Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dolenta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dolenta. Mostrar tots els missatges

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Meche y menescal de Valderrobres

A
la vila medieval de Valderrobres, a prinsipis del siglo XX, vivíen
a la mateixa casa del arrabal, a dos pisos diferéns, dos germáns,
un meche, al que li díen Lodotó y l´atre veterinari, de nom
Menescal.




Los
dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán
ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan
apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen
alimentás los atres.

Casi totes les cases teníen bestiá y
animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans,
formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres
salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous,
matallops, lo conill, capaburres, etc.

Se criaben gorrinos,
gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabróns o chotos,
ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardáns, pichóns,
coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un
ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que fóten en
la
pata,
gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen,
codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jónecs, bueys,
bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los
famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per
a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería
de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls
plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol
portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería
de Raboseta, a la vora del cup de la séquia majó, l´olla, al
escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs
después se faríe la festa del ábre, se van plantá diferéns tipos
de ábres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa
replasseta.




Un
día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras
espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta
del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques,
romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota,
que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes
vegades se moríe la res y dixabe a una familia
sense
res
.

Aquell
mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la
costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María
Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua
vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan
a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y
corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat
arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.

An aquell
tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino
panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún
de cañíssos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan
estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La
Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los
quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de
Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré
Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a
voltá la truita, aixina que aviáben per la enchumenera amún la
truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la
truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom.
La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet
a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses,
ere fam.

La escala interió de la casa ere tan estreta
y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y
tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa
lo sistellé y baixála, perque los escalóns eren massa perillosos,
aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en
una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la
sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La
Portellada
.

A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de
55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de
riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol,
espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al
cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y
cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als
atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en
día, lo mal de Repén.






A
baix a la replasseta esperabe lo forense, que no ere meche ni res,
pero teníe un Ford Model A y li díen aixina; ell portaríe a la
agüela a casa del meche.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni
sentro de salut, ni ambulánsies; lo meche visitabe per les cases en
lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato,
pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe
sorollás, aixina que li portaben als passiéns a casa, y may se
habíe vist una passién en tanta passiénsia com la tía
Reventatruites.

Cuan van arribá a la casa, la van pujá a
cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo
meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén
durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la
fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a
resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a
allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la
teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li
donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que
no la portáren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret
de fora podríe tindre un funesto resultat.

Van portá a la
agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la
vora de los actuals apartaméns Santa Águeda, y desde allí en una
carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la
van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de
la corda de la
curdiola
hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí
féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que
no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan
vivíen los dos agüelets.






Per
sort, habíen sentit que al Mas de Barberáns, a una agüela a la que
li habíen resseptat una ampolla de sacsá antes de péndressela, li
habíen futut un meneo an ella en tanta energía que sels va quedá
en brassos, aixina que en este cas van sacsá la ampolla y no a la
agüela, van trencá lo cap de la botelleta, y li van doná la
medissina, mes amarga que un gintonic de bitter lemon en fel, y mes
áspra que una serba verda.






A
la finqueta tocán al Mas de Cresol, la pobre vaca que se habíe
futut una fartanera de cañota y habíe begut aigua de un manantial
paregut a la Fon Mala de Beseit, estabe tombada an terra, unflada y
traén espuma per la boca.

Un pastó de casa Beret, de nom
Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo
seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va
pugué reconéixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe
desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo
gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está
mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al
bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.

En
cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara,
se va encandilá, se va ficá les dos máns al cap, va tirá la
gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talóns al
cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca.
Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les
ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les
negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.







Avisats
los amos del mas, Pepe va torná a la finca y ells van eixí a escape
cap a la casa del veterinari, a peu, resán per a trobál allí y que
no estiguere a un atra masada o per algún corral. Lo van trobá y,
después de donáli a entendre lo cas, rápidamen se van ficá en
camí, tot lo rápit que se pot aná en abarques de goma als peus per
camíns pedregosos y a vegades costa amún. Si arribe a passá al Mas
dels Aubellóns
, no hagueren arribat hasta la nit.

Cuan van
arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol,
donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas
de Tolón
, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero
Menescal los va di que siríe difíssil salvála.



Estabe
unflada com un bot, fluixeta, entressuáda. Lo veterinari li va
inmovilisá les barres, la dentadura, va embutí un tubet de goma per
lo essófago, va abocá oli de oliva virgen extra de arbequina
prensat en fret en un embut de eixos que se ficaben los llocos al
cap, y va escoltá en cuidadet a vore si eixíe aire del interió de
algún dels cuatre subestómecs de la vaca. Va ixí una miqueta de
aire pudén, que recordabe la auló de ous podrits o a les bombetes
de pólvora que portaben los exiliats a Valénsia al mars cuan volén
escapás de les mascletades y les falles de
San
José,
modelo
de pare y home, patrono de los fustés, ingenieros y traballadós en
general, no confundí en lo patrono dels pirómanos, San José de
Arrimatea.






Lo
veterinari va sorollá lo cap horissontalmen de un costat al atre
(signifique negassió menos a Bulgaria, aon signifique afirmassió),
va fé un sorollet esclafín la llengua contra les dens y va di unes
paraules que sol entenen los catalanoparláns: “no la salvarém”.









Va
rentá les ferramentes y les va arrepetá en cuidado al maletín, li
va doná la ma viscosa al amo de la vaca com si de un te acompaño en
lo sentimén o péssame se tratare, y li va di que no li cobraríe
res, ya que prou pérdua ere despedí a
Cordera,
pos aixina se díe la vaca, com la de Pinín y Rosa. Los va intentá
reconfortá diénlos que a vegades la providénsia obre milagres, y
que si veíen alguna siñal de milloría anigueren a casa a avisál,
pero que se prepararen per a lo pijó. Los va doná la esquena com la
estatua de Fondespala, fon de espala, y va empéndre lo camí de
casa.







A
casa de la agüela estabe amanín la sena la filla, estaben tamé lo
seu home, del mas de Cresol, y lo fill de 55 añs. Borraines en
pataca de primé, en un rach de oli de la torre Gachero, abadejo
dessalat que portabe un de Valderrobres de la seua tenda o botiga de
Barchinona cuan anabe al poble; per a beure, grassiosa “copet”,
Arrufat, rebaixada en vi Portal de Bergós, que se fee mol prop de
casa, y per a la agüela una truita a la fransesa en una den de all y
un corrusquet de pa.

La medissina li habíe fet agarrá
ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o
truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta
se va di “pronte escomensám, consevol día los pedré tots”, y
después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en
va aná garganchó aball, y se va embossiná.







Va
pugué quirdá una mica y aixina va avisá als fills y al gendre que
senaben al minjadó, a una taula redona tan minudeta que Arturo (lo
rey, Quintaneta no, encara que li agrade mol la Ginebra) se haguere
pixat de rissa en sol vórela. Van acudí enseguida a ajudála, y
mentres la filla li manabe al seu home que aniguere a casa Lodotó
volán, lo fill intentabe desatascála y reanimála, foténli tans
cops a la esquena que casi la cruix.

Va arribá lo hereu del
mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo
del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y
com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va
reconéixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara
mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo
de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari
tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.

Va di
Menescal:

- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña
res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -

Y
en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán
les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert
lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe
pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque
Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la
maniobra.







Y
después de este cas, a Valdarrores y a tota la comarca del Matarraña, cuan dos germáns eren meches o menescals, no van viure
mai mes a la mateixa casa. 




Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...