VELES E VENTS, AUSIÀS MARCH

VELES E VENTS, AUSIÀS MARCH

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé

Arrieros

http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/09/arrieros.html

LOS ARRIEROS

Traduisco un atra charrada de la Revista Escolá Mirablanc (nº 11 de 1990). Pot se de interés pa alguns.

“Arrieros eren aquells homens que fa més de un sigle pasaben de camí, per esta zona, en reates de burros, portán les cullides de les seues cases, dels seus pobles. Después tornaen en unes atres mercaderies que faen falta als seus pobles.

Los que solien pasá per aquí eren de la part de Belchite, Lécera y uns atres pobles de aquella tiarra de Aragó. Los seus cargamens eren de llaó y los portaen a Tortosa. Cuan tornaben, en aquelles talegues de cáñamo (cánem) portaen arrós, sucre, teronches, peis salat…..

Los arrieros, comersians, calsigaen los camins, fen pols; viachans del passat, no se cansaben may; utilisaben les adreseres, sense asfalto, ni pedra, sol camí, pols y sol. Anaen fen una senda cap al mar.

Lo camí vell dels arrieros encara se pot veure ara, al pasá per Vallchunquera, venien per lo pau de la Cogula (de aon traien l’aigüa los habitans primitivos del Mirablanc), partida del Mas de Fraga, y basa Martina. Baisaben per la Costa de la Fresneda y se aturaben a la “Venta de les Moques”. A 1880 los antepasats de la familia Miravete y Ripoll, van vindre de Andorra pa sé los cuidadós de eisa venta Vallchunquerana. Van está mols añs servin als caminans, viachans y arrieros.

Éstos después, seguien la marcha per la vall de Vallchunquera, puchaen p’el camí del Regall, a La Fresneda, eisien per la Corralola, roques de la “Olivereta de Nostre Siñó”, Calderé, Racó dels polls y Más del Azud. Crusaben lo riu y, p’el Más de Garsía, prenien lo camí vell de Valderrobres cap Arnes. Continuaben per sendes y adreseres, crusaben los Ports hasta arrivá a Tortosa.

An aquells tems en los extramuros de cada poble, o un poquet mes llun estaben les Ventes. A la Fresneda ne ñabien tres : La del Pá Sec, La del Vidre, y la venteta del Mandolón. Unes atres tantes ñabie a Vallchunquera: la de les Moques, la del Forner y La Esgarrá.

Contaben los vells una historieta d’els arrieros. Un camí, después de crusá lo riu Matarraña per lo Molí Fariné, un home se va trová unes alforches (alforjas). Va pensá “serán de algún arriero, pobre chen, lo poc que porten y u piarden”. Les va replegá y, sense mirá lo que ñabie dintre, va aná corren, hasta que los va alcansá y los u va doná. Ells se van posá mol contens, esplicanli que dintre ñabie “un saquet de doblons d’or”. Bon cor lo de este home en aquells tems de arrieros, tems de aná fen camí, a piau, caminán. A lo pichó, avui, als tems dels motor y la velosidat, no sabem si se repetirie eise gesto.

Sen vin añs después, cuan tenim carreteres y coches mol rapits, mantenim la nostra admirasió, a la forsa, való y trevall de uns homens que en la esperiansia d’els seus machos y lo caminá dur de cada añ, de aná y torná, van fé un camí, que después d’els arrieros, ha servit a mols mes caminans y viachans.”

Nota: sol es una traducsió-adaptasió del escrit de Mirablanc.