Prinsipis 2
L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos, manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases,
de porta pera dintre,
davall dels llansols qui manabe ere la dona.
Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “
Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a misá de sinc, que lo campo
n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.
Aisó se li habíe quedat al cap al
aprendís de retó. Entonses a tota la
chen que veníe a parlals, la pregunta de
Luiset sempre ere la mateisa: “
Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que
les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (
consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “
Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.”
Pero, claro,
an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió.
Ñauríe que vichilal, mol de prop.
Y va arribá l’estiu y lo
viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als
chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la
borrassa, agarrá la
forca pa
umplila de palla y después sabé
lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.
Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los
homens encara se posaben als
bancs de un costat y les dones, en
mantellines, als
bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés,
sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien
roglat y estaben intentán parlá,
totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los
retós y los demés
seminaristes, a la bora dels homens, sense
aubrí la boca ningú.
Los
retós y los
seminaristes van prende nota. Los
retós del atrevimén de Luiset. Los
seminaristes del cas que li habíen fet les dones.
Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra
missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Se acabe la misa, tots al carré.
Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los
seminaristes a
parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no,
Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la
palla y les
borrasses ya teníen de qué parlá, van
roglá al
seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.
Los
retós, mirán de mala manera als
seminaristes y a les
dones y sobre tot a aquell condenat que
habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot,
ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos
homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.
Seguirá......
