Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Centelles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Centelles. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 de febrer del 2026

25 OCTUBRE, 1349. Tomás Aguiló Forteza

EL 25 D'OCTUBRE

1349.

https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lluchmayor

EL 25 D'OCTUBRE 1349. Asseguda dins la cambra, La cambra de mes endins, Dona Costança, l'esposa D'en Ramon de Sant Martí

Asseguda dins la cambra,

La cambra de mes endins,

Dona Costança, l'esposa

D'en Ramon de Sant Martí,

Pròp d'una taula, ab el colze

Demunt un coxí molt rich,

S'aguantava el front, enveja

Dels llíris de son jardí.

Deu del cel! qui l' hagués vista

Aquell vespre malehit,

En que li estavan devora

Trists com ella els seus dos fills!

 

EL 25 DE OCTUBRE

1349.

Sentada junto a una mesa, en su más apartado retrete, Doña Constanza, la esposa de Ramón de Sant Martí.

Apoyado el codo en riquísima almohada, sosteníase la frente, cuya blancura envidiaran los lirios de su jardín.

Dios del cielo! quién la viera aquella malhadada noche, cuando, como ella tristes, rodeábanla sus dos hijos!


A tres anys un no arribava,

No arribava l'altre a cinch,

Y per cert que tots dos eran

Com dos ángels de garrits.

El mes grandet la tenia

Agafada p'el vestit,

Esglayat la se mirava

Demunt sa falda el petit.

¡Pobre mare que no feya

Jochs y festes als seus nins,

Perque plena d'amargura

Sols pensava en son marit!

Pensava qu'en aquella hora

Se trobava en gran perill,

Y ja a dolses esperançes

No gosava doná' abrig.

Els seus ulls li espiretjavan,

De son cor treya suspirs,

Y per molt que fés esfòrsos

No 'l tenia gens tranquil.

En Gilabert de Centellas

De ciutat havia exit,

Y en son estol, gent valenta,

S'hi contavan molts de mils.


En los tres años frisaba el uno, el otro no llegaba a cinco, y eran los dos tan bellos que semejaban dos ángeles.

Teníala el mayorcito cogida de la falda de su brial, y en su regazo el pequeño mirábala aturdido.

¡Pobre madre, que no hacía mimos ni fiestas a los hijos de su amor, porque llena de amargura pensaba sólo en su marido!

Pensaba que en aquellos instantes hallábase en terrible riesgo, y no osaba dar albergue a lisonjeras esperanzas.

Asomó el llanto a sus ojos, exhalaba dolientes gemidos, y a pesar de sus esfuerzos no conseguía recobrar el perdido sosiego.

Gilaberto de Centellas había salido de la ciudad, y componíase su mesnada de muchos millares de valientes.


La llum del sol apagada,

S'anava el cel enfosquint,

Y a la cambra un esclau mòro

Ab un ciri entra summís.

- No guaytavas a la torre?

- En vench, senyora.- ¿Y qu'has vist?

- Ran de mar fòchs que servexen

Per doná' a ciutat avís.

- ¿Y res mes?- Fayes enceses

De Lluchmajor p'el camí.

- Y dius ver? Mon còr s'esclata,

Mon còr no'm cab dins el pit.

- De pols una nigulada

S'hi veya abans, y ferits

Del sòl los férros de llansa

Hi llambretjavan sovint.

- Ah! son ells, son ells que tornan,

Son els nostres inimichs;

¿Es que venen victoriosos

O s'en venen fugitius.

Y, digués, ¿son lluny encara?

- A retronar fins aquí

No 's tardará moltes hores

La remor del seus clarins.


Apagada ya la luz del sol, ennegrecíase el cielo; y con una vela en la mano entró humildemente en la cámara un esclavo moro.

- ¿No velabas en la torre? - De allí vengo señora. - ¿Y qué viste? - Orillas del mar grandes hogueras que deben ser aviso para los de la ciudad.

- ¿Nada más? - Antorchas encendidas camino de Lluchmayor. -

¿Es cierto? Se me rompe el corazón que no cabe, no, dentro mi pecho.

- Descubríase antes espesa nube de polvo, y los hierros de las lanzas reflejaban los rayos del sol poniente.

- Ah! son ellos los que vuelven; son sin duda nuestros enemigos: mas ¿es que vienen victoriosos o es que huyen derrotados?

Y, di, ¿están lejos todavía? - Dentro de breves horas se oirá desde aquí el sonido atronador de sus clarines.


- Vés, puja, puja a la torre,

Y si 's cumpleix mon desitj,

Si mon plant el cel escolta,

No serás ja mes catiu. -


D'exir lo esclau acabava,

Quant la dama exhala un crit,

Perque 's veu devant un frare

Que l'abrassa ab frenesí.

De fèrro una cervellera,

Un arnés mitj desguarnit,

Uns esperons sanguinosos,

Cubria el ropatje humil.

Espassada la sorpresa:

- Ramon! Esposa! qu'estim...

- ¿Y el Rey? - Amor de ma vida,

¿No estavas pensant en mí?

- El Rey?... Callas, y a la boca

l'' acòstas plorant el dit?

- En Centellas comandava

No soldats, sino botxins.

- ¿Qué vols dir? - Caygut en terra...

- ¡Pobre Don Jaume! Felis,

Qu'entre el desterro o l'afronta

No ha tengut temps d'elegir.



- Ve, sube, sube a la torre, y si mis anhelos se cumplen, si escucha el cielo mis suspiros, no seras ya cautivo. -

Acababa de salir el esclavo cuando lanzó la dama un grito de terror, al ver entre sus brazos a un fraile que la estrechaba con frenesí.

Cubría el humilde ropaje un acerado yelmo, un arnés desguarnecido y unas espuelas mojadas en sangre.

- Ramón! exclamó la dama, desvanecida su sorpresa. - Esposa adorada!.... - ¿Y el rey? - Amor de mi vida, ¿no estabas pensando en mí?

- El rey... Callas y llorando me impones silencio? - Los de Centellas no eran soldados sino verdugos.

- ¿Qué dices?- Caído en tierra... - Pobre Don Jaime! - Feliz, pues no pudo escoger entre el destierro y la afrenta.



- Deu etern! ¿y la justicia

Consent tan horrible crim?

- ¿Y ha de viure sens corona

Qui en son cap corona ha vist?

- Ingrata, ingrata Mallorca!

Y l'infant? - Está ferit.

- Tot perdut! - Tot, fòra l'honra

Guanyada aquex dematí.

- Els traydors tan valerosos!

Y els faels...- Mes qu'ells ardits,

Y per cada tres dels nostres

Ne duya en Centellas vint!

Tres llansades he rebudes...

- Ah!... - Mon cavall mes de sis.

Còps d'espasa, ¿quí los conta?

Sols sé que masell n'estich.

De la sang qu'ara 'm degota

N'está aquex trispol homit;

Ja 'l veurás com vermeyetja,

Ja 'l veurás demá matí.

Venturós si a les galeres

Viu encara jo hi arrib,

Y un poch de terra sagrada

Pot esser mon derrer llit. -

- Dios eterno! ¿y tu justicia consiente tan horrible crimen? - ¿Y puede vivir sin corona quién la llevó en su cabeza?

 

- Ingrata, ingrata Mallorca! ¿Y el infante? - Está herido. - Perdióse todo! - Todo, menos la honra alcanzada en este día.

- Los traidores tan valientes! y los leales... - Más esforzados que ellos; por cada uno de los nuestros llevaba Centellas veinte!


Tres lanzadas recibí... - Ah! - Mi caballo más de seis. Golpes de espada, ¿quién pudo contarlos?

Con la sangre que mana mi cuerpo humedécese el pavimento, a la luz de la mañana le verás todo enrojecido.

Dichoso si puedo llegar con vida a las galeras, y cubre mis huesos un puñado de tierra bendecida! -


Dona Costança esmortida

No sent ja lo que li diu,

Y als nins, Don Ramon abrassa

Plorant també com un nin.

El front gelat de sa esposa

Besa ja p'el derrer pich,

Y sortint d'aquella cambra

De sang dexa un regalim.

___

Desvanécese Doña Constanza y no oye ya la voz de su marido. Don Ramón estrecha contra su corazón a sus hijos llorando como un niño.

Besa por última vez la frente helada de su esposa, y al salir de aquella cámara deja en el suelo un reguero de sangre.

dilluns, 31 d’octubre del 2022

III. Unio monasterii S. Clementis ad monasterium S. Andreae in comitatu Urgellensi, anno Dni. MIV

III.

Unio monasterii S. Clementis ad monasterium S. Andreae in comitatu Urgellensi, anno Dni. MIV (V. pág. 15.) 

Ex autogr. in arch. Eccl. Urgellen.

Aetherei regis regnantis cum Patre Sanctoque Flamine in perpetuam aeternitatem. In illius glorioso nomine, qui pro homine diruto vestiri se voluit amicto corporeo, Ego Ermengaudus, proprio... quam merito Christi, verum Comes, pio aminiculo, una cum uxore mea nomine Feudeberga, donatores per hanc scripturam donationis nostrae donamus Ecclesiam Sancti Clementis, qui vocatur Cotinensis, in alodem proprium ad coenobium Sancti Andreae, qui est situs in comitatu Urgellensi infra congusto qui nominatur Interpontones (: entre puentes : Tresponts), in locum qui fatur Sintilias. Ego igitur suprascriptus Ermengaudus Comes, cum animadverterem cunctorum hactu eorum monasteriorum degentium in tellure Christi nutu dicioni meae subjectae, quosdam conspexi in recto tramite stantes, et quosdam conspexi a recto itinere ita deviatos, ut prae nimia inopia vix in ipsis regulariter unus habitare potuisset monachus. Et cum nimie trepidus sub hac cogitatione aestuarem, Romam petii, ibique gloriosum sapientissimumque Papam Gerbertum, alio nomine Sylvestrum nuncupatum, reperi: cui ego pro tali facto consilium inquisivi. At ille mihi continuo dulcifluo afatus est eloquio: gratissimum, inquid, Christo exibe (f. exhibebis) servitium, si illos qui monachili censentur nomine, et qui varia excercent saecularia negotia, quoadunatos eos communiter facias vivere sub Benedicti Patronis regula. Haec eo mihi dicente una met cum adstabat Salla Praesul (a: Urgellensis scilicet.) cum suis clericis, et plures fideles mei, et ipse cum eis suis adfirmabat consiliis. At ubi ut ego reversus sum in domum meam, arcessito Abbate supradictae Ecclesiae Sancti Clementis, cepi eum arguere, ut ipse jam secularem militiam deberet relinquere, et a maligno opere cessare. Sicque multis verbis a me increpatus, ad propria est reversus: et ita per biennium (b: Cum haec carta data sit anno 1004, hinc liquet Ermengaudum Comitem, praedictumque Episcopum Sallam Romam iter egisse anno 1001 aut circiter.) eum semper aliquando suasionibus, aliquando increpationibus, arguebam, ut diligenter Ecclesiam sibi ad regendum comendatam in statu proprio reformaret, et ipse a pravis operibus cessaret, Christoque studuisset militare, ut omnibus hominibus exemplum, et viam salutis potuisset prebere. Qui nequaquam adquiescens consiliis meis, semper resistendo agebat mihi: nequeo aliter vivere, quia tam mihi pauper... regendum locus est traditus, quod nec mihi... preberem. Idcirco ego, cum conspexissem omnes possesiones, et praedia monasterii ex toto alienatas, et venundatas, insuper libros pene abstractos, et venundatos, consilio inito cum Pontificibus, vel Abbatibus, seu coeterorum bonorum hominum nostrarum regionum, malui adquiescere consiliis praedicti Papae Romensis, quam sinire sub tali ruina monasteriis nomine Christi consecratis, et dicioni meae subjectis. Consideransque actu duarum Ecclesiarum, scilicet, Sancti Clementis, de quo nunc loquimur, et Sancti Andreae Sintiliensis, aspexi quod locus Sancti Andreae ad habitandum regulariter monachis fieret aptus. Et ideo cum consilio Domni Ermengaudi Pontifici Sedis Narbonensis Metropolitanis nostri, seu etiam cum consiliis nostrarum regionum Episcopis, id est, Domino Sallano Sedis Urgellensis Episcopo, necne Domno Oddone Sedis Gerundensis Episcopo, seu etiam Domno Arnulfo Sedis Ausonensis Episcopo, etiam et cum ipsis adhibitis ad consilium sive testimonium sapientiores, quos invenire quivi, Abbates, id est, Domno Soeniofredo Abbati monasterii Rivipollensis, scientia et sanctitate fulgentis, atque Domno Lupino, alio nomine Benedictum nuncupato, omni scientia litterali pleniter instructo, Abbati Arulensi coenobio, sive Domno Wadamiro Abbati Ballneolensis; cum Domno Poncio Abbati Sancti Saturnini Urgellensis, donamus ego, et supradicta uxor mea hunc locum Sancti Clementis ad coenobium Sancti Andreae Sintiliensis in alodem proprium, ut perhemniter in eo regulariter degentes monachi ipse sit advocatus proprie coenobius. Et ut nulla in perpetuum Abbatibus et monachis Deo in Sancto Andreae servientibus de hoc remaneat ambiguitas, donamus hunc locum ad Sanctum Andream cum suis terminibus atque finibus, quidquid dici vel nominari potest in omnia et in omnibus. Et heae sunt affrontationes Ecclesiae Sancti Clementis, quae vocatur Cotinensis, hoc est, de parte Orientis afrontat in ipsa roca alba (la roca blanca) de Anseredo super ipsa sisca vel in ipso Castollone, et de parte Occidentis habet afrontationem in flumine subtus se discurrente, qui nominatus dicitur Segre, et de meridi (meridie) afrontat in ipsa serra quae dicunt in Vilanova, vel in ipso puio (puyo, puig, puy, pui, pueyo, de podium) de Centullo, et descendit in ipso gradu de Quolinules, et de parte circi afrontat in ipsa guardia, et descendit in ipso gissero. Quantum resonat, aut continetur, aut concluditur inter has quatuor afrontationes heremum vel cultum, hedificatum vel hedificandum, constructum sive destructum, aqueductibus vel reductibus, molendinis, molendinariis cum sua piscatione, donamus hunc supradictum locum cum omni integritate ad Coenobium Sancti Andreas Sintiliensis (Sant Andreu de Centelles) cum decimis et primiciis et oblationibus fidelium propter Deum, et remedium animarum nostrarum, ut a praesenti die usque in perpetuum Abbates et Monachi Dei in Sancto Andreae servientibus ita obtineant hunc supradictum locum cum omnibus rebus... seu alodiis atque Ecclesiis, sicut scriptum invenitur in eiusdem scripturis, vel cum omnibus quod adquisivit, vel adquisiturus erit iste locus, sicut coetheris alodibus Sancti Andreae. Ita tamen, ut pro animabus nostris exorare non pigeant, ut veniam et remedium a Domino Jhesu Christo adipisci mereamur. Amen. = Si quis sane quislibet homo, aut quaelibet ulla subrogata persona, qui contra ista carta donationis venerit ad inrumpendum, non hoc valeat vindicare, sed sciat se in primis iram Dei incurrere, atque a Papa Sedis Romanae Ecclesiae, sive a suprascriptis Pontificibus vel Abbatibus vinculis anathematis henodare. Insuper et ipse quohactus quatuor libras auri sciat se pro hac praesumptione exsolvere, et in antea ista carta donationis firma permaneat modo vel omnique tempore. Facta carta donationis V. Kalendas Madii anno Trabeationis Domini nostri Jhesu Christi Millessimo IIII. Indictione secunda, Era Millessima Quadragessima III anno VIII regnante Rodberto Rege. = Salla gratia Dei Episcopus subsc.° = + Ermengaudus Chomes subsc.° = Poncius Abba subsc.° = Isarnus clericus vel Judice subsc.°:= Sig+num Reinardus. = Sig+num Oliba. = Sig+num Wilelmus. = Sig+num...  = Argiricus Levita qui ista karta donatione scripsi et subscripsi die et anno quod supra. 

Entrada destacada:

El català de l'any 842, Strasbourg

SERMENTS  PRÊTÉS A STRASBOURG EN 842 PAR  CHARLES-LE-CHAUVE , LOUIS - LE-GERMANIQUE ,  ET LEURS ARMÉES RESPECTIVES. (Nota del editó,  Ramón ...