Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bessons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bessons. Mostrar tots els missatges

diumenge, 5 de febrer del 2023

LXIII. Testamentum Domini Fr. Petri de Centelles, Episcopi Barchinon. an. MCCLI. (1251)

LXIII. 

Testamentum Domini Fr. Petri de Centelles, Episcopi Barchinon. an. MCCLI. (1251) (Vid. pág. 217.) 

Ex tabul. convent. Praedicat. Barchin.

In Christi nomine. Nos Fr. Petrus, Dei gratia Barchinonensis Episcopus, cum consilio et voluntate Prioris Sanctae Caterinae facimus nostrum testamentum, sive ultimam ordinationem in nostro sensu et sana memoria. In quo eligimus manumissores nostros Arnaldum de Gurbo (a : Hic postea Barcinonensis Episcopus fuit), Archidiaconum, Ferrarium de Lauro, Sacristam, Bernardum de Cintillis, Petrum Arberti, Bernardum de Pirariis, et Raymundum de Monte Signo, canonicos Barchinonenses Guillelmum de Lacera, Jacobum Gerardi, et Gerardum de Villafrancha. Et primum mandamus solvi et restitui sine aliquo diffugio, et malitia et strepitu causarum omnia debita et injurias et offensas cunctas a nobis, dum essemus Sacrista (a: Eiusdem scilicet ecclesiae Barcinonensis), et postquam fuimus Episcopus, et etiam alias, in quibus teneamur tam pro nobis, quam pro aliqua persona, secundum quod continetur in memoriali nostro, quod est in domo Sanctae Caterinae, et etiam alia, quae poterunt probari per testes vel scripturas, vel aliam legitimam declarationem secundum Deum et forum poenitentiale. Et haec omnia fient ad arbitratum manumissorum nostrorum cum consilio Prioris fratrum Praedicatorum Sanctae Caterinae, vel locum ipsius tenentis, et Fr. Raymundi de Pennaforti, vel alterius eorum, si ambo commode haberi non possent. Et ad solvenda sive restituenda omnia dicta debita et injurias et offensas, quas contraximus, dum essemus Sacrista, assignamus de praesenti, et obligamus omnia bona nostra mobilia et immobilia, et specialiter omnes emptiones, quas fecimus dum essemus Sacrista, videlicet, leudas, quas emimus a Guillelmo de Mediona, et Saurina uxore ejus; et de praesenti assignamus et tradimus specialiter ad debita et injurias et offensas quas fecimus, dum essemus Sacrista, ipsos octingentos quinquaginta morabatinos, quos habuimus de honore nostro Santi Quirici de Terracia, quem vendidimus Bernardo de Cintillis, et ipse Bernardus vendidit Berengario Suavi, civi Barchinonensi. Quos morabatinos jam tradidimus Joanni Poncii, campsori Barchinonensi ad solvendos in debitis et injuriis antedictis. Et quod incontinenti vendatur de dictis leudis, si necesse fuerit, tanta pars, quod de praetio ipsius partis satisfiat quaerellantibus, et injuriam passis, quibus tenebamur tempore electionis nostrae, scilicet, dum eramus Sacrista; salvis tamen ante omnia in ipsis leudis ducentis solidis censualibus, quos olim assignavimus Sacristae ecclesiae Barchinonensis pro restitutione honoris Dertusae, quem vendidimus, et pro qualibet offensa, seu injuria, qua alias ei teneremur; et salvis etiam certum quinquaginta solidis censualibus, quos assignavimus in eisdem leudis elemosinae praedecessoris nostri pro escambio honoris, qui est prope ecclesiam Sancta Caterinae, quem dedimus domui Sancta Caterinae; salvis praeterea centum solidis censualibus magistro Raymundo, canonico Barchinonensi, quos eidem assignavimus in ipsis leudis pro injuriis et offensis, in quibus nos, et Bernardus de Medalia, nepos noster, canonicus quondam Barchinonensis, sibi tenebamur. Et istam venditionem facient manumissores nostri statim post obitum nostrum, si necesse fuerit; et sit ipsa venditio adeo firma et stabilis, ac si a nobis personaliter esset facta. Nos enim laudamus, et approbamus de praesenti illam venditionem. Solutis autem debitis et restitutis injuriis et offensis quas contraximus ante electionem nostram, et deductis ducentis solidis sacristiae, et centum quinquaginta solidis elemosinae, et centum solidis magistri Raymundi, assignamus de praesenti in ipsis leudis altari Sancti Martini constructo a nobis in claustro Barchinonensi, et presbytero ejusdem, scilicet, Petro Julio, qui nunc est, et successoribus suis, trescentos quinquaginta solidos Barchinonenses in perpetuum censuales; et quod presbyter illius altaris, qui ibi est, vel pro tempore ibi fuerit, faciat annuatim in perpetuum in ecclesia Barchinonensi anniversarium pro anima nostra, secundum consuetudinem ipsius ecclesiae. Et volumus et mandamus, quod post mortem nostram, quandocumque ipsum altare vacare contigat, praedicti praesbyteri institutio fiat per Episcopum et Capitulum infra mensem. Alioquin Episcopus per se faciat institutionem presbyteri antedicti. Quibus omnibus completis, totum residuum dictarum leudarum, et omnia alia bona nostra mobilia et immobilia, quae habebamus, et quae ad nos poterant pertinere aliqua ratione tempore confirmationis nostrae, praeter mansum, quem habemus in termino castri de Monte Tornesio, quem jam dedimus, et etiam nunc damus monasterio Sanctae Mariae de Joncheres, damus et assignamus de praesenti elemosinae ecclesiae Barchinonensis, ita quod elemosinarius Sedis Barchinonensis, qui pro tempore ibi fuerit, procuret perpetuo annuatim semel in quolibet mense mensam fratrum Praedicatorum Barchinonensium, et bis in anno mensam fratrum Minorum Barchinonensium, et etiam bis in anno mensam monialium domus Sancti Antonini Barchinonensis, ordinis Sancti Damiani, et quod dictus elemosinarius donet pro qualibet procuratione fratrum Praedicatorum, fratrum Minorum et dictarum monialium tres morabatinos in auro. Et de eo, quod residuum fuerit reficiat pauperes in refectorio ecclesiae Barchinonensis, secundum quod alii pauperes reficiuntur ibidem; ita tamen quod de praedictis instituatur ibidem numerus pauperum secundum cognitionem manumissorum nostrorum, et Episcopi et Capituli Barchinonensis. Item volumus et mandamus, quod debita solvantur et injuriae et offensae restituantur, quae contraximus postquam fuimus Episcopus confirmatus, de omnibus bonis nostris mobilibus, quae a flumine Lupricati ultra, et in Majoricis habebimus, ratione episcopatus tempore mortis nostrae et secundum ordinationem, quam nuper fecimus cum assensu Capituli cum publico instrumento. Et quia tempore quo fuimus Episcopus confirmatus, habebamus in mobilibus ultra summam decem millium solidorum, quae omnia expendidimus in usus episcopatus, volumus et mandamus, quod de omnibus mobilibus, quae tempore mortis nostrae habebamus a flumine Lupricati citra, in recompensationem praedictae summae solvatur, et restituatur in debitis et injuriis tempore sacristiae contractis, si non suffecerint superius ad hoc assignata, summa decem millium solidorum. Et si suffecerint, quae superius assignata sunt, de ipsis mobilibus nostris solvantur, simul cum aliis assignatis ad haec debita, injuriae et offensae quas contraximus postquam fuimus Episcopus confirmatus. Et si praedicta omnia non sufficiant et necesse fuerit, in solutione debitorum, et restitutione injuriarum quae tempore episcopatus contracta fuerunt vendatur adquisitio, quam fecimus a Veil de Guarnal, in domo et pertinentiis de Vilardida, salva pactione, quae est inter nos et ipsum, et uxorem ejus, et filios eorum; et emptio quam fecimus a militibus de Bessons de domo de Cuguyada, et omnes aliae emptiones, quas fecimus in toto termino castri villae rotundae, et montis macelli; et de praetio ipsorum satisfiat omnibus supra dictis usque ad ultimum quadrantem ad arbitrium dictorum manumissorum cum consilio dictorum fratrum. Solutis vero debitis omnibus, et restitutis injuriis et offensis a nobis contractis, dimittimus monasterio de Joncheres centum morabatinos. Item restituimus et deffinimus de praesenti monasterio Sancti Petri de Rosis illud feudum, quod olim tenuimus ab eo, apud Provincianam, et quod nunc tenet Arnaldus de Gurbo, Archidiaconus. Injungentes firmiter eidem, quod ipse possesiones illas restituat dicto monasterio, sine diffugio et mora; et mandamus, quod si quam intulimus injuriam monasterio praedicto, vel sibi in aliquo tenemur, quod restituatur ei per manumissores nostros. Item mandamus quod debita et injuriae antecessoris nostri (a: Berengarii de Palou.), de quibus non est adhuc satisfactum, solvantur integre, et restituantur incontinenti, non obstantibus transactionibus sive compositionibus, si quas fecimus in praejuditium illorum quibus erat restitutio facienda. Et si successor noster qui pro tempore fuerit, noluerit vel impedierit hoc facere, volumus et mandamus quod omnes emptiones, adquisitiones et patrimonium praedecessoris nostri sine dilatione vendantur, et de praetio illorum et de residuo, si quod fuerit de emptionibus, et adquisitionibus a nobis factis in termino montis Macelli, et Ville rotundae, post restitutionem injuriarum nostrarum, et solutionem debitorum nostrorum, plenarie satisfiat omnibus quaerellantibus et injuriam passis ab ipso praedecessore nostro, ad arbitrium dictorum manumissorum, et cum consilio dictorum fratrum, secundum quod dictus Episcopus praedecessor in suo testamento mandavit. Rogamus etiam dictum Archidiaconum et Bernardum de Cintillis et omnes alios manumissores nostros, quod habeant talem provisionem de bonis nostris circa nostram familiam, qualem eos habere deceat et saluti animae nostrae viderint expedire. Et si omnes manumissores nostri supra dicti in hiis omnibus, quae superius scripta sunt, exequendis non poterunt vel noluerint interesse, Archidiaconus, vel Bernardus de Cintiliis, si praesens fuerit, cum uno vel duobus de praedictis manumissoribus, et cum consilio Prioris fratrum Praedicatorum vel ipsius locum tenentis, et fratris Raymundi de Pennaforti, vel alterius eorum praedicta omnia exequantur, ratum de praesenti perpetuo habentes quidquid per ipsos factum fuerit. Manumittimus etiam post obitum nostrum et liberos facimus Bartholomeum, cochum nostrum et sororem ejus Guillelmam et filios eorum habitos et habendos cum omnibus bonis suis. Item supplicamus Domino Tarrachonensi Archiepiscopo, qui pro tempore fuerit et Domino Regi et Domino Gastoni, ut sicut de ipsorum benevolentia et liberalitate spetialiter confidimus, istam praesentem ordinationem nostram, seu ultimam voluntatem faciant effectui mancipari; contradictores, si qui forsitan erunt, vel impedire volentes compellendo propter Deum ut a contradictione hujusmodi resilirent. Item volumus et mandamus quod si super ista ultima dispositione sive ordinatione nostra oriretur aliqua dubitatio, Archidiaconus cum illis manumissoribus, quibus viderit expedire, et cum consilio dictorum fratrum, vel alterius eorum declarent illam dubitationem, prout secundum Deum saluti nostrae animae viderint expedire. Et si haec nostra ordinatio non valet ut testamentum, volumus et mandamus, quod valeat jure codicillorum, vel jure etiam cujuslibet ultima voluntatis sive ordinationis. Actum est hoc X. cal. aprilis anni Domini millesimi ducentessimi quinquagessimi primi.

+ Signum Fr. Petri Dei gratia Barchinon. Episcopi, qui praedicta omnia et singula laudamus, approbamus, et firmamus coram manumissoribus, et fratre Raymundo de Pennaforti, et Fr. Arnaldo Segarra, et Fr. Arnaldo Salamonis, et aliis fratribus ordinis fratrum Praedicatorum, et multis aliis testibus, in manu Petri de Bages, notarii publici Barchin: eo quia aggravati infirmitate quam patimur, non possumus firmare manu propria, prout consuevimus, volentes quod hoc firmamentum factum a nobis coram praedictis in manu dicti Petri de Bages sit adeo firmum et stabile, ac si a manu nostra propria esset scriptum. = Ego Arnaldus de Gurbo, Barchin. Archidiaconus, qui hoc firmo. = Sig+num Ferrari de Laro (a: Supra in hoc eodem instrumento dictus Lauro) Barch. Sacristae. = Sig+num Petri Arberti, Barch. canonici. = Sig+num Bernardi de Pirariis, Barch. canonici. (=) Sig+num Raymundi de Monte signo, Barch. canonici. = Ego Gerardus subscribo +. = Sig+num Petri de Bages, notarii publici Barchinon. = Sig+num Jacobi Dei gratia Regis Aragonum, Majoricae et Valentiae, Comitis Barchin. et Urgelli et Domini Montispessulani, qui praedicta omnia laudamus et confirmamus apponitum mandato ejusdem Domini Regis per manum Petri Andreae scriptoris sui apud Flix VIII cal. madii anni Domini millessimi ducentessimi quinquagessimi secundi (b). = Sig+num Mathaei Lupeti, notarii publici Barchinon. qui haec scripsit, et clausit in scribania Petri de Bages, notarii, cum litteris emendatis in XXIII linea ubi dicitur sive die et anno quo supra.

(b) Hinc recte conjicias. Petrum des Scintillis Episcopum Barchinon. die 28 martii anni 1252 obiisse aut circiter, nempe tempore medio inter 23 die martii 1252, quo testamentum condidit, et 24 aprilis sequenti: quo illud Rex sua munivit auctoritate.

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassions mes delicades y cadensioses que los de pura rassa.
Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

verderol, berderol, berderol forastero, Chloris Chloris, parén del pinsá

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.

Entrada destacada:

El català de l'any 842, Strasbourg

SERMENTS  PRÊTÉS A STRASBOURG EN 842 PAR  CHARLES-LE-CHAUVE , LOUIS - LE-GERMANIQUE ,  ET LEURS ARMÉES RESPECTIVES. (Nota del editó,  Ramón ...