Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lloc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lloc. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de març del 2021

Lo mosen cisteller. La Pobleta.

Lo mosen cisteller.

A la pobleta ñavie un mosen que ere cisteller.
La Pobleta es un lloc prop d´aci que te moltes masades i los masoves tots los dumenges anaven a misa major.   
Va aplegar lo dumenge i a la hora d´anar a misa no tocaben. Los masoves se van esperar hasta que casi se va fer hora de brenar. Al no tocar van anar a vorem si lo mosen estabe mal.
Lo mosen, al veulos, se va extra
ñar i los va dir que agon anaben.
Los masoves li van dir que ere dumenge. Pero lo mosen diebe que no, per que cada día fie una cistella i sol ne teníe cinc i tenie que tinne sis; "Bueno a lo millor es que algun día se li va olvidar de fela", li van dir al Mosen. 
Bé, pero ja que au vengut anem a la Iglesia i vos fare unes vespretes pa que pugau aplegar a bremar a casa.
Van anar a la Iglesia i pa predicadora tenie un vanasto de vimens, se va calvar dintre i los va dir:
¡Tres portadores,
carrega i mija!
¿Me veeu?
¡Si!
¡Pues ja no me veeu!
Y se va amagar a dintre del vanasto.


mosen, Cisteller, mossen, La Pobleta


https://www.castelloninformacion.com/pobleta-fiestas-agosto/
 

Lo mosen cisteller. La Pobleta.

Lo mosen cisteller.

A la pobleta ñavie un mosen que ere cisteller.
La Pobleta es un lloc prop d´aci que te moltes masades i los masoves tots los dumenges anaven a misa major.   
Va aplegar lo dumenge i a la hora d´anar a misa no tocaben. Los masoves se van esperar hasta que casi se va fer hora de brenar. Al no tocar van anar a vorem si lo mosen estabe mal.
Lo mosen, al veulos, se va extra
ñar i los va dir que agon anaben.
Los masoves li van dir que ere dumenge. Pero lo mosen diebe que no, per que cada día fie una cistella i sol ne teníe cinc i tenie que tinne sis; "Bueno a lo millor es que algun día se li va olvidar de fela", li van dir al Mosen. 
Bé, pero ja que au vengut anem a la Iglesia i vos fare unes vespretes pa que pugau aplegar a bremar a casa.
Van anar a la Iglesia i pa predicadora tenie un vanasto de vimens, se va calvar dintre i los va dir:
¡Tres portadores,
carrega i mija!
¿Me veeu?
¡Si!
¡Pues ja no me veeu!
Y se va amagar a dintre del vanasto.


mosen, Cisteller, mossen, La Pobleta


https://www.castelloninformacion.com/pobleta-fiestas-agosto/
 

divendres, 30 de novembre del 2018

La Aldea

Mari Carmen Alegre Gómez, una veína de esta paret, nascuda a Vallchunquera, me diu:
“Me cride l'atensió cuán utilises "l'aldea, yo sempre hay sentit di "lo poble", o a Massalió, "la vila".” / falte lo lloc /

Cuan vach escomensá a escriure a esta paret, mai u había fet. Ere lo primé camí que se me ocurríe ficá ralles a un papé blanc pa contá coses meues, que me habíen passat a mi o que había sentit que los habíen passat a uns atres. 

Yo vach náisse a Vallchunquera, comarca del Matarraña, provínsia de Teruel, fa un mun de añs y allí vull acabá cuan a la meua película isque la palabra FIN.
Me vach inventá una parella de personajes, que representen a una sola persona, primé cuan ere menut y ara cuan ya es vell. Luiset y “Sebeta”.

Me va paréisse que seríe una manera més divertida de contá les vivénsies de un poble, les aventures de un sagal que uns añs, mol pocs añs per causa del destino, va viure a eisse poble.

Per mich de eisses charrades deuríe contá la vida tal com ere an aquells añs a eisse puesto. Ademés podíe afechí les coses que, encara que no les haguere viscut ell, les habíe escoltat a les persones més grans cuan parláen, están ell dabán o escoltán, sense qu’ells sen donaren cuenta. Y com ere ell lo que escribíe, tamé se podíe inventá coses pa entretindre a alguna chen que teníe ganes llichí en chapurriau, encara que estare mal escrit. Tot aissó estáe almassenat a un cap blanc y bullíe per eissí a la llum.

Cuan vach dessidí despullám de estes aventures daván de tanta chen, aquí an esta paret, vach cabilá que, al contáles, de cap manera li podía ni li volía fe mal an aquell poble que me va fe lo favó de dixám náisse allí.
Tos preguntaréu ¿per qué dius aissó?.

Tos contesto: “aquí, entre molta chen, de tots lo colós e idees y podíe passá que algú de la parelleta o lo matéis escritó no li caiguere be a algú. Ha passat; ha ñagut persones que, sense conéissem, se han ficat en mí, fen afirmassións falses, atribuínme coses que no hay dit, falsificán pantalles de esta paret, en fin, en mol mala baba. // Ignacio Sorolla Vidal de Penarroija per ejemple, a la seua web la franja del meu cul.net //

Pero yo ya contaba en algo de aissó. Sabía que me podía passá. Y yo no hay fet cas. Crec que son chen que no pense com natres en lo que se referís a la nostra llengua. Al prinsipi hasta estáen com amics an esta paret, después Ramón, a medida que los anáe descubrín los fae fotre lo cam. 

Pero algú y qui sigue se li debíe caure la cara de vergoña, deu de seguí aquí dins, en natres, y los pase informasió de lo que parlem, de lo que diém aquí. Hasta copiá pantalles y passáles fora, a chen que no es de la nostra, casi diríem a enemics nostres. Ell o ella sabrá lo que fa, allá ell o ella en la seua consiánsia. Per lo menos yo no ting res que amagá.

Per un atre costat me enrecordaba dels sermóns de hora u hora y micha de mossen Manuel, a mi me pareissíe mol pesat, pero podía ñaure chen a la que li agradare escoltat.

Aquí podíe y pot passá igual que ñague chen que no trago a este escritó, a la seua manera de contá les coses, a eissa parella rara y paso de natres.
Per aissó y torno un poc al prinsipi, en be de ficá lo nom del meu poble, pa que dingú lo tocare o parlare mal dell, lo vull masa pa que puguere passá aissó, me vach inventá, com ha fet molta chen, un nom, un nom que no fore feo, que no sentare mal a dingú, que no fore un insulto, y eisse nom va se La Aldea.
A eisse poble, a L’Aldea passaríen totes les aventures de la parelleta maldita, ahí, a l’Aldea van náisse los dos, dintre de eisse poble imaginari pero que tots sabém quin es, sense nomenál, estaríen, viuríen totes les persones de les meues charrades.

Dingú de Vallchunquera se podríe sentí mal per les coses que yo escriguera, que yo escric, perque tot aissó ha passat al poble que yo me hay inventat, al poble que sol existís al meu cap a l’Aldea, que, mira quina casualidat, tamé está a la comarca del Matarraña y es de la provínsia de Teruel.

Estes coses son los drets que te lo escritó, se pot inventá un poble, igual que se invente a unes persones.

Y mira lo que son les contradicsións de la vida, l’Aldea sol te dos habitáns reals, que se diuen Luiset y “Sebeta”, pese a sé inventats y sin embargo, en teoría, totes les demés persones que aparéissen cuan se parle de eisse poble, son imaginaries, pese a que poden viure o haber viscut com reals a un poble real que sí existís.

Pa acabáu de aclarí Aldea es un nom ”propio”, com pot se Maella, Fabara. Beseit o cualquier atre. Y no se deu pendre, com me paréis que u has fet tú, com un nom “comú”, com pot se un poble, una vila, una aldea o una siudat.
No sé si me hay esplicat be o si me entendrás. Es un poble que te lo seu nom que es ALDEA.

La verdadera intensió de este nom, Aldea, es que mai, dingú se pugue sentí mal en alguna de les meues palabres. O sigue que dingú de Vallchunquera se pugue enfadá cuan yo escric, perque no aparéis ese nom per cap de puesto. Ni dingú de fora se pugue ficá en lo teu poble, seríe una cosa que no me perdonaría mal.

Una cosa pareguda a esta u ha fet Gabriel García Márquez inventánse un poble imaginari que li ha dit “Macondo” a on pasen algunes de les aventures que ell conte al seus llibres.

En asó no vull comparám an ell, mai u podría fe ni per mi com escritó prinsipián, ni per los meus trevalls que están a mil añs llum de distansia de los seus llibres.

Confío en haberte aclarit la pregunta, ya te hay adelantat que podíe sé un poc llarc y més coneissénme a mi que, si me dissen, me enrollo com una persiana.
La fotografía que te poso a bais, si la fas gran vorás cóm se diu lo poble de verdat, damún de la fotografía y com se diu als meus trevalls, aissó u pots llichí al meu fron, al meu cap, damún dels ulls.

FIN



La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

dimarts, 2 de maig del 2017

Aguaviva, Aiguaviva, Aiguaiva

Aguaviva, Aiguaviva, Aiguaiva
 
vista, pueblo, poble, Aguaviva, Aiguaiva, Aiguaviva, Bergantes

(La wikitrolas hay que consultarla con mucha información de antemano, sinó te la meten doblada, como el imbécil de Luis Roberto Castrillón a una web feminista)

El habla de esta localidad, una variante del valenciano-catalán, (catalán se entiende como dialecto occitano) es una de las más originales e interesantes de toda la frontera lingüística catalano-aragonesa. Los técnicos en lingüística se refieren a ella como "Parlar d'Aiguaiva" (Aiguaiva) y popularmente es conocida como "chapurriau". Presenta sus similitudes y diferencias con los pueblos cercanos.


Hasta ahora no se ha guardado esta variante de la lengua catalana en diccionario. Puede incluirse en las hablas del Guadalope y Alto Mezquín.
 
En el vocalismo destaca la presencia del diptongo ia, que no es, como en el aragonés central, consecuencia de la diptongación de E breve latina, sino que parece está relacionado con la e abierta del catalán occidental y el valenciano, de la cual se considera un cambio espontáneo (cial, cielo; pial, piel; tiarra, tierra). Es decir, este diptongo ia parece que no tiene nada que ver con la etimología: sería un cambio espontáneo bastante tardío (tuvo que ser después del siglo XII, pues Aguaviva fue reconquistada en 1169 por Alfonso II de Aragón) que algunos han achacado a la influencia del mozárabe local. Por el contrario, la O breve evoluciona siempre a o: bona (buena). No existe seseo (zelles, cejas; zent, cien), por lo que contrasta con otras hablas catalanas en las que es normal, pero, además, en el habla de Aguaviva, igual que en Torrevelilla, La Ginebrosa (Chinebrosa) y La Cañada de Verich a la fricativa interdental sorda (falz, hoz, falce, fals pronunciado con z como en aragonés) se opone una africada interdental sonora dotze, doce, pronunciando más o menos como "dodde"; setze, pronunciado "sedde", etc.). Es común la e en los plurales (la casa/les cases; valenciano, asturiano) - el catalán tiene plural en as - y en los verbos (cantes, canten) y la pérdida de -o final (moliner, molinero; castell, castillo). Se conserva la s sonora [z]: casa [káza]. Pero, frente a las hablas catalanas vecinas, mantiene la -r final (ferrer, herrero; parlar, hablar).
La x inicial (pero qué x, pedazo de idiotas como Tomasico Bosque?) o tras consonante se pronuncia como prepalatal africada sorda (chuflar por xuflar, colchó por colxó), pero se conserva la g-, j- inicial como fricativa sonora, por ej. en gent, junt, frente al valenciano, en que se hace africada.
 
bandera, Aguaviva, Aiguaiva, Aiguaviva, Bergantes
 


https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Aiguaviva_de_Bergantes

Aiguaviva se situa a la confluència dels rius Guadalop i Bergantes, al límit històric dels regnes d'Aragó i de València. La població, estable fins al 1930, ha disminuït de més de la meitat des d'aleshores. El conreu de regadiu (400 hectàrees) aprofita les aigües del Guadalop a través de séquies administrades per una comunitat de regants. El secà (vinya, cereals i oliverar) ocupa unes 820 hectàrees, i a les terres no conreades (2800 hectàrees), cobertes en part de romaní i de carrasca, hi pasturen més de mil caps de bestiar, especialment oví i cabrum. Al s. XVIII tenia importància el conreu de moreres als marges de les feixes, les fulles de les quals eren destinades a la cria dels cucs de seda. Les terres de conreu estan força repartides i, en general, són explotades pels propietaris. La vila (677 hectàrees [1981], aiguavivans; 549 m alt), gairebé equidistants d'ambdós rius, fou reconquerida al final del s. XII per Alfons I de Catalunya-Aragó. Al temple parroquial de Sant Llorenç, del s. XVIII, són venerades quatre hòsties consagrades, les quals, segons la tradició, se salvaren de l'incendi que el 1475 destruí l'antiga església. Durant la Primera Guerra Carlina fou batuda a Aiguaviva, el 29 d'abril de 1838, la partida del guerriller carlí Lluís Badoy (batalla d'Aiguaviva). 

El parlar d'Aiguaviva, al límit lingüístic del català amb el castellà, té unes característiques peculiars, que no es retroben exactament en cap altra població veïna, amb l'excepció de la Ginebrosa, a causa de l'aïllament de la vila de la resta del territori català (els seus habitants tenen més relació amb Morella i amb Alcanyís que no pas amb Vall-de-roures).
Té com a particularitats fonètiques davant el català general: manca dels fonemes [ɛ] [ɔ] el primer substituït, en determinats casos, per l'articulació [ja]: [pjál] per pèl; interdental fricativa sorda [θ] com a resultat de c davant e i i: (θẹles], (θiştéla] per celles, cistella; articulació apicointerdental africada sonora [d] com a resultat del grup de c davant e i i: [dọðe] per dotze; articulació d dels grups romànics contínua (l,n,r)+c davant ei i i: [dọņðẹla], [katorðe] per donzella, catorze, i inversió del grup tl procedent de t'l, que passa a ld: [ŕɔlde] en lloc de la forma rotlle o rotle.
Com a particularitat morfològica, cal destacar el fet que a la primera persona del singular del present d'indicatiu de la primera conjugació empren una <a>: jo canta.

http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0001322.xml

Programa

El conocido como “chapurriau” o “Parlá de Aiguaviva” ha sido estudiado por numerosos lingüistas de todo el mundo, sorprendidos por su pervivencia y peculiaridades. ¡Bien dicho! lo practica con los “aiguavivanos”, para acercarlo de manera divertida a los aragoneses.
El programa visita el colegio de esta localidad de poco más de 700 habitantes donde convive la lengua de los libros con la que los alumnos escuchan en casa. Da un paseo por sus comercios y, acude al campo y a la almazara municipal para descubrir lo que le da sentido a las torradetas.
Aguaviva tiene un lenguaje tan particular que no se parece al que hablan en La Ginebrosa, que está a 4 kilómetros. María de Miguel se encuentra con unos y otros en el puente que los separa para entender sus diferencias y tratar de reconciliarles.
Saluden en un bona tarda
lloc, Aiguaiva, fetge crugo, esporgá, oli, malles (borrasses), cadira, clau, silló (sofá), aquells chics chuguen, bé (ben) dit, cañada, lamines, sequillo, hort, l'hort, ahí tinc dos eixades, eixadella, aixadella, 
l'hort, sil vols treballaR, ha de estar ben femat, precís, Aljerez (Bergantes), al jerez no, caballó, pataques, gorrino, sanC, arrós, borrifaldes, torçut (torcit), 

 

jasco (aragonés, seco), salchiches de fira, contornada, el oli, olives, llaurar, fem, se replegue a ma y tamé se replegue en les maquinetes, duen com un batidó, rames, sostove,cauen les olives, caixes, estic llimpián la olivera, chitos (pullissos, chupones), molí del oli,

 

baixaven les olives de casa, les pesaven y les pujavej a dal y en tot lo graner se posave com un tall aixina de olives. 

 

gronsa, tolva, fusta (madera), sansa (orujo), raïm (uva), bajoques, carchofes, presseguer, pesols (guisantes, bisaltos), fava (haba).

Mainates : son los de Aguaviva segons los de La Ginebrosa.
Rabosos: Los de La Ginebrosa.

Parlán en la argentina
ñan moltes paraules del italiá al chapurriau, ginoll, cotó u enteníe enseguida.
coca, tonta
piloto, tonto
a valtres, a vosotros
fa fred, cau rosada (escarcha),
cuan la Candelera plora, l'inviern fora
pal abril ix lo blat de la cobil 
al abril no te llevos fil
bram, bulto com un burro
tetar, teta, teta, carnucet !

 

 

 

Cansó , canción

baixeu les coquetes, (torta de alma, casqueta, casquetes)
baixeu lo vi blanc,
baixeu la Pepita
sentada en un banc

La funció d’una televisió pública, entre d’altres, dins del seu compromís de qualitat, hauria de ser la promoció de la cultura pròpia del territori reflectint la seva diversitat però alhora actuant com un element cohesionador entre els seus habitants.
 
La funció d’una televisió pública, entre d’altres, dins del seu compromís de qualitat, hauria de ser la promoció de la cultura pròpia del territori reflectint la seva diversitat però alhora actuant com un element cohesionador entre els seus habitants.

 

La televisió pública de l’Aragó, Aragón TV, es presenta com un mitjà que “posee” (sic.) els principis d’objectivitat, veracitat, imparcialitat, respecte per la llibertat d’expressió, respecte per la pluralitat política, cultural, lingüística (alerta!), infància, foment de la mútua solidaritat i la correcció dels desequilibris econòmics, socials i culturals entre els diferents territoris de l’Aragó.
Amb aquesta carta de presentació, Aragón TV compta dins de la seva programació amb l’espai anomenat ¡Bien dicho!,  que recentment dedicava un capítol al poble de la província de Terol Aguaviva, on els seus 700 habitants tenen una parla tan curiosa que “ha estat estudiada per nombrosos lingüistes de tot el món”.
En la gairebé mitja hora de programa la presentadora parla amb la gent del carrer, del mercat, el forner, els nens de l’escola, els pagesos i va descobrint paraules i frases pròpies d’aquesta població. La presentadora es mostra totalment sorpresa quan descobreix que a Aguaviva, o a Aiguaiva com li diuen els seus oriünds, anomenen als llibres, “llibres”; a les claus, “claus”; al raïm, “raïm”, (raím) a l’hort, “hort” i així fins a un llarg etcètera. (et cetera en latín) El més curiós no és només aquesta parla peculiar única en tot el món, sinó que els seus propis parlants en diuen “chapurreau” o “chapurriau”.
 
“Xampurrejar”, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “parlar molt imperfectament una llengua barrejant-hi mots, expressions, etc., d’una altra”.

En castellà, “chapurrear”, segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola,  és “hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. Per tant, els propis parlants han adoptat una denominació de la llengua pròpia que indica que és imperfecta, que no és la correcta, la normativa. L’única persona que mostra una mica de consciència lingüística de tots els aiguaivans que surten al programa és un home que porta una parada al mercat que diu que no parlen “ni català, ni valencià, sinó chapurriau”, tot i que després aclareix: “pero MOS entenem tots”.
 
(Sirán inútils tota esta brossada que no coneixen la seua llengua OCcitana, lo catalan es un dialecte)
 
Loís Alibèrt, catalan comprès, dialècte, occitan

 

Doncs vet aquí que gràcies a Aragón TV descobrim que existeix un poble a la Franja de Ponent que té una parla única al món on llapis es diu “llapis” i cadira, “cadira”. No sé a vosaltres, però a mi encara em cau la cara de vergonya.
// Tos hauríe de caure la cara de vergoña per moltes atres coses, pero no ne teniu ni gota.//
Plataforma per la Llengua (se referixen a la Occitana)

Entrada destacada:

El català de l'any 842, Strasbourg

SERMENTS  PRÊTÉS A STRASBOURG EN 842 PAR  CHARLES-LE-CHAUVE , LOUIS - LE-GERMANIQUE ,  ET LEURS ARMÉES RESPECTIVES. (Nota del editó,  Ramón ...