Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enveia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris enveia. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 d’octubre del 2023

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany. Trovador catalán.

Guillaume
de Cabestaing.


I.

Lo jorn qu' ie us vi, domna,
primieramen,


Quant
a vos plac que us mi laissetz vezer,


Parti
mon cor tot d' autre pessamen,


E
foron ferm en vos tug mey voler:
Qu' aissi m pauzetz, domna, el
cor l' enveia
Ab un dous ris et ab un simpl' esguar,
Que tot
quant es mi fezes oblidar.



La
gran beutatz, e 'l solas avinen,
E 'l cortes dig e l' amoros
parer
Que m saubetz far m' embleron si mon sen
Qu' anc pueis,
domna, en mi no 'l puec aver:
A vos l' autrey cui mos fis cors
merceia,
Per enantir vostre pretz et honrar,
Tan finamen c' om
miels non pot amar.



E
car vos am, domna, tan finamen
Que d' autr' amar no m don amors
poder;
Mas aissi ai qu' ab autra cortey gen
Don cug de me la
gran dolor mover:
Mas quan cossir de vos cui pretz sopleya,
Tot'
autr' amor oblit e dezampar,
Ab vos remanc, e us tenc el cor plus
car.

E
membre vos, si us plai, del bon coven


Que
mi fezetz al departir saber,
Don aic mon cor, domna, guay e
jauzen:


Per
bon respieit en que m mandetz tener,


Mout
ai gran joy, si aitals mals me greya,


Qu'
el ben aurai quan vos plaira encar,


Belha
domna, qu' ieu suy en l' esperar.



E
ges maltrait no mi fan espaven,
Sol que ieu pens en ma vida
aver
De vos, domna, pauc o gran jauzimen:
Tug li maltrag mi son
joy e plazer
Tot per aisso, quar sai qu' amors m' autreya;
Que
fis amans deu gran tort perdonar,
E gen sufrir maltrait per
guazanhar.



Ai!
quan sera l' ora, domna, qu' ieu veya
Que per merce me vulhatz
tant honrar,
Que sol amic me denhetz apelhar. (o denbets)



II.


Ancmais
no m fo semblan
Qu' ieu laisses per amor
Solatz, ni per joi
chan,
Ni m plores per dousor.
Be m ten en son coman
Amors,
qu' en mi comensa
Mans dolz plazers, e cre
C' ad ops de leis me
fe
Deus, e per sa valensa.



Que
m vau soven claman
De so don faz lauzor,
E vau leis
merceian
Don degra far clamor;
Be non faz per engan.
Mas cel
cui amors gensa
Deu soffrir mainta re,
Car en mans luocs s'
ave
Q' el mal taing q' el bes vensa.



No
s deu plaigner d' afan,
Ni dire sa dolor,
Ni conoisser son
dan,
Ni de be far lauzor
Amics, que va camjan
Soven sa
captenensa.
Mains ne parlon dese,
E non sabon de que
Mov
jois ni malsabensa.



Si
m destregnetz pensan,
Que maintas vez quant or
Vos cug esser
denan;
Que la fresca color,
E 'l gen cors benestan
Teng en
tal sovinensa,
De re als no m sove;
D' aquest dous pes me
ve
Franqueza e benvolensa.

III.

Ar vey qu' em vengut
als jorns loncs
Que flors s' arenga sus els troncx,
Et aug d'
auzelhs chans e refrims
Pels playssatz qu' a tengutz enbroncs
Lo
fregz, mas eras pels soms sims,
Entre las flors e 'ls brondels
prims,
S' alegra quascus a son for.

Per qu' eu m' esjauzisc
e m demor
D' un joy d' amor que m ven al cor,
Don m' es dous
deziriers taizitz;
Que plus que serps de sicomor
M' en deslong
per un fals fraiditz;
E m n' es totz autres joys oblitz
Per l'
amor don paucs bes aiust.

Anc pus N Adam culhic del fust
Lo pom don tug em en tabust,
Tan belha non aspiret Crist,
Cors
gent format e car e just,
Blanc e lis plus q' us almatist;
Tant
es belha, per qu' ieu 'n sui trist,


Quar
de me no 'lh pren mais de sonh.

E jamais non serai tan
lonh,
Que l' amors, que m' aflama e m ponh,
Si parta de lieys
ni s' esquis:
Mas a las vetz quan si dejonh
Que s' espan defors
e dedis,
Adoncx sui claus, cubertz e sis
D' amor, plus que de
flor ysops.

Et am tan qu' ab menhs n' a mortz trops,
E crey
qu' el jorns mi sia props,
Qu' amors m' es cara et ie 'l sui
vils,
E ges aissi no m fora ops:
Qu' el fuecs que m' art es
tals que Nils
No 'l tudaria, plus q' us fils
Delguatz
sostendria una tor.

Mas ieu las! que suefri l' ardor
E la
pena que m ven d' amor
Ab grans afans et ab destricx,
E m n'
espalezis ma color;
Pero eu serai veill anticx,
E tot blancs
aissi com es nicx,
Anz que de ma dona m clames.

Quar domna
fai valer ades
Los desvalens e 'ls fels engres;
Que tals es
pros et agradius
Que si ja domna non ames,
Vas tot lo mon fora
esquius:
Qu' ieu 'n sui als pros plus humilius,
E plus orgulhos
als savais.

Joglar, vai, e prec te no t tricx,
E chanta 'l
vers a mos amicx,
Et a 'N Raimon, car en val mais.



Que
mal m' es dolz e saborius,
E 'l pauc ben mana don mi
pais.

IV.

Aissi cum selh que laissa 'l fuelh


E
pren de las flors la gensor,
Ai eu chauzit en un aut bruelh
Sobre
totas la belhazor:
Qu' elh eis dieus, senes falhida,
La fetz de
sa eissa beutat,
E mandet qu' ab humilitat
Fos sa grans valors
grazida.

Ab dous esguart siei cortes huelh
M' an fait guai
e fin amador,
Et anc l' amors, per qu' ieu me muelh
Ab l' aigua
del cor ma color,
No fon per mi espandida.
Mas era m fai
chantar de grat
De tal on an mayns cundeyat,
Q' us no la tenc
devestida.
Non dic fenchas ni laus cum suelh,
Mas ver on me son
mil auctor,
Q' usquecx dezira so qu' ieu vuelh,
Qu' als plus
guays es lansa d' amor
Que fer al cor ses guandida,
Ab plazer
plazen d' amistat:
Mas ieu qu' ai 'l colp assaborat,
Cum plus
dorm mielhs me ressida.

Chauzimen fara, si m' acuelh,
E
merce, contra sa ricor;
Qu' ieu li mostr' el mal de que m duelh,


E
que m' aleuge ma dolor
Qu' es dins mon cor espandida.
Amor e
Cossirier m' a dat,
Que del mielhs m' a enamorat
Qu' es del
Pueg tro en Lerida.

Sos rics pretz es en l' aut capduelh
De
mi dons, et es la gensor
Qu' el mon se viesta ni s despuelh:
Gen
la saup far nostre senhor;
Qu' aissi es pels pros chauzida
Lai
on mostra sa gran beutat,
E son fin pretz tant esmerat,
Qu' a
las pros n' estai guarnida.

Tant es genta e de belh escuelh,


Qu'
enveia m tol d' autra s' amor;


Qu'
ab ensenhamen, ses jangluelh,


L'
es dada beutat ab valor,
Cortezia non oblida;
Q' us de corteza
voluntat
La fai, ses ginh d' enemistat,
Guardar, o autra es
brugida.

V.

Lo dous cossire
Que m don amors
soven,
Domna, m fai dire
De vos mainh vers plazen:
Pessan
remire
Vostre cors covinen
Qu' am e dezire
Mais qu' ieu no
fas parven;
E sitot me desley,
Ges per so no us abney,
Qu'
ades vas vos sopley
Ab franca benvolensa.
Domna, cui beutatz
gensa,
Mainthas vetz oblit mey
Que laus vos, e mercey.
Tos
temps m' azire
Amors que us mi defen,
S' ieu ja 'l cor vire
Ves
autra, ni m desmen
Tolt m' avetz rire
E donat pessamen;
Pus
greu martire
De mi nulhs hom no sen,
Quar vos qu' ieu plus
envey
D' autra qu' el mon estey,
Desampar e mescrey,
E dezam
en parvensa:
Tot quan fas per temensa
Devetz en bona fey
Penre,
neis quan no us vey.

Totz jorns comensa
L' amors, tan m'
abelhis
La captenensa
De vos cui suy aclis:
Be m par que m
vensa


Vostr'
amors, qu' ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames, e us
servis;
Qu' aissi m sui, ses totz cutz,
De cor a vos
rendutz,
Qu' autra joy no m' adutz:
Q' una non porta benda
Qu'
ieu 'n prezes per esmenda
Jazer, ni 'n fos sos drutz,
Per las
vostras salutz.

En sovinensa
Tenc la cara, e 'l dolz
ris,
Vostra valensa,
E 'l belh cors blanc e lis;
S' ieu per
crezensa
Estes vas dieu tan fis,
Vius ses falhensa
Intrera
en paradis.
Qu' ab vos sui remazutz
Francs, ses autres
aiutz,
Ab vos qu' ieu n' ai perdutz
Mains dos, qui s vuelha 'ls
prenda!
Qu' a mi platz mais qu' atenda,
Ses totz covens
saubutz,
Vos don m' es gaugz vengutz.

Ans que s'
estenda
Sobr' el cor la dolors,
Merces dissenda
Domn' en vos
et amors,
Que joy mi renda,
E m luenh sospirs e plors:
No us
o defenda
Paratges ni ricors;
Qu' oblidatz m' es totz bes,
S'
ab vos no m val merces.
Ai! belha doussa res,
Molt feyratz gran
franqueza,
S' al prim que us aic enqueza
M' amessetz, o non
ges;
Qu' eras no sai cum s' es.
Non truep contenda
Contra
vostras valors;
Merces vos prenda
De mi, que us si' honors:
Ja
no m' entenda
Dieus, entr' els preyadors,
S' ieu vuelh la
renda
Dels quatre reys maiors,
Per qu' ab vos no m
valgues
Merces e bona fes;
Quar partir no m puesc ges
De vos
en cui s' es meza
M' amors, e si fos preza
En baizan, ni us
plagues,
Ja no volgra m solves.

Doncx, cum seria
Qu' ieu
merce no i trobes
Ab vos, amia,
La genser qu' anc nasques;
Qu'
ieu nueg e dia,
De genolhs e de pes,
Sancta Maria
Prec
vostr' amor mi des;
Qu' ieu fui noyritz enfans
Per far vostres
comans:
E ja dieus no m' enans,
S' ieu ja m' en vuelh
estraire.
Franca res de bon aire,
Suffretz qu' ie us bais los
guans,
Que de l' als sui doptans.

Anc res qu' a vos
plagues,
Bona domna corteza,
No m' estet tan defeza
Qu'
enans no la fezes
Que d' als me sovengues.

En Raimon, la
belheza
E 'l pretz qu' en mi dons es
Me ten gai e cortes.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Guillem_de_Cabestany

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany

Guillem de Cabestany, en provenzal Guilhem de Cabestany (* finales del siglo xii- † 1212) fue un trovador catalán (que usaba la lengua provenzal, occitanoplana lengua romana, los catalanes no tuvieron otra), de la Edad Media cuya existencia está discutida.

http://www.xtec.es/~malons22/trobadors/index.htm

Leyenda de Guillem de Cabestany según los Cancioneros:

Guillem de Cabestany fue un caballero de la comarca del Rosellón, que limita con Cataluña y con Narbona. Fue un hombre de agradable figura, y muy famoso en armas, cortesía y servicio. Y había en su comarca una dama que se llamaba Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era muy noble y rico, malo, bravo, feroz y orgulloso. Y Guillem de Cabestany quería la señora por amor, y sobre ella cantaba y componía sus canciones. Y la dama, que era joven, gentil, alegre y bella, lo quería más que a nada en el mundo. Y esto fue dicho a Ramon de Castell Rosselló; y él, como hombre airado y celoso, investigó el hecho y supo que era verdad, e hizo guardar la esposa. Y un día, Ramon de Castell Rosselló encontró a Guillem de Cabestany que paseaba con poca compañía, y lo mató; le hizo sacar el corazón del cuerpo y le cortó la cabeza; e hizo traer el corazón a su casa, y también la cabeza; e hizo asar el corazón con pimienta, y lo dio de comer a su esposa. Y cuando la dama lo hubo comido, Ramón de Castell Rosselló le dijo: "Sabéis qué es esto que habéis comido?" Y ella dijo: "No, sino que era una vianda muy buena y sabrosa." Y él le dijo que era el corazón de Guillem de Cabestany aquello que había comido; y, para que lo creyera, hizo traer la cabeza ante ella. Y cuando la mujer vio y sintió esto, perdió la vista y el oído. Y cuando volvió en sí dijo: "Señor, me habéis dado tan buena carne que nunca jamás comeré de otra." Y cuando él escuchó esto, corrió con su espada y quiso golpearla en la cabeza; y ella corrió hacia un balcón y se tiró, y así murió. Y por el Rosellón y por toda Cataluña corrió la nueva de que Guillem de Cabestany y la mujer habían muerto tan traidoramente y que Ramon de Castell Rosselló había dado el corazón de Guillem como comida a la mujer. Fue mucha la tristeza por todas las comarcas; y la queja llegó al rey de Aragón, que era señor de Ramon de Castell Rosselló y de Guillem de Cabestany. Y vino a Perpiñán, al Rossellón, e hizo que Ramon de Castell Rosselló se presentara delante de él; lo hizo prender y le arrebató todos sus castillos y los hizo destruir, y tomó de él todo aquello que tenía, y lo mandó a prisión. Y después mandó recoger los restos de Guillem de Cabestany y de la dama, y los hizo traer a Perpiñán y poner en un monumento ante la puerta de la iglesia; y ordenó dibujar sobre el monumento cómo habían muerto; y ordenó que por todo el condado del Rossellón, todos los caballeros y las damas celebraran el aniversario todos los años. Y Ramon de Castell Rosselló murió en la prisión del rey.

Datos Reales:

Que esta vida es falsa lo prueba el hecho de que, según consta en documentos de la época, Saurimonda, viuda de Ramón de Castell-Rosselló se volvió a casar el 1210 y que Guillem de Cabestany aparece en Navas de Tolosa el 1212 (con Pedro II de Aragón). Además, el rey Alfonso II de Aragón, que se menciona en las versiones más largas de la vida, había muerto un año antes del casamiento de Saurimonda con Ramón de Castell-Rosselló (1197).

dimecres, 26 d’agost del 2020

Capitol XXXV. De enveia.

Capitol XXXV. De enveia


La persona envejosa es membre del diable per la envejadel qual la mort es entrada en lo mon. La enveja crema totes les rames de les virtuts. La enveja devora tots losbens ab gran ardor plena de pestilencia la enveja es tinya de la anima. La enveya primerament dampnifique al enveyosque al a qui porta la enveya. La enveja primerament mort si matexa. La enveja mort primerament lo enveyos. La enveja discipa tot lo seny del hom crema lo pits mortifica la pensa e rosegualo coratge del hom axi com una febre pestilencial. Perque la bonesa se deu posar contra la enveia la caritat se deu apparellar davant la enveia. Sormolt amada no hages dolor del be daltri not entristeesques del profit daltri no passes turment de la benaventurança daltri. No es virtut al mon a la qual no sia contraria la enveia. Sola miseria es aquella que no ha enveiacar no es algu qui port enveya al miserable. La verge que alt en lo cel vol habitar no deu portar enveiaals homens. La verge que desiia fer noçes ab Jhesu-Crist no deu haver tristor de la honor de son proisme. Molt cara sor prech Deu que deneg lo teu cor de tota malicia e de tota enveia per tal que sens tota macula lo pusques servir Amen.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...