L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos, manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.
Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a misá de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.
Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.”
Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.
Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.
Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.
Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.
Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.
Seguirá......
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris de robots o de malparits i malparides catalanistes s´esBURRaran.
No us mateu, agafeu un llibre.
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.