Vila, Vileta, Vilatge, Vilan, Vila, Vilanet, Vilanamen, Vilanal, Vilania, Vilanatge, Vilanes, Vilanesca, Vilandrier, Avilanir, Envilanir, Esvilanir

Vila, s. f., lat. villa, métairie, ferme, maison de campagne.

Dans le moyen âge, ce mot se joignait souvent à celui du propriétaire pour désigner un lieu habité, d'où sont provenues les nombreuses dénominations françaises terminées en ville.

Ciptatz e borcs e vilas. V. de S. Honorat. 

Cités et bourgs el métairies.

- Ville.

Pres vilas et ars e borcs e castels.

V. de Richard, roi d'Angleterre.

Prit villes et forteresses et bourgs et châteaux.

CAT. Vila. ESP. PORT. IT. Villa. (chap. Vila, viles; casa la vila : ajuntamén.)

2. Vileta, s. f. dim, petite maison de campagne, petite ferme.

En una vileta assatz nobla. Cat. dels apost. de Roma, fol. 214.

En une petite maison de campagne assez distinguée.

Comandet que li acaptesson

Totas las viletas e 'ls mas,

Et tot aquo que entorn jas.

V. de S. Énimie, fol. 40.

Commanda qu'on lui achetât toutes les petites fermes et les maisons, et tout ce qui autour s'étend.

CAT. Vileta. ESP. IT. Villeta. (chap. Vileta, viletes, com La Chinebrosa o Ginebrosa.)

3. Vilatge, s. m., village.

En los locs o vilatges.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42.

En les lieux ou villages.

ESP. Village (Villaje). PORT. Villagem. IT. Villaggio. (chap. Vilache, vilaches.)

4. Vilan, Vila, adj., lat. villanus, villageois, vilain, grossier, rustre.

E 'l paures, can ve en riqueza, el esdeve savis e cortes, ja si' aisso qu' el sia fols e vilas. Liv. de Sydrac, fol. 37.

Et le pauvre, quand il vient en richesse, il devient sage et courtois, bien qu'il soit fou et vilain.

Si no fos gens vilana

E lauzengier savai.

B. de Ventadour: Quan la.

Si ne fut gent grossière et médisants perfides.

Subst. A un vilan sui donada

Tot per sa gran manentia.

Cadenet: S' anc fuy.

A un vilain je suis donnée entièrement pour sa grande richesse.

ANC. FR. Vous estes filz de vilain et de vilaine, et avez lessié l'abit vostre père et vostre mère, et estes vestu de plus riche camelin que le roy n'est.

Joinville, p. 8.

CAT. Vilá, villá. ESP. Villano. PORT. Villão. IT. Villano. (chap. Villano, villanos, villana, villanes.)

5. Vilanet, s. m. dim., petit vilain.

Vilanetz es e fals pages,

E ditz hom que, per dos poges,

Sai si logua e lai si ven.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

C'est (un) petit vilain et faux paysan, et on dit que, pour deux pougeoises, ici il se loue et là il se vend.

IT. Villaneto. (chap. Villanet, villanets, villaneta, villanetes; vilanet, vilanets, vilaneta, vilanetes.)

6. Vilanamen, adv., vilainement, grossièrement.

Que s gart en cort de parlar

Vilanamen.

Le Comte de Poitiers: Pus vezem.

Qu'il se garde en cour de parler vilainement.

Vertatz eu dic vilanamen,

E peza me, quar ieu no men.

B. de Ventadour: Chantars no.

Vérité j'en dis grossièrement, et il me pèse, parce que je ne mens pas.

ESP. Villanamente. PORT. Villãmente. IT. Villanamente. (chap. Vilanamen; villanamen.)

7. Vilanal, adj., grossier.

No deu hom pauzar deguna laia paraula ni degu vilanal mot.

Leys d'amors, fol. 40.

On ne doit poser nulle laide parole ni nul mot grossier.

8. Vilania, s. f., vilenie, grossièreté, infamie.

Vilania e desconoyssensa, es penre tot jorn grans servizis de son amic, et non denhar neys dire merces. V. et Vert., fol. 7.

Grossièreté et ingratitude, c'est prendre toujours grands services de son ami, et ne pas daigner même dire merci.

En aisso fai Amors grans vilania. 

Pons de la Garde: Sitot non ai.

En ceci Amour fait grande vilenie.

ANC. FR. Elles ne peuvent supporter une imagination de villanie ni de honte et déshonneur. Amyot, Trad. de Plutarque. Morales t. IV, p. 156.

ANC. CAT. Vilania. CAT. MOD. ESP. (Villanía) PORT. IT. Villania.

(chap. Villanía, villaníes; vilanía, vilaníes.)

9. Vilanatge, s. m., vilenie, grossièreté, injure.

Jamais vas lieis no farai vilanatge.

B. de Ventadour: Quan par.

Jamais envers elle je ne ferai vilenie.

ESP. Villanage (Villanaje). PORT. Villanagem. IT. Villanaccio.

(chap. Villanache, villanaches; vilanache, vilanaches.)

10. Vilanes, s. m., vilenie, grossièreté, injure.

S' ieu en dic nuill vilanes.

Marcabrus: Cortezamens.

Si j'en dis nulle injure.

(chap. Injuria, injuries.)

11. Vilanesca, s. f., vilenie, injure, grossièreté.

Vilanesca

An fag, si Dieus be m perdo.

P. Basc: Ab greu cossire.

Vilenie ils ont fait, si Dieu bien me pardonne.

12. Vilandrier, adj., vilain, dévergondé.

Son las femnas vilandrieras

Tot jorn baten las carrieiras.

Brev. d'amor, fol. 130.

Les femmes dévergondées sont toujours battant les rues.

13. Vilanejar, Vilaneiar, v., devenir grossier, faire le grossier.

Per son joi pot malautz sanar...

E 'l plus cortes, vilaneiar. 

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.

Par sa joie malade peut guérir... et le plus courtois, devenir grossier.

ANC. FR. Quant le seigneur de Saintré se vit ainsi villener et menacer.

Histoire de Jehan de Saintré, t. III, p. 659. 

IT. Villaneggiare.

14. Avilanir, v., avilir, humilier, ravaler.

Part. pas. Tenra lo per avilanit.

Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que. 

Le tiendra pour avili.

Er l' an avilanida

Duc e rei et emperaire.

Marcabrus: El son. Var. 

Maintenant l'ont avilie ducs et rois et empereurs.

CAT. Avilanir. (N. E. ¿Se parece esta palabra catalana a la occitana o es la misma?)

15. Envilanir, v., avilir, outrager, insulter.

Part. pas. Lag nos an envilanitz.

Giraud de Borneil: A l' honor Dieu. 

Laidement ils nous ont outragés.

Domna que n' es chausida

En tenc per envilanida.

Azalais de Porcairagues: Ar em al.

J'en tiens pour avilie dame qui en est choisie.

ANC. FR. Elle devroit encieux mourir que le laisser envillenir.

Les Quinze Joyes de Mariage, p. 187.

16. Esvilanir, v. avilir, outrager.

Trobet una gen que l' esvilaniro molt duramen, e 'lh feiro gran anta.

Liv. de Sydrac, fol. 37.

Trouva une gent qui l'outragèrent moult durement, et lui firent grande honte.

La Aldea

Mari Carmen Alegre Gómez, una veína de esta paret, nascuda a Vallchunquera, me diu:

“Me cride l'atensió cuán utilises "l'aldea, yo sempre hay sentit di "lo poble", o a Massalió, "la vila".” / falte lo lloc /

Cuan vach escomensá a escriure a esta paret, mai u había fet. Ere lo primé camí que se me ocurríe ficá ralles a un papé blanc pa contá coses meues, que me habíen passat a mi o que había sentit que los habíen passat a uns atres. 

Yo vach náisse a Vallchunquera, comarca del Matarraña, provínsia de Teruel, fa un mun de añs y allí vull acabá cuan a la meua película isque la palabra FIN.
Me vach inventá una parella de personajes, que representen a una sola persona, primé cuan ere menut y ara cuan ya es vell. Luiset y “Sebeta”.

Me va paréisse que seríe una manera més divertida de contá les vivénsies de un poble, les aventures de un sagal que uns añs, mol pocs añs per causa del destino, va viure a eisse poble.

Per mich de eisses charrades deuríe contá la vida tal com ere an aquells añs a eisse puesto. Ademés podíe afechí les coses que, encara que no les haguere viscut ell, les habíe escoltat a les persones més grans cuan parláen, están ell dabán o escoltán, sense qu’ells sen donaren cuenta. Y com ere ell lo que escribíe, tamé se podíe inventá coses pa entretindre a alguna chen que teníe ganes llichí en chapurriau, encara que estare mal escrit. Tot aissó estáe almassenat a un cap blanc y bullíe per eissí a la llum.

Cuan vach dessidí despullám de estes aventures daván de tanta chen, aquí an esta paret, vach cabilá que, al contáles, de cap manera li podía ni li volía fe mal an aquell poble que me va fe lo favó de dixám náisse allí.
Tos preguntaréu ¿per qué dius aissó?.

Tos contesto: “aquí, entre molta chen, de tots lo colós e idees y podíe passá que algú de la parelleta o lo matéis escritó no li caiguere be a algú. Ha passat; ha ñagut persones que, sense conéissem, se han ficat en mí, fen afirmassións falses, atribuínme coses que no hay dit, falsificán pantalles de esta paret, en fin, en mol mala baba. // Ignacio Sorolla Vidal de Penarroija per ejemple, a la seua web la franja del meu cul.net //

Pero yo ya contaba en algo de aissó. Sabía que me podía passá. Y yo no hay fet cas. Crec que son chen que no pense com natres en lo que se referís a la nostra llengua. Al prinsipi hasta estáen com amics an esta paret, después Ramón, a medida que los anáe descubrín los fae fotre lo cam. 

Pero algú y qui sigue se li debíe caure la cara de vergoña, deu de seguí aquí dins, en natres, y los pase informasió de lo que parlem, de lo que diém aquí. Hasta copiá pantalles y passáles fora, a chen que no es de la nostra, casi diríem a enemics nostres. Ell o ella sabrá lo que fa, allá ell o ella en la seua consiánsia. Per lo menos yo no ting res que amagá.

Per un atre costat me enrecordaba dels sermóns de hora u hora y micha de mossen Manuel, a mi me pareissíe mol pesat, pero podía ñaure chen a la que li agradare escoltat.

Aquí podíe y pot passá igual que ñague chen que no trago a este escritó, a la seua manera de contá les coses, a eissa parella rara y paso de natres.
Per aissó y torno un poc al prinsipi, en be de ficá lo nom del meu poble, pa que dingú lo tocare o parlare mal dell, lo vull masa pa que puguere passá aissó, me vach inventá, com ha fet molta chen, un nom, un nom que no fore feo, que no sentare mal a dingú, que no fore un insulto, y eisse nom va se La Aldea.
A eisse poble, a L’Aldea passaríen totes les aventures de la parelleta maldita, ahí, a l’Aldea van náisse los dos, dintre de eisse poble imaginari pero que tots sabém quin es, sense nomenál, estaríen, viuríen totes les persones de les meues charrades.

Dingú de Vallchunquera se podríe sentí mal per les coses que yo escriguera, que yo escric, perque tot aissó ha passat al poble que yo me hay inventat, al poble que sol existís al meu cap a l’Aldea, que, mira quina casualidat, tamé está a la comarca del Matarraña y es de la provínsia de Teruel.

Estes coses son los drets que te lo escritó, se pot inventá un poble, igual que se invente a unes persones.

Y mira lo que son les contradicsións de la vida, l’Aldea sol te dos habitáns reals, que se diuen Luiset y “Sebeta”, pese a sé inventats y sin embargo, en teoría, totes les demés persones que aparéissen cuan se parle de eisse poble, son imaginaries, pese a que poden viure o haber viscut com reals a un poble real que sí existís.

Pa acabáu de aclarí Aldea es un nom ”propio”, com pot se Maella, Fabara. Beseit o cualquier atre. Y no se deu pendre, com me paréis que u has fet tú, com un nom “comú”, com pot se un poble, una vila, una aldea o una siudat.
No sé si me hay esplicat be o si me entendrás. Es un poble que te lo seu nom que es ALDEA.

La verdadera intensió de este nom, Aldea, es que mai, dingú se pugue sentí mal en alguna de les meues palabres. O sigue que dingú de Vallchunquera se pugue enfadá cuan yo escric, perque no aparéis ese nom per cap de puesto. Ni dingú de fora se pugue ficá en lo teu poble, seríe una cosa que no me perdonaría mal.

Una cosa pareguda a esta u ha fet Gabriel García Márquez inventánse un poble imaginari que li ha dit “Macondo” a on pasen algunes de les aventures que ell conte al seus llibres.

En asó no vull comparám an ell, mai u podría fe ni per mi com escritó prinsipián, ni per los meus trevalls que están a mil añs llum de distansia de los seus llibres.

Confío en haberte aclarit la pregunta, ya te hay adelantat que podíe sé un poc llarc y més coneissénme a mi que, si me dissen, me enrollo com una persiana.
La fotografía que te poso a bais, si la fas gran vorás cóm se diu lo poble de verdat, damún de la fotografía y com se diu als meus trevalls, aissó u pots llichí al meu fron, al meu cap, damún dels ulls.

FIN

Valensiá, Alcoy, 1607

Valensiá, Alcoy, 1607.

Si te dijeron que escribir Alcoy con Y griega es castellanismo, te engañaron.
Esto es en valenciano del 1607.

 

Que lo salari del Iusticia de Alcoy sia fins a seixanta lliures, y lo del Assessor fins en quinze lliures,
Y lo del Mustaçaf fins en huyt lliures.

Cap. LXII.
Item, que lo salari del Iusticia de la vila de Alcoy, que es huy quaranta lliures, sia augmentat sind en setanta cinch lliures: y lo del Assessor, que es huy deu lliures, sia augmentat fins en vint y cinch.

Valensiá, Alcoy, 1607

Que lo salari del iusticia de la vila de Alcoy ,lliures

documén antic, Fórnols (Pedro J. Bel Caldú)

Pedro mos fique este texto al grupo de Facebook:

L'any 1337 los Calatravos d'Alcanyis otorgaven a Penarroja, Ráfels, Bellmunt i Fórnols lo "Privilegi de Vila". Los donave autonomía propia i els lliurave del domini de la vila de Montroig, de la que havíen segut "llocs" (aldeas) des de 1197. Los cuatre documents idéntics estaven redactats en castellá. Pero els poders otorgats, per cada vila nova a favor de l'apoderat que la representave, per a firmar lo document de separació, estave escrit en "chapurriau" de la época. Tos poso un enllaç al document original complet de Fórnols i la transcripció dels poders escrits en lo nostre parlar.

https://iiif.lib.harvard.edu/manifests/view/drs:19768131$1i

Et yo Don Pedro Pocullul, procurador, sindico et actor del concellio et vniuersidat de Fornos, con carta de procuración scripta por mano de Berenguer Ferrer, notario publico de Fornos, el tenor de la qual es aytal.

"Sie manifiesta cosa a tots com yo, en Guillem Puguert, jurat de Fornos et yo, en Pere Carbonell, et en Berenguer Ferrer, et en Simon de Vilanoua, et en Pere Gil (Juli Vert), et en Guillem Pucullul, notari, et en Pere Bosch, et nos lo Consel et Vniuersitat del dit lloch, consell cridat p(er) Domingo Ferrer, publich corredor. Et apleguat lo dit consell a la Esglessia de Santa Maria del dit lloch, hon es acostumat de apleguar, fem et, establim, et hordenam, com especial et general procurador nostre, sindich et actor, a vos en Pere Pocullul, notari et vehí de dit lloch present, et la dita procuracio rebent.
Et a saber, en totes e cadahunes cosses e afers, que nos, dit Consell et Vniuersitat de aquell ajam a fer et a trangiguir, a tractar et fermar, ab lo molt honorat et religios, lo senyor don frey Alfonso Perez, per la gracia de Deus, Maestre de la hondrata caualleria de Calatraua, et ab sos frares, et orde et, conuent de Alcañiz.
Et en reber, atorgar, aprouar et lloar, en nom nostre et de la dita Vniuersitat, totes et cada hunes graties, franqueses et llibertats, que el dit señor Maestre, frares, et orde, a nos daran et atorgaran. Aixi sobre jurisdictio, et exactio, et vnic imperi, et de tota jurisdictio, al Justitia del dit lloch atorgadora.
Com sobre apartament, que nos fem, et entenem a fer, separant nos del loguar de Montrroig, en aquelles cosses que ab ell ensemble, entro aci soliem vssar.
Et enfermar, et assegurar, que nos, dit Consell et Vniuersitat, al dit señor Maestre, frares, orde, et conuent de aquells. Tota la part, a nos contingent e pertanyent, de aquells mil sous de Jaca de sens, que nos, de tems, fayem ab los homens de Montrroig, et de Penarroja, Raffels et Belmunt, al dit señor Maestre, frares, et orde, et a sos predecessors.
Segons en lo priuilege de la composicio, feit p(e)r la señoria et p(er) sos predecessors, et p(er) los predecessors de nos dit Concell, et de les altres villes de Muntrrog, Penarroja, Raffels, Bellmunt, aixi com en aquell pus largament es contengut, no contrastant lo dit priuilege. Et nos, podent esser exemptats dels dits mil sous de aquell, et reseruar, et guardar a nos, tot altre dret que ajam, en aquell dit priuilege.
Et encara, generalment, en fermar et transiguir ab lo dit señor Maestre, frares, et orde, et conuent, tota carta o cartes, priuilege o preuileges, la qual o les quals, lo dit señor Maestre, frares, e orde, et convent, han a fer ab nos, o volam, o entenam a fer, de gracia et de merce, a profit de la dita hondrada senyoria, et a profit de nos, dit Consell et Vniuersitat.
En totes aquelles coses que als dits negotis e affers compliran, et de sa merce si merexerian fer, donar et transigir, et atorgar. Et aixi matex aquelles cosses que a nos y p(er)uindran de atorgar, et de fermar.
Dants et atorgants, a vos dit procurador, n(ost)re sindic et actor, ample et lliure poder et general administratio, de tractar, transiguir, comprometre, Ordenar, fermar, loar, atorgar, corroborar totes, et cadahunes cosses, que a vos, dit procurador, ben vistes seran et als dits negotis, o a qualsequier de aq(ue)lls, conuindran, et merexeran de fer, ab lo dit señor Maestre, frares, e orde, et conuent.
Et qualque cossa o cosses que p(er) vos dit p(ro)curador nostre, sindic et actor en los dits negotis, o en qualsequier de aquell(e)s feytes, dites, tractades, transiguides, comprometudes, fermades, atorgades p(ro)curades siran. Nos dit Consell et Vniuersitat, o atorga hauer p(er) ferm et p(er) segur, et p(er) tots tems. Be, aixi com si p(er) nos, dit consell et universtat fossen feytes, dites, tractades, trasiguides, fermades, atorgades, procurades, volents relleuar a vos, dit procurador, de tota carregua de satis dar.
Et p(ro)metem paguar tota cossa judgada, am totes ses clausules de nos obligatio, de tots los bens del dit Consell. Feyt fo en Fornos xiiii chalendes de febrer. Anno domini, milessimo, tricentessimo, tricessimo, septimo.
Testimonis foren p(rese)nts en Pere Ferrer, notari, et en Domingo Dinga, vehins de Fornos e yo, Berenguer Ferrer, notari publich de Fornos. Qui esta carta escriui, ab lletres sobre escrites el cinque renglo, allí hon diu lo senyor et mon senyal y possis".

Este es lo document mes antic, referit a Fórnols que jo conec, escrit en "chapurriau". Los anteriors están escrits en llatí.