Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris calves. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris calves. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, X.

X.


La
amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a
extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín
ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la
nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé
un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe
de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo
Moñigo, fée cada día.


-
Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.


Y
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá
lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o
a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a
reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del
Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía
interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part,
no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se
despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als
llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe,
daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del
tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás
contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu
llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde
este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos,
que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot
anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen
ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo
Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí
assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de
cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe
ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós
sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en
una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels
trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la
pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en
ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue
y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les
montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un
revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a
escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná
en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat
pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les
almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y
monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres
persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos
díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la
seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de
pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés
y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los
horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de
tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los
proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben,
rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la
pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de
hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del
profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques
lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la
carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo
Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus
proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua,
cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la
forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a
un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu,
mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la
formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono
y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la
seua musculatura li entrare per los ulls:


-
Mira; toca, toca - va di.


Y
va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de
músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la
yema de un dit y va tocá.


-
Du, ¿verdat?


-
Ya u crec.


-
Pos mira aquí.


Se
va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama,
que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.


Y
lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va
tentá aquell portentós 
joc
de músculs.


-
Mes du que lo bras, ¿no?


-
Mes du.


Después
se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta
dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé
una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que
probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá
aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau,
va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va
tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an
terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la
flexió sixanta u va dixá y los va di:


-
No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne
vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me
va entrá son.


Lo
Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot
lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques
del seu amic.


-
A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.


-
Si no ne sé... No mi hay probat may.


-
Proba ara.


-
Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera
flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y
tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá
primé lo cul y después la esquena.


-
Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún
del pavimén.


Lo
Moñigo va di:


-
No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men
fach yo un milló.


Daniel,
lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu
amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del
frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la
pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs
ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va
ocurrí al Mussol de di:


-
Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?


Encara
Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va
sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en
mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los
ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de
admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín
al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere
una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les
Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo,
com un mal nessessari.


Pero
la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles
tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en
una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va
mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:


-
Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.


Lo
Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van
assentí:


-
Es sert; pareix una conilla.


A
Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa.
Sabíe que aquells 
prolegómenos
degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes
abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos
ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics.
Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona
sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que
los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha
li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe
nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló
encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns
ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u
enteníe aixina, y pera nell suposabe una 
desgrassia
tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius
ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe
una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o
de lo que fore, pero una sicatrís.


La
historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de
memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo
Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga
idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del
estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la
aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al
bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al
bestiá tossut hasta obríls la carn.


En
aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo
Moñigo. Pero este 
tampoc
teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe
corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots
reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma,
com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis
añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse
del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá
les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes
hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo
marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje
del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que
entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués,
los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total
res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera
doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don
Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera
torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa
cordial y discret.


Pero
la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va
fé una bomba al 
estallá
a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en
la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé
per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure
pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe
tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc,
lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn
retortigada que li habíe dixat a la cuixa.


Continuaben
los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una
cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la
punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té
gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius
de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo
de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben
escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va
arrimá la cama an ells y los va invitá:


-
Tastéu, voréu com no tos engaño.


Lo
Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat,
lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la
llengua.


-
Sí, té gust salat - va confirmá.


Lo
Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:


-
Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la
suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.


Daniel,
lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li
va llepá lo lóbulo partit de la orella.


-
Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.


-
¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.


Y
dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del
Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va
expresá un profún desencán.


-
Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí
en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.


-
No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en
la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.


-
Aixó te penses tú.


Germán,
lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de
la boca dels seus compañs.


-
¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé
tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap
ferro. Me les va apegá un muixó.


Lo
Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del
atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van
llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en
seguida:


-
Sí, tenen gust salat.


Roc,
lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:


-
Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no
vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust
salat.


Y
la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y
trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit
y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los
gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía
amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de
fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe
una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí
la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó,
com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo
y Lucas, lo Mutilat.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...