Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.

Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.

Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.

Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:

Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.

Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.

Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.

De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).

Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.

Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.

No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.

Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.

Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.

Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.

Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.

Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.

No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.

Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)

Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.

Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.

Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.

No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:

Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.

Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.

Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.

Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.

Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.

Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.

Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:

-palaures, palabres, paraules,

-milacre, milagre y hasta miracle, y

-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.

Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.

Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.

Grasies per llichím.

FIN

dedicatories, Juan Carlos Abella

Bona llaó.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Bona llaó.

Ting un conegut que va naise a l’Aldea, fá un mun de añs. Als dotse añs lo van enviá a estudiá a Barselona, a casa de una tía, desde entonses, fá sesanta y sis añs, viu a Barselona.

Va treballá, va estudiá, va arrivá a sé directó de una escola catalana y avuí está estudián pa sabé ESCRIURE. Hu fico en mayúscules, perque escriure ya ne sap, pero ell vol aná més llun, vol posá a un papé les vivensies que ha tingut y les que més li venen al cap, com mos pase casi a tots, son les que va tindre, de menut, cuan estáe a l’Aldea. Son uns recuerdos que mai ha olvidat y milló encara, mai olvidará.

L’agüelo “Sebeta”, va tindre una vida pareguda, pero no igual. Va eisí de l’Aldea als onse añs, pero ell va aná a estudiá a una escola de Saragosa y allí se va quedá.

Ham parlat los dos, com dos vells mirán una obra, o com si estarem sentats al banc del Portal. Ham parlat de tot, menos del problema de Cataluña, yo no volía forsá la charrada. Estáem mol a gust, enrecordánmos de la nostra niñés y de la vida que ham tingut.

Ell te familia y sé que algún fill, pese a que suns pares son nascuts a España, ells han nascut a Cataluña y son tan cataláns y tan independentistes com si les seues arrails vingueren dels romans cataláns o inclús més atrás.

Com tos hay dit, no sé quína es la seua opinió sobre este asunto, no hay vollgut preguntali, no me hay atrevit, per si a un cas.

A un y al atre la familia sempre mos va parlá en Chapurriau, hasta lo radé día en que sen van aná al atre costat. Entonses natres, menos lo ratos de escola, sol escoltáem lo Chapurriau, ere la llengua de les mares, la materna, ere la nostra.

A ell li escribíe sa mare, a mi la meua y ara mos han donat cuenta de que les dos mos escribíen en castellá, en alguna falta de ortografía, pero, sense tindre estudis, se esforsáen en parlá en natres, pero al tindre que escriure les seues paraules, se esforsáen y en eisos moméns, hu fáen en castellá, ere la segunda llengua nostra o la primera que més sindone.

Diebem que a mi ere normal perque estaba a Saragosa, pero an ell ere mes espesial perque estáe a Barselona.

Mos preguntáem perqué a dingú se li va ocurrí escriure en Chapurriau, a lo milló pensáen que eisa llengua no se podíe escriure o no se escribíe perque dingú sabíe cóm se fáe o no sels habíe discurrit.

Estém admirats, ilusionats se pot dí, de que ara, per ejemplo a esta paret, fá uns mesos, se va escomensá a escriure en Chapurriau y avui casi tot lo mon hu fá en eise parlá. Dingú mos ha obligat, cada hu lo escribím de una manera, com lo parlém a cada poble o a cada lloc, no tením gramática y per lo que se veu, ni falta que mos fá, perque al remat tots mos enteném.

Mos ham enrecordat de una persona que ya fá añs diebe: si parlém lo Chapurriau, pero no lo escribím, es com si un home que té dos ulls sol mire per un. O com tenín les dos garres bones, coiseche, sol camine en una.

Un atre diebe: los que saben escriure, tenen la virtut de podet enamorá, sense ni siquiera tocat.

Ham seguit charrán. Yo li hay esplicat que desde menut, mai hay cambiat, cuan discurrisco, cuan parlo en mi mateis, sempre me hu hay fet y hu seguisco fen en Chapurriau.

Ell ha pres confiansa y me ha confesat:

-Saps que me pase, que ara, después de tans añs, cuan escric, les idees me venen al cap en la llengua materna, la de ma mare, la que vach escoltá de menut, en Chapurriau, com a tú. Pero al meu cap se plantifique una guiarra, pos desde los dotse añs la meua llengua nova es lo Catalá y eise té gramática pa escriure que es en la que yo me defeng. Y entonses ting al cap les dos LLENGÜES (com tos hu dic, un “catalá” reconeisén que lo Chapurriau, lo nostre Chapurriau, tamé es una llengua), que poc tenen que veure la una en l’atra. Que una me du les idees y l’atra es en la que sé escriure. De ahí la guiarra dintre del meu cap. No les puc o no les sé separá. Les dos están dintre de mí.

Se note que va tindre BONA LLAÓ.

FIN.

Les campanes encantades

Les campanes encantades.


Parlán de les campanes y san Miquial algúns veíns de la Aldea pensáen que estáen encantades per lo que va passá un añ, en plenes festes, cuan estáe tota la plassa plena de chen esperán a que isquere la prossesó dels Sans pa doná la volta al poble.
Les campanes van escomensá a doblá.

Aquell añ los mossos, los quintos, teníen molta forsa y al momén teníen a la campana gran, encantada (vol di que li donáen voltes, la dobláen a tanta velosidat, que no li donáen tems al badall a toca la campana), donáe voltes tan depressa que no arribáe a tocá, a soná, ere com si estare muda.
En una de eisses voltes, a causa de la velosidat, se va soltá lo badall de la campana gran, va eissí disparat y sen va aná cap abáis, cap a la plassa, la plassa que estáe hasta dal de chen; y los Sans van fe un milagre, lo badall va aná a caure al únic corro de la plassa a on no ñabíe dingú.
Va fe un clot al simén, un clot que la chen, per devossió, va tindre un tems sense arreglal pa podé demostrá lo milagre; los Sans habíen fet un milagre, aquelles campanes estáen encantades. Habíe segut una señal dels Sans.
Después uns hómens van puchá lo badall al campanal, lo van torná a lligá dintre de la campana, mes fort, pa que no se tornare a soltá, pero abáns tots li van doná un bes perque estáe encantat.
Y cuan va quedá ben lligat, tots se van señá, en señal de respiate y devossió p’an aquella campana “encantada”.

Diego Sanz, Alustante :

Estómecs agraits

Les aventures del agüelo “Sebeta”:



 Estómecs agraits.



+Bon día, yayo. No sap cuán me alegro de veurel per aquí

-Bon día Luiset. Yo tamé estic conten de tornat a veure.

+Es que en los rades mesos mos ha tengut olvidats.

-No te u cregues, yo may olvido als meus seguidós. Lo que pase es que soc home y no soc capás de fe dos coses al mateis tems y estic trevallán en un atra cosa.

+Y no me u pot contá.

-No, per ara, perque igual, después de tans mesos ensenegat, arrive lo momen y no val pa res tot lo que hay intentat fe.

+Pero, home, de cuan en cuan, se podíe asomá per esta finestreta y per lo menos saludamos.

-No te pensos que no me ha apetit, més de un camí, pero sé que si escomenso a torná a fe charrades aquí, no acabaré lo atre.

+Pues Sebeta ha ñagut coses que vusté haguere pogut comentá.

-Tens raó, pero es que vatres me doneu més importansia de la que ting. Y de totes maneres ya hay fet charrades de tan en tan y comentarís a los escrits de les atres plumes competentes que corren per aquí.

-Me ha dolgut veure a dos amigues meues enfrontades aquí. Vull aprofitá esta charrada pa dils que segur que les dos dones tenien raó. Que ña asuntos que cada un los veu desde lo seu pun de vista en los seus fundamens y en los seus sentimens y a lo milló al escriureu aquí pos una coma, un acento o una palabra li sente mal al atra part y entonses ña que tindre la sang freda pa tranquilisas y fe la pau. Com ne som tans, cada un del nostre pare y de la nostra mare, ñan moltes opinions sobre cada cosa, entonses, si anem mol llun podem arrivá a discutí, pero may a reñi. Teniu en cuenta que ne som tan poquets cara al contrari, que no mos podem permití lo lujo de piarde a dingú y menos a vatres dos que formeu part de la chen que se ha atrevit a escriure aquí en CHAPURRIAU. Aisina que pensán en ell, fem un tachó y conta nova; a seguí, o a torná a escomensá com vullgau, pero les dos aquí, encara que, per un tems, sigue cada una al seu aire.

+Aprofitán que se li ha soltat la lletra atre camí me agradaríe preguntali qué opine de la situasió de eisa chen que está enfron de natres, que es contraria al Chapurriau.

-Mira. Chiquet: aisó se mereiserie un llibre, pero com tú sempre tens presa vach a veure si te puc doná lo meu pensamén en unes poques ralles. Com sempre escomensaré a contestat en una aventura; ya saps una aventura del agüelo “Sebeta”:

+Ya estic disfrután, conto, conto, cuan tems fa que no li podía llichi.

-“Cuan yo era menut un camí vam compra una mula mol fura, mol fura y mol guita; si te descuidáes igual te pegáe un mos que te soltáe una cos; no ñabíe forma de posali la albarda; en cuan notáe lo pes damún pegáe un percut y la albarda an tiarra.

Algú se va enfadá y va aconsella que ñauria que emplea la vara, pero lo meu agüelo que per se vell ere mol listo, va dí: nem a fe una proba que si mos is be mos traura de mals de cap. Veus eisa tocadura que te al chinoll de la pota dreta de daván, eisá que no se dise toca y si te arrimes te pegue un mos; bueno pos umplisle lo pesebre de palla y cuan estigue ben ple porta la galleta de la siba y fes com si ne tirares un bon grapat, pero sol tiran uns grans, engáñala.

Al veure lo pesebre ple y creen que ñabie bon grapat de sibá, la mula va escomensá a minchá, palla claro. Mentres tan mincháe y estáe entretenguda li van posá vinagre a la tocadura y ella encara que lo troset eise li fáe tremolons, ella seguíe minchán y no va di res.

Ya tens la proba, va di l’agüelo, sino te ha fet res al curala que li podíe fe mal, tampoc te dira res cuan li posos la albarda. Aisí u van fe li van posá la albarda y la tafarra per davall de la coga; de momén va eisecá les orelles y va pará de minchá, pareisie que anabe a escomensá la funsió atre camí, pero an eise momén lo agüelo (qué listo ere lo pincho del agüelo) en la ma va remaure la palla com si afechire mes sibá; la mula que va veure aisó va acachá lo cap y va seguí minchán. Li van pode ficá la sofra y apretala be, sense que se tornare a maure, allí seguie minchán, ¡palla y més palla!. Perque al pasebre sol ñabie aisó: palla en cuatre grans de sibá.

Desde aquell día, cada camí que ñabíe que albardá a la mula, palla al pesebre, uns grans de llaó com si ne posaren micha galleta y la garrama sempre va eisí be. Después pasán lo tems ya se va acostumbrá a la albarda y ya no va fe falta la palla. Ere un estómec agrait, pel minchá faríe o se disaríe fe cualquier cosa.”

+Cuantes coses sap lo “Sebeta” yo ya crec que sé per a on va.

-Ña chen nostra, que han eisit furos, no es que tinguen mala rasa, perque son de la nostra, pero se han equivocat, según u veem natres. Los seus amos, perque, vullguen o no, tenen amos, siguen de un corral o del atre; los han umplit lo minchadó de (palla) subvensions, de achudes, de carrecs, de doná charrades a les televisions o a les institusions, a cambi de cuatre perres (cuatre grans de sibá); y, a cambi, los han domat, han renunsiat al seu ser.

Ha anat pasán lo tems y se han acostumbrat y ara ya los pareis que están convensits, ya son amics del seus amos, ara ya casi charren sense quels donon res, sol la palla (Los agraimens, los tituls, los carrecs). Pero mentres tan han abandonat lo seu ser, la seua rasa. Ya se han acostumbrat al “corral” nau y al amo nau, cuan podíen se lliures y corre per los campos del chapurriau, sense cap de lligadura, sense cap de ramal.



FIN

Bon añ nau 2018

https://m.facebook.com/groups/1661943157400028?view=permalink&id=1998746250386382  enllás al grupo (s'ha de sé del grupo per a vóreu)

Ya perdonareu, avui, radé día del añ, les aventures del agüelo "Sebeta" se han convertit en un deseo: BON AÑ 2018 Este añ que sen va, pal agüelo “Sebeta” ha segut mol importán y mol emosionán, en lo mon dels sentimens. Mol importán perque vach recuperá, per mich del agüelo, una niñés per mol tems olvidada. Perque vach tindre la sort de descubrí esta paret, de que me admitiren y, per mich de ella, vach descubrí al Agüelo “Sebeta” y lo vach fe naise aquí, a on esteu vatres. No tos vau doná cuenta pero mols de vatres estaeu aquí cuan lo vach cría. A Luiset ya lo coneisía de fae mols añs, pero va se una alifara, tornal a trová en los seus pantalons curts, y en los seus onse añs. Y lo milló de tot va sé que ell va voldre vindre en mi, sense tindre en cuenta, totes les maleses que li hay fet, tots los mals de cap que li hay donat, en estos sincuanta y pico de añs. Es mol agrait, no me té en cuenta que lo seu cos de sagal lo hay convertit en un cos encorvat, ple de achaques, ple de nafres, ple de taques de les que ya no sen enván. Ell me díu que en la meua compañía ha conegut chen, ha trovat dos chiquets que, al prinsipi, eren com ell y ara se han fet dos persones machós que ya han portat al mon cuatre sagalets que pronte se farán com ell cuan ere menut. Lo Agüelo, calle y no diu res, te mols añs y te la esperiansia pa sabe que, a voltes, lo milló discurs es está callat, que les coses més guapes se diuen están callats. Y éste es un de eisos momens. Ell y yo han caminat chuns tots estos añs. Yo parlaba castellá, ell Chapurriau. Ere la meua sombra, cuan conveníe se me arrimáe y teniem les nostres charrades, entonses, pa les coses importantes, cuan fae falta, los dos parlaem en Chapurriau. A esta paret ham conegut molta chen, casi tots bons, algún travieso, en estos momens mos enrecordem de tots, dels traviesos tamé, a ver si lo 2018, cuan, com diu un escritó amic meu, lo siglo XXI se fa machó de edat, los done lo coneisimén de torná a casa; lo Chapurriau los espere en los brasos ubiarts, com aquell pare del evangelio que esperáe al seu fill que sen habíe anat per lo mon, lo Chapurriau es son pare. Aquí, an esta paret vach escomensá a escriure, este añ, SÍ, al 2017, y poc a poc me hay anat soltán. Algúns me hau seguit, qué seguí?, ME HAU ADELANTAT, a ver si al añ que vé més chen se atrevís; es fasilet, sol fa falta posás. Ha segut emosionán; lo aguelo te tan pes a la mochila de la esquena que ya no aguante les emosions y cuan arribe lo momén PLORE, te los sentimens mols adintre, pero cuan isen, se escapen y sobre tot cuan se trove en la chen, en la seua chen de cuan ell ere menudet. Están en vatres vach fe mols trevalls, y ne vam presentá un a un concurs y vam tindre sort, mol vam premiá. Vatres lo hau llechit estos díes atrás, no ere pa tan, verdat?; pero van tindre sort y aquí estem. Eise día, 15 de este més que acabe, yo me había reunit en lo agüelo, ere un dels momens més importans de la nostra vida, según dien algúns tamé pa la vida del Chapurriau; mos habíen donat un premio, escribín en eisa llengua, escribín en la NOSTRA llengua, escribín en CHAPURRIAU. Están los dos reunits, vam desidí que la cosa teníe la seua importansia y que la charrada ñabíe que fela en Chapurriau, com sempre faem cuan lo asunto u nesesitáe, y eise premio u nesesitaé y u mereisie, u fariem en Chapurriau. Y va arrivá lo momén y la forsa de dintre del agüelo se va “esgarramá” y los sentimens del yayo, van eisí tots chuns, a cada palaura; casi plorán, bueno plorán, no es ninguna vergoña, plorán, pero en CHAPURRIAU. Allí estáen les dos families meues, la del cos, la de Luis Arrufat, y la del cor, la del agüelo “Sebeta”, los veins de la paret, la chen del Chapurriau, uns habíen vengut, de mol llun, desafían a la boira, al diviandres día de eisí en la familia; uns atres no u habíen pogut fe. Pero se notáe que a la habitasió no cabíe ningú més. Y les palaures anáen eisín; en llagrimes, en lo mocadó a la má, y la chen les escoltáe y lo riu Matarraña va arribá hasta Saragosa, algúns veins lo van notá al ulls. Y la má del agüelo, en mich de la charrada, se va eisecá y a la muñica, sense roba, va apareise la pulsera, allí estáe lo sentimén, allí estáe la Aldea del Chapurriau, allí lo crit del Chapurriau “Soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”. Y la chen aisí u va entendre y va escomensá a aplaudí, no al agüelo, sino a aquella pulsera a lo que representáe, a lo que valie, una manera de parlá, ¡¡¡CHAPURRIAU!!!. Y lo Matarraña va seguí baisán per lo ulls del "Sebeta!" y los de un atra chen. Y un atre camí, ya non puc més…… BON AÑ NAU, a tots. FIN.

¿Qué tens, oh tiarra meua?

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/que-tens-oh-tiarra-meua.html

¿Qué tens, oh tiarra meua?

Per qué ploro cuan de tú estic llun, y patisco cuan torno a tú, pensán, sense podé tartí, que pronte tindré que marchá atre camí.
Per qué lo tems va tan a poquetet, cuan tinc que torná a veuret y corre tan depresa, cuan p’els teus carres estic.
Per qué están llun de tú, no puc trová la pau, y sol sentisco deshori, ensomián en lo día que tinc que morí, pa que me porton a tú atre camí.
Per qué la oloreta del teus préssecs, me pareis la milló colonia del mon; y al no trovala a cap de mercat me cause este gran dol.
Per qué m’enrecordo tan dels amics y veins de cuan la vida ere matí, y los trovo tan en falta, ara, cuan de la vida ya es de nit.
Per qué te vach tindre que disá, pa la vida guañam, si esta vida, sense tú, casi ya no es vida y sol vull qu’el tems paso mes depressa de que los reloches, lo disen passá.
Per qué les alifares de les atres tiarres, no se poden compará en les que sentisco caminan p’els teus carrés y arrimanme a les teues parets.
Per qué tinc eise sentimén tan gran; y que sol lo sentisco cuan estic en tú pensán.
Per qué tinc la gran sort; de que los nostres antepassats, sempre estiguen a la meua boreta, parlanme, parlanme a la orelleta.
Per qué tens los sials tan blancs y los núgols tan blaus, que sol lo blau del mar y lo blanc de la seua espuma, en tú se poden compará. /sials blaus, núgols blancs/
Per qué, de menut, me vas disá que probara los teus minchás; y ara, mincha aon mincha, lo matéis gust, n’ol trobo mai.
Per qué lo aire cuan, per cualquier puesto, me espente; sol fa que enrecordam de aquells inviarns, de aquelles costes, de aquell monte.
Per qué la claró d’els teus matins, me porten an aquells tems, en que en  la mula y lo carro, escoltan als muisonets, anaem fen camins.
Per qué la demés chen está tancada dintre del resto del món y natres mos sentim tan lliures dintre de esta terreta teua, devais del teu sol.
Per qué les orinetes, y mols atres muisons, añ tras añ, sempre tornem al matéis niu, y yo per mes que volo, mai me arrive lo estiu.
Qué tens oh reloche del campanari; que a cap puesto trobo que donon les hores, en lo matéis teu mistiari.
Qué tens aigua de la meua tiarra, qué tens dintre de la pichelleta, que tots los que de tú estem llun, patim eisa set que sol se pase beben de la teua aiseta.

Nota: Vatres y yo podriem seguí escribin fulles y fulles en per qués, pero penso que no fa falta, perque, an esta tiarra,  dintre de natres, tots pensem y sentim lo matéis.
Ara si de verdat voleu sentí, viure, patí y riure lo que esta charrada te dins; la teniu que llechí y llechí, mes camins.

Arrieros

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/arrieros.html

LOS ARRIEROS

Traduisco un atra charrada de la Revista Escolá Mirablanc (nº 11 de 1990). Pot se de interés pa alguns.

“Arrieros eren aquells homens que fa més de un sigle pasaben de camí, per esta zona, en reates de burros, portán les cullides de les seues cases, dels seus pobles. Después tornaen en unes atres mercaderies que faen falta als seus pobles.

Los que solien pasá per aquí eren de la part de Belchite, Lécera y uns atres pobles de aquella tiarra de Aragó. Los seus cargamens eren de llaó y los portaen a Tortosa. Cuan tornaben, en aquelles talegues de cáñamo (cánem) portaen arrós, sucre, teronches, peis salat…..

Los arrieros, comersians, calsigaen los camins, fen pols; viachans del passat, no se cansaben may; utilisaben les adreseres, sense asfalto, ni pedra, sol camí, pols y sol. Anaen fen una senda cap al mar.

Lo camí vell dels arrieros encara se pot veure ara, al pasá per Vallchunquera, venien per lo pau de la Cogula (de aon traien l’aigüa los habitans primitivos del Mirablanc), partida del Mas de Fraga, y basa Martina. Baisaben per la Costa de la Fresneda y se aturaben a la “Venta de les Moques”. A 1880 los antepasats de la familia Miravete y Ripoll, van vindre de Andorra pa sé los cuidadós de eisa venta Vallchunquerana. Van está mols añs servin als caminans, viachans y arrieros.

Éstos después, seguien la marcha per la vall de Vallchunquera, puchaen p’el camí del Regall, a La Fresneda, eisien per la Corralola, roques de la “Olivereta de Nostre Siñó”, Calderé, Racó dels polls y Más del Azud. Crusaben lo riu y, p’el Más de Garsía, prenien lo camí vell de Valderrobres cap Arnes. Continuaben per sendes y adreseres, crusaben los Ports hasta arrivá a Tortosa.

An aquells tems en los extramuros de cada poble, o un poquet mes llun estaben les Ventes. A la Fresneda ne ñabien tres : La del Pá Sec, La del Vidre, y la venteta del Mandolón. Unes atres tantes ñabie a Vallchunquera: la de les Moques, la del Forner y La Esgarrá.

Contaben los vells una historieta d’els arrieros. Un camí, después de crusá lo riu Matarraña per lo Molí Fariné, un home se va trová unes alforches (alforjas). Va pensá “serán de algún arriero, pobre chen, lo poc que porten y u piarden”. Les va replegá y, sense mirá lo que ñabie dintre, va aná corren, hasta que los va alcansá y los u va doná. Ells se van posá mol contens, esplicanli que dintre ñabie “un saquet de doblons d’or”. Bon cor lo de este home en aquells tems de arrieros, tems de aná fen camí, a piau, caminán. A lo pichó, avui, als tems dels motor y la velosidat, no sabem si se repetirie eise gesto.

Sen vin añs después, cuan tenim carreteres y coches mol rapits, mantenim la nostra admirasió, a la forsa, való y trevall de uns homens que en la esperiansia d’els seus machos y lo caminá dur de cada añ, de aná y torná, van fé un camí, que después d’els arrieros, ha servit a mols mes caminans y viachans.”

Nota: sol es una traducsió-adaptasió del escrit de Mirablanc.

Quim Arrufat, independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens

https://finestro.wordpress.com/2017/01/18/entrevista-del-moviment-franjoli-a-quim-arrufat/



Lo finestró es lo blog de J.M. Gracia Zapater, de La Codoñera.

Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un partit proetarra, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarraña. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Cataluña com tantes altres famílies de la zona.

Quim Arrufat: “La independència de Cataluña no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”.

Marcel Pena, lo pena de Marcel :

-Quina relació tens amb el Matarraña?

Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarraña. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.

-Segueixes l'actualitat política del Matarraña?

La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarraña no és el centre de res; està en mig d'Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta.

-El Matarraña és una mica com la Franja del meu cul, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.

El procés de comarcalització de l'Aragó va voler imitar les comarques de Cataluña i la Comunitat Valenciana, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles chapurriauparlants fora del Matarraña. D'aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua cagalana no era un element determinant a l'hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.

-Què falta a la Franja del teu cul per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?

Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarraña respecte a Cagaluña, i que ha provocat l'èxode massiu que pateix.

Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Cataluña pel fet del xoc de nazionalismes que al Matarraña s'ha alimentat molt. A tota España hi ha rebuig a Cagaluña, no sé perquè tant d'odi.



És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a España. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de "a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé, Cataluña mos robe". 



No, el Matarraña no s'enfonsa per culpa dels catalans, què més vullguessim, sinó per la política franquista envers l'apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res... En canvi, a Cagaluña tenim autovies i autopistes, i fins i tot Francisco Franco Bahamonde ens va colgar de calerons. El discurs franquista ha quallat i dificulta molt l'enllaç popular i sociològic amb la resta de Països Cagaláns.

-Quin paper hi hauria de jugar l'Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Cagaláns com a referència, en aquesta recuperació?

http://agonfilosofia.es/index.php?option=com_content&view=article&id=259

Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua com feia Hitler i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l'Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarraña, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures... A la Franja del meu cul, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s'endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l'únic que pot reconstruir la idea dels Països Cagaláns a la Franja del meu cul.

-També s'ha intentat fer des de Cagaluña, però les iniciatives encetades mai han acabat d'assentar-se.

L'aterratge d'institucions culturals catalanistes a la Franja del meu cul sempre s'ha fet pensat des d'una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja del teu cul. El meu pare , Esturrufat, va ser membre fundador de l'Ascuma, l'Associació Cultural del Matarraña, però se'n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Al IET ara hi tenim a un catalanista de renom, Carles Sancho Meix, de La Vall del Tormo.



Ell no reclamava que l'Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials españoles com la Diputació de Teruel. L'ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja del meu cul.

-Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja del teu cul.

Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja del meu cul. Un tipus d'iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja del meu cul en l'exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals. Fins i tot Òscar Adamuz, del moviment franjolí, què és de Santa Coloma, rebatejada per ell.

Estació de Valljunquera (Font)

-La creació d'estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?

Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l'activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions chapurriauparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s'ha d'establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja del meu cul.

Francesc Xavier Escudero és la nostra esperança des de Beceit

-A part de la llengua, el chapurriau, què més uneix el Matarraña i les comarques veïnes?

El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes en chapurriau. Trobem un tipus d'agricultura molt típic d'allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.

Ascumites assentats

-Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el català com a llengua oficial?

El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l'Estat español, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. 



M'explico: ells no creuen que hi hagi d'haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s'ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l'educació del Matarraña hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s'arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat, és invasió lingüística. Per tant, és un recurs discursiu.

Paco Escudero balle sardana al ritme de tambor i bombo

-Però hi ha gent que reivindica que l'Aragó és trilingüe.

Això no té res a veure amb entendre l'Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple, i a ser possible eliminar el castellà del currículum escolar per a defendre la llengua, com vol fer la ANC a Cataluña. Això només s'aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja del meu cul.

-És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja del meu cul només ideològicament?

Això és un problema que sobrepassa la Franja del meu cul. A España, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen quatre realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia, Beseit i els Països Cagaláns, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l'Estat español. Això seria plurinacionalitat.

I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o català, l'idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d'aquesta negativa, i esperarem asseguts fins què aixó canvii. No ens oblidem del àrab i el rumà, què també haurien d'esser idiomes vehiculars.

-Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja del meu cul?

No n'hi ha a la Franja del meu cul ni pràcticament a la resta de Països Cagalans llevat del Principat per una raó: l'acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Cagaláns és un procés lent. Quan al Principat s'activa l'independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.

Tot i així, hi ha molta gent de la Franja del meu cul que participa en l'Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Cagaláns.

Ascuma a Calaceit

-Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?

Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Ses Illes i la Comunitat Valenciana no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s'hagi fet independentista. A les Illes i al antic regne de València la burgesia local es va afiliar al PP, a Alianza Popular, FE de las Jons,  i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Espanya ens Roba, però Franco ens donava la mamella, i què grossa què era. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Cagaláns.

-Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Cataluña i la resta dels Països Cagaláns?

Primer s'ha de superar l'actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Cagalans. Si s’assoleix la independència de Cataluña, España en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica. Això provocaria que molta gent a ses Illes i al regne Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta España o apropar-se al model de la República Cagalana. Tabarnia ho te clar, romandrie a España.

-Molta gent de la Franja del meu cul pensa que amb una frontera estatal s’acabaran les relacions amb Cataluña.

El concepte clàssic de l'estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Ni tan sols Trump a USA. Tenim l'exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Cataluña Nord i de la del Sud.

A no ser que España prohibeixi per als territoris chapurriauparlants tot allò de la Cataluña independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.

A més, que Cataluña va acollir molta emigració aragonesa i franjolina. A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.

-El que sí que podria passar és que la independència de Cataluña sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris chapurriauparlants.

En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República cagalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l'Estat español pot tenir un dels principals problemes, perquè Cataluña tensarà positivament la resta de comunitats chapurriauparlants. Esclatarà quan esclati la corda, jo no hi estaré, aniré a Suïssa amb l'Anna Gabriel, és tant guarra al llit com al parlament.

-Com per exemple?

S'hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja del meu cul ho és bastant més que Saragossa. A la República cagalana, Barchinona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta, i unicornis a la hípica del Eixample....

-Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.