Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vaca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vaca. Mostrar tots els missatges

dissabte, 11 de desembre del 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.



¡Ne
eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


Lo prat
(el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd
estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus ánguls
o racóns, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de
ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com
a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus
arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera
Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o
acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol,
cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu,
campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y
paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá
hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de
dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de
Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de
respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo
césped.
Rosa,
menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en 
arrimá
la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora,
sels passabe 
escoltán
los formidables rumós metálics que lo ven arrencabe a les fibres
del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassións, a vegades
intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo
en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben,
les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible
que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat
pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra
punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol
pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que
relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota
comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del
telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta,
inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que
habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures,
sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé
de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta,
com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore
profanassió, podríe dis que los pensaméns de la vaca matrona,
plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes
sossegades y doctrinals odes de Horacio.


Assistíe
als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si
puguere, sonreiríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió
al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se
ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína
(Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).

¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de
ficá per la vía!


Pasturá
de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense
pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense
dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros
en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no
patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe
de cuan li habíe picat la mosca.


"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló
parabe tan lluñ!"


Aquella
pas sól se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió
del


ferrocarril.
La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va
abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del
Somonte, va corre per los prats llindáns, y lo terror li va durá
mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la
máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná
acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un
perill que passabe, una catástrofe que 
amenassabe
sense fe mal, va reduí les seues precaussións a ficás a cuatre
potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo;
mes abán no fée mes que 
mirál,
sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí
impressións mes agradables y persisténs. Si al prinsipi o
escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de 
temó
superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé
gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo
passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en
gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa,
acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins
tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes,
forasteres.


Pero lo
telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén
passajero que se 
aufegabe
al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se
veíe 
cap
vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá
lo tren.


Matíns
sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels
insectes, la 
vaca y
los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. 
Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al
mateix prat, hasta arribá 
la nit,
en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los
núgols 
allá
dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al
pas de bestiá, 
se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá
alguns estrels a lo mes 
oscur
del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessóns, los fills de
Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de
la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels
seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que
acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang
tintineo de modorra esquella.


An este
silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos
germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per
la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén,
de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca
agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li
recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la
amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats
y nobles moviméns, aire y contornos de ídolo destronat, caigut,
contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu
fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis
que tamé volíe als bessóns encarregats de apassentala, pasturala.


Ere poc
expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella
los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses
que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo
afecte del animal passífic y pensatiu.


Als
tems difíssils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los
impossibles de solisitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta
habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen
nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó
es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camíns y sendes de
les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía
pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la
guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos
esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están
exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars
de un camí.


Als
díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás
escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén
de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil
industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels
tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha
nessessaria entre lo 
alimén
y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en
robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore
absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín,
an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan
ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo
vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a
buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre,
girán lo cap agraída y solísita, dién, a la seua manera:


- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.


Estos
recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a
tot aixó que la Cor
dera
teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe
emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella,
sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la
veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura,
velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.


Antón
de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá
la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un
corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil
estalvis a aforraméns, que eren mars de suó y purgatoris de
privassións, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí:
antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera
pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá
al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de
sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a
casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich,
dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare
Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe
mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de
rames, siñalanla com a salvassió de la familia.
"Cuideula,
es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra
moribunda, que 
se va
morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessóns se habíe 
consentrat
en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo
pare no 
pot
reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al
Somonte.


Tot
aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta
nessessaria 
no se
teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de
día, de mal 
humor,
Antón va empendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán
d'ell, 
sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y
Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo
pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la
Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los
cabíe datra conjetura.


Pinín
y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que
no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé
cóm ni cuán.


Al
tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara,
cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassións, pero los
fills van adiviná lo perill.


No la
habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell
se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño.
Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a
emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá
pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y
dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell
se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón
de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá
- pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que
val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert
consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás,
entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y
vaques, que los aldeáns de moltes parroquies de la roglada conduíen
en 
mes o
menos faena, segons la antigüedat de les relassións entre amos y 
besties.


Al
Natahoyo, al cruse de dos camíns, encara va está exposat lo de
Chinta a 
quedás
sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot
lo día 
oferinli
pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo 
engatinat..
Lo de Carrión pujabe, pujabe, luchán entre la codissia y lo
capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a
tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera,
interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; 
lo
pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les
mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que,
entre madreselvas que encara no floríen y 
romigueres
o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell
día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija
semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre
aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los
arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá
blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe
mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe
que pagá o quedás al carré.


Lo
dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare.
Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratáns, que
eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu
just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va
torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín
tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta,
pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la
venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les
carissies com al jou.


"¡Sen
anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.


"¡Ella
sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra
yaya!"


Aquells
díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La
Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com
sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un
minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero
Rosa y Pinín estaben desolats, estesos damún de la herba. Miraben
en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell
món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per
l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet,
va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla
a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comisionat,
y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la
botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe
tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre
sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinéns. ¿Que
donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou,
forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está
feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe
imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre
llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ...
Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record
sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afáns, units
per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo
se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé
de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la
exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos,
y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la
senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comisionat y la
Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles
hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat,
cridabe desde casa:


- ¡Bah,
bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ
lo pare, 
en la
veu enterbolida per les llágrimes.


Caíe
la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos,
formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que
pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo
tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los
chirrits melancólics de infinites chicharres.


-
¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós,
Cordera de la meua alma!


-
¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.


- Adiós
- va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu
lamén trist, 
ressignat,
entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.


En son
demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al
prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista;
aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.


De
repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los
vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o
respiraderos, van atiná los germáns bessóns caps de vaques que,
pasmades, miraben per aquells tragallums.


-
¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga,
a la yaya vaca.


-
¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñanli
los puñs al tren, que 
volabe
camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que
san germana de les picardíes del món:


- La
porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los
indianos.


-
¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!


Y Rosa
y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbols de
aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua
compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera
satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
-
¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -


Van
passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey
pera luchá a la guerra 
carlista.
Antón de Chinta ere cassero de un
cacique dels vensuts; no va ñabé
influensia pera
declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un
roble.


Y una
tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas
del 
tren
correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la
trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va
pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná
Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres
quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta,
als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná
a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al
servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en
mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos
a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo
estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu
diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un
record de doló lluñá:


-
¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín
de la meua alma! ...


Allá
anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn
de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma,
carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissións dels atres."


Entre
confusió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén
lo tren 
pedres
allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés,
les vegues y los roquissals...


¡Qué
sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.


-
¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -


En quín
odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams
del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere
lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa
va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta
del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó
metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de
abandono, de soledat, de mort. A les vibrassións rápides, com a
queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la
vía abán:


-
¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

dilluns, 8 d’octubre del 2018

Meche y menescal de Valderrobres

A
la vila medieval de Valderrobres, a prinsipis del siglo XX, vivíen
a la mateixa casa del arrabal, a dos pisos diferéns, dos germáns,
un meche, al que li díen Lodotó y l´atre veterinari, de nom
Menescal.




Los
dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán
ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan
apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen
alimentás los atres.

Casi totes les cases teníen bestiá y
animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans,
formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres
salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous,
matallops, lo conill, capaburres, etc.

Se criaben gorrinos,
gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabróns o chotos,
ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardáns, pichóns,
coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un
ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que fóten en
la
pata,
gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen,
codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jónecs, bueys,
bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los
famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per
a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería
de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls
plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol
portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería
de Raboseta, a la vora del cup de la séquia majó, l´olla, al
escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs
después se faríe la festa del ábre, se van plantá diferéns tipos
de ábres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa
replasseta.




Un
día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras
espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta
del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques,
romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota,
que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes
vegades se moríe la res y dixabe a una familia
sense
res
.

Aquell
mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la
costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María
Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua
vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan
a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y
corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat
arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.

An aquell
tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino
panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún
de cañíssos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan
estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La
Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los
quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de
Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré
Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a
voltá la truita, aixina que aviáben per la enchumenera amún la
truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la
truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom.
La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet
a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses,
ere fam.

La escala interió de la casa ere tan estreta
y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y
tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa
lo sistellé y baixála, perque los escalóns eren massa perillosos,
aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en
una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la
sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La
Portellada
.

A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de
55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de
riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol,
espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al
cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y
cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als
atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en
día, lo mal de Repén.






A
baix a la replasseta esperabe lo forense, que no ere meche ni res,
pero teníe un Ford Model A y li díen aixina; ell portaríe a la
agüela a casa del meche.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni
sentro de salut, ni ambulánsies; lo meche visitabe per les cases en
lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato,
pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe
sorollás, aixina que li portaben als passiéns a casa, y may se
habíe vist una passién en tanta passiénsia com la tía
Reventatruites.

Cuan van arribá a la casa, la van pujá a
cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo
meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén
durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la
fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a
resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a
allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la
teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li
donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que
no la portáren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret
de fora podríe tindre un funesto resultat.

Van portá a la
agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la
vora de los actuals apartaméns Santa Águeda, y desde allí en una
carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la
van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de
la corda de la
curdiola
hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí
féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que
no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan
vivíen los dos agüelets.






Per
sort, habíen sentit que al Mas de Barberáns, a una agüela a la que
li habíen resseptat una ampolla de sacsá antes de péndressela, li
habíen futut un meneo an ella en tanta energía que sels va quedá
en brassos, aixina que en este cas van sacsá la ampolla y no a la
agüela, van trencá lo cap de la botelleta, y li van doná la
medissina, mes amarga que un gintonic de bitter lemon en fel, y mes
áspra que una serba verda.






A
la finqueta tocán al Mas de Cresol, la pobre vaca que se habíe
futut una fartanera de cañota y habíe begut aigua de un manantial
paregut a la Fon Mala de Beseit, estabe tombada an terra, unflada y
traén espuma per la boca.

Un pastó de casa Beret, de nom
Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo
seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va
pugué reconéixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe
desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo
gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está
mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al
bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.

En
cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara,
se va encandilá, se va ficá les dos máns al cap, va tirá la
gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talóns al
cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca.
Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les
ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les
negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.







Avisats
los amos del mas, Pepe va torná a la finca y ells van eixí a escape
cap a la casa del veterinari, a peu, resán per a trobál allí y que
no estiguere a un atra masada o per algún corral. Lo van trobá y,
después de donáli a entendre lo cas, rápidamen se van ficá en
camí, tot lo rápit que se pot aná en abarques de goma als peus per
camíns pedregosos y a vegades costa amún. Si arribe a passá al Mas
dels Aubellóns
, no hagueren arribat hasta la nit.

Cuan van
arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol,
donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas
de Tolón
, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero
Menescal los va di que siríe difíssil salvála.



Estabe
unflada com un bot, fluixeta, entressuáda. Lo veterinari li va
inmovilisá les barres, la dentadura, va embutí un tubet de goma per
lo essófago, va abocá oli de oliva virgen extra de arbequina
prensat en fret en un embut de eixos que se ficaben los llocos al
cap, y va escoltá en cuidadet a vore si eixíe aire del interió de
algún dels cuatre subestómecs de la vaca. Va ixí una miqueta de
aire pudén, que recordabe la auló de ous podrits o a les bombetes
de pólvora que portaben los exiliats a Valénsia al mars cuan volén
escapás de les mascletades y les falles de
San
José,
modelo
de pare y home, patrono de los fustés, ingenieros y traballadós en
general, no confundí en lo patrono dels pirómanos, San José de
Arrimatea.






Lo
veterinari va sorollá lo cap horissontalmen de un costat al atre
(signifique negassió menos a Bulgaria, aon signifique afirmassió),
va fé un sorollet esclafín la llengua contra les dens y va di unes
paraules que sol entenen los catalanoparláns: “no la salvarém”.









Va
rentá les ferramentes y les va arrepetá en cuidado al maletín, li
va doná la ma viscosa al amo de la vaca com si de un te acompaño en
lo sentimén o péssame se tratare, y li va di que no li cobraríe
res, ya que prou pérdua ere despedí a
Cordera,
pos aixina se díe la vaca, com la de Pinín y Rosa. Los va intentá
reconfortá diénlos que a vegades la providénsia obre milagres, y
que si veíen alguna siñal de milloría anigueren a casa a avisál,
pero que se prepararen per a lo pijó. Los va doná la esquena com la
estatua de Fondespala, fon de espala, y va empéndre lo camí de
casa.







A
casa de la agüela estabe amanín la sena la filla, estaben tamé lo
seu home, del mas de Cresol, y lo fill de 55 añs. Borraines en
pataca de primé, en un rach de oli de la torre Gachero, abadejo
dessalat que portabe un de Valderrobres de la seua tenda o botiga de
Barchinona cuan anabe al poble; per a beure, grassiosa “copet”,
Arrufat, rebaixada en vi Portal de Bergós, que se fee mol prop de
casa, y per a la agüela una truita a la fransesa en una den de all y
un corrusquet de pa.

La medissina li habíe fet agarrá
ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o
truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta
se va di “pronte escomensám, consevol día los pedré tots”, y
después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en
va aná garganchó aball, y se va embossiná.







Va
pugué quirdá una mica y aixina va avisá als fills y al gendre que
senaben al minjadó, a una taula redona tan minudeta que Arturo (lo
rey, Quintaneta no, encara que li agrade mol la Ginebra) se haguere
pixat de rissa en sol vórela. Van acudí enseguida a ajudála, y
mentres la filla li manabe al seu home que aniguere a casa Lodotó
volán, lo fill intentabe desatascála y reanimála, foténli tans
cops a la esquena que casi la cruix.

Va arribá lo hereu del
mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo
del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y
com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va
reconéixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara
mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo
de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari
tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.

Va di
Menescal:

- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña
res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -

Y
en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán
les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert
lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe
pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque
Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la
maniobra.







Y
después de este cas, a Valdarrores y a tota la comarca del Matarraña, cuan dos germáns eren meches o menescals, no van viure
mai mes a la mateixa casa. 




Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...