Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llichila. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llichila. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de febrer del 2020

Contestán a Ignacio Monreal.

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.

FIN

dilluns, 26 de març del 2018

24 de mars de 2018

Algúns dels que van arrivá tart, uns atres que no van podé vindre, me van demaná que posara aquí la charrada.
Com es mol llarga la posaré en cuatre díes, cuatre parts. Ya sé que no es lo mateis, pero ere massa llarga pa posala en un día.
Tols vull advertí que no es lo mateis llichila aquí que sentila allí, en lo ambién de la chen, del murmull, dels presentes, encara que va ñaure tot lo rato un silensio espés, sol  se sentíe la meua veu, trencada per la emosió, per sol la meua.

Pot sé que algún troset ya tos sono de algún atra charrada pero ñabie que esplicau tot, desde lo prinsipi, tota la chen que ñabíe y la que faltáe eren mol importanta.
Aquí no sentireu los aplausos, a les meues orelles encara resonen, la chen de aquella tiarra es mol agraida.
Disculpeu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: 24 de mars de 2018. 1/4

Buenas tardes: En primer lugar quiero agradecer la presencia de todos los que nos acompañan; su asistencia a este acto es muy importante para nosotros; es una esperanza para que más gente conozca nuestra preocupación; la preocupación de nuestra forma de hablar, la preocupación del Chapurriau.
Sé que algunos de los presentes no hablan chapurriau; les pido disculpas porque a continuación me voy a expresar en esa forma de hablar; hoy no podría ser de otra manera. Un grupo de valientes ha creado, “Amics del Chapurriau”, una asociación cultural para defenderlo donde haga falta. Entonces hoy el protagonista principal es el Chapurriau; es su día. Podrán comprobar que es fácil de entender. Me imagino que la mayoría de los que no lo entienden, hoy tienen a su lado algún amigo o familiar que lo habla, él les podrá aclarar cualquier duda que se les presente. Sino, al terminar, me pongo a su disposición para explicarles cualquier cosa que les pueda interesar y que no hayan entendido.
Todo lo que aquí se va a decir, son reflexiones, pensamientos de un abuelo que, en representación de ese grupo de valientes, les va a contar sus experiencias; no vamos a entrar a discutir con nadie. Lo que voy a decir sólo son opiniones mías. Ideas del abuelo “Sebeta” y como tal las tienen que escuchar. Esto no es una charla magistral, no es un discurso de un gran orador, no quiero dar lecciones a nadie, sólo son cavilaciones de una persona que, llevando el chapurriau en el corazón, ha vivido muchos años; una vida ya casi completa. Y ya saben, muchas veces el diablo sabe más por viejo que por diablo.

Bona tarde:
Avans de escomensá, vull agraí a tots los que esteu aquí el que haigau vingut. Sol está aquí; en natres; acompañanmos, ya vol dí que algo sentiu per la nostra manera de parlá. Que encara que sigue mol a dins, mol al fondo tos preocupe lo que li pugue pasá o, cuan lo menos, tos voleu enterá per qué un grapat de valens, de bochos según uns atres, se atrevisen a chunís y a ficá ilusió, tems que li furten a la seua familia, dedicasió, dinés a camins y, sobre tot, mol cor, aisó tot. Algo tindrá este asunto pa que chen de totes les edats, homens y dones, de mols pobles; de moltes clases de trevalls, cada u en la seua opinió política; estiguen chuns, fasquen paret pa defendre esta causa.
Vull aclarí que natres an este terreno li diem chapurriau; uns atres li diuen “romanse aragonés”, fragatí, literá, maellá etc. etc., pero tots mos referim a la mateisa llengua, a la nostra llengua, a la nostra manera de parlá.
Ara que podem; ara que encara mos disen; u volem di mol clá; mol alt: NO VOLEM LO CATALÁ, perque no parlem lo catalá. Ah!!! vull aclarí una cosa; no tenim res en contra dels catalans; en contra de les persones que viuen a Cataluña, que trevallen a Cataluña; que, en estos tems, patisen a Cataluña; que parlen lo catalá. Moltes de elles han eisit o venen de esta tiarra nostra; son amics nostres; familiás nostres; se que ells mos comprenen. Sol defenem lo nostre, la nostra heransia, la forsa de esta tiarra; l’ánima de esta tiarra, y som una mica caborsuts perque, per damún de tot, som aragonesos, volem seguí sen aragonesos y sol volem se aragonesos.
Ña alguns, inclus de la nostra tiarra, que mantenen que lo que parlém es lo catalá; es una opinió, com la nostra; natres la respetem; y eise mateis respiate es lo que demanem pa la nostra opinió. No volem discutí. Voldriem sé com eisos dos afisionats al fútbol, un seguidó del Barselona, l’atre del Madrit, que, mentres parlen de fútbol, se prenen una servesa chuns, parlán, pero may discutín. No volem discutí en dingú, allá cada un en la seua opinió.
A lo pichó alguna de esta chen, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que li fan parlá ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la manera de parla nostra, la de esta tiarra, la de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes.
O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pues si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.
Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullgue convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó sol soc un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic nostre y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú, o per si te donáe vergoña torná a casa.
Si tú eres un de eisos, pots torna a casa, te esperém, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa; eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, que es la mateisa, lo chapurriau. Venga vine, anem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

Lo que natres defenem, lo que natres volem es que mos dison seguí parlán lo Chapurriau, que no mos imposon lo catalá, perque al sé més gran, al tindre més dinés, al está inclus apoyat per lo Gobiarn de Aragó, al está subvensionat per la Cheneralidat de Cataluña, al enseñal a les escoles als chiquets, al fel ofisial als papés, al obliga a parlal als asuntos ofisials, acabará acotolán al nostre Chapurriau.
Ham de disá mol clá que la llengua es cultura; lo Chapurriau es cultura; es una manera de veure la vida; pa natres, encara es més importán, es una manera de VIURE la vida, la nostra vida.

Al mes de mach de este añ pasat, este agüelo se va enterá de les preocupasions de este grapat de valens; entonses se va chuní an ells. Teniem un gran problema, lo Chapurriau casi no se habíe escrit; teniem chen escritora, pero salvo algúns arriesgats, tots los demés habíen escrit en catalá o en castellá. Com sempre, los peisos gran se mincháen al menut.


 24 de mars de 2018. 2/4.


Entonses vam escomensá a escriure, com Deu, nostre siñó, mos va doná a entendre; cada un igual com u parláe al seu poble y MILACRE, si parlán mos enteníem tots; tamé escribín, mos seguiem entenén, mos seguim entenén. La proba es que en la nostra escritura, sense cap de gramática, mos vam presentá a un concurs en un trevall escrit en Chapurriau y vam guañá lo primé premio. U vach fe com vach podé, en lo Chapurriau de fa mols añs de Vallchunquera; no u haguera sabut fe de un atra manera. Y está demostrat, cuan se posen los sentimens damún de la taula; cuan se intente defendre la verdat; cuan se pose lo cor en un trevall; cuan la emosió is per la boca o per les puntes dels dits com en este cas; si estem tots chunits, la verdat triunfe; is a daván.
Los resultats del trevall de tota esta chen escomensen a eisí a la llum, tenim una paret a Facebook; bueno pos allí la machoría ya escriu en chapurriau, cada u com lo parlen al seu terreno, al seu poble, a la seua casa, perque ña que aclarí que la nostra forma de parlá es diferenta a cada puesto, casi a cada carré, casi a cada porta; pero te una virtut, cuan mos trovem, cuan mos parlem y ara tamé cuan u escribim, mos entenem tots. Eisa es la particularidat de la nostra llengua que, al mateis tems es moltes llengues y es una sola.

Tením un poeta, mol bo per siart, depués tos u demostrará. Tenim cronistes de la actualidat, que tots los matins mos donen lo bon día desde a on viu cada u; chen que mos informe del tems que fa a cada puesto; persones que mos fan enrecordá de palabres que casi se han perdut; un ermitaño que te dos o tres personalidats, ni ell se aclaris, pero natres lo comprenem. Tenim un escritó, lo Sabinet, gran escritó, ya ha escrit dos llibres; eise, desde Fórnols, mos conte contalles de tota la zona, ha buscat papés y li han contat histories y aisó mos u escriu a natres. Tenim algunes dones, sí, tamé dones, que mos conten cosetes, los ha costat pero ara ya mos entretenen de cuan en cuan en los seus escrits, sempre en Chapurriau, en lo seu Chapurriau, en lo nostre Chapurriau. Tenim delegats a unes atres regions: Cataluña, Castellón, Valensia, Isles Balears, Canaries, …. Están repartits per micha España, inclus ne tením un, mol travieso, a Alemania; tots ells mos escriuen en Chapurriau.

Tenim chen preparada, que investigue sobre la nostra manera de parlá, busque y rebusque. Ña chen que estudie y defén quel nostre parlá es espesial, que no es catalá, que es més vell que lo catalá.

Mes chen mos ha seguit, mes chen mos seguirá, escriviu tots, tots teniu coses que contá y sino, feu com lo agüelo Sebeta, tos u inventeu. Pero escriviu, conteulos als vostres fills, als vostre nets com ere lo vostre poble cuan ereu menuts, es lo que fa lo agüelo “Sebeta” y tos diré una cosa: “may es tart pa escomensá, encara u podeu fe, seguiume”.

Cuan un maestre veu que los seus estudians triunfen e isen per amun triunfán als seus trevalls, te que sentis orgullós y sabé que cuan arribo lo momén la seua llaó no se perderá, seguirá creisen y fen de llaó pan un atra chen y aisí la historia seguirá y lo chapurriau ya may se acabará.

Avui an este momén tos invito a chuniutos a natres; tots sou nesesaris, tots mos feu falta; lo Chapurriau mos nesesite a tots, a vatres tamé; la vostra forsa chun en la nostra, mos fará més forts, més durs pa aguantá les tronades que se mos venen damún. No tos cregau que es un camí fasil, es un camí difisil, ple de clots, ple de pedres, ple de aigüeres, pero al remat, al cap de la costa está lo nostre campo, lo campo que es de tots desde fa mols añs, lo campo del Chapurriau; nol disarem piarde, lo defendrem; u ham de fé.

Ña chen nova que li agrade lo chapurriau, que nol ha deprés perque no li u han enseñat, o perque nol coneisie y ara li agrade, es lo momén, ña que fel creise, que ne vinguen més, per lo menos que no se piardeguen los que tenim.

Va ñaure un tems que a la machó part del terreno que abarcáe lo Reinat de Aragó se parláe lo antepasat del Chapurriau; pasán los añs, la forma de parlal va aná evolusionán; a cada territori de una manera diferenta, y se van aná independisán de natres, encara que se seguien pareisen y mol, perque mos enteniem tots.  Y va resultá lo valensiá, lo mallorquí, lo catalá y lo nostre chapurriau, tots en les seues característiques particulás perque venim del mateis parlá, pero tots diferens per les mescles que li ham anat afechín y, encara aisí, mal que be, tots mos seguím entenen. Tenim los mateisos arrails.

A la nostra part, al Aragó actual, la cosa va aná de un atra manera: lo Chapurriau en un prinsipi se parláe a tot lo Aragó, pero poc a poc, lo castellá se li va aná minchán terreno hasta quedá lo Chapurriau sol a este tros de tiarra que ara ocupem natres, un troset de les tres provinsies.

Pa acabau de arreglá, si ya teniem al castellá que mos espentáe per un costat, ara mos han posat lo catalá, que sino u arreglen, mos espente per l’atre; mos invadís completamen, pos han fet que los maestres lo u enseñon a les escoles als nostres chiquets. Mal camí y picho remei pa una llengua minoritaria com la nostra. Son masa enemics.

Al prinsipi, fa mols añs, cuan se va formá lo reinat de Aragó, al 1063 lo Fuero de Jaca, ya teníe moltes palabres del nostre Chapurriau de avuí; ere lo seu antepasat y que dingú tos engaño, an aquells añs ni existíe Cataluña, ni existie lo catalá; no habíe nascut, ni siquiera estáe embarasada. Entonses cóm mos volen dí que natres parlém catalá, a lo milló ells parlen lo chapurriau. Natres no ham anat al seu terreno a dí que lo que parlen es un derivat del Chapurriau; ni los ham insultat dien si son de dretes o de isquiarres o si son fascistes o no perque no están de acuerdo en natres. Tenim educasió, tenim respiate per tot lo mon.

Mos acusen y mos critiquen, dien que natres no podem escriure en Chapurriau perque no tením gramática. Y yo dic, ells tenen gramática sol desde fa sen añs; entonses tots los escrits que diuen que tenen de avans, no valen perque tampoc teníen gramática, cuan los van escriure. Anem a se serios y a portamos com bons veins, y no com enemics, no com invasós com ells se porten estos añs. Pero sobre tot ells a la seua casa y natres a la nostra.

Los que parlem lo Chapurriau no som de cap FRANJA, no som la quinta provinsia de Cataluña, com ells diuen als seus papes. Som de Aragó, en molta honra; de les tres provinsies: Teruel, Huesca y Saragosa; encara que cada un lo parlem tamé en les nostres particularidats.

24 de mars de 2018. 3/4.

Si ara, per un momén, tots tanquem los ulls y mos imaginem la mateisa plasa de dal, eisos mateisos carrés, fa mol añs: veurem que estáen plens de chen de aquells tems, dones en chambres, faldetes y devantals agranán los carrés en la granera o en lo ramás; homens en lo mocado al cap, camisa sense coll, lo achustadó, la blusa, la faisa, los pantalóns de pana y acabán en unes espardeñes de cáñamo o en unes albarques, carregán los animals. Mos miren serios, están preocupats. Sils escoltem mos diuen que asó va mal, que cada añ va baisán la chen que viu als pobles. Que la que quede se va fen vella, se va morín. Que no ñá recambi. Quels chovens no tenen atre remei que buscás la vida fora, a les grans siudats o inclus a uns atres paisos, que pan aisó han estudiat, en lo sacrifisi de sons pares y en los esforsos dells mateisos.
Que avans se llauraen hasta los bancals mes menudets a on sol cabie un grapat de senteno y que ara hasta les sorts més grans se disen ermá, que se han umplit de fenás, de carts, de malesa. Que ya no se llauren. Que ya no ñá bestiás que les pasturon. Que les oliveres ya no se esporguen, se umplisen de rames, de pollisos, no ña qui entro per allí. Que se han arrencat les més velles, aquelles que ya estáen aquí, cuan los romanos se pasecháen en les seues espades per lo terme, cuan lo seu oli ere un tesoro que lo duyen a Roma pal emperadó. Que lo mateis ha pasat en los armelés, en lo cariño que los agüelos los van plantá y empeltá. Que los seps de la viña están plens de sarmens sense podá, de pampes podrides, los esqueletos dels raims sense cullí, que se han minchat los animalets, penchen despullats, dels sarmens morts. La machoría de les cases y dels corrals en los tellats esfonrats, a alguns puestos ya ha eisit erba y hasta algún albre.
Que los añs están eisín ruins, que les cullides son escases; les olives menudetes y arrugaes y damún los entre la mosca. Lo oli al supermercat mol car, se ha apuchat atre camí lo priau, pero al llaurado no li arrive la puchada, tampoc este camí, cada añ les olives més barates, hasta lo pun de que, a voltes, no val la pena replegales, perque si no tens brasos a casa, te costen més los chornals que lo que te paguen per elles. Pos a disales al albre, perque en los radés añs tampoc ña torts que se les minchon; si estará la cosa mal que hasta los torts, les miarles, les gribes, han desaparegut. Ara ya son los coloms y eisos muisons negres que mos han umplit los tellats, que mos han aplenat los pobles, los que se minchen les olives.
Que mos están arruinán a base de contribusions, que mos ensenen a base de impuestos, que ña mol pocs que u puguen resistí. Les cullides uns añs bones, uns añs ruines, pero uns añs compensen als atres, la cullida del chapurriau sempre es ruina, desde fa uns añs sempre ba cap a bais, mal síntoma, mala sort, aiso no vol dí res bo. Sen va anán. Va desapareisen.

Los agüelos, les agüeles, eisos que ya están al atre costat, mos seguisen mirán preocupats y hasta pareisen enfadats; veuen que lo que mos van disá se está perdén sense remei, sense esperansa de recuperau un día, perque cada camí ña menos chen, se tanquen més portes.
Pero sils mirem al ulls, eisos ulls teragañosos, allí dins tenen un atra preocupasió. Allo que ells van resibí de sons pares y estos dels seus antepasats y que mos van disá en tan cariño: la manera de parlá, se está perdén, sense remei; y mos miren y veuen que no estem fen tot lo que podriem fe pa defendrela. Que la machoría mon anem a la capital y no la u enseñem als nostres fills y sobre tot, los que encara aguanten als pobles, eisos pocs que están allí, que avui están aquí, se la disen furtá; pareis que tot los donó igual, es que se sentisen impotens, se han rendit …
Pos aisó es lo que no pot sé. Per aisó ha nascut esta asosiasió y ya ne ñan unes atres com No Parlem Lo Catalá, Facao y tantes atres. Pero estem separats, ham de espentá tots al mateis tems, en la mateisa direcsió. Fen rogle al voltán del parlá; que dingú més lo toco; es nostre. Ahí están los agüelos del atre costat que mos u diuen, que mos u enrecorden y que mos u advertisen: en pasán lo tems la historia, la nostra historia, la historia del Chapurriau mos pasará cuentes. Que cuan arribo eise momén que no mos trovo en les mans vuides.
Los vells, eisos als que tan voliem cuan estáen en natres, mos seguisen mirán de una manera espesial. Ña algo més que mos volen dí, mos volen avisá: ¿Qué tos pase?, mos pregunten. ¿No vau tindre prau en lo que mos va pasá a natres, en lo que vam fe mal natres? ¿Non voleu dependre? Diseumos que tos donem un consell: Teniu cuidau en la política. ¿Per qué; en los pocs que quedau al poble, teniu que está reñits los uns en los atres per cuestions polítiques?. Depreneu de natres, vam acaba mal, mol mal, reñín entre natres, matanmos entre natres. Primé es lo poble, después ya vindrá la comarca, la provinsia y la autonomía. Lo primé que mirará per vatres será lo poble, lo vostre poble. Depreneu de la política; es mol puñetera. Avans de les votasions ya se veu quí guañará, entonses a presentá una candidatura de eise partit y a votal, sigue qui sigue, per dintre penseu lo que vullgau; aisí, al sé los dos del mateis coló, més achudes tindreu.
Pero no ringau may, prime lo poble, los quintos, la chen del carré, la poca que quede; la amistat, la unió, la confiansa, lo compartí la vida de cada día, en una mateisa ilusió. Quels vostres fills cresquen chuns, amics, sense rencor, en la inosansia, pero tamé en la forsa de se del mateis poble, de parlá una mateisa llengua.

Natres tenim un gran problema: están empeñats en catalanisamos; los que manen a Cataluña y los que manen a Aragó.
Los de Cataluña per lo seu afán de espansió, per la seua ambisió de poder, no sol volen afechisimos a natres sino tamé volen afechí a molta més chen. Han contat moltes mentires, han falsificat papés, se han inventat una Historia, se han inventat una falsa Corona Catalano-Aragonesa, que may va existí, tot es mentira, com tame son mentira los que ells diuen Paisos Catalans. Pero los ha eisit be aisó que se diu: “conta una mentira y fela aná y al remat se la creurán”.
Los que manen a Aragó perque van veure que sels veníe damún lo problema nostre y van buscá la solusió més cómoda: “disá que uns atres fasquen lo seu trevall”.
Va ñaure un día en que algún representán de la D.G.A. va tindre damún de la taula les nostres instansies; mes de mil dosentes; demanáem que mos escoltaren; demanáem un dret; algo a lo que teníem dret: que mos disaren lo Chapurriau; que no mos fáen falta maestres ni un atra chen de fora; que, com ha segut a través dels tems, desde fa mols añs, mols siglos podríem dí; natres, a casa, al raconet del foc, los u enseñaríem als nostres fills y aisí lo Chapurriau seguirie vivín; se mantindríe y lo u podríem disá als que vingueren detrás.
Pero no mos van voldre escoltá, haguere segut mol sensill, vindre a parlá en natres o cridamos y haguerem anat; y segur que mos haguerem ficat de acuerdo; pero los vam pareise poquets; los nostres vots valen mol poc; es verdat ne som poquets, sol uns 35.000, sol lo diau per sen del territori de Aragó; pero estem mol units y SÍ; cuan prediquen pa les elecsións diuen que tame trevallarán per les minories; pos a la nostra no li van fe cas; no li fan cas. Mos volen aufegá, mos volen asficsiá, mos volen fe callá perque aisó es lo que significará, si mos acaben de imposá lo catalá; y aisí no se podrá viure.


24 de mars de 2018. 4/4.

Pero no van tindre en cuenta que natres, encara que no som guerrés, tampoc mos rendim tan fásilmen, que farem soroll; aquí están “Los Amics del Chapurriau”, mos defendrem; per algo corre per les nostres venes la mateisa sang de aquells almogávars aragonesos que daván del enemic cridáen mol fort: “ARAGÓ, ARAGÓ”; pos ara natres cridarem, igual de fort: “CHAPURRIAU, CHAPURRIAU”. Y no mos podrán fe callá.

Se que aquí ña chen que llichis al agüelo “Sebeta” a la paret, avui se estrañará ésta no es la forma de les charrades del agüelo, pos no; per tot lo que tos hay contat; lo “sebeta” está triste, es pesimiste, este camí mos portará a la ruina, cada camí ne som menos; dels poquets que ne quedem, uns som mol vells ya y part de la chuventut está dividida per culpa de la dichosa política; mal camí; futuro ruin, aisina no podem aná; no podem seguí. Tenim que di: PRAU!. Y cambiá.

Aquí, ña chen importanta, es nesesarí que, ells que poden, fasquen algo per la nostra llengua, que, per un momén, se olvidon del coló de la camisa que porten y trevallon pa disá una bona heransia als seus fills, als seus veins, als que venen detrás; igual que los nostres antepasats mos u van disá a natres; es una obligasió de esta tiarra; nols podem fallá ni als que venen detrás ni als que sen van aná, confián en natres.
Vull que ton enrecordeu que les primeres palabres que vam sentí sen menudets van se les de les nostres mares; en Chapurriau; y la primera que vam di natres va se “mare”, en Chapurriau y después, al aná creisen, a una portalá, al brancal de una porta o ballán en la boca a la bora de una orelleta vam dí: “te vull”, en Chapurriau y vam tindre la milló resposta del mon: “yo tamé”, tamé en Chapurriau. Tot aisó, vatres que ara esteu a dal, no podeu disá que se piardegue, que mos u cambion per un:”t’estim”, no veeu que pa natres no sone igual, que no es lo mateis.
Achudeumos, escolteumos, per lo menos vatres, los de la nostra tiarra, los que sou com natres; los que ham vegut la mateisa aigua, ham respirat lo mateis aire, los que ham minchat les mateises sopes escaldades en un poquet de oli y un poquet de sal, les mateises farinetes cuan neve, lo mateis postre de la neu rostida al forn; los que ham anat y después ham enviat a buscá lo rascadó del ventadó; los que ham anat los rades dies del añ a la plasa o a la fonda a veure la mula en tantes orelles o tantes cogues com dies tenie lo añ; los que, chuns, en les llagrimetes al ulls, ham anat acompañán al fosá a tota eisa chen bona que avui, al tancá los ulls, la ham tornat a veure a la nostra bora, dienmos lo que esperen de natres; que no se mereisen lo que estem fen, millo dit lo que no estem fen.
Com agüelo que soc tos vull dí una cosa més: an esta vida lo importán no son los dinés, ni lo podé, tot asó u tenen ells y u empleen be; lo importán es se honrat en la teua chen, en la teua historia y podé aná sempre en lo cap alt.
Per favó apoyeu a esta asosiasió que avuí nais en tota la ilusió del mon, es nostra, es vostra, achudeula a que la seua vida sigue llarga; diseula que deprengue a caminá, a creise, a fes gran, sempre en lo Chapurriau per bandera. Achudeulos, son amics del Chapurriau, “Los Amics del Chapurriau”. La historia pasará cuentes a vatres y a natres. Que dingú se tingue que enrecordá de vatres dien: “Manán este siñó, manán esta siñora, se va imposá lo catalá, se va piarde lo nostre parlá, lo nostre Chapurriau”.
Que lo día de demá, cuan la machoria dels pobles estiguen deshabitats, cuan siguen monumens vells, cuan los turistes los vasquen veen, perque valdrá la pena veure los nostres carres, los nostres monumens, les nostres iglesies, los calabosos, les neveres o lo que quedo de elles, qui los u esplicó no digue may: “An este terreno fa tems, fa uns añs, se parláe una llengua rara que li dien “Chapurriau””. Y que eise mateis guia no u tingue que esplicá en castellá y mol menos en catalá, que me es igual lo un quel atre. Esforsenmos entre tots pa que eise guia sigue un matarrañenc que los conto la nostra historia en la nostra llengua, en Chapurriau, aisó demostrará que vatres y natres aurem fet lo nostre trevall; lo que teniem que fe; lo que avui, cuan teniem los ulls tancats, mos han demanat los nostres antepasats, los que ya están al atre costat y allí mos esperen pa seguí parlán en Chapurriau, perque al atre costat tamé se parle en Chapurriau, ya se encarreguen ells de que sigue aisí.

Alguns me han preguntat qué es este troset de beta que porto a la muñica, como no arriveu a veurel tos dic es una pulsera que pose “soy de Aragón y parlo lo Chapurriau”, pero no es un adorno cualquiera, es una pulsera mol forta, com una cadena que te lligue a una forma de parlá, es com si hagueres fet un churamén que te obligue a defendrel, a lucha per ell, a estendrel si pots, o, per lo menos, a fe lo posible pa que se mantingue y, cuan ten vasques al atre acostat, ten vasques tranquil de que si no las fet creise, per lo menos has fet tot lo que has pogut y has disat lo mateis que vas trová.
En este momén me vull enrecordá de tota la chen que está sempre a la nostra bora, daván y detrás de la paret y que no han pogut vindre; ne son tans que no hagueren cabut aquí. Los vull di que en este momén, tal y com me u han demanat, me enrecordo dells, mos enrecordem dells, los sentim propet; perque, encara que sigam de mols pobles diferens, tots portem dins la mateisa sang, la sang del Chapurriau.

Pa acabá, dins de la tristó de tota la charrada, avui te que se un día de alegría, nais una nova asosiasió “Los Amics del Chapurriau”, los batechs sempre han dut alifara als nostres pobles; es un día de festa, de esperansa, de confiansa en tota esta chen que ha trevallat en esta direcsió, en tota eisa chen que se chunirá a ells y quels achudará a creise; a seguí trevallán, sempre en la mateisa ilusió; encara que vinguen crusaes, quen vindrán, no tos desanimeu may; ya sabeu lo que diu lo refrán: “si entropeses y no caus, adelantes dos pasos més” y si caus, aisó que deprens, a eisecat y seguí avansan, sempre mirán a daván, sempre mirán al sial, al sial del Matarraña, un terreno a on se parle y, en chen com vatres, se parlará sempre lo Chapurriau. Molta sort.
Bona tarde.
FIN

Lexique roman, A (+ Index)

Lexique roman, ou dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l' Europe latine. A. A, s. m., voyelle,...