Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dones. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dones. Mostrar tots els missatges

dimarts, 25 d’agost del 2020

SÉPTIMA JORNADA.

SÉPTIMA JORNADA.

Escomense la séptima jornada del decamerón, a la que, daball del gobern de Dioneo, se parle sobre burles que per amor o per la seua salvassió han fet les dones als seus hómens, habénsen donat cuenta ells, o no.

Totes les estrelles o tots los estels o estrels habíen fugit ya de la part de lleván, en la exepsió de aquella que diém Lucifer, que encara fee llum están allí ya la blanqueján aurora, cuan lo senescal, eixecánse, en un gran equipache sen va aná a la Vall de les Dames per a amaní allí totes les coses, segóns la orden o manamén del seu siñó. Después de marchá ell, no va tardá mol en eixecás lo rey, a qui habíe despertat lo sarabastall de los carregadós y de les besties de cárrega; y eixecánse, va fé alsá a les siñores y als joves; y no despuntaben encara be los rayos del sol cuan tots se van ficá en camí. Y may hasta entonses los habíe paregut que les cardelines cantaren tan alegremen, y los atres muixóns, com aquell matí los pareixíe. Van arribá a la Vall de les Dames, aon, ressibits per mols atres, los va pareixe que de la seua arribada sen alegraren. Allí, donán una volta per la vall, y tornán a miráu tot de baix a dal, o de dal a baix, los va pareixe encara mes majo que lo día abans, an aquella hora del matinet. Y después de desdichuná en bon vi y coc rápit, per a que no los guañaren los muixóns, van escomensá a cantá, y en ells la valleta, que sempre repetíe les mateixes cansóns que díen ells, y los muixóns, ressistínse a sé vensuts, afegíen dolses y noves notes al seus cántics. Cuan va arribá la hora de diná, parades les taules daball dels llorés y datres ábres verts, a la voreta de la estanca, com va volé lo rey, van aná a assentás, y mentres minjáen veíen los peixets nadá en grans corros. Después de retirá les viandes y despará les taules, encara mes conténs que antes van escomensá a cantá y a tocá los seus instruméns y a dansá; y después, habénse escampat los llits per diferens puestos de aquella valleta, (tots voltats per lo discret senescal de sargas franseses y de cortines tancades) en llissénsia del rey, qui va volé sen va pugué aná a dormí; y los que no van volé, se van entretindre un rato mes. Arribada ya la hora en que tots estaben eixecats y ere tems de ajuntás a novelá, no lluñ del puesto aon habíen minjat, fen estendre tapets sobre la herba y assentánse prop del aigua, li va maná lo rey a Emilia que escomensare; y ella, alegremen, aixina va escomensá a contá:

diumenge, 16 de setembre del 2018

Proemio

Lo Decamerón

Giovanni Boccaccio

Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.


“La dona no se medíx de los peus al cap, sino del cor al infinito…”

Lo Decamerón    Giovanni Boccaccio  Llibre de cuentos. Texto complet en Chapurriau.




PROEMIO
Escomense lo llibre titulat DECAMERÓN, apellidat PRÍNCIPE GALEOTO, que conté sen (100) noveles o cuentos contades o contats en deu díes per sat dones y tres homes joves.


Humana cosa es tindre compassió de los apenats, y encara que a tots convé sentíla, mes propi es que la séntiguen aquells que ya han tingut menesté de consol y l´han trobat als brassos de uns atres, entre los que, si va ñabé algú nessessitat de consol o va sé volgut, me conto yo. Perque desde la meua primera juventut hasta avui habén estat sobremanera inflamat per un altíssim y noble amor (potsé, per yo narráu, bastán mes del que pareixeríe convenién a la meua baixa condissió encara que per los discretos fore alabat y reputat), tamé me va sé grandíssima molestia patíu: sertamen no per crueldat de la dona amada mes que per lo exessiu foc consebut a la men per les poc dominades ganes, que en cap raonable límit me dixabe está contén, me fée moltes vegades sentí mes doló del que fee falta. Y an aquella angustia tan alivio me van procurá les amables raóns de algún amic y los seus loables consols, que ting la opinió firmíssima de que per habém passat aixó no estic mort. Pero cuan li va apetí an aquell que, sén infinito, va doná per ley inflexible a totes les coses del món lo tindre final, lo meu amor, mes que consevol atre ruén y al que no habíe pogut ni chafá ni doblegá cap forsa de voluntat ni de consell ni de vergoña evidén ni cap perill que puguere seguís de alló, va mermá en lo tems, de esta manera que sol me ha quedat de ell a la memória lo plaé que acostumbre oferí a qui no se fique a navegá als seus mes fondos océanos, per lo que, habén desaparegut tots los seus afáns, séntigo que ha permaneixcut deleitós aon en mí solíe dolorós está. Pero, encara que haygue acabat la pena, no per ixo ha fugit lo recuerdo de los benefissis ressibits entonses de aquells a qui, per benevolénsia a mí, los penaben les meues fatigues; ni may sen anirá, tal com crec, mes que en la mort. Y perque la gratitut, segóns u crec, es entre les demés virtuts mol de alabá, per no pareixe desagraít me hay proposat prestá algún alivio, en lo que puc y a cambi de los que hay ressibit (ara que puc cridám libre), als que me van ajudá, que per ventura no tenen nessessidat de ell per la seua cordura y per la seua bona sort, y a qui u nessessito. Y encara que lo meu apoyo, o consol si volém nomenál aixina, pugue sé y seguix bastán poc per als nessessitats, no dixe de paréixem que té que oferís primé allí aon la nessessidat paregue mes gran, tan perque sirá mes útil com perque sirá ressibit en mes gran dessich. ¿Y quí podrá negá que, per minut que seguix, no convingue donál mol mes a les amables dones que als homes? Elles, dins de los delicats pits, tenín temó y avergoñínse, tenen ocultes les amoroses flames; y ademés, obligades per los dessichos, los gustos, les órdens de los pares, de les mares, los germáns y los hómens, passen la mayoría del tems confinades a lo minut sircuit de les seues alcobes, habitassións, cámares, assentades y ossioses, sense faena, y van fen voltá als seus caps diferéns pensaméns, y no es possible que tots siguen alegres. Y si per caussa de ells, portada per algún fogós dessich, les invadix alguna tristesa, los es forsa detíndres en ella en doló si noves raóns no la regiren. Aixó no los passe als homes enamorats, tal com podem vore natros. Ells, si los apene alguna tristesa o pensamén serio, tenen mols mijáns per a aliviás o per a olvidáu perque, si volen, res los impedix passejá, sentí y vore moltes coses, donás a la setrería, cassá o peixcá, jugá y fé negossis, y aixina tots troben la forsa de recobrá lo ánimo, en part o sansé, y apartá lo dolorós pensamén al menos durán un tems; de un modo o de un atre, arribe lo consol o lo doló méngüe. Per a que al menos per la meua part se enmendo lo pecat de la fortuna, tal com veém a les delicades dones, vull contá sen noveles, o fábules o paráboles o cuentos o históries, com les vullguém cridá, narrades en deu díes per una honrada compañía de sat dones y tres joves, als pestiléns tems de la passada mortandat y escabechina, y algunes cansóns cantades per les dites Siñores. An estes noveles se vorán casos de amor plassenté y tamé áspre, aixina com atres arriesgats fets passats tan als tems moderns com als antics. Les dones que los llíxguen, a un tems podrán distráures en les coses amenes mostrades y obtindrán útil consell, podrán conéixe de qué s´ha de fugí y qué s´ha de seguí. Coses que sense que los passo lo doló no crec que puguen passá. Y si alló passe, vullgue Déu que aixina seguix, dónon grássies al Amor que, libránme dels seus llassos, me ha consedit podé aténdre als seus plaés.

diumenge, 11 de març del 2018

Pensamens de un ignorán 2

Com pareis que la chen nesesite llichi un poquet més, vach a adelantá la hora de entrada y tos poso la charrada número dos, a ver si tos agrade.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán 2.

Me maravillo yo de les dones de aquells tems, bueno de los dones de tots los tems, pero damún de tot de les de aquells tems que son les que yo vach coneise, sen menut.
Que dingú me digue machiste, al revés lo que conto es un homenaje a elles. No u se com u fáen, pero portáen al cap, portáen les cuentes de lo que ñabíe que fe avuí pa cada minchá, de lo que faríe falta pa les minchades de demá; de lo que fáe falta comprá pa que no faltare res a casa, en un tems en lo que totes les coses se fáen a casa; de les cuentes de la economía familiá, perque per més que diguem, la nostra ere una sosiedat matriarcal, la doná ere la que portáe la economía, los dinés y la que diebe si se podíen fe alguns gastos, o no; si se podíen endeudá o no, comprán una mula o un campo o un ferramén gran, un carro, lo que fore. Ella u sabíe y segur que a ella li eisien les cuentes.
Portáen les cuentes dels sans de cada u, pa fe un minchá espesial en lo seu bras de chitano fet en los millos mosos de la resiapta.
Les festes que veníen; si ñabíe que apañá alguna roba; recusí alguna boreta, ficá un pedás a la chiñollera de un pantaló que se habíe esgarrat; descusí un jersey que se li habíe soltat la llana y tornal a fe “nau” en la mateisa llana y una poqueta més de alguna toquilla vella, en les agulles grans de fe calsa. Y aisí anáe la vida.
Sabíen cuan ñabíe que pastá, aná a busca lo lleute; si ñabíe prau farina, prau oli, prau segó pal gorrino y casi, al final, granulos pals conills.
Y aisí un mun de coses més de les que no me enrecordó ara, pero que vatres les sabeu.
Y en eise mun de més coses, estáe lo bañá a la conca als chics menuts. Natres que sí mon enrecordáem, veiem que se arrimáe lo día y resáes pa que ella no se enrecordare; que se li pasare lo día y si se podíe la semana, o lo més e inclus la estasió del añ.
Pero no. Demá, me toque y no sen ha enrecordat, no ha dit res, be!!!. Y arriváe demá y pasáe lo matí y res, be!!! Y arriváe la tarde, la hora de aná a chugá, ya teníes lo tello y los cartonets, que te habíes fet en les cartes de la baralla vella, tot guardat a la borchaca, be!!! y cuan anáes a agarrá la porta pa eisí; chustet! An eise momén; eh! Menut! A on te creus que vas; ¿no te enrecordes que te tens que bañá?; venga baisa la conca que yo ya ting los topins bullín al foc. No se li habíe olvidat, en lo mun de coses que teníe al cap, se haguere pogut olvidá, pos no!!. Tamé de aisó sen habíe enrecordat. Ere com un llibre y allí u teníe tot apuntat en un llapis que no escribíe y no li faltáe cap de fulla ni siquiera la del bañ.
Pa acabá ña que aclarí que algúns, sobre tot al estiu, per la tarde, después de trillá o ventá tot lo día, plens del pols de la sibá que picáe com un condenat, te apetie, encara que fore en calsonsillos, clavat al safaret, caborsat al toll, en la aigua que se habíe calentat un poc del resol de tot lo día.
Me enrecordo que an aquells tems los pobres, natres u erem y mol, per les coses de la vida, de cuan en cuan mincháem abadecho, entonses anáe barat, ere un minchá de pobres. Lo compráem a trosos, salats, lo posáem a remulla y se fáe a trosos, en pataques o en tomata y tamé desmigat. Los trosos se anáen fen a molletes, pesigán, pesigán, hasta que se acabáe tot y tamé eises molletes les preparáen de moltes maneres, en au, en tomata, etc.
No se que tenien les mares y les agüeles que en los mateisos ingrediens preparáen un mun de plats cuinats de diferentes maneres y te pareisie que mincháes un plat nau y al remat casi ere lo mateis y tú no te enteráes.

continuará.......

pensamens-de-un-ignoran-y-3

Abadecho , abadejo, bacallà, bacalao, cod, Kabeljau
Va callá y no va di res

dissabte, 3 de febrer del 2018

POESIA A LA DONA

Este fin de semana se selebre a mols dels nostres pobles la festa de Santa Agueda, es per aixo que avui vull fe un homenatge a totes les dones, lo poema de avui esta fet desde dins del cor.



POESIA A LA DONA



Juan Carlos Abella



Vull parlá de eixa persona

a la que trovo gran, mol gran

es potsé la mes importan

diguem que parlo de la dona.



A Santa Agueda li vull demaná

guardamos a totes les dones

que son persones mol bones

que mols añs mos puguen acompañá



a natros mos ompli de felisidat

cuan una jove mos diu que sí

que la seua vida vol compartí

mos fa sentí lo home mes honrat



mos aporte tantes coses

que natros no sabem vore

y que ella sempre trove

y tot son coses ben bones



dones tenim a la nostra vida

mare, filla, o germana

y una de mol enamorada

vull fels una poesía mol sentida



son un mar de sabiduria

de ternura, cariño, y bellesa

de forsa, sabé, y enteresa

y tame de gran valentia



una cosa mai podrem igualá

y es la virtut de se mare

cosa que en rés se compare

es lo mes gran que ñá



capás de crea una vida

a dins del seu ventre

no ña rés mes tendre

aixo no vá de mentira



son nou mesos de embarás

temps de cambis, de sufrimen

pero tamé de ilusió, de sentimen,

son mol valentes, ya u vorás



arribe lo momen del naisimen

deu sentimetros san de dilatá

pa que un cabet se pugue asomá

son momens de gran sufrimen



a cuatre partos ai pogut asistí

a la meua dona poc ai pogut ajudá

sol li ai pogut doná la má

y animala pa que sen pugue eixí



y después del naisimen

cuan lo fill tenen a les mans

los ix una sonrisa de les mes grans

ya no sen recorden de tan patimen



yo voldria sé tan valén

com eixa dona ques mare

que de luchá per lo fill mai pare

sempre trove lo seu momen



aquell criminal que les vol maltratá

se li olvide de aon va eixí

que una dona lo vá parí

la seua vida li vá doná



a totes les dones vull honrá

aiguen sigut mares, o no

pos cap de elles te mai pó

pa afrontá alló que vindrá



a los homens mos fan mes valens

mos apollen, mos ajuden,

mos volen, y mos cuiden

inclús cuan estem ben dolens



Santa Agueda, cuidales

pos tenen lo sel guañat

tota la vida an treballat

mai san guardat rés



donals molta, molta salut

aixo te demano yo

donals tot lo milló

a la vellesa y a la juventut.



DEDICADA A TOTES LES DONES DEL MON.

dimarts, 19 de setembre del 2017

Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos,  manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a misá de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ. Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs,...