Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llauradós. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llauradós. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 de setembre del 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA CUARTA

Un flare, caigut en pecat digne de castic gravíssim, se libre de la pena acusán discretamen al seu abad de la mateixa culpa.

Ya calle Filomena, acabada la seua história, cuan Dioneo, que a la voreta de ella estabe assentat, sense esperá de la Reina un atra órden, sabén ya per lo orden escomensat que an ell li tocabe ara parlá, de esta manera va escomensá a di:
Amoroses Siñores, si hay entés be la intensió de totes, estém aquí per a satisfémos a natros mateixos novelán, y per naixó estimo que a cadaú té que séli permitit (y aixina va di la nostra Reina, fa poc, que siríe) contá aquella história que mes cregue que pugue divertí; per lo que, habén escoltat cóm per los bons consells de Giannotto de Civigní va salvá la seua alma lo judío Abraham y cóm per la seua prudénsia va deféndre Melquisidech les seues riqueses de la trampa de Saladino, vull contá en quina destresa se va librá un flare de un castic gravíssim.
Va ñabé a Lunigiana, poble no mol lluñ de éste, un monasteri mes abundán en santidat y en monjos del que u es avui. Allí, entre atres flares, ne ñabíe un de jove en mol vigor y vitalidat que ni lo dijú ni les vigilies podíen machacá. Este, un día cap a la vora de michdía, cuan los atres monjos dormíen tots, habén eixit sol per la roglada de la seua iglesia, que estabe a un puesto solitari, va alcansá a vore a una joveneta ben hermosa, filla potsé de algún de los llauradós de la comarca, que caminabe per los campos agarrán sertes herbes: encara no la habíe vist be cuan va sé fieramen assaltat per la incontinénsia carnal, es a di, se va fotre ruén com un caliu.
Per lo que, arrimánse, en ella va trabá conversa y tan van aná de una paraula a un atra que se van ficá de acuerdo y se la va emportá a la seua alcobeta sense que dingú sen donare cuenta. Y mentres ell, transportat per lo dessich, sense pará molta cuenta jugabe en ella, va passá que lo abad, eixecánse de dormí y passán sense fé soroll per dabán de la seua alcobeta, va sentí los gañols y l´abalot que féen los dos juns; y per a conéixe milló les veus se va arrimá a poquetet a la porta de la alcobeta a escoltá y claramen va sentí que dins ñabíe una dona, y va está tentat de fes obrí; después va pensá que convendríe tratá alló de un atra manera y va torná a la seua alcoba, va esperá a que lo flare ixquere fora. Lo flare, encara que en grandíssim plaé estiguere ensegat en aquella jove, no dixabe de tindre temó y, pareixénli habé sentit un arrastrá de peus per lo dormitori, va arrimá un ull a un foradet y va vore claríssimamen al abad escoltánlos y va compendre mol be que lo abad habíe pogut sentí que la jove estabe a la seua alcobeta. Sabén que de alló li vindríe un gran castic, se va assustá y apená mol; pero sense voldre mostrá a la jove res del seu neguit, rápidamen va imaginá moltes coses buscánne alguna que li donare salut. Y se li va ocurrí una nova malíssia, fingín que li pareixíe habé estat prou rato en aquella jove li va di:
- Vach a eixí a buscá la manera en que íxques de aquí dins sense sé vista, y per an aixó quédat en silénsio hasta que torna.
Y eixín y tancán la alcobeta en clau, sen va aná directamen a la cámara del abad, y donánlay, tal com tots los monjos féen cuan eixíen, li va di en tranquilidat:

- Siñó, yo no hay pugut este matí portá tota la lleña que había tallat, y per naixó, en la vostra llisénsia, vull aná al bosque y portála.
Lo abad, per a podé informás mes de la falta cometuda per nell, pensán que no sen habíe donat cuenta de que l´habíe sentit, se va alegrá en tal ocasió y de bona gana va agarrá la clau y li va doná llisénsia. Y después de vórel anássen va escomensá a pensá qué siríe milló fé: o en presénsia de tots los monjos obrí la alcobeta (celda) de aquell y féls vore la seua falta per a que no ñaguere ocasió de que murmuraren contra nell cuan castigare al flare, o primé sentí de ell cóm habíe ocurrit aquell assunto. Y pensán que aquella podríe sé la dona o filla de algún home a qui ell no voldríe fé passá la vergoña de mostrála a tots los monjos, va pensá que primé voríe quí ere y pendríe después partit; y anán a la celda, la va obrí, va entrá a dins, y va torná a tancá la porta. La jove, veén vindre al abad, se va ficá blanca, y tremolán va escomensá a plorá de vergoña. Lo siñó abad, que li habíe ficat la vista damún y la veíe hermosa y fresca, encara que ell fore agüelo, va sentí de repén tamé los abrassadós estímuls de la carn que habíe sentit lo seu jove flare, y per an ell se va escomensá a di:
«Bah, ¿per qué no péndre yo del plaé cuan puc, si lo desagrado y lo doló encara que no los vullga, me están esperán? Ésta es una hermosa jove, y está aquí aon dingú al món u sap; si la puc portá a donám gust no sé per qué no u hauría de fé. ¿Quí u sabrá? Dingú u sabrá may, y lo pecat tapat está mich perdonát. Un cas aixina no me passará potsé may mes. Penso que es de sabios péndre lo be que Déu mos envíe».
Y diénse aixó, y habén del tot cambiat lo propósit que allí lo habíe portat, arrimánse mes a la jove, va escomensá a consolála y a rogáli que no plorare; y anán de una paraula a un atra, va arribá a manifestáli lo seu dessich. La jove, que no ere de ferro ni de diamán, en bastanta fassilidat se va ressigná als gustos del abad: ell, después de abrassála y besála moltes vegades, puján al llit del flare, y en considerassió potsé del pes de la seua dignidat y de la tendra edat de la jove, tenín temó de oféndrela en massa pes, no se va ficá damún del pit de ella sino que la va ficá an ella sobre lo seu pit y durán un bon rato se va divertí en ella.
Lo flare, que habíe fingit anássen al bosque, habénse amagat al dormitori, com va vore al abad entrá sol a la seua alcobeta, casi del tot tranquilisat, va jusgá que la seua estratagema li ixiríe be; y, veénlo tancás a dins, u va tindre per mol sert. Y eixín de aon estabe, va aná hasta un foradet per aon va vore lo que lo abad fée y va sentí lo que díe. Pareixénli al abad que se habíe entretés prou en la joveneta, tancánla a la alcoba, sen va entorná a la seua cámara; y después de un rato, sentín al flare y creén que tornáe del bosque, va pensá en empéndrel duramen y fel encarselá per a tíndre per an ell sol la guañada presa; y fénlo cridá, duramen y en mala cara lo va repéndre, y va maná que lo portaren a la presó. Lo flare rápidamen va contestá:
- Siñó, yo no hay estat tan tems a la orden de San Benito per a que puga habé adeprés totes les seues regles; y vos encara no me habíeu enseñat que los monjos tenen que acordá tanta preferénsia a les dones com al dijú y les vigilies; pero ara que me u hau amostrat, tos prometixgo, si me perdonéu esta vegada, no pecá mes y fé sempre lo que tos hay vist fé a vos. Lo abad, que ere un home espabilat, va enténdre que aquell no sol sabíe lo que habíe fet sino que lo habíe vist, per lo que, sentín remordiméns de la seua mateixa culpa, se va avergoñí de féli al flare lo que ell tamé se mereixíe; y perdonánlo y manánli silénsio sobre lo que habíe vist, en tota la discressió van traure a la joveneta de allí, y encara se pot creure que mes vegades la van fé torná.

primera-jornada-novela-quinta

diumenge, 16 de setembre del 2018

Lo SIÑÓ Alcalde

Lo SIÑÓ Alcalde

Va ñaure un tems, fa mols añs, que a la Aldea al alcalde lo ficáen, cada cuatre añs, los més rics del poble que formáen la Hermandat de llauradós y pastós.
Perque los dinés de aquell poble estáen en la chen que teníe bones finques y grans bestiás.


Fáe dos añs que los llauradós habíen ficat al tío Pere com a presidén del Achuntamén, ere un home que teníe finques grans y que donáen bones cullides y, per aisó, ya valíe pa Alcalde.


Pero los pastós van escomensá a parlá per davall de que sol se preocupáe dels seus campos, que als pastós nols fáe cap de cas. Y es que, según dien ells, per lo terme había aparegut un llop que, casi cada semana, fáe una malesa a algún bestiá, sobre tot als que se quedáen per denit a algún dels corrals del campo.
Tots enfadats li demanáen al tío Pere que fare algo pa acabá en lo llop, al que dingú habíe vist, que los seguros ya estáen farts de pagá per les ovelles mortes.
Pero pasáe que los pastós eren menos y no podíen en los llaurados que ne eren més y a ells lo llop, o lo que fuere, los veníe be pos se mincháe als cachaps y a les llebres que, en los rades mesos abundáen mol y sels pasturáen los sembrats.


Algúns dells, per detrás, habíen untat al “guarda” pa que “navegare” los trosos de carn envenenada y les rateres de llop que paráe per lo campo pa veure si caíe lo llop. Aisí que als trosos de carn nols posáe veneno y les rateres les disáe sense pará.


Ademés, desde que estáen manán los llauradós, presumíen de bones bandejes de gambes que corríen per lo Sindicat. Se pagáen en les propines que algúns obres habíen regalat a la “Casa del Poble”, per haberlos disat fe a algunes cases un piso més de altura de lo que ere normal al poble.


Un día ñabíe “chunta”, los llauradós no sen van enrecordá, estáen ensenegats en lo bones que eisíen les gambes aquella vesprada. Los pastós, “cabrechats” per lo asunto del llop, van acudí tots y van demaná fe una votasió pa cambiá al alcalde, acusanli de que ere un disat per lo llop y un aprofitat per les gambes ya que, als pobles menuts y tamés als grans, al remat tot se sap.


Van presentá al “Coixo” com recambi, van demaná votasió y lo Secretari no se va podé negá, van votá y los pastós van guañá. Lo tío “Pere” al carré y lo “Coixo”, en los seus vaqueros, se va convertí en lo siñó Alcalde de l’Aldea.
Pa chustificá que estáe preparat pal cárrec, va presentá un papé com que habíe fet unes investigasions sobre les enfermedats dels bestiás y los remeis pan elles, tots naturals.


Pa donali lo papé lo habíen examinat chen entenguda y preparada de l’Aldea.
Lo habíe preparat la tía Miguela, la santera del poble, que ere tía seua. Lo chusgat estáe format per lo porté de la escola, lo chófer del dotó y lo enterradó. Tots ells habíen segut pastós y los habíe triat la tía Miguela que pan aisó ere la que més enteníe del poble sobre estes coses. La desisió va se per unanimidat, tots van está de acuerdo en que esie trevall no se podíe fe milló. Hasta la tía Miguela habíe firmat.


Lo Coixo estáe contén de aquell papé y lo va presentá a la chunta donanlu al Secretari pa que lo guardare be, ya que alló valíe tan com si fore “Menescal”, ademés teníe més miarit pos tot se u había discurrit ell, sense que dingú li haguere achudat a res.


Lo primé que va fe va sé cambiá al guarda, va ficá al seu chandre que estáe al paro y com, de cuan en cuan, se fumáe algo de “maría” de unes plantes que tenie ven regades al hort, segur que tindríe milló vista que lo que disáe lo carrec. Ficats a fé, tamé va llevá al alguasil, ahí u va fé més descarat, va ficá al seu fill que habíe estudiat un añ al Institut de Alcañis. Als dos los va puchá lo sueldo, al fin y al cap, pagáe lo Achuntamén y eisos dinés no eren de dingú.
Después de aisó, va cambiá los muebles del despacho del Alcalde esplicán que, un, pa trevallá be, teníe que está ben cómodo.


Ademés va aná a la Aldea del Riu y se va fé cárrec de un mun de gosos que se habíen criat sense amo y sels va emportá a l’Aldea dien que lo llop los tindríe po y sen anirie del terme.


Los del poble de damún, los de l’Aldea de la Siarra, se van enterá, van replegá tots los gosos perduts que anáen pel poble y los u van portá al alcalde nau, que pa fes lo importán, tamé va dí que sí.


Y claro tots los animals que anáen donán voltes per allí, per lo efiacte “cridada”, enseguida van acudí a la oloreta del minchá gratis. Lo poble pareisie una perrera. Casi no ñabíe minchá pa la chen pobra del poble y se gastáen los dinés en alimentá be als gosos de defora.


Lo alguasil vell, coit per lo despido, va pasá un día per lo Achuntamén y li va demaná al Secretari lo papé que habíe presentat lo Coixo. Lo va llichí y se va quedá parat, totes les resiaptes que posáe no eren noves, eisos remeis ya se utilisáen en tems de lo agüelo del Coixo que tamé va se pastó y ya les va disá escrites, lo que pase que, al pasá del tems los remeis habíen millorat y les medisines habíen fet olvidá als emplastos. Allí apareisie l’aigua bendita, lo alcohol de chinebre, lo vi mesclat en olí y demés. Tots numerats y en los puns y comes que ya habíe posat aquell home, que ell sí que enteníe. Tot calcat, lletra a lletra, pun per pun y coma per coma.


Habíe copiat lo trevall dels papes vells de s’agüelo y segur que la tía Miguela y los atres del chusgat habíen minchat chorisos resiens fets.
Aisó va pasá fa mols tems y per més que lo alguasil vell u va pregoná per tota la Hermandat y per tots los carrés y cantons, dingú va volé fé res. Se coneis que ñabíe més papés copiats y per si a un cas, més valíe callá.


Com es normal en una Ditcracia ni lo Coixo va disá lo cárrec, ni a la tía Miguela y als demés del tribunal los va pasá res. Al revés ells van seguí a lo seu.
Com sempre ha segut, molta chen u fa mal y dingú pague res.


Ah! lo cambi va serví pa descubrí que no ñabíe cap de llop que eren una manada de gosos silvestres que se dedicáen a buscás minchá de cuan en cuan. Pa acabala de arreglá ara ñabien més manades. Y ya sabem dins de les manades se defenen uns als atres.


FIN.


Lo SIÑÓ Alcalde

Lexique roman, A (+ Index)

Lexique roman, ou dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l' Europe latine. A. A, s. m., voyelle,...