Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris convoyáles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris convoyáles. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de maig del 2019

Cuarta jornada

CUARTA JORNADA

Escomense la cuarta jornada del decamerón, en lo gobern de Filostrato, aon se raóne sobre aquells que van tindre un final infelís en los seus amors.
Mol volgudes siñores, tan per les paraules escoltades als homes sabios com per les coses que hay vist y lligit moltes vegades, jusgaba yo que lo impetuós ven y ardó de la enveja sol habíe de amenassá les altes torres y les mes eixecades puntes dels ábres; pero en la meua opinió me trobo sobremanera engañat. Perque fugín yo, y habénme sempre ingeniat en fugí del fiero ímpetu de eixe rabiós espíritu, no sol per los plans sino tamé per les profundíssimes valletes, callat y amagat, me hay ingeniat en caminá; lo que pot pareixe ben cla a qui les presentes noveletes llich, que no sol en florentino vulgar y en prosa están escrites per mí y sense títul sino tamé en estil humildíssim y baix tan com se pot, y no per tot aixó hay pogut dixá de sé fieramen atacat per aquell ven (hasta casi desarrailat) y de sé ferit per los mossos de la enveja; per lo que puc compéndre que es verdat lo que solen di los sabios: que només la miseria dixe de sé envejada an este món presén. Pos ha ñagut qui, discretes siñores, lligín estes noveletes, han dit que vatres me agradéu massa y que no es cosa honesta que yo tan me complaga en agradatos y consolatos y algúns encara han dit algo pijó: en alabatos com u fach. Atres, mostrán vóldre parlá mes reflexivamén, han dit que a la meua edat ya no está be perseguí estes coses: parlá de dones y convoyáles.
Y mols, mostránse mol preocupats per la meua fama, diuen que milló faré en está en les musses al Parnaso o Parnasso que en estes charrades mesclám en vatres. Y ñan algunes, mes despechades que parlán en sabiduría, que han dit que faría milló en pensá aón podría guañám lo pa que aná paupán lo ven. Y algúns atres diuen que les coses que tos conto han passat de un atra manera, y se les ingenien en demostráu. Aixina que, per tantes y tals bufades, per tan afilades dens, valeroses siñores, mentres milito al vostre servissi, estic afuetát, molestat y, en fin, crussificat en viu. Estes coses en tranquil ánim, u sap Déu, escolto y séntigo, y sense replicá en alguna bona resposta me les trac dels oíts. Pero antes de que escoménsa a contestá an algú, voldría contá una part de una história.
A la nostra siudat, fa ya mol tems, va ñabé un home de nom Filippo Balducci, home de condissió bastán modesta, pero ric y ben despachat y tan hábil en les coses que lo seu estat requeríe. Teníe a una Siñora per dona a qui tendramen volíe, y ella an ell, y juns portaben una vida felís, sense ficá tan afán en datra cosa mes que en agradás la un al atre. Va passá que, com passe a tots, la bona Siñora se va morí y no va dixá res seu a Filippo, mes que un fill únic consebit de ell, de uns dos añets. Filippo, per la mort de la seua dona se va quedá tan desconsolat com may se habíe quedat dingú al pédre a una persona volguda; y veénse sol sense la seua compañía, se va dessidí a dedicás al servissi de Déu, y fé lo mateix del seu fill minut. Per lo que, donán totes les seues coses per lo amor de Déu, sense tardá sen va aná cap a la punta del Monte Sinerio (Senario) y allí se van embutí los dos a una selda minudeta, y vivíen de almoines, féen dijú y resáen. Se guardabe de parlá de cap cosa temporal ni de dixáli vore cap de elles a son fillet, per a que no lo apartaren del servissi al Siñó, y sempre li parlabe de la glória de la vida eterna y de Déu y de los sans, sense enseñáli datra cosa mes que les santes orassións. Y en esta vida mols añs lo va tíndre, sense dixál eixí de la selda ni amostráli res mes que la vida de devossió a Deu. Acostumbrabe lo bon home a aná alguna vegada a Florencia, y de allí, segóns les seues nessessidats ajudat per los amics de Déu, a la selda sen entornabe. Va passá que tenín lo jove devuit añs, y sén Filippo agüelet, un día li va preguntá que aón anabe. Filippo lay va di; a lo que va contestá lo mosso:
- Pare, vosté ya es agüelo y mal pot soportá los patiméns; ¿per qué no me portéu una vegada a Florencia, per a que, dixánme conéixe als amics de Déu y vostres, yo, que soc jove y ting mes forses que vosté, puga después aná a Florencia a tratá los vostres assuntos cuan u vullguéu, y vosté pugue quedás aquí?
Lo bon home, pensán que son fill ya ere prou gran, y estabe tan aveat al servissi de Déu que difíssilmen les coses del món podríen atráurel, se va di: «Be diu éste».
Per lo que, tenín que aná a Florencia, sel va emportá en ell. Allí lo jove, veén los edifissis, les cases, les iglesies y totes les demés coses de la siudat, com qui no sen enrecordabe de habéles vist, va escomensá a maravillás mol, y li fée moltes preguntes a son pare, qué es aixó, cóm se diu. Lo pare lay díe y ell, quedánse contén de sentíu, li preguntabe un atra cosa. Y preguntán de esta manera lo fill y contestán lo pare, per ventura se van topetá en un grupo de belles mossetes emperifollades veníen de un convit de bodes. En cuan les va vore lo jove, li va preguntá a son pare qué ere alló.
Lo pare li va di:
- Fill meu, acacha la vista, no les miros, que són cosa roína.
Va di entonses lo fill:
- Pero ¿cóm se diu aixó?
Lo pare, per a no despertá lo poc convenién dessich carnal del jove, no va volé nombráles pel seu propi nom, es di, «dones», sino que va di:
- Se diuen ganses.
¡Maravillosa cosa de sentí! Aquell que may a la seua vida ne habíe vist cap, sense preocupás de los palaus, ni del buey, ni del caball, ni del burro, ni de los dinés ni de atra cosa que haguere vist aquell día, va di:
- Pare, yo vull tíndre una de estes ganses.
- ¡Ay, fill meu! - va di lo pare -, calla, que són una cosa mol roína.
Lo jove, preguntánli, li va di:
- ¿Aixina són les coses roínes?
- Sí - va di lo pare.
Y ell va di entonses:
- No sé lo que diéu, ni per qué éstes són coses roínes: al meu respecte, no me ha paregut hasta ara vore may res tan majo y agradable com elles. Són mes majes que los cordés pintats que me hau enseñat moltes vegades. ¡Ay!, si tos importo algo, feu que mon emportém una allá dal y yo la portaré a pasturá.
Va di lo pare:
- No u vull; ¡no saps tú aón pasturen!
Y va vore que la naturalesa ere mes forta que lo seu ingenio, y se va arrepentí de habél portat a Florencia.

Me val en lo que hasta aquí hay contat de la presén novela. Diuen, pos, algúns dels que me censuren que fach mal, oh joves dames, esforsánme massa en agradatos; y que vatres massa me agradéu. Aixó u confesso; me agradéu y me esforso en agradatos; y los pregunto si de aixó se maravillen considerán no ya lo habé conegut lo besás y lo abrasás y los plassentés ajuntaméns que en vatres, dolsíssimes siñores, se tenen moltes vegades, sino sol lo habé vist y vore continuamen les corteses costums y la atractiva hermosura y la cortés gallardía y ademés de tot aixó, la vostra señoril honestidat: cuan aquell que nutrit, criat, creixcut a un monte salvache y solitari, dins de los límits de una minuda selda, sense datra compañía que son pare, al vóretos, vau sé dessichades per nell, y seguides en afecte.
¿Hauríen de empéndrem, de amonestám, de castigám éstos si yo, que ting un cos que lo sel va fé per a amatos, y yo desde la meua infánsia l´alma tos vach dedicá al sentí lo poder de la llum de los vostres ulls, la suavidat de les vostres paraules y les flames enseses per los vostres suspiros, si me agradéu y si yo en agradatos me esforso; y espessialmen tenín en cuenta que antes que res vau agradá a un ermitañet, a un jovenet sense sentit, casi a un animal salvache? Per sert que qui no tos vol y per vatros no dessiche sé amat, com persona que ni los plaés ni la virtut de la natural afecsió sentix ni coneix me reprén: y poc me preocupo per naixó. Y qui contra la meua edat va parlán muestre que mal coneix que encara que lo gos té lo cap blang, la coa la té verda; als que, dixán a una vora les bromes, contesto que may reputaré vergoñós per a mí hasta lo final de la meua vida lo convoyá an aquelles coses a les que Guido Cavalcanti y Dante Alighieri ya agüelos, y micer Gino de Pistoia mol agüelet van tindre en honor, y van buscá lo seu plaé.
Y si no fore que siríe eixímen del modo en que se acostumbre a parlá, portaría aquí al mich la história, y la mostraría plena de homes vells y valéns que als seus añs mes madús mol se van esforsá en convoyá a les dames, lo que si ells no u saben, que vaiguen y u adeprénguen. Que se quedon en les musses al Parnaso, afirmo que es un bon consell: pero no sempre podem quedámos en les musses ni elles en natros. Les musses són dones, y encara que les dones no valguen lo que valen les musses, tenen en lo primé aspecte semellansa en elles, aixina que encara que per un atra cosa no me agradaren, només per naixó hauríen de agradám; sense contá en que les dones ya van sé per a mí ocasió de compóndre mil versos. Elles me van ajudá be y me van mostrá cóm escriure aquells mil; y potsé per a escriure estes coses, encara que humildíssimes siguen, tamé han vingut algunes vegades a está en mí, en servissi potsé y en honor de la semellansa que les dones tenen en elles; per lo que ni del Monte Parnaso ni de les musses me separo tan com mols creuen.
Pero ¿qué los direm an aquells que de la meua fama tenen tanta compassió que me aconsellen que me busca lo pa? Sertamen no u sé, pero, volén pensá quina siríe la seua resposta si per nessessidat los u demanara an ells, penso que diríen: «¡Búscateu a les teues fábules!». Mes han trobat entre les seues fábules los poetes que mols rics entre los seus tessoros, y mols ne han ñagut que anán detrás de les seues fábules van fé florí la seua edat, mentres per lo contrari, mols al buscá mes pa del que nessessitaben, se van morí sense madurá. ¿Qué diré mes? Si me sobrevinguere la nessessidat yo sé, segóns lo Apóstol, viure tan a la abundánsia com patí la miseria; y per naixó dingú se té que preocupá de mí mes que yo. Y los que diuen que estes coses no han passat aixina com les conto, me agradaríe mol que trobaren les originals, que si no concordáren en les que yo escric, justa diré que es la seua reprimenda y en corregím yo mateix me les ingeniaré; pero mentres no aparegue res mes que paraules, los dixaré en la seua opinió, seguín la meua, dién de ells lo que ells diuen de mí. Y com ya hay contestat prou per esta vegada, dic que en la ajuda de Déu y la vostra, gentilíssimes siñores, en qui espero, armat y en bona passiénsia, en aixó tiraré cap abán, girán la esquena an este ven y dixánlo bufá, perque no vech que pugue passám a mí datra cosa mes que lo que li passe al polset, que, bufán lo torbellino, o de la terra no lo mou, o si lo mou lo porte cap amún y moltes vegades damún del cap de los homes, sobre les corones de los reys y de los emperadós, y a vegades damún dels alts palaus y sobre les eixecades torres lo deposite; de los que, si cau, mes aball no pot arribá del puesto aon va sé portat. Y si alguna vegada en tota la meua forsa me vach disposá a complaítos en algo, ara mes que may u faré, perque sé que datra cosa dingú podrá di en raó, que los demés y yo, que tos volem, naturalmén obrem; y per a vóldres oposá a les leys de la naturalesa se nessessiten moltes grans forses y moltes vegades no sol en vano sino en grandíssim mal del que se afane se fiquen en obra. Estes forses, confesso que ni les ting ni dessicho tíndreles en aixó, y si les tinguera, antes a datres les hi dixaría prestades que les faría aná per a mí. Per naixó, que cállon los criticadós y criticadores, y si calentás no poden, que viguen carpits, y que se quedon en los seus plaés (bastán corruptes), y a mí que me dixon en los meus, an esta curta vida que mo se done, y que me dixon tranquil. Pero ham de torná, perque ya ham divagat prou, oh hermoses siñores, allá de aon vam eixí, y ham de seguí lo orden escomensat.
Lo sol ya habíe fet amagás a tots los estels y la terra humida y en sombra de la nit se anáe eixugán, cuan Filostrato, eixecánse, a tota la seua compañía va fé alsá, y anán cap al hermós jardí, per allí van escomensá a passejás; y arribada la hora de minjá, van amorsá allí aon habíen sopat la nit passada. Y cuan se van eixecá de la michdiada, están lo sol al cenit, de la manera acostumbrada prop de la fresqueta fon se van assentá o gitá, y entonses Filostrato a Fiameta li va maná que escomensare en les históries, y ella va escomensá aixina:


Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ. Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs,...