Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lérida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lérida. Mostrar tots els missatges

dimecres, 8 de març del 2023

XIV. Cinco cartas inéditas de D. Antonio Agustín, Obispo de Lérida, y después Arzobispo de Tarragona

XIV. 

Cinco cartas inéditas de D. Antonio Agustín, Obispo de Lérida, y después Arzobispo de Tarragona, dirigidas al Cabildo de esta Iglesia, años 1576 y sig. (Vid. pág. 33.)

Copiadas de los originales que existen en el archivo de la santa iglesia de Tarragona

(La ortografía es más actual; las copias de los originales empiezan en la pág. 214 del pdf)

CARTA I. 

Muy Reverendos y muy magníficos Señores: 

El señor Obispo Terés y el Arcediano Lorens me han dado la de V. ms. y el parabién de la elección que S. M. se ha servido de hacer de mi persona para esa santa iglesia, y de todo he recebido mucho contento y merced y estoy bien asegurado de que V. ms. se han alegrado, y que me desean todo bien. Queda ahora que V. ms. me encomienden en sus oraciones a nuestro Señor, y que habiendo de ser para mayor gloria suya se haga para que con la buena ayuda y consejo de V. ms. se haga lo que conviene en esa santa iglesia y diócesi, y pueda yo mostralles tan buena voluntad y afición como señala. Lo demás dirán a boca los llevadores de esta. N. Sr. gue. a V. ms. para su santo servicio. En Lérida a 15 de noviembre de 1576. = A servicio de V. ms. A. A. Ilerdens.

Continuará...

dimarts, 24 de gener del 2023

TOMO XVII. VIAJE A LÉRIDA Y BARCELONA. ÍNDICE DE LAS CARTAS QUE CONTIENE ESTE TOMO.

TOMO XVII.

VIAJE A LÉRIDA Y BARCELONA.

1851.


ÍNDICE DE LAS CARTAS QUE CONTIENE ESTE TOMO. 

Págs. 


Carta CXIV. Continúa el Episcopologio Ilerdense.  11

Carta CXV. Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones. 98

Carta CXVI. Historia del monasterio de Lavax, catálogo de sus Abades, reliquias y curiosidades que contiene. 111

Carta CXVII. Historia del monasterio de Alaón, o de la O. con el catálogo de sus Abades, y algunas curiosidades del mismo. 121

Carta CXVIII. Iglesia de Barcelona, su canónica o constitución interior. Titular de esta iglesia. Número de canónigos. Cuándo comenzaron a llamarse así. El Rey canónigo de esta iglesia. Canónigos llamados legos. Hábito coral de los canónigos. Fábrica del templo. Noticia de algunos de sus artífices, inscripciones de los sepulcros de sus restauradores. Sillería del coro. Noticia del primer Capítulo general de la orden del Toson (Toisón) de oro en España. Descripción del altar mayor. Portada de la iglesia. Claustros, sepulcros, sacristía y sus ricas alhajas y curiosidades. 128.

Carta CXIX. (falta) 150

Carta CXX. Ritos de la iglesia de Barcelona. 151

Carta CXXI. Adiciones e ilustraciones a lo publicado por el padre maestro Flórez sobre el estado antiguo de esta iglesia de Barcelona hasta entrado el siglo XII, y sus Obispos Wilara, Guislaberto, Fulco o Folch, y San Olaguer. 174

Carta CXXII. Catálogo de los Obispos de Barcelona en su estado moderno. 184 

Apéndice de documentos. 227


FE DE ERRATAS.

Dice. Debe decir. 

Pág. 1, linea 1. Milamur Vilamur

Pág. 17, linea 22. co... ca.

Pág. 151, linea 1. Carta CXXII. Carta CXX.

dissabte, 21 de gener del 2023

XII. Carta dotationis ecclesiae Ilerdensis, an. MCXLVIIII.

XII.

Carta dotationis ecclesiae Ilerdensis, an. MCXLVIIII. (Vid. pág. 60.) 

Ex autogr. in archiv. ecclesiae Ilerden.

In nomine Sancte et Individue Trinitatis. Ego Raymundus Berengarii Dei gratia Comes Barchinonensis, Princebs Aragonensis, atque Hylerde ac Dertose Marchio (marqués de Lérida y Tortosa) libenti animo et spontanea voluntate facio hanc donationem et dotem de restauranda Hylerdensi Sede, et ad Dei servitium restituenda. Gloria in altissimis Omnipotenti Deo, qui secundum voluntatem suam tranfert regna et mutat imperia. Qui post multa annorum spacia Hylerdensem ecclesiam Paganorum perfidie subditam pietate sua nostris temporibus in pristinum christiane religionis restituere dignatus est gradum.

Anno igitur ab Incarnatione Domini M.C.XL.VIIII (1149) superna clementia tradidit in manus nostras civitatem Hylerdam, et nos inspiratione divina atque consilio illustrium ac religiosorum virorum, venerabilis scilicet Bernardi Terrachonensis Archiepiscopi, et Petri Ausonensis, atque Guillermi Barchinonensis, necnon et Bernardi Urgellensis ac Bernardi Cesaragustani Episcoporum, multorumque Barchinonen. atque Aragonen. assistentium procerum, concedimus et donamus prenominate Ilerdensi civitatis Sedi, et illustri ac venerabili Guillermo jam dicte Sedis Episcopo, eiusque successoribus in perpetuum, omnes decimas et primitias Illerdensis urbis, et totius territorii eius simul cum ipsis decimis de molendinis, de leudis et de passaticis (pasajes; passatges) prefate civitatis. Dono etiam jam dicte Sedi in hac die consecrationis eius, que celebrata est III. kalendas novembris, omnes ecclesias que sunt in Illerdensi civitate, que hucusque a Mauris vocabantur mezchite, et in omni termino vel territorio eius, cum prediis et alodiis omnibus ubique sibi pertinentibus, sicut melius habuerunt in tempore Sarracenorum. Insuper dono, atque confirmo predicte Illerdensi Sedi, et Guillermo Episcopo et successoribus eius omnes ecclesias, que sunt in villis vel castellis tocius Hyllerdensis episcopatus, quas Deus michi dedit vel adhuc dabit cum omnibus decimis et primitiis et omnibus suis pertinenciis, ad ordinandum et stabiliendum secundum voluntatem suam ad servitium Dei. = Sig+num Raymundi Comes. = Sig+num Illdefonsi Regis Aragonensis, Comitis Barchinone et Marchionis Provincie (Alfonso II de Aragón, hijo de la reina Petronila y del conde Ramón Berenguer IV.). = Facta est hec consecratio et donatio atque confirmacio III. kalendas novembris anno Dominice Incarnationis M.C.XLVIIII (1149) dominante sive regnante Raymundo suprascripto Comite in Barchinona et in Aragone et in Superarbe et in Ripacorza et in Cesaragusta et in Illerda et in Fraga atque Tortosa quas divina virtute idem ipse superavit et cepit. = Sig+num Bernardi Terrachonensis Archiepiscopi. = Sig+num Guillermi Barchinonensis Episcopi. = Sig+num Poncii de Cervera Vicecomitis de Bass. = Sig+num Raymundi de Podio alto. = Sig+num Guillermi Umberti. = Sig+num Arnaldi Mironi Comitis Paliarensis. = Sig+num Guillermi Raymundi Dapiferi. = Sig+num Berengarii Tarroia (Torroga, Torroja). = Sig+num Gaucerandi de Pinos. = Sig+num Guillermi de Cervera. = Sig+num Geraldi de Jorba. = Sig+num Arnaldi Berengarii Danglerola. = Sig+num Berengarii Arnaldi. = Sig+num Bernardi de Bel loq (Bello loco, Belloch). Sig+num Arnaldi de Ponts. = Sig+num Guillermi de Castelvel (: Castellvell, Castroveteri, Castro veteri). = Sig+num Guillermi Ibilot. = Sig+num Poncii, notarii Comitis supra scripti qui hoc scripsit mandato illius die annoque prefixo.

dilluns, 16 de gener del 2023

Los aytals canonges, è aytals ciutadans de la ciutat de Leyda

VII.

Juramentum clavariorum studii generalis Illerdae. (Vid. pág. 37.) 

Ex archiv. saecular. civitat. Illerdae. 

Los aytals canonges, è (las palabras è, à las transcribo e, a) aytals ciutadans de la ciutat de Leyda juram sobrels sants de Deu Evangelis, et la Creu de Nostre Senyor damont laltar maior de Santa Maria de la Seu posats, et per nos, et quiscun de nos ab nostres propries mans corporalment tochats, que nos per tot aquest an, qui sira finit en les carnestoltes de Quaresma, a nostre bon enteniment, et a nostra bona consciencia procurarem, et regirem loffiçi de la clavaria del vi ordenada en la dita ciutat, per sustentacio del studi general que es en la dita ciutat, al qual offici som estats elets, e conservarem la moneda que de la dita aiuda exira per tot aquest an en la caxa que es en les cases de Poblet deputada et assignada a conservar aquela moneda, et no en nuyll altre loch. E affermarem doctors, et maestres qui legiran el dit studi per tot aquest an Dret Canonich et Civil, Mediçina, Filosofia et altres sciencies aprobades, si mester hic siran. E aquels doctors et maestres afermarem al menor salari que aver los porem, axi que a negu dels dits doctors no donarem, ni prometrem, ni consintrem que sien donats, ni promeses per salari de C. libres a amont per cada an entre totes coses. E servarem tots et sengles establiments feyts per la ciutat sobrel feyt del studi, et specialment aquels que foren feyts divendres XV. kalendas novembris en lan de M.CCC.XXV. (1325) Etotes aquestes coses damont dites, et cada una daquestes farem, procurarem, et tractarem acor profit del dit offici a nos comanat. Eque por amor, ni per favor, ni per prechs de nenguna persona de qualque dignitat, condicio, ho estament sie, noy farem sino ço que al nostre bon enteniment, et a la nostra bona consciencia a profit empero del dit studi vist nos siran feedor. E de negu servi, ni neguna altra cosa per manera de servi, no pendrem, ni daltri que per els, ho algun dels nos ho donas. E que no affermarem, darem, ni prometrem salari negu a negun doctor ni maestre, ni altra persona sens conseyll et voluntat dels clavaris del an passat, et dels dos canonges, et dos prohomens ordenats a nosaltres per conseylles en aquest feyt, e de la mayor partida dels, los quals prohomens axi mateix façen sagrament de conseyllar a nosaltres be, et lealment a profit del dit studi, tota affectio et hoy remoguts.

dissabte, 24 de desembre del 2022

XLI. Pascalis II Papae litterae de Sede Barbastrensi in Ilerdam transferenda, an. MCX. (1110)

XLI.

Pascalis II Papae litterae de Sede Barbastrensi in Ilerdam transferenda, an. MCX. (1110) (Vid. pág. 127.)

Pascalis Episcopus servus servorum Dei venerabili fratri Raimundo Barbastrensi Episcopo eiusque successoribus canonice substituendis in perpetuum. Spiritu Domini docente didiscimus quia Dominus transfert regna et mutat tempora. Ipse quondam in Hispaniis juxta beneplacitum suum Christianorum regna diffudit, et rursum per Sarracenorum seu Moabitarum tyrannidem Christianorum peccata juxta sua judicia visitavit. Unde factum est ut episcopalis cathedra quae Ylerdae fuerat, in montana transiret, in opidum videlicet quod Rota dicitur. Inde rursum imminutis Moabitarum viribus proprius Ylerdam in Barbastrae oppidum transferretur, spes etiam Christianis certior per Dei gratiam nostro tempore facta est ut Ylerdam urbem Domino praestante recipient. Et nos igitur Domini Dei nostri judicia prosequentes praesenti decreto constituimus episcopalem cathedram quae hactenus Rotae vel Barbastrae habita est, ad Ylerdae urbem in posterum referendam, cum eam Omnipotens Dominus Christianorum restituerit potestati. Conservatis nimirum montanis terminis, sicut a te vel a tuis praedecessoribus apud Rotam et Barbastram habiti ac possesi sunt, cum vallibus Belsae et Gestau, cum abbatia Alaonis ac monasterio Sancti Martini de Cavallera, sicut in alodium Rotensi ecclesiae a Regibus impetrata sunt. De aliis vero monasteriis infra eandem parrochiam sitis debita tibi tuisque successoribus reverencia persolvatur, sicut tuis hactenus praedecessoribus perdesoluta est. Confirmamus itaque vobis ecclesias de Balaguer et Tamared (Tamarit, Tamarite de Litera) et terras quae jam in Christianorum redactae sunt dicionem vel ecclesias, cum restitutae fuerint in Fraga et Zeidi (Zaidín, Saidí, Çaidí) et Ontinnana (Ontiñena). Omnes quoque decimas seu ceteras res ecclesiastici juris ad Ylerdae circunstanciam pertinentes, omnes eiusdem diocesis fines qui in Christianorum redacti sunt vel fuerint potestatem, tuae tuorumque successorum dispositioni, sicut superioribus temporibus per bonae memoriae Urbani II praedecessoris nostri, per nostrum quoque privilegium constitutum est, subiacere praecipimus, salva in omnibus Apostolicae Sedis auctoritate. Decernimus ergo ut nulli omnino hominum liceat vestram ecclesiam temere perturbare, aut eius possessiones auferre vel ablatas retinere, minuere vel temerariis vexationibus fatigare, set omnia integra conserventur tam tuis quam successorum tuorum clericorum ac pauperum usibus profutura. Si qua ergo ecclesiastica, saecularisve persona hanc nostrae constitucionis paginam sciens contra eam temere venire temptaverit, secundo tertiove commonita, si non satisfaccione congrua emendaverit, potestatis honorisque sui dignitate careat, reumque se divino iudicio existere de perpetrata iniquitate cognoscat, et a sacratissimo Corpore et Sanguine Dei et Domini Redemptoris nostri Jhesu Christi aliena fiat, atque in extremo examine districte ulcioni subiaceat. Cunctis autem eidem ecclesiae justa servantibus sit pax Domini nostri Jhesu Christi, quatenus et hic fructum bonae actionis percipiant, et apud districtum Judicem praemia aeternae pacis inveniant. Amen. Scriptum per manum Johannis Scrinarii regionarii ac notarii sacri Palacii. = Ego Paschalis Episcopus Catholicae Ecclesiae ss. = Datum Romae in porticu Beati Petri per manum Johannis Sanctae Romanae Ecclesiae Diachoni Cardinalis ac Bibliotecarii VI nonas mai, indicione III, Incarnationis anno MCX pontificatus autem Domini Paschalis II Papae anno XI + Loco sigilli = Verbo Domini coeli firmati sunt.

diumenge, 21 d’agost del 2022

VI. Carta franquitatis concessa ecclesiae Celsonen. ab Ermengaudo comite Urgell. anno DCCCCXCIX. (999)

VI. 

Carta franquitatis concessa ecclesiae Celsonen. ab Ermengaudo comite Urgell. anno DCCCCXCIX. (999) (V. pág. 45). 

Ex arch. eiusd. eccl. 

Cum Dei nomine et individuae Trinitatis. Dum esset dompnus Ermengaudus gratia Dei comes et marchio in loco vocitante castrum de Olius in palacio suo, adstabant ibidemque ante eum satelli suis qui subscripti sunt vel signa facturi, tam clerici quam laici, quorum hic paucam sub denna sunt nomina, idest, Auncius (hay un Aurucius sacer en el texto anterior) presbiter, et Wigelmo levita, Wifredo levita, Raaskaperone presbiter, et Remundo vicescomite, Wigelmo, et Oliba, et Dela, et Altemiro, et Bernardo, et Senifredo, et Guitardo, et Oliba iudice, et Mirone. In cuius conspectum veniens v¡r quidam nomine Raimundus, prior Celsonae ecclesiae ante prephatum marchionem referens vocabulo necessitati hac voluntatem, et humiliter rogans eum quod aliquam cartam franchitatis fecisset ei et ecclesiam Celsonensem. Cui etiam dicit predictus comes in suo responsu ad iam dictum priorem: quia ego supradictus Ermengaudus nutu Dei marchio audivi sepe ex divinis libris et cotidie intenti sumus ad audiendum, quia omnes homines quicumque propagatores, hedificatoresque extiterunt aut existunt sanctis Dei ecclesiis, per id placuerunt Deo, et meruerunt accipere remissionem omnium peccatorum suorum. Unde ego prefatus volo percipere porcionem aliquam in hoc munere, et volo esse in parte ab ac retributionem. Ideoque per hanc scripturam nostrae donationis sive franchitatis vel libertatis dono atque concedo per me et per omnia posteritas mea, qui post me venerint, sic dono vobis et ecclesiam Celsonensem, quam avus meus construxit in sua propria dominicatura, et facio vobis cartam donacionis sive franquitatis, quod aliquis homo nostri comitatus, tam militis quam laicis, sive quid aliquid dederat vel vendiderint, tam kastris, quam mansibus, sive honoribus, vel averibus, sive pannos de seda et de lino, habeatis vos et successores vestri et ecclesiam Celsonensem franchum et liberum sine omni inquietacione et reservatione aliqua, quam michi non facio nec posteritas mea. Addo huic donationi ipsam meam franquedam qui est in termino de Olius, quae vocatur Muntada, sicut ego melius abeo vel abere debeo, cum exiis et egressibus suis et affrontationibus. Et volo quod semper abeatis vos et ecclesiam Celsonensem dictam franquedam meam, et omnia quae adquirere potueritis, ut superius dictum est, per franqum alaudium et legitimum ad vestras voluntates faciendas nunc et semper. Quod si quislibet homo aliquis, aut posteritas mea, qui factum venit ad inrumpendum, vel ad ipsam donacionem meam sive franquitatem vel libertatem, quae ego facio vobis et ecclesiae Celsonae perquirere voluerit, non hoc valeat vindicare quae requirit, set componat vobis auri libras centum, et in antea ista scriptura donacionis sive franquitatis plenissime in omnibusque obtineat roborem. Facta ista carta donacionis sive franquitatis vel libertatis aut concessionis VI. Idus Aprilis, anno IIII. regnante Rodebertus rex. =
+ Ermengaudus chomes + qui istam cartam donacionis sive franquitatis aut concessionis fecit et firmare rogavit. = Raimundus gratia Dei vicescomes SS. = Wifredus levita SS. = Wilielmus levita SS. = Sig+num Wigelmus. = Sig+num Regemundus. = Sig+num Bernardus. = Sig+num Oliba. = Sig+num Dela. = Sig+num Wifredus. = Sig+num Altemiro. = Sig+num Siniofredo. = Sig+num Witardo. = Sig+num Trasovario. = Sig+num Mirone. = Sig+num Altemiro. = Sig+num Guitardus. = Oliba iudice SS. = Salla gratia Dei episcopus SS. = Isarnus iudice SS. = Aurucius sacer, qui ista donacione aut franquitate scripsit et sub + scripsit die et anno quo supra. 

divendres, 22 de gener del 2021

Guillem de Cervera, trovador, catalán,

El trovador catalán Guillem de Cervera nos muestra cómo hablaban por Manresa o Berga en el s.XIII, es evidente que era lengua distinta a la coetánea valenciana.

(Hauría de mirá si los apóstrofes están al texto original.)

Entre Lerida e Belvis, pres d´un riu, entre dos jardis, vi ab una pastorela un pastor vestit de terlis, e jagren entre flors de lis, baysan sotz l´erba novela. E anc pastora pus bela, plus cuynda ne pus ysnela; no crey que fos, ne no m´es vis c´a mos oyls tan plazen ne vis en França ne en Castela.

Entre Lerida e Belvis,
pres d´un riu, entre dos jardis,
vi ab una pastorela
un pastor vestit de terlis,
e jagren entre flors de lis,
baysan sotz l´erba novela.
E anc pastora pus bela,
plus cuynda ne pus ysnela;
no crey que fos, ne no m´es vis
c´a mos oyls tan plazen ne vis
en França ne en Castela.




dissabte, 16 de febrer del 2019

Jaime II, Ilerda, universidat, 1300


Lo rey Jaime II establix al 1300 que la primera universidat de la corona de Aragó estigue a Lérida, Ilerda, Lleida, que entonses ere un marquesat del reino de Aragó.





Lo rey Jaime II establix al 1300 que la primera universidat de la corona de Aragó estigue a Lérida, Ilerda, Lleida, que entonses ere un marquesat del reino de Aragó.
¿Y Cataluña?

* Juan Pemán Gavín; Sobre la elección del rector en la universidad medieval: el caso del estudio general de Lleida, 1995









https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=204698



















dimarts, 6 de novembre del 2018

Alexandre Cirici

https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/02/08/alexandre-cirici-los-catalanes-escribimos-en-valenciano-o-en-leridano/










Los catalanes escribimos en valenciano o en leridano”








En un artículo sobre la ponencia que realizó en el Consejo de Europa sobre lenguas minoritarias, dijo en el ABC (05/08/1980):



“En cuanto al valenciano, aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma, mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido su desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado.


De todas formas, los valencianos, por tradición, consideran que hablan otra lengua diferente del catalán.


En cuanto al “barcelonés”…es lógico que influya el más fuerte, el que tiene más medios de difusión, y que se tienda a la unificación. Pasa en todas las lenguas”.


Alexandre Cirici i Pellicer (Barcelona, 22 de junio de 1914 – Barcelona, 10 de enero de 1983) fue un historiador, escritor, político y crítico de arte español.


Inició estudios de Arquitectura en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1935. Se exilió al final de la Guerra Civil (1939) a Montpellier (donde estudió historia del arte) y París en Francia. Regresó a Barcelona en 1941, y se doctoró en Historia en 1971. Fue profesor de diseño, y de Sociología en la Universidad de Barcelona, obteniendo la Cátedra de Historia General del Arte en 1981. También se dedicó a la ilustración de libros y a la pintura, fue crítico de arte de las revistas Ariel Serra d’Or, y colaboró como técnico artístico en agencias de publicidad.


De 1978-1981 fue Presidente de la AICA, (UNESCO) Asociación Internacional de Críticos de Arte en París.


Más allá de la reflexión erudita sobre la obra de arte, va a destacar en otros campos, como la publicidad, la docencia y la política. Entre sus méritos destacó el prestigió que proyecto del modernismo catalán y haber contribuido a la difusión de grandes maestros como Picasso, Miró o Tàpies. Gran parte de esta labor de difusión la realizó a través de la revista Serra d’Or, con la cual va a colaborar, primero con una sección fija y, después, también como miembro del consejo de redacción. Sus estudios sobre arte han sido traducidos a diversos idiomas y constituyen obras de referencia.


En el terreno de la política, fue parte activa en la creación de la Asamblea de Cataluña y del PSC. Con este partido llegó a ser elegido senador en las elecciones generales de 1977, de 1979, y de 1982, siendo substituido tras su fallecimiento por Jesús Felipe Armendáriz Ormaechea.


Fue padre del arquitecto Cristian Cirici.


Alexandre Cirici, valenciano, Compromís de Casp





Alexandre Cirici, valenciano, Compromís de Casp, ydiomate valentino





dijous, 20 de setembre del 2018

Le Monde sostiene que el idioma valenciano se habla en Lleida, Andorra y parte de Aragón.

https://laverdadofende.blog/2013/08/21/le-monde-sostiene-que-el-idioma-valenciano-se-habla-en-lleida-andorra-y-parte-de-aragon/



Le Monde sostiene que el idioma valenciano se habla en Ilerda - Lérida - Lleida, Andorra y parte de Aragón.



“Le Monde” sostiene que el valenciano se habla en Lérida, Andorra y parte de Aragón. Un estudio sobre los nacionalismos en España rebate las tesis tradicionales del catalanismo.



VALENCIA.- El diario francés “Le Monde” se ha acercado al fenómeno del nacionalismo en España con un insospechado análisis que rebate las tesis tradicionales del catalanismo, y que desmonta algunos de los preceptos habitualmente empleados en la defensa de la preeminencia de la denominación del catalán sobre el valenciano, rompiendo así con la corriente de pensamiento único que rodeaba a esta cuestión.
En un artículo de Cécile Chambraud, corresponsal en Madrid del diario francés, la periodista se preguntaba si el valenciano “¿es una variante del catalán o bien una lengua de por sí?”. Una pregunta a la que responde en el propio artículo al darle carta de naturaleza como lengua cooficial en España en un mapa identificativo

El reportaje, titulado ¿Cuántas naciones tiene España?, pretende ser una aproximación al “aumento del nacionalismo y “la discusión de los Estatutos catalán y vasco”.

Pero con todo, el aspecto más sorprendente del artículo es el referido a la presencia del valenciano como idioma propio y diferenciado en el contexto estatal. Rompiendo con el tradicional tratamiento que se ha dado en los medios extranjeros a la lengua de Ausiàs March y Joanot Martorell, la periodista de “Le Monde” y el diario optan por llamar valenciano a lo que en las clases de Filología de la universidad de valencia se denominaría “catalán occidental”.
De este modo, “Le Monde” dice que el valenciano se extiende desde Andorra hasta el norte de Murcia, e incluye parte de Aragón y de las provincias catalanas de Lérida y Tarragona. / Vore valensiá de Tortosa / En virtud de esta nomenclatura, en el mapa de las lenguas cooficiales de España, además del gallego, euskera y catalán, se reconoce al valenciano como lengua propia y se defiende su campo de extensión por toda la franja occidental de la zona bilingüe de la antigua Corona de Aragón. Así, el rotativo galo circunscribe lo que denomina catalán sólo a la parte oriental de Cataluña y Baleares.








Le Monde sostiene que el idioma valenciano se habla en Lleida, Andorra y parte de Aragón.





Fuente: Article publié par Cécile Chambraudle, le 08 Mars 2006. Le Monde.


“El Mundo” edición valencia 2-4-2006.


Todo esto ya fue adelantado por nueva corriente en su artículo “¿Valenciano o catalán?” del mes de noviembre, el cual trascribimos de nuevo. Un análisis en profundidad y objetivo sobre las diferencias y similitudes del catalán y valenciano.


¿Es el valenciano una lengua o un dialecto? Esta es la pregunta que ha ocasionado y ocasiona el llamado conflicto lingüístico que existe en Valencia. La polémica comenzó en el siglo XIX y se recrudeció con la transición democrática de finales del siglo XX. Hoy el conflicto perdura, aunque no con la intensidad que lo hacia en la década de los 80.


El caso valenciano-catalán no es el único que plantea problemas. Existe en Europa casos similares como el flamenco. Sin ir tan lejos, en España tenemos el ejemplo de la lengua gallega y portuguesa que nos puede ayudar en nuestro caso. ¿Es el gallego una lengua o un dialecto del portugués?


Para intentar desvelar el problema es necesario hacer una referencia a la terminología. Qué se entiende por dialecto, por lengua, por normalización, por lingüística…

El hecho de que un pueblo se exprese en un determinada forma de hablar indica que existe una lengua. Pero ¿la lengua es igual o idéntica a la lingüística o esta es simplemente un factor o pilar que fundamenta la existencia de una lengua?. ¿Para la configuración de una lengua hay que tener en cuenta otros factores como el histórico, el social o el literario o basta únicamente con el factor lingüístico?


Desde un punto de vista de los defensores de la “unitat de la llengua” solo hay que acudir a parámetros estrictamente lingüísticos uniendo el concepto de lengua con el concepto de lingüística. Esta se encarga de la gramática que conforma una lengua. No se tiene en cuenta en absoluto otros parámetros. Sin embargo esta postura es rebatida por otros lingüistas europeos.

Pryde J.B afirma “son numerosos los criterios para demarcar los límites entre lenguas o entre dialectos”. Es decir “las diferencias entre las lenguas y los dialectos estrechamente relacionados, son en su mayor parte, políticas, culturales, más que lingüísticas” como dice Lyons, John. Esta parece ser la corriente mayoritaria entre los lingüistas.


Analicemos pues los otros factores que configuran la existencia de una lengua. En primer lugar el histórico. En la península Ibérica durante la dominación árabe se consolidaron los dialectos de la lengua latina. En el lado occidental el gallego, en el central el castellano, y en el oriental el valenciano. / Falta el aragonés para nuestra zona / La tesis catalanista de que el catalán fue llevado a Valencia y Mallorca con el rey Jaime I ha demostrado ser errónea.


La tesis catalanista de que el catalán fue llevado a Valencia y Mallorca con el rey Jaime I ha demostrado ser errónea.





El árabe Ibn Sida que murió en Denia en 1066 se disculpaba de los errores cometidos en su obra ya que estaba rodeado “de personas que hablaban romance”. Antes de la llegada del Conquistador ya se hablaba una lengua romance que posteriormente se llamara valenciano. Por otro lado y de acuerdo con las fuentes históricas la repoblación cristiana apenas supero el 3% siendo imposible que esa pequeña población de repobladores impusiera una lengua y más cuando se encontraban divididos en aragoneses, catalanes y franceses.


Valencia nunca ha estado unida políticamente a Cataluña. El Reino de Valencia se regía por sus propios fueros diferentes de los otros territorios de la Corona de Aragón. Por tanto desde un punto de vista político e institucional Valencia y Cataluña desde hace 700 años han constituido dos realidades distintas. Este es un factor clave en la diferenciación entre el gallego y portugués. El hecho de que Galicia y Portugal pertenezcan a realidades políticas diferentes ha sido crucial para que ambas lenguas se consideren distintas. Aquí no ha mediado un factor lingüístico sino un factor político.


Un elemento sólido e identitario del valenciano es sin duda la literatura que ha aportado. El siglo de oro valenciano fue desarrollado casi en exclusiva por autores valencianos. Y hay unanimidad entre los autores de la época en afirmar que escribían en lengua valenciana. El clásico valenciano autor de Tirant lo Blanch, Joanot Martorell dice “no solament de la lengua anglesa en portuguesa. Mes encara de portuguesa en vulgar valenciana”. Un poco más tarde el autor universal del Quijote también mencionó el valenciano como lengua “la valenciana, graciosa lengua”. Por contra el catalán hasta 1900 se le consideró un dialecto del provençal / uno de los dialectos del idioma occitano / y fue en 1959 cuando la Real Academia Española rectificó su definición de catalán.


La transformación que experimentó el catalán de dialecto a lengua supone la exteriorización de una nueva realidad: el nacionalismo. Fueron los catalanohablantes los que reivindicaron que su habla tuviera la calidad de lengua. Aquí entra a escena el factor social y cultural. La lengua la crean los usuarios de la misma. Los usuarios catalanes decidieron que el catalán ya no era dialecto. En el caso valenciano la mayoría de los valencianohablantes –un 64%- considera su lengua distinta a la catalana, de acuerdo con la encuesta del CIS de 2004. Respetemos, también, la voluntad de los valencianos.


El argumento estrella de los defensores de la unidad de la lengua es que catalán y valenciano son una misma lengua pero el valenciano es una variable, un dialecto. Por tanto habría unidad lingüística. Pero desde esta perspectiva y con los datos históricos y literarios que poseemos…no sería más correcto preguntarse ¿es el catalán un dialecto del valenciano? En todo caso las tesis unionistas no se sostienen porque valenciano y catalán mantienen muchas diferencias estructurales, fonéticas, morfológicas etc.


No existe por tanto unidad lingüística aunque es evidente que el catalán y valenciano son lenguas hermanas pertenecientes a un mismo sistema lingüístico pero no idéntico. Como pertenecen a un mismo sistema el gallego y el portugués pero ambas se las considera lenguas distintas.


La solución es hablar el valenciano de nuestros padres, mantener viva las formas valencianas aunque sean consideradas incultas en ciertos despachos e instancias bien remuneradas. Rechazar otras palabras “cultas” distintas a las valencianas. La lengua culta la construye el pueblo y no las academias.







LE MONDE | 07.03.06 | 14h01 • Mis à jour le 07.03.06 | 14h01


Le drapeau espagnol doit-il continuer de flotter sur la forteresse de Montjuich, qui surplombe Barcelone ? Les Catalans forment-ils une nation ou une nationalité ? Les Basques ont-ils un droit à l’autodétermination ? Le valencien est-il une variante du catalan ou bien une langue à part entière ? Les régions espagnoles auront-elles, toutes, la maîtrise de la moitié de l’impôt sur le revenu et de la TVA récoltés sur leur territoire ? La connaissance du catalan est-elle un devoir pour les citoyens vivant en Catalogne ?


Ces questions et mille autres, parfois byzantines, parfois sonnantes et trébuchantes, occupent, depuis plusieurs mois, presque entièrement le débat politique espagnol. Et parfois aussi la rue : le 18 février, une centaine de milliers de personnes ont ainsi défilé dans les rues de Barcelone en scandant : “Nous sommes une nation, nous avons le droit de décider.” Car, sous la pression, notamment, des nationalismes catalan et basque, qui ont connu une nouvelle impulsion ces dernières années, l’Espagne a entrepris, depuis un an, une révision complète de l’articulation de ses territoires et des règles qui régissent leurs relations avec l’Etat.


Le président du gouvernement, le socialiste José Luis Rodriguez Zapatero, a encouragé le mouvement vers ce qu’il appelle l’“Espagne plurielle”. L’éventualité de la fin du terrorisme au Pays basque et d’un débat sur l’avenir juridico-politique de cette région contribue à accentuer le caractère conflictuel de la question territoriale.


Pour un oeil français, accoutumé à la symétrie et à l’ordonnancement raisonné, l’Espagne plurielle, c’est déjà maintenant : l’“Espagne des autonomies”, telle que l’a inventée la Constitution de 1978, est l’assemblage de dix-sept régions et de deux villes autonomes (Ceuta et Melilla, enclavées au Maroc) – dirigées par des gouvernements et des Parlements régionaux – aux prérogatives différentes, aux degrés d’autonomie variés, aux quatre langues co-officielles, en plus du castillan. Ces collectivités se sont constituées volontairement dans la seconde moitié des années 1970, lors de la transition démocratique, après la mort de Franco. Chacune est régie par un statut, élaboré par ses élus puis ratifié par le Parlement espagnol. Ce sont ces statuts qu’il est aujourd’hui question de modifier, à l’initiative des régions concernées.


Une douzaine de régions, pour l’instant, sont demandeuses. L’une des premières à entreprendre la révision de son statut a été la Catalogne. Sa volonté était sur la table depuis que, en 2003, le parti nationaliste de centre droit Convergence et union (CiU), dont le chef de file, Jordi Pujol, dirigeait la région depuis 1980, a été supplanté par une coalition de gauche dirigée par le socialiste Pasqual Maragall. Le nationalisme de celui-ci ne le cède en rien à celui de CiU. Son alliance avec les indépendantistes d’Esquerra republicana de Catalunya (ERC) s’est fondée, justement, sur l’objectif de réformer l’Estatut de 1979, pour augmenter les compétences et les ressources propres de la Catalogne et pour renforcer son identité politique, à l’intérieur de l’Espagne comme à l’extérieur, notamment au sein de l’Union européenne.


Alors dans l’opposition, et prenant le contre-pied de l’orientation “espagnoliste” et centralisatrice du second mandat de José Maria Aznar, M. Zapatero, par une formule demeurée fameuse par sa témérité, s’était publiquement engagé, s’il emportait les élections, à “appuyer le projet que le Parlement catalan adopterait”. Le président du gouvernement est convaincu qu’une “nouvelle étape” décentralisatrice, allant dans le sens d’une Espagne plus fédérale, est la condition indispensable non seulement de sa stabilité et de sa gouvernabilité, mais aussi, tout simplement, de sa cohésion.


Après son arrivée au pouvoir, des mois de négociations entre les socialistes de Madrid et les élus catalans ont été nécessaires pour éliminer du projet adopté par le “Parlament” de Barcelone, en septembre 2005, les dispositions qui excédaient le plus manifestement les limites, volontairement floues, de la Constitution. Outre les finances (la Catalogne aura la maîtrise de 50 % de l’impôt sur le revenu et de la TVA perçus sur son territoire et de 58 % des taxes sur les alcools, les tabacs et les hydrocarbures), le point le plus litigieux, et le plus politiquement chargé, a consisté à savoir si la Catalogne pouvait, constitutionnellement, se définir comme une “nation”, sachant que la Constitution réserve ce terme à l’Espagne, même si elle mentionne l’existence, en son sein, de “nationalités”. Le Parlement espagnol ne s’est pas encore prononcé, mais l’accord trouvé entre le gouvernement et la majorité des partis catalans s’est fait contre l’opposition conservatrice du Parti populaire (PP), qui voit dans l’extension des pouvoirs catalans et la mention du mot “nation”, même assorti de restrictions, le début d’un “détricotage” de l’Espagne. A l’opposé du spectre politique, les indépendantistes d’ERC se demandent également si, pour des raisons inverses, ils ne se prononceront pas contre le compromis. Un référendum doit sanctionner le processus.


Quelques mois après sa victoire aux élections, M. Zapatero avait, en revanche, fait rejeter par sa majorité un projet de nouveau statut adopté par une courte majorité du Parlement basque. Ce texte, d’orientation souverainiste, illustrait le virage opéré ces dernières années par le Parti nationaliste basque (PNV), au pouvoir à Vitoria depuis 1980. Mais, si ce projet est enterré, le désir de réformer le statut de l’Euskadi demeure. Et le débat qui devrait s’instaurer dans le cas où l’ETA renoncerait à la violence devrait être encore plus porteur de tension avec l’opposition de droite.


La refonte du statut de la Galice pourrait être plus consensuelle. Les socialistes, qui ont, pour la première fois, conquis la présidence de cette région en 2005, souhaitent le faire en accord avec le Parti populaire. Mais le Bloc nationaliste galicien, allié minoritaire des socialistes, revendique lui aussi l’appellation de “nation”. Le PP n’est pas opposé par principe à l’élargissement des compétences des autonomies : il soutient les réformes engagées à Valence et en Andalousie, par exemple, et ses présidents de région regardent d’un oeil intéressé les nouveaux pouvoirs qui s’offrent à eux.


Cécile Chambraud, à Madrid


reinodevalencia.com NO funciona a día de hoy, forbidden.


reinodevalencia.com NO funciona a día de hoy, forbidden.





Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...