

A Pedro no li pareissíe mal, ya que teníe a Gema como una gran amiga, casi com una chermana. Com casi no sabíe ballá, no li importáe que Sergio y ella ballaren totes les peses. Ella disfrutáe ballán, li encantáe y ell balláe mol bé.
Y claro una cosa porte al atra, cuan se acabáe lo ball, Sergio la acompañáe a casa y tan la va acompañá, que al poc tems se van fe novios y se van posá a festechá.

Pedro no li va doná importánsia, al revés casi se va alegrá per ella, per tan amics com eren. La seua amiga teníe novio.


Pasán lo tems, Pedro va escomensá a eissí en un atra chica de la cuadrilla que li diebem Ana. Y als pocs añs se van casá Sergio en Gema y Pedro en Ana. Y cada parella va tindre fills.


Hasta aquí, mol bé; que siguen mol felisos.


Pero ara yo tos pregunto: ¿qué haguere passat si Gema se haguere casat en Pedro?.


Com seguien tenín molta confiansa, seguíen parlán de tot y a camins Pedro li die: “qué sort ha tingut Sergio, si no te 
hagueres casat en ell, a lo millo, yo me haguera pogut casá en tú”.

Y entonses se imagináen cóm haguere anat si se hagueren casat los dos; los chiquets que hagueren tingut; ¿se hagueren paregut als que teníen ara; un o lo atre? ¿cóm los haurien posat?.

U aneu entenen. Están parlán de los “possibles”, de algo que no ha passat, pero que haguere pogut pasá. Aissó son los possibles.

Anem a afechí algo, com parlen de algo de un tems que ha 
passat, eissos possibles ya son impossibles, no poden torná a tras.

Podríen parla dels “
possibles” futurs, per ejemplo ¿qué podríe passá si se separaren les dos parelles?. Entonses sí que se podríen casá Pedro y Gema; los “possibles” futurs, si se donen unes condissións, poden ocurrí. Eissos “possibles” sí poden pasá; los “possibles” passat, no poden pasá; sol mos los podem imaginá.

Si cada un de vatres, penseu un poquetet (en chapurriau com u fa lo agüelo “Sebeta”, per favó; penseu en chapurriau). ¿Qué haguere passat si tos haguéreu casat en aquella chica, o en aquell chic que tos agradae cuan ereu menuts, y no tan menuts? ¿Qué dirie fulano o mengana (poden sé familiás vostres que han mort fa tems) si veren los adelantos de avui en día? ¿Qué haguere passat se lo atre día hagueres contestat aquell washapp? ¿Y si li u hagueres enviat a X?. ¿Qué podríe passá si avui, donares un pas a davan y escomensares a escriure en chapurriau? ¿Y si teníes sort y los agradae a la chen y te tornares famós o famosa? Tos podeu fe totes les preguntes que vullgau, lo mon dels “possibles” no te més limits que la realidat.

Cuan Pedro y Gema acabáen de parlá, tornáen a la seua realidat, pero, per un ratet, habíen ensomiat, habíen viscut al mon dels “possibles”.

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Una historia posible 2, La Aldea del Chapurriau

Ara; Pedro y Gema eren dos persones físiques, que teníen o podíen tindre un tems de vida, posem sen añs; los seus posibles se teníen que fe dintre de eise tems; ni avans ni después, perque no existíen avans, ni existiríen después.
Claro, que si en ve de posá com ejemplo una persona física que te un tems de vida curt, en comparasió a la nit dels tems; posem una persona jurídica; un ente; lo seu tems de vida se pot allargá, según lo ente que prengám; per ejemplo anem a prende lo Chapurriau.

Podem escomensá a imaginamos coses: En los primes tems los pobladós de la Península Ibérica, dels que tenim notíssies un poc clares, eren los íberos y los celtes; después van vindre los románs, que mos van portá lo seu parlá: lo llatí. La realidat es que no a tots los puestos se parlae igual, encara que tots se entenien; a uns puestos ñabíe influénsia del íbero, a uns atres del celta, a uns tersés dels dos y a uns atres de cap dels dos.

Van vindre los godos, los visigodos, que van admití lo llatí com la llengua dominanta, pero en les influánsies que ham dit.

Después van vindre los árabes; a ells lo que los importáe es que los conquistats los pagaren les contribussións y no donaren guiarra, lo de parlá no los importáe tan. Encara en tot al llatí parlat, se li van uní tamé palaures del árabe, que va influí, al sé la forma de parlá dels conquistadós, dels que manaen an aquell terreno.


Poc a poc, escomensán en Asturies, los españols van aná espentán als árabes per a vall, hasta fels marchá, ya en tems de los Reys Católics.


Duran tot eisse tems que aquí sol han segut vin o trenta ralles, pero que en la realidat habíen segut diau sigles, lo parlá va evolusioná y de forma diferenta a cada terreno.

A tot lo que ham dit, ña que chuní la influánsia dels trovadós; eren persones, més instruídes que la chen normal, que anaen contán aventures, mols camins en verso, per los termes y entonses algunes palaures de les que utilisáen, a camins moltes, se mescláen en la forma de parlá vulgar, fen una mescla mes ampla y un poc mes diferenta.

En totes estes coses, natres, lo Chapurriau, mos podem imaginá, sobre lo sigle dotse, que a tot lo terme del reinat de Aragó se parlae lo antepassat, algo paregut al actual, chapurriau. Lo terme ocupáe lo actual Aragó, part de Castelló y part de Lérida. A tot eisse terreno se parlae chapurriau an aquells tems. Y lo reinat de Aragó lo va portá a tots los puestos que va aná conquistán. Después la influánsia del castellá li va aná guañán terreno, quedán reduít al tros que lo seguím parlán y als pobles de Castelló y Lérida, que per les seues característiques lo parlen de un atra manera.

Per un momén, mos han imaginat o milló dit, mos ham inventat un “possible”, un prinsipi del chapurriau, un creissimén y una piardua de forsa dintre de Aragó, hasta arrivá avui en día, en que sol quedem un grapat de veíns, a un tros de terreno, cada camí més estret.

En estos sigles passats ham tengut un enemic: lo castellá; ara eise se ha dessentés de natres, ya no mos done importánsia, pichó encara, li molestém, ha negossiat pa piárdemos de vista y mos ha regalat a un atre enemic, casi més perillós: lo catalá. Y aquí estem natres, al mich dels dos; resistín com podem, perque ells, los dos, tenen molta forsa y mols dinés. Lo pichó es que lo trevall sort dells, va fen nafra entre natres y ya son mols los que se han entregat, los que se han rendit; sol quedem un grapat de valens que aguantém com podém, empleán los sentimens pa seguí luchán y aguantán.

Asó que hay escrit, no va en contra de la chen, la chen del carré, la chen de la Aldea del Catalá; al revés en ells mos portem be, en la machoria clá; pase com a natres, tamé ne estem de bons y de no tan bons; lo problema lo tenim en lo gobiarn de aquella Aldea y en lo nostre de Aragó; als de allá los interese femos dells, acotolá lo chapurriau y femos parlá algo que no es la nostra forma de parlá; als nostres que no los fiquem en cap compromís; cuan menos trevall, milló y si les obligassións que debíen tindre en natres, los u fan uns atres, pos milló.

Pero en la chen del carré no tením res; ña molta chen de allí que o es nostra o ha eissit de aquí, sino los seus pares, los agüelos; y damún mols parlen casi com natres, per lo menos algunes palaures; me ve al cap chen de Tortosa y los voltáns; algúns pobles de Lérida, en fin un mun. Y me imagino que ells mos entenen, mos tindríen que entendre; tampoc a ells los agradaríe piarde la forma de parlá que se ha empleat desde fa mols añs a la seua tiarra; que es la milló heránsia que los van dissá los seus antepassats.

Mos han donat tans carchots per un costat y per lo atre, a les dos galtes, que mos han endurit y estem preparats pa aguantá lo que vingue y aquí estem. Lo cor está fort y ne som mols pa fe paret.

Tranquils! Ya sé que es un poc embolicat; pero seguíume y tos asseguro que, al remat, arrivarém aon lo agüelo “Sebeta” tos vol portá, sol acabem de escomensá y la aventura, este camí, es un poc més llarga.

Passiánsia, per favó.

Uns atres; y no miro a ningú, encara que los meus ulls sen van cap a la dreta; se agueren aprofitat de esta historia y lo seu “posible” aguere anat més llun. Per ejemplo, qué tos paréis si haguerem dit que, mentres lo antepassat del nostre parlá va dominá al reinat de Aragó, al estendres éste per los termes de les aldees del Valensiá, del Balear y del Catalá, va portá, ademés de les seues leys y dels seus soldats, la seua forma de parlá; que, passán los tems ha anat evolusionán a cada Aldea de una manera diferenta, pero pareguda hasta lo pun de que tots mos seguim entenen. Serie un atre “possible”.

Pero natres, com veureu més avan, no som tan presumits, tan avarissiosos, tan pretensiosos; buscarem un “posible” que a lo milló va podé pasá. Encara que no quedem per damún, com lo oli; com los agrae quedá a uns atres.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

Una historia possible 3. Les Aldees del Valensiá y del Balear

Una historia posible 3, Les Aldees del Valensiá y del Balear

La Aldea del Valensiá, que ham dit que la podem ficá a cualquier puesto del terme que va ocupá lo reinat de Valensia; al seu naissimén li podem posá la mateissa historia que a la Aldea del Chapurriau.

Los árabes se aprofiten de la debilidat dels radés añs dels reys godos y casi, sense donamos cuenta, conquisten la machoria de España y dintre de ella los terrenos de la Aldea del Valensiá.

Al arrivá los conquistadós, algúns sen van més amún, inclús a Fransa, pero uns atres la machoria se queden a la seua tiarra; al fin y al cap, igual es pagá contribussións a uns com als atres, avans als godos, ara als árabes. Los veíns, a tots los puestos, sempre son los sacrificats, los que paguen a uns o als atres.
Als valensiáns que se queden vivín en los árabes, los diuen mozárabes. Esta chen, al arrivá los amos naus, seguís a les seues cases, separáes de les dels amos; en lo seu parlá: lo llatí romansechat, mesclat en palaures dels anteriors poblados (íberos, celtas, celtíberos, godos, visigodos, …), poc a poc tamé ne agarren algunes del seus amos actuals, pero adaptánles a la modalidad valensiana del llatí romansechat.

Los árabes uns camins van tindre un rey pa la machó part del terreno, y uns atres teníen un rey pa cada tros del terme (reinats de taifas), pero los valensiáns may se lliuráen de pagá a uns o als atres.

Tenín en cuenta que part del terme está pegada al mar, alguns dels 
valensiáns son marinés, se note la influánsia que van tindre en ells, aquells marines (feníssios) que van vindre del atre costat del mar. Per aissó seguíssen pescán y fen viaches, per tot lo mar que los bañe, venén les coses que los sobren y comprán les que los falten. Com los fenicios compren les coses barates llun del seu terme y les venén cares als seus amos y als seus veins. Aissí se guañen la vida part dells.

Pero lo mar te los seus perills a camins les tronaes fan esfonrá los barcos, perdén als marinés, los barcos y les coses que habíen comprat. Uns atres camíns son los pirates; ne ñan abundans; los que los asalten y los furten los barcos y lo que habíen comprat; demanán bona cantidat de dinés si volen recuperá lo furtat y los barcos; a voltes  se queden en tot y u venen a un atre port, a un atre puesto. Los comersiáns que habíen preparat lo viache u han perdut tot.

Per aissó a camins se reuníssen un grapat de tendés y preparen caravanes que van per an tiarra a vendre y a comprá, a fé los matéissos negossis que los barcos, pero caminán. Ahí ñan dos inconveniéns:
lo tems, coste mols dies fe lo viache, caminán, a piau o encara que sigue en caballs, que éstos tamé se cansen; y torná; y los lladres dels camins, per lo que ña que contratá soldats que vasquen en les caravanes donán escolta, aissó encarís lo viache.

Damún tenen que pagá als amos dels termes, per los que pasen. Diuen que per la protecsió. Un atre problema més.
A cambi, a voltes ña chen que vol viachá, de un puesto a un atre y se afechis a la caravana a cambi de pagá dinés per la compañía y per la protecsió dels soldats.

Desde fa uns añs cuan tornen, sels sonen chuní algúns trovadós. Son chen instruida que venen pa quedás. La machoría venen del país de Languedoc, aon parlen lo llemosí. Esta chen ademés del seu parlá tenen fassilidat pa los parlas y enseguida deprenen les formes de los parlás del terreno, lo árabe y lo llatí-romansechat-mesclat, que sense tantes mescles tamé se parle a Fransa, pos los romans tamé van conquistá este pais. Se guañen la vida fen charrades, a camins en verso, pa los jefes árabes, contánlos histories y aventures. Al matéis tems fan de maestres pa la chen que vol dependre. Asó fa que, al tems, palaures de les seues se mesclon en lo parlá de la Aldea del Valensiá.
Com son los que tenen fama de sabé parlá, la chen los demane opinións en asuntos del parlá y pa fe papes. Poc a poc se va creán una mescolansa de tots los parlás, que a cada puesto es diferenta, pero que al remat se entenen tots.
La señal de que son diferéns es que cuan Jaime I los va conquistá, encara que parláe algo paregut al seu reinat de Aragó, lo va trová tan DIFEREN que va maná traduí les leys que teníe al seu reinat y que ara se usarien tamé aquí; al Valensiá, com un detalle pa la chen de eise terme y del reconeisimén de la seua forma de parlá.

Al atre costat del mar, ña unes isles, y allí está la Aldea del Balear, a aquell terme, dominat tamé per los árabes la evolusió del parlá ha segut mol pareguda a la de la Aldea del Valensiá. Lo únic que allí lo resultat es una mescolansa més tancada, al tindre tan poc terreno pa esténdres y pa ressibí influánsies.
Pero tenín cada aldea lo seu parlá, cuan los marinés de un costat arrive al atre, se seguíssen entenén casi tot de lo que parlen. Ña que tindre en cuenta que la mare de les lletres ere la matéissa: lo llatí romansechat y les demés influánsies mesclades, tamé.

ATENSIÓ:

Coinsidín en lo que acabo de publicá avui, se ha dut a la paret un trevall sobre lo prime llibre impres a España, que va sé a Valensia y en lo parlá Valensiá, lo podeu veure a la paret.

Ara si me ha cridat la atensió es per algo que diu eise llibre y que te que veure en esta charrada que esteu llechín y que espero que sigáu llechín:

Les obres e trober dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratissima verge Maria foren fetes e ordenados per los trobadors dei e en cascuna deles ditesobres scrits rsponents a una sentencia o seria dl mes prop insertal libell o cartell ordenat p lo molt Bernat fenollar preuere e domer de la Seu dla in signe Ciutat de Valencia de manament e ordinatio del Spectable senyor frare Luis del puig Mestre de Muntesa e Visrey en tot lo Regne de Valencia. Lo qual senyor com adeuot dela uerge Maria posa en la dita Ciutat de Valencia una Ioya e tots los trobadors a onze dies del mes de Febrer…”.

Penseu: "FETES E ORDENADOS PER LOS TROBADORS...."

Enrecordéuton de asó cuan acabéu de llechí lo meu trevall dintre de diau dies.


Seguirá......

Xavi Pons , comentari al grupo


Xavi Pons , comentari al grupo, 


com podeu vore, al grupo mo se cole gen de tot tipo. A tot arreu fan falta psiquiatres, pero a Cataluña últimamen ña un déficit mol gran de estos espesialistes. Sirá que han de tindre lo nivell C de catalá per a treballá ? 





Xavi Pons , comentari al grupo









1714, REFRESCANDO LA MEMORIA A LOS ADOCTRINADOS

Artículo de FB de Fernando Pacheco Herrera



REFRESCANDO LA MEMORIA A LOS ADOCTRINADOS:



En 1714, Barcelona era un poblacho de 37 mil habitantes, Madrid tenía 120 mil habitantes. Cádiz, Sevilla, Bilbao..., eran ciudades que duplicaban en habitantes y riqueza a Barcelona.

El comercio de Indias estaba monopolizado por los puertos del antiguo Reino de Castilla y Cataluña era una de las regiones más miserables de España. El denostado Borbón cambió el destino de las mercaderías al puerto de Barcelona, los puertos atlánticos se empobrecieron y Barcelona subió como un trueno. En 50 años cuadruplicó su población, a finales del siglo XVIII tenía 130 mil habitantes, y toda Cataluña emergió de la pobreza. Nos deben una.



El denostado Borbón puso el comercio de esclavos desde África a las Indias, en manos de la burguesía catalana, en régimen de monopolio. Los ingentes beneficios de este vil comercio sirvieron para montar la incipiente industria textil catalana. Nos deben dos.



Durante el siglo XIX y primer tercio del siglo XX, el denostado Borbón protegió a la incipiente y poco competitiva industria textil catalana aplicando unos aranceles aduaneros exorbitantes a los paños ingleses y flamencos. Una vara de paño flamenco pasó de costar 2 pesetas a costar 6 pesetas, así los paños catalanes que costaban 5 pesetas se podían vender al resto de España. Eso trajo como consecuencia que a la lana y trigo castellanos que se exportaban a Holanda e Inglaterra les aplicasen los mismos aranceles y dejaron de venderse. Así, una fanega de trigo castellano pasó de costar 10 pesetas a costar 5 pesetas. Los catalanes compraban el trigo y la lana más baratos y los castellanos compraban los paños más caros. El resultado fue un empobrecimiento de Castilla y un enriquecimiento de Cataluña. Nos deben tres.



Después de la guerra civil, el franquismo en su Plan de Desarrollo invirtió el 40% del dinero destinado al INI (Instituto Nacional de Industria) en Cataluña, con la factoría SEAT a la cabeza, el 20% en el País Vasco y otro 20% en Madrid. El resto, otro 20%, lo invirtió en el resto de España. El despegue económico de estas zonas fue rápido, el resto de España siguió en la miseria. Nos deben cuatro.



Así que, cuando ahora escucho o leo que los catetos catalanistas dicen que "España les roba", me entra la risa cabreante. Ni en 1000 años los catalanes pagarán lo que el resto de España les ha dado.



Así ha expoliado Cataluña al resto de España durante 300 años.






Cuando diseñas una lengua para presumir ante los demás y la cagas


Cuando diseñas una lengua para presumir ante los demás y la cagas





Feixisme , català , Cuando diseñas una lengua para presumir ante los demás y la cagas








Hasta la viquipèdia tenen ! 





Extracte de la wikipedia en catalá,la viquipèdia



El feixisme és una ideologia i un moviment polític que va sorgir a l'Europa d'entreguerres (1918-1939).

El terme feixisme prové de l'italià fascio ('Feix romà'), i aquest alhora del llatí fascis a través del llatí vulgar fascium.

El projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigida,mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que es condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda, un component social interclassista, i una negació a ubicar en l'espectre polític (esquerres o dretes), cosa que no impedeix que habitualment la historiografia i la ciència política situï al feixisme a l'extrema dreta i li relacioni amb la plutocràcia, identificant algunes vegades com un capitalisme d'Estat, o bé l'identifiqui com una variant xovinista del socialisme d'Estat.

¡A chugá!

 ¡A chugá!

Avui tos vach a contá un choc pals chiquets mes menudets de casa, de la familia. Me va fe enrecordá una cusina de Barselona, perque ella encara los u fa als seus nets. U va portá desde lo nostre terreno allí a Barselona. Te la meua edat més o menos, o sigue, si yo ya chugaba cuan era mol menudet, imagineutos de quins añs tos estic parlán, fa mes de sesanta.

Normalmén se chugue en los més menudets de la familia que com a mol, ne solen sé hasta sinc o sis, pero se pot chugá en un sol.
Casi sempre partisipae una persona gran que ere la que dirichie lo choc; en lo meu cas ere la meua agüela. En la forma de chugá se pareisie un poc al marro. Pero lo que tos dic yo se solie chugá dins de casa, mentres que lo marro se chugabe al carré.
Lo motivo del choc ere amagás.
Tos vach a posá tres maneres de chugal.

UNA: Intervenie la agüela, o una persona mes o menos gran y los chiquets que ñaguere.
La aguela se sentae a una cadira; un dels menuts la “pagae” y se posae, acachat en lo cap mirán cap a les faldetes de la agüela; en les mans se tapae los ulls y se apoyabe a les faldetes; los atres chiquets se ficaen al rogle dells. Entonses la agüela escomensae a pega, a poquetet, en les dos mans al mateis tems, a la esquena del que pagae y, portán lo ritmo en les mans pegán a la esquena, anae cantán:
“ Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!!, ¿esteu amagadets?”.

Los atres chiquets se habíen anat a amagás, per lo piso o per les habitasións que se habíen acordat avans de escomensá.
Cuan la agüela fae la pregunta, si algú no habíe tingut tems de amagás o no habíe trovat puesto, diebe “NO”; y la agüela tornae a escomensá a cantá y a donali palmaes a la esquena del que pagae.

“ Conillets amagats
que la llebre está a casa,
de nit y de día,
la santa conilla.
¡Conillets!!, ¿esteu amagadets?”.

Y aisina hasta que cuan fae la pregunta ya no contestae dingú; entonses lo menut anae a buscals y si ne trovae a algú y lo agarrae, a eise li tocae pagá. A los que no veie y corrén anaen a tocá a la agüela, estaen salvats.
DOS: Cuan sol ne ñabie un u dos chiquets pa chugá. La agüela o la persona que fae de agüela; se sentae, tancae los ulls y en les mans se donae palmaes a les garres, mentres cantae; y ere ella la que anae a buscá als amagats.
TRES: Cuan eren més chiquets o un poc mes granets, com en aquells tems no ñabie perill, se podíe chugá al carré. Cóm chalaem al veure amagas als menuts a les cocheres o detrás de les cortines de les portes. Les carreres del pagadó per lo carré detrás dels amagats eren pa enriuret.

A camins, algún menudet, ensenegat en amagas, no se donae cuenta y cuan la agüela preguntae ¿esteu amagadets? Ell contestae .”sí” y descubríe lo amagatall aon estae.

Unes atres voltes algún inosén se arrivae a amagá detrás de la cadira de la agüela.

Nota: lo choc está pensat pa chiquets mol menudets, entonses ña que sabé chugá en ells; y fe com si no los veres aon se han ficat; y que arrivon corrén a la cadira y se salvon, encara que sapies desde lo prime momen aon están o inclus encara que los veches; tens que disimulá. La alifara que fan cuan se creuen que te han engañat y toquen la cadira es tan gran que tels mincharies.
Estic segur que mols de vatres au chugat a este choc o a algo paregut. Qué recuerdos més bons. Probeu a chugá ara en los més menuts, ya veureu que goch.

Que paseu un bon rato.!!!

Una historia posible 4, La Aldea del Catalá 1

Una historia posible 4, La Aldea del Catalá 1

Anem a la Aldea del Catalá. Aquí lo terme es gran y está dividit en condats, ducats y pareguts.
Al prinsipi part ere del rey de Aragó, part de algúns reys árabes y lo demés eren condats o ducats que uns camins pareisien independens y uns atres depenien del rey de Fransa.
Pero com ere tems de guiarres, los reys de Navarra y Aragó entraen a Fransa per la part de dal y en los seus soldats (miqueletes) asaltaen pobles de per allí, fenlos servidors seus y cobranlos contribusions; mentres lo rey de Fransa fae lo mateis en part de la Aldea del Catalá.
Al 1150 se van casá la reina Petronila de Aragó en Ramón Berenguer IV, conde de Barselona. Al contrat de casamén se ficae mol clá que lo reinat de Aragó seguirie sen lo prinsipal, y que lo novio sol entrae com a prínsipe.
Aisina u va entendre tot lo mon y se va mantindre mol tems y totes les conquistes que se faen, se faen en los soldats del reinat de Aragó, encara que tamé ñagueren soldats de uns atres termes; y pal reinat de Aragó. May va ñaure cap de problema an aquells añs.
Mes tart van fé un cambí (Tratat de Corbeil de 11/05/1258) lo rey de Fransa  (Luis IX) se quedae en los pobles que lo rey de Aragó teníe a Fransa y  lo rey de Aragó (Jaime I) los termes que lo rey de Fransa teníe a España  (los condats de Ampurias, Barselona, Besalú, Cerdaña, Conflent, Gerona, Osona, Roselló y Urgel).
En la forma de parlá, va ocurrí paregut com a les demés aldees, encara que, al tindre lo terreno tan dividit, a cada puesto se parlae de una manera diferenta encara que al remat, com a tots los atres puestos, se entenien tots.
Barselona tenía port, se va convertí en lo port del reinat de Aragó, que nesesitae una eisida al mar; al roglan del port se va ana fen un siudat gran, mol gran y aprofitán eisa grandesa se van aná posán industries, fábriques y coses ofisials. Va aná guañán importansia en tots los sentits. Y se va aná emportan ofisines, algunes mol importantes com la sentral del Archivo de la Corona de Aragó, en tots los documens, los llibres y demés.
Y com es normal, a carrec de eise Archivo van posá a chen de aquella tiarra, per ejemplo a Próspero de Bofarull y familia.
Al tindre tantes coses, va aná guañán en podé, en dinés y tamé en moltes ganes de sé gran, may habíe destacat, casi no teníe historia, pero, en cambi teníe tems pa podé preparala y fela al seu gust y ademés tenie chen pa preparau tot be y sino pa “comprala” pa que li apoyaren y li donaren la raó en tot lo que vullguere fe.
Y ara, aquí ve la importansia de los “posibles”; de alló que parlabem al prinsipi. Ya vam dí que les persones tenim un tems controlat, con a mol podrem viure sen añs y en eise tems es aon se poden maure los nostres “posibles”. Pero la Aldea del Catalá, com a poble, te tot lo tems del mon pa fes la seua historia; pa fabricás lo seu “posible”; y, pasán lo tems, podés creure que eise “posible” va pasá aisina com ells diuen, com ells volen; encara que pa conseguiu tinguen que manipulá la historia y falsechá lo que en realidat va pasá.
Tenen sort, están units, y, una generasió, detrás del atra, han trevallat, trevallen pa conseguí los seus fins. Se han inventat unes palaures que pan ells son sagraes: cataluña, paisos catalans y lo catalá.
Per si los faltae algo, als radés tems ha entrat en estos trevalls la política y aprofitanse de que tenen molta chen, mols vots, han seguit espentán pa aná conseguín, mes influansia, mes podé; perque los seus vots valen mol y u han sabut aprofitá.
En esta manera de portás, tamé ha influit una espesial envecha, que cada camí se ha anat fen mes gran, dels que ells creuen los seus enemics, lo reinat de Castilla y per ende tot lo que ella represente actualment, lo que quede de España, lleván lo que ells consideren los paisos catalans; la historia que te España, la seua cultura y sobre tot lo castellá. Contra éste la manía ya es total.

Seguirá........

MI CONTESTACIÓN AL ARTÍCULO DE LA COMARCA de J.L. Camps

MI CONTESTACIÓN AL ARTÍCULO DE LA COMARCA de J.L. Camps



Catalanes del Matarraña


Joan Lluis Camps Joan, Cretas, Queretes, Ascuma, la comarca





Pedro J. Bel Caldú



En todo el Bajo Aragón hay un un poso histórico, que permanece en el subconsciente de la gente. Y ese poso endurecido, pero latente, tiene su origen en la “memoria olvidada” de las últimas guerras civiles que han asolado el territorio y han causado auténticas hecatombes en la población bajo aragonesa. Cabrera, el ex seminarista tortosino, practicó en nuestra tierra crueldades que fueron tema recurrente en “les contalles al racó del foc” de nuestros antepasados.



Todos los “misioneros” progres del anarquismo, bebieron sus salvíficas pócimas en las “madrasas” de Cataluña y llegaron a nuestra tierra, para anunciar la buena nueva y evangelizar a los pobres catetos de los pueblos irredentos de Aragón.



Todos sabemos lo que pasó. Antes de llegar las columnas catalanas anarquistas a Calaceite, no se había producido ni un sólo muerto, por razones políticas, en todo el Bajo Aragón.



La llegada de aquellos pacíficos ciudadanos hizo correr la sangre a raudales, destruyó todo nuestro patrimonio artístico y cultural, salvo el que ellos “salvaron” para llevárselo a Cataluña, sin ninguna intención de devolverlo, ni siquiera con sentencias judiciales firmes que lo ordenan.



Sí, ya sé que luego vino el tío Paco con la rebaja e impuso una dictadura inaceptable e injustificable.



El tió Paco murió de viejo en su cama y por fin pudimos respirar. Pero pronto volvieron a aparecer los “misioneros” autóctonos”, formados, alentados y financiados desde Cataluña.



Ahora ya no predicaban la “revolución”, ni fundaban ateneos libertarios, ahora nos anunciaron su gran descubrimiento: "a la Franja parlem catalá”. Primero tuvieron que explicarnos que era eso de “La Franja” y resultó que era un “País, tan milenario como Cataluña, y teníamos que tomar conciencia de nuestra identidad diferencial, que nos identificaba por el hecho de hablar una lengua “catalana” atomizada de localismos, que había de “normalizarse” porque eso era “culto” frente a la “cutrez” de nuestras hablas autóctonas.



Luego fueron fundando asociaciones “culturales en cada comarca natural de la inventada “Franja”. Para dar cohesión al invento y vertebrar “La Franja”, se creó la agrupación de esas “asociaciones culturales” en un organismo, al principio, unipersonal. Le llamaron ICFIniciativa Cultural de la Franja, pero realmente era un señor, de buenas formas y barba venerable, el doctor Artur Quintana. Un antiguo misionero del catalán en Alemania, que terminó recalando en La Codoñera con los honores académicos de miembro del Institut d’Estudis Catalans.






Artur Quintana con su boina





Se fundaron, y se mantienen, con socios mayoritariamente residentes en Cataluña y algún “converso” que vive en nuestros pueblos. Entre los conversos hay gente muy preparada, algunos convertidos en auténticos profesionales del activismo y la “agitación cultural”. Todo ello, con el plan preconcebido de crear en Aragón uno de los futuros “Països Catalans”, que con la eventual independencia de Cataluña formarían “La gran nació catalana”.






Íñigo o Ignacio Sorolla Vidal, de Peñarroya de Tastavins





Con el estrepitoso fracaso del proyecto independentista, que se barrunta estos días, algunos de esos “conversos” que han colaborado y colaboran en posiciones directivas de las susodichas asociaciones, han entrado en pánico. /Quimet de Calaseit, per ejemple/



Ahora intentan “ponerse la venda antes de la herida”.






Penyapork, Fórnols, Fórnoles
Penyapork de Fórnols








Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2

Una historia posible 5. La Aldea del Catalá 2


En esta preparasió del seu “posible”; porten mol tems; ya que aisó nols importe, tenen tot lo tems del mon; y podem comentá algunes coses. Estic segur que moltes atres no mos enterarem may de elles; ya que u saben fe mol bé.
Aprofitanse de la seua importansia han anat ficán, aquelles palaures que han dit avans; y, de momén, ya han coseguit que la chen les considero normals. Aisí, ara; ya ningú se asuste si escolte parlá de “la corona Catalano-Aragonesa”, de “los Paisos Catalans” y del “Catalá” com un idioma dominadó que se parle a mols puestos.
No es verdat cap de les tres coses; pero ya tot lo mon u veu normal: y pense: “no es verdat y com no es verdat diseulos está, no u conseguirán”, pero SÍ que u van conseguín, sol teniu que donautos una volta per la ¿enciclopedia? Wikipedia, allí donen com a “ofisials” (com si foren verdat) totes eises coses que esta chen se va inventán y que los demés los u consentim.
Aneu veen, poc a poc; un “posible” va sen considerat como si en realidat aguere pasat; ya tos u había dit que lo tems fa milacres.
Cuan Jaime I va conquistá Valensia, va porta chen pa aná repoblán los terrenos que los anae guañan als árabes. Eisa chen ere de Aragó, Navarra, Castellana y uns poquets, no arrivaen al diau per sen, dels actuals catalans; com lo Rey ere mol honrat y, aisí u volie pareise; tot este negosi lo va fe escriure a un llibre que se li diebe “Del Repartimén” y alli estae escrit a quí li habíe donat cada tros de tiarra y de aon veníe eisa persona. Tot escrit, tot legalisat, tot ben fet.
Pos va arrivá lo siñó Bofarull, bueno no se mereis lo de siñó encara que allí, a la seua tiarra, li van fe un agraimén y la seua foto presidis lo Archivo; anaem dien que Bofarull, encarregat del Archivo de la Corona de Aragó, al 1847, com los del “posible” volien demostrá la influansia dels catalans en Valensia, y del Catalá en lo Valensiá, va fe un llibre nau “Del Repartimén”, del vell habíe tachat los noms que no eren catalans y aisí apareisie que la machoria dels repoblados de Valensia eren catalans y en ells habien portat la forma de parlá catalana, demostrán de eisa manera que lo valensiá ere fill del catalá. Asó u va fé lo home encarregat de guardá, pero sense tocals, los llibres de la Historia. ¿Cuáns cambis y falsificasions mes, no ne farie?. Cla tot per una bona causa, conseguí un imposible, o sigue que un “posible” se tornare en real, en verdat.
Quina casualidat; tamé va desapareise lo testamén de Jaime I, guardat al mateis Archivo, (legajo 758) que esclarie los termes de los reinats de Aragó, Valensia y Mallorca y del condat de Barselona.
No sol van sé eises les coses rares que han pasat en la historia de esta tiarra. Podriem parlá del supost “llibre dels feyts d’armes de Catalunya”, considerat mol tems com un testigo de la literatura catalana medieval. Lo seu autó Joan Gaspar Roig Jalpi (1624-1691) asegurae que lo llibre que, ell habíe escrit al sigle XVII, ere una copia de un de 1420 escrit per Bernard Boadas. Eise llibre se va usá mol tems pa contá la historia de la patria catalana, hasta que a 1948 lo medievaliste y llingüiste Miquel Coll Alenton, va demostrá que ere falso, que se u habíe inventat tot, com lo agüelo “Sebeta” u fa a camins.
Cuan volen parlá de la antigüedat del catalá se referisen a coses del valensiá, perque ells diuen que lo valensiá es catalá. Y de aisó se aprofiten pa intentá demostrá lo tems que fa que se parle catalá, pero aon se apoyen es en lo Valensiá, que éste sí que té tanta vellés, més que lo catalá.
Cuan volen parlá de literatura catalana antigüa, se referisen als llibres y als autors valensians antics, perque lo valensiá, pan ells no existis, es catalá.
Nesesitaen una historia y entonses se la han inventat, de un “posible” han fet una realidat. Se han imaginat que cuan lo casamén de Petronila, no va sé lo gran (lo reinat) lo que va achuní al menut (al condat); sino que va sé al ravés que lo condat li va doná llum al reinat y, desde eise momén, lo nom va cambiá y ara ere la corona Catalano-Aragonesa. Y aisí seguím.
An aquells tems may se va discutí estos tratamens, hasta los soldats, los almogávars, cuan escomensaen a luchá cridaben lo nom de “Aragó”, “Aragó” y a tots los puestos y a tots los tratats sol apareisie lo nom de Aragó. Encara que tinguere un port a Barselona.

Seguirá.......

Safarech



SAFAREIG (i dial. safreig). m. 




çaffareig, safarech, safareig, safaretx, pila, artesa, alberca, estanque, aigua, riu, sénia, séquia, depósito,




|| 1. Dipòsit artificial, fet de parets de pedra o de ciment, per a contenir l'aigua procedent d'un riu, sèquia, sènia, pou, etc., destinada a regar (Ross., Vallespir, Urgell, Camp de Tarr., Ribera d'Ebre, País Valencià, Bal.); cast. alberca, estanqueAvia-y una fontanella petita la qual decorria en un çaffareigPere Pasqual, Obres, i, 47. Pot encara... fer forns..., e pous, e çafaregs, e cènies, Cost. Tort. VI, iv, 11. Lo qual és prop del safareig major,Codi Çagarriga 119. Que naguna persona no gos traura aygua del çafareyg qui és dins lo loch de Fullola, doc. a. 1385 (BABL, xii, 191). Llançaua mel qui era molt blanca e clara e daua en un safareig qui era fet de calcedònies, Tirant, c. 48. Feyen sa torniola devers el safretxGalmés Flor 15. 



|| 2. Dipòsit quadrangular, fet de parets d'obra, dins el qual es posa l'aigua per a rentar la roba (or., Pallars, Ll., Gandesa, Maestrat); cast. pila. Rentant sa roba en el safaretxRuyra Pinya, i, 156. Els blanqueigs y safretxos, mitj enteulats, mitj al aire lliure, Pons Auca 246. a) per ext., Mena de pastera de fusta per a rentar-hi la roba (Pont de S.); cast. artesa. 


|| 3. Dipòsit de pedra obrat en terra, per a recollir-hi l'oli procedent de la premsa de tafona (Mall.); cast. pila, depósito. Convé per la obra de la iglésia fer alguns safareis, com aquest que s'és fet en la plassa de la present vila... per replegar algun oli qui va perdut de las síquies de ses tafones quant fan oli, doc. a. 1610 (Hist. Sóller, ii, 233). Carrega les 30 pipes de oli... a boca de saferexdoc. a. 1764 (BSAL, xxii, 144). 



|| 4. Safareig de llanes: establiment per a descruar, rentar i blanquejar les llanes. 
|| 5. Dipòsit fet de parets de ciment, dins el qual trepitgen el raïm (Xàtiva). 
|| 6. fig. Conjunt de crits i soroll desordenat (Penedès); cast. barullo, rebumbio. «Quin safareig hi ha aquí!»
|| 7. fig. Conjunt de coses desordenades (Escrig-Ll. Dicc.). 
|| 8. fig. «Qualquiera cosa de comer, cruda o guisada, que por averla manoseado u bazucado queda como machacada y hace mal ver, se dice qu'està feta un safareig un safuny» (Ros Dicc. 208).


    Fon.: səfəɾέʧ (Puigcerdà, Empordà); safaɾéʧ (Pont de S., Pobla de S., Ll., Mequinensa, Gandesa, Tortosa, Amposta, Vistabella, Cast., Val., Xàtiva, Alzira, Benissa, Sanet); səfəɾə́ʧ (Mall., Eiv.); səfɾέʧ (Ross., Bagà, Martorell, Igualada, Sta. Col. de Q., Camp de Tarr., Maó); safɾéʧ (Urgell, Vinaròs); səfɾə́ʧ (Mall., Ciutadella).


    Intens.:—a) Augm.: safaretjàs, safaretjarro.—b) Dim.: safaretget, safaretgeu, safaretgí, safaretgiu, safaretjó.—c) Pejor.: safaretjot.
    Var. form.: 
tafreig (Vallespir). De l'aygua del tafreig feyen llur element,Caseponce Man. 50.
 


   Etim.: de l'àrab ṣaharij

Cormull

Ple a cormull, carregá lo carro a cormull



Al dcvb está com caramull



Colmo, lleno en exceso / montón de cosas

Lexique roman, A (+ Index)

Lexique roman, ou dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l' Europe latine. A. A, s. m., voyelle,...