Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris campanes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris campanes. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de gener del 2021

Lo Camí, XX.

XX.

Es
expresiu y cambián lo llenguache de les campanes; la seua vibrassió
es capás de acentos fondos y graves y livianos, llugés, ligeros, y
aguts y sombríos.
May les campanes diuen lo mateix. Y may lo que
diuen u diuen de la mateixa manera.




Daniel,
lo Mussol, acostumbrabe a donáli forma al cor per lo tañit de les
campanes.
Sabíe que lo repique del día de la Patrona sonabe a
cohets y a jubileu y a estupor desproporsionat, irreflexiu. Lo cor se
li arredoníe, entonses, a impulsos de un sentimén de alegría
complet y armónic. Al acabá los bombardeos, durán la guerra, les
campanes tamé repicaben alegres, pero en un deje de resserva,
precavut y retissén. Se habíe de tindre cuidadet. Datres vegades,
los tañits eren sords, opacos, oscurs y buits com lo día que van
enterrá a Germán, lo Tiñós, per ejemple. Tota la vall, entonses,
se omplíe hasta impregnás dels tañits sords, opacos, oscurs y
buits de les campanes parroquials.
Y lo fred de les seues
vibrassións passabe als estratos de la terra y a les arrels de les
plantes y al tuétano, lo moll dels ossos dels homens, y al cor dels
chiquets. Y lo cor de Daniel, lo Mussol, se tornabe moll y maleable -
blanet com lo plom derretit - pel solemne tañí de les campanes.
Estabe plovisnán y detrás de don José, revestit de sobrepellissa y
estola, caminaben los cuatre fills mes grans del sabaté, en l´ataút
als muscles, en Germán, lo Tiñós, y lo tord, a dins. A
continuassió marchabe lo sabaté en los demés de la familia, y
detrás, casi tots los homens y les dones y los chiquets y les
chiquetes del poble en les cares compungides, llargues, notán a les
seues vísceres les ressonánsies de les campanes, vibrán en una
modulassió lenta y cadensiosa. Daniel, lo Mussol, sentíe aquell día
les campanes de una manera espessial. Se li antojabe que ell ere com
un dels insectes que colecsionabe a una caixa lo retó de La Cullera.
Se diríe que, igual que aquells animalets, cada campanada ere com
una agulla afiladíssima que li atravessabe una sona vital del seu
ser. Pensabe en Germán, lo Tiñós, y pensabe en ell mateix, en los
nous rumbos que a la seua vida imprimíen les sircunstansies. Li
dolíe que los fets passaren en eixa fassilidat a sé només records;
notá la sensassió de que res, res de lo passat, podríe reproduís,
torná a passá. Ere aquella una sensassió angustiosa de dependensia
y apresonamén. Li ficabe nerviós la impossibilidat de doná marcha
atrás al rellonge del tems y ressignás a sabé que dingú tornaríe
a parláli, en la pressisió y lo coneiximén en que lo Tiñós u
fée, dels arrendajos y les perdius y los martíns peixcadós y les
polles de aigua y los taus y les foches. Se teníe que avindre a no
torná a escoltá may mes la veu de Germán, lo Tiñós; a admití
com algo vulgar y cotidiano, de cada día, que los ossos del Tiñós
se transformaren en sendra igual que los ossets de un tord; que los
cucs foradaren los dos cossos simultáneamen, sense predilecsións ni
postergassións.
Se va confortá un poc tanteján a la seua
burchaca un cuproníquel, moneda de cobre y níquel, en lo foradet al
mich. Cuan acabare lo enterro aniríe a la tenda de Antonio, lo
Buche, a comprás un adoquín, caramelo gran com un tubotet. Claro
que a lo milló no estabe ben vist que fore tan llépol después de
enterrá a un bon amic. Hauríe de esperás a en son demá. Baixaben
ya la costa pel nort, cap al sementeriet del poble. A la iglesia, los
tocs de les campanes adquiríen una penetrassió mol viva y dolorosa.
Van doblá lo raconet de la parroquia y van entrá al minúscul
fossá. La porta de ferro va chirriá com adormida y enfadada. Apenes
cabíen tots al menut ressinto. A Daniel, lo Mussol, se li va
asselerá lo cor al vore la menuda fossa, uberta als seus peus. A la
frontera este del sementeri, lindán en la tapia, se erguíen adustos
y fantasmals, dos afilats sipresos de sombra allargada. Per lo demés,
lo sementeri del poble ere tibio y recoleto y acullidó.
No
ñabíen mármols, ni estatues, ni panteóns, ni ninchos, ni tumbes
revestides de pedra. Los morts eren terra y tornaben a la terra, se
confundíen en ella en un impuls directe, casi vissiós, de
ajuntamén. Al voltán de les múltiples creus, creixíen y se
dessarrollaben les falagueres, les ortigues, los grévols, la
herbabona y tot género de herbes silvestres.
Ere un consol, al
final, descansá allí, voltat día y nit pels aromes penetráns del
monte.
Lo sel estabe pesat, entaragañat y ombriós. Seguíe
plovisnán. Y lo grupo, daball dels paraigües, ere una estampa de
dol de estremessedó y angustiós simbolisme.
Daniel, lo Mussol,
va sentí fred cuan don José, lo retó, que ere un gran san, va
escomensá a resá responsos sobre lo féretro depositat als peus de
la fossa ressién excavada. Ñabíe, al voltán, un silensio ubert
sobre sen plos reprimits, sobre mil llágrimes truncades, y va sé
entonses cuan Daniel, lo Mussol, se va girá, al notá damún de la
seua ma freda la caldoreta de una ma amiga. Ere la Uca-uca. Teníe la
chiqueta un grave gesto adosat a les seues facsións puerils, un
ademán dessolat de impotensia y ressignassió.
Va pensá lo
Mussol que li haguere agradat está allí sols en la caixa y la
Uca-uca y podé plorá a cabassades damún de les trenes dorades de
la chiqueta; sentín a la seua ma carpideta la caldoreta de un atra
maneta amiga. Ara, al vore l´ataút als seus peus, se va lamentá
habé discutit en lo Tiñós sobre lo soroll que les perdius féen al
volá, sobre les condissións vocals dels arrendajos o sobre lo gust
salat de les sicatrius. Ell se trobabe indeféns, ara, y Daniel, lo
Mussol, desde lo fondo de la seua alma, li donabe, incondissionalmen,
la raó. Vibrabe en uns acentos lúgubres la veu de don José, esta
tarde, deball del calabobos o amerabaubos, mentres resabe los
responsos:


-
Kirie, eleison. Christie, eleison. Kyrie, eleison. Pater noster qui
es in caelis...


A
partí de aquí, la veu del mossen se fée un rumó ininteligible.
Daniel, lo Mussol, va experimentá unes ganes enormes de plorá al
contemplá la actitut entregada del sabaté. Veénlo en este momén
no dudabe de que Andrés, "lo home que de perfil no se veu",
may mes tornaríe a mirá les pantorrilles de les dones. De repén,
ere un agüelet tremolós y extenuat, sexualmen indiferén. Cuan don
José va acabá lo tersé responso, Trino, lo sacristán, va estendre
una borrassa al costat del féretro y Andrés va aviá an ella una
pesseta. La veu de don José se va elevá: - Kirie, eleison.
Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...


Después
va sé lo Peó qui va tirá unes monedes damún de la borrassa, y don
José, lo mossen, que ere un gran san, va resá un atre responso.
Después se va arrimá Paco, lo ferré, y va dixá vin séntims, y
mes tart, Quino, lo Manco, va aviá un atra monedeta.
Y después
Cuco, lo factó, y Pascualón, lo del molí, y don Ramón, lo
alcalde, y Antonio, lo Buche, y Lucas, lo Mutilat, y les
sing
Llebres, y l´ama de don Antonino, lo marqués, y Chano y tots y cada
un dels homens y les dones del poble y la borrassa anabe plenánse de
monedes ligeres, de poc valor, y a cada dádiva o donatiu, don José,
lo mossen, que ere un gran san, contestabe en un responso, com si
donare les grassies.


-
Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui
es in caelis...


Daniel,
lo Mussol, apretabe fort lo seu cuproníquel, en la ma embutida a la
burchaca del pantaló. Sense voldre, pensabe en lo adoquín de llimó
que se minjaríe en son demá, pero, inmediatamen, relassionabe lo
gust de la seua pressunta dolsaina en lo letargo definitiu del Tiñós
y se díe que no teníe cap dret a llepá un adoquín de llimó
mentres lo seu amic se podríe a una fossa. Traíe ya lentamen lo
cuproníquel, dessidit a depositál a la borrassa, cuan una veu
interió lo va aguantá:
"¿Cuán tems tardarás en tindre
un atre cuproníquel, Mussol?".
Lo va soltá portat per un
instín de avaríssia. De improvís va fé memoria de la conversassió
en lo Tiñós sobre lo soroll que féen les perdius al volá y la
seua pena se va ajigantá. Ya Trino se inclinabe damún de la
borrassa y la agarrabe per les cuatre puntes pera arreplegála, cuan
Daniel, lo Mussol, se va apartá de la ma de la Uca-uca y se va
adelantá hasta la caixa:


-
¡Espero! - va di.


Tots
los ulls lo miraben. Va notá Daniel, lo Mussol, en ell, les mirades
dels demés, en la mateixa sensassió física que persibíe en les
gotetes de aigua. Pero no li va importá.
Casi va sentí un
orgull tan gran com la tarde que va pujá a la punta de la cucaña al
traure de la seua burchaca la moneda relluén, en lo foradet al mich,
y aviála a la borrassa.
Va seguí lo itinerari de la moneda en
los ulls, la va vore redolá un trosset y, después, amuntonás en
les demés, produín, al ajuntás, un alegre tintineo. En la veu
apagada de don José, lo mossen, que ere un gran san, li va arribá
la sonrissa pressentida del Tiñós, desde lo fondo de la seua caixa
blanca y barnissada.


-
Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui
es in caelis...


Al
acabá don José, van baixá la caixa a la fossa y van palejá molta
terra damún. Después, la gen va aná eixín lentamen del sementeri.
Se fée de nit y escomensaben a caure gotellots. Se sentíe lo
cluac-cluac dels socs, almadreñes, de la gen que tornabe al poble.
Cuan Daniel, lo Mussol, se va vore sol, se va arrimá a la fossa y
después de persignás va di:


-
Tiñós, teníes raó, les perdius al volá fan "Prrr" y no
"Brrr".


Ya
se alluñabe cuan una nova idea lo va impulsá a torná sobre les
seues passes.
Va torná a santiguás y va di: - Y perdona lo del
tord.


La
Uca-uca l´esperabe a la porta del fossá. Lo va agarrá de la ma
sense díli cap paraula.


Daniel,
lo Mussol, va notá que li tornabe a guañá un gran, inmoderat
dessich de plorá.
Se va aguantá, perque deu passes dabán
avansabe lo Moñigo, y de cuan en cuan girabe lo cap pera indagá si
ell plorabe.

dimecres, 8 d’agost del 2018

Les campanes encantades

Les campanes encantades.


Parlán de les campanes y san Miquial algúns veíns de la Aldea pensáen que estáen encantades per lo que va passá un añ, en plenes festes, cuan estáe tota la plassa plena de chen esperán a que isquere la prossesó dels Sans pa doná la volta al poble.
Les campanes van escomensá a doblá.

Aquell añ los mossos, los quintos, teníen molta forsa y al momén teníen a la campana gran, encantada (vol di que li donáen voltes, la d
obláen a tanta velosidat, que no li donáen tems al badall a toca la campana), donáe voltes tan depressa que no arribáe a tocá, a soná, ere com si estare muda.
En una de eisses voltes, a causa de la velosidat, se va soltá lo badall de la campana gran, va eissí disparat y sen va aná cap abáis, cap a la plassa, la plassa que estáe hasta dal de chen; y los Sans van fe un milagre, lo badall va aná a caure al únic corro de la plassa a on no ñabíe dingú.
Va fe un clot al simén, un clot que la chen, per devossió, va tindre un tems sense arreglal pa podé demostrá lo milagre; los Sans habíen fet un milagre, aquelles campanes estáen encantades. Habíe segut una señal dels Sans.
Después uns hómens van puchá lo badall al campanal, lo van torná a lligá dintre de la campana, mes fort, pa que no se tornare a soltá, pero abáns tots li van doná un bes perque estáe encantat.
Y cuan va quedá ben lligat, tots se van señá, en señal de respiate y devossió p’an aquella campana “encantada”.



Les campanes encantades


Les campanes encantades, Valjunquera,Teruel

Diego Sanz, Alustante :



Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...