Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lo camí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lo camí. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de gener del 2021

Lo Camí, XXI.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

XXI.


En
torn a Daniel, lo Mussol, se fée la llum de un modo imperseptible.
Se borraben los estels del cuadrat de sel delimitat per lo marc de la
finestra y sobre lo fondo blanquinós del firmamén la punta del Pic
Rando escomensabe a verdejá. Al mateix tems, les merles, los
rossiñols, los verderols y los arrendajos inissiaben los seus
melodiosos conserts matinés entre la malea. Les coses adquiríen
pressisió; definíen, paulatinamen, los seus volumens, les seues
tonalidats y los seus contrastes. La vall despertabe al nou día en
una fruissió aromática y vegetal. Les aulós se intensificaben,
cobraben densidat y consistensia a la atmósfera sircundán, reposada
y cota. Entonses sen va doná cuenta Daniel, lo Mussol, de que no
habíe pegat l´ull en tota la nit. De que la menuda y próxima
historia de la vall se reconstruíe a la seua men en un sorprendén
lujo de detalls. Va mirá a través de la finestra y va posá los
ulls a la brava y aguda cresta del Pic Rando. Va sentí entonses que
la vitalidat de la vall penetrabe desordenada y íntegra y que ell
entregabe la seua vitalidat a la vall en un vehemen dessich de fusió,
de compenetrassió íntima y total. Se donaben un al atre en un
enfervorisat anhel de mutua protecsió, y Daniel, lo Mussol,
compreníe que dos coses no deuen separás may cuan han lograt fes la
una al modo y mida del atra. No obstán, lo convensimén de una
inmediata separassió lo dessassossegabe, alivián la fatiga de los
seus párpados. En dos hores, potsé menos, ell diríe adiós a la
vall, pujaríe a un tren y se escaparíe a la siudat lluñana pera
escomensá a progressá. Y sentíe que la seua marcha haguere de fes
ara, pressisamén ara que la vall se endolsíe en la suave melancolía
del otoño y que a Cuco, lo factó, acababen de uniformál en una
espléndida gorra roija. Los grans cambis poques vegades resulten
oportúns y consecuéns en lo nostre particulá estat de ánim.


A
Daniel, lo Mussol, li dolíe esta despedida com may u haguere
sospechat. Ell no teníe la culpa de sé un sentimental. Ni de que la
vall estiguere anugada an ell de aquella manera absorvén y dolorosa.
No li interessabe lo progrés. Lo progrés, en realidat, li fotíe un
pepino. Y, en cambi, li importaben los trens diminuts a la distansia
y les masades blanques y los prats y los panissals aparselats; y la
Badina del Inglés, y la grossa y enloquida corrén del Chorro; y lo
rogle de les birles; y los tañits de les campanes parroquials; y lo
gat de la Pesteta; y la agra auló de los moldes de formache; y la
formassió paussada y solemne y plástica de una boñiga; y lo racó
melancólic y salvache aon lo seu amic Germán, lo Tiñós, dormíe
lo somni etern; y lo chillit reiterat y monótono dels sapos daball
de les pedres a les nits humides; y les peques de la Uca-uca y los
moviméns lentos de sa mare a les faenes doméstiques; y la entrega
confiada y dóssil dels peixets del riu; y tantes y tantes atres
coses de la vall. Sin embargo, tot habíe de dixásu per lo progrés.
Ell no teníe encara autonomía ni capassidat de dessisió. Lo poder
de dessisió li arribe al home cuan ya no li fa falta pera res; cuan
ni un sol día pot dixá de guiá un carro o picá pedra si no vol
quedás sense minjá. ¿Pera qué valíe, entonses, la capassidat de
dessisió de un home, si pot sabés? La vida ere lo pijó tirano,
caudillo o dictadó conegut.
Cuan la vida l´agarre a un, li
sobre consevol poder de dessisió. En cambi, ell encara estabe en
condissións de dessidí, pero com sol teníe onse añs, ere son pare
qui dessidíe per nell. ¿Per qué, siñó, per qué lo món se
organisabe tan rematadamen mal?
Lo formaché, a pesá del estat
de ánim de Daniel, lo Mussol, se sentíe orgullós de la seua
dessisió y de pugué portála a bon terme. Lo que no podíen atres.
La vespra habíen recorregut juns lo poble, pare y fill, pera
despedís.


-
Lo chic sen va demá a la siudat. Ya té onse añs y es hora de que
escomenso lo grado.


Y
lo formaché se quedabe plantat, miránlo an ell, com dién: "¿Qué
diu lo estudián?".
Pero ell mirabe an terra entristit. No
ñabíe res a di. Només calíe obeí.


Pero
al poble tots se mostraben mol cordials y afectuosos, algúns massa y
tot, com si los 
aliviare
lo sabé que al cap de unes hores pedríen de vista a Daniel, lo
Mussol, pera mol tems. Casi tots li donaben clatelladetes y
expressaben, sense vergoña, les seues esperanses y bons dessichos:


-
A vore si tornes fet un home.


-
¡Be, mosso! Tú arribarás a ministre. Entonses li ficarem lo teu nom a un carré del poble. O a la plassa. Y tú vindrás a destapá
la lápida y después minjarem tots juns al ajuntamén. ¡Bona gatina
eixe día!


Y
Paco, lo ferré, li guiñabe un ull y lo seu pel roch despedíe un
viu sentelleo.


La
Pesteta gran va sé una de les que mes se van alegrá en la notissia
de la marcha de Daniel, lo Mussol.


-
Be te vindrá que te ficon una mica en sintura, fill. La verdat. Ya
saps que yo no ting pels a la llengua. A vore si a la siudat te
enseñen a respetá als animals y a no passejá les vergoñes per les
carreres del poble. Y a cantá lo "Pastora Divina" com Deu
mane. - va fé una paussa y va cridá -: ¡Quino! Daniel sen va a la
siudat y ve a despedís.


Y
va baixá Quino. Y a Daniel, lo Mussol, al vóreli de prop lo muñó,
se li revivíen coses passades y experimentabe una angustiosa y
sofocán presió al pit. Y a Quino, lo Manco, tamé li fée pena
pedre aquell amic y pera dissimulá la seua pena se pegabe copets a
la barbilla en lo muñó y sonreíe sense pará:


-
Be, chic... ¡Quí puguere fé lo mateix...! res... Lo dit. - En la
seua turbassió Quino, lo Manco, no advertíe que no habíe dit res
-. Que sigue pera lo teu be.


Y
después, Pancho, lo Sensedéu, se va picá en lo formaché perque
enviabe al seu fill a un internat de flares. Lo formaché no li va
doná peu pera desahogás:


-
Porto al chic pera que te digue adiós a tú y als teus. No ving a
discutí en tú sobre si té que estudiá en un retó o en un seglar.
Y Pancho sen va enriure y va soltá una palabrota y li va di a Daniel
que a vore si estudiabe pera meche y veníe al poble a sustituí a
don Ricardo, que ya estabe mol torpe y achacós. Después li va di al
formaché, pegánli 
una
manotada al muscle:


-
Chaic, cóm passe lo tems.


Y
lo formaché va di:


-
No som dingú.


Y
tamé lo Peó va está mol simpátic en ells y li va di a son pare
que Daniel teníe un gran 
futur
en los llibres si se dessidíe a estudiá en aplicassió y ahínco.
Va afegí que sen fixaren en ell.
Partín del no res habíe alcansat les mes altes cotes de la miseria.
Ell no ere dingú y a forsa de colses, puñs, y de servell habíe fet
una carrera y habíe triunfat. Y tan orgullós estabe de ell mateix,
que va escomensá a torse la boca de una manera espasmódica, y cuan
ya casi se mossegabe la negra patilla se van despedí dell y lo van
dixá a soles en los seus momos, lo seu orgull íntim y los seus
frenétics aspavéns.


Don
José, lo mossen, que ere un gran san, li va doná bons consells y li
va dessichá lo éxit mes gran. A la legua se advertíe que don José
sentíe pena de pédrel. Y Daniel, lo Mussol, va recordá lo seu
sermó del día de la Virgen. Don José, lo mossen, va di entonses
que cadaú teníe un camí marcat a la vida y que se podíe renegá
de eixe camí per ambissió y sensualidat y que un mendigo o pidolán
podíe sé mes ric que un millonari al seu palau, carregat de mármols
y criats.


Al
recordá aixó, Daniel, lo Mussol, va pensá que ell renegabe del seu
camí per la ambissió de son pare. Y va contindre un tremoló. Se va
entristí al pensá que a lo milló, cuan ell tornare, don José ya
no estaríe al confessonari ni podríe díli "gitanot",
sino a una hornacina de la parroquia, convertit en un san de corona y
peana. Pero, en eixe cas, lo seu cos se podriríe com lo de Germán,
lo Tiñós, al sementeriet dels dos sipresos prop de la iglesia. Y va
mirá a don José en insistensia, agobiat per la sensassió de que no
tornaríe a vórel parlá, acsioná, enfilá los seus ullets
pitañosos y aguts. Y, al passá per la finca del Indiano, va voldre
ficás trist al pensá en la Mica, que se casaríe un de aquells
díes, a la siudat. Pero no va sentí cap pena per no pugué vore a
la Mica, sino per la nessessidat de abandoná la vall sense que la
Mica lo veiguere y lo compadiguere y pensare que ere desgrassiat. Lo
Moñigo no habíe volgut despedís perque Roc baixaríe a la estassió
al matí. Lo abrassaríe y vigilaríe si ere un home. Moltes vegades
li habíe advertit lo Moñigo:


-
Al anáten no tens que plorá. Un home no té que plorá encara que
se li mórigue son pare entre horribles dolós. Daniel, lo Mussol,
recordabe en nostalgia la seua radera nit a la vall. Va pegá mija
volta al llit y va torná a mirá la cresta del Pic Rando relluín
per los primés rayos del Sol. Se li van moure les aletes del nas al
persibí un braf inténs de herba humida y de boñiga. De repén, se
va sobressaltá. Encara no se sentíe cap movimén a la vall y, sin
embargo, acababe de escoltá una veu humana. Va pará la orella. La
veu li va arribá, intensionadamen amortiguada:


-
¡Mussol!


Se
va eixecá del llit, exaltat, y se va assomá a la finestra que
donabe a la carretera.
Allí baix, al asfalt, en una lechera
vuida a la ma, estabe la Uca-uca. Li brillaben los ulls de una manera
extraña.


-
Mussol, ¿saps? vach a La Cullera a buscá lleit. No te podré di
adiós a la estassió.


Daniel,
lo Mussol, al escoltá la veu grave y dolsa de la chiqueta, va notá
que algo mol íntim se li esgarrabe a dins del pit. La chiqueta fée
pendulejá la lechera sense pará de mirál. Les seues trenes
brillaben al sol.


-
Adiós, Uca-uca - va di lo Mussol. Y la seua veu teníe una tremoló
inussitada.


-
Mussol, ¿Ten enrecordarás de mí?


Daniel
va apoyá los colses al alféizar y se va aguantá lo cap en les
mans. Li fée molta vergoña di alló, pero ere esta la seua radera
oportunidat.


-
Uca-uca...- va di, al final -. No li dixos a la Pesteta que te trague
les peques, ¿me sens? ¡No vull que te les trague! Y se va apartá
de la finestra a escape, perque sabíe que ploraríe y no volíe que
la Uca-uca lo veiguere plorá. Y cuan va escomensá a vestís lo va
invadí una sensassió mol viva y clara de que empreníe un camí
diferén del que lo siñó li habíe marcat. Y, al remat, va plorá.

(S'ha acabat.)

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


I.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau


Les
coses podíen habé passat de consevol atra manera y, sin embargo,
van passá aixina. Daniel, lo Mussol, desde lo fondo dels seus onse
añs, lamentabe lo curs dels acontessiméns, encara que u acatare com
una realidat inevitable y fatal. Después de tot, que son pare
aspirare a fé dell algo mes que un formaché ere un fet que honrabe
a son pare. Pero per lo que an ell li afectabe... son pare enteníe
que aixó ere progressá;
Daniel, lo Mussol, no u sabíe
exactamen. Que ell estudiare lo Bachillerat a la siudat podíe sé, a
la llarga, efectivamen, un progrés.
Ramón, lo fill del
boticari, estudiabe ya pera abogat a la siudat, y cuan los visitabe,
durán les vacassións, veníe tot pujat com un pavo real y los
mirabe a tots per damún del muscle; inclús al eixí de missa los
domenges y festes de guardá, se permitíe corregí les paraules que
don José, lo mossen, que ere un gran san, pronunsiare desde lo
púlpito.
Si aixó ere progressá, lo anássen a la siudat a
escomensá lo Bachillerat, constituíe, sense cap duda, la basse de
este progrés.
Pero
a Daniel, lo Mussol, li bullíen moltes dudes al cap en este
respecte. Ell creíe sabé 
tot
lo que pot sabé un home. Lligíe de correguda, escribíe pera fés
entendre y coneixíe y sabíe aplicá les cuatre regles. Ben mirat,
poques coses mes cabíen a un servell normalmen dessarrollat. No
obstán, a la siudat, los estudis de Bachillerat constaben, segóns
díen, de set añs y, después, los estudis superiós, a la
Universidat, de uns atres tans añs, per lo menos. ¿Podríe ñabé
algo al món que nessessitare catorse añs de esfors, tres mes dels
que ara teníe Daniel? Seguramen, a la siudat se pert mol lo tems -
pensabe lo Mussol - y, a fin de cuentes, ñaurá qui, al cap de
catorse añs de estudi, no pugue diferensiá un vilero de una
cardelina o una boñiga de un cagalló. La vida ere aixina de rara,
absurda y caprichosa. Lo cas ere traballá y afanás en les coses
inútils o poc práctiques.
Daniel,
lo Mussol, se va girá al llit y les molles del seu somier de ferro
van chirriá desagradablemen. Que ell recordare, esta ere la primera
vegada que no se adormíe només caure al catre. Pero esta nit teníe
moltes coses en qué pensá. Demá, pot sé, ya seríe tart. Pel
matí, a les nou en pun, agarraríe lo rápit cap amún y se
despediríe del poble hasta Nadal. Tres mesos tancat a un internat. A
Daniel, lo Mussol, li va pareixe que li faltabe aire y va respirá en
ansia dos o tres vegades. Va pressentí la escena de la partida y va
pensá que no sabríe aguantás les llágrimes, per mes que lo seu
amic Roque o Roc, lo Moñigo, li diguere que un home ben home no té
que plorá encara que se li mórigue son pare. Y lo Moñigo tampoc
ere consevol cosa, encara que tinguere dos añs mes que 
ell
y encara no haguere escomensat lo Bachillerat. Ni lo escomensaríe
may, tampoc. 
Paco, lo ferré, no aspirabe a que lo seu fill
progressare; se conformabe en que fore ferré com ell y tinguere prou
habilidat pera moldejá lo ferro al seu capricho. ¡Éixe sí que ere
un ofissi majo! Y pera sé ferré no fée falta estudiá catorse añs,
ni tretse, ni dotse, ni deu, ni nou, ni cap. Y se podíe sé un home
fort y gigán, com u ere son pare del Moñigo.
Daniel,
lo Mussol, no se cansabe may de vore a Paco, lo ferré, dominán lo
ferro a la forja. Lo embelessaben aquells antebrassos grossos com a
branques de olivé, cuberts de pel espés y roijot, musculosos y
plens de ñirvis. Seguramen Paco, lo ferré, eixecaríe la cómoda de
la seua habitassió en un sol dels seus imponéns brassos y sense
ressentís. 
Y de la seua pitralera, ¿qué? assobín lo ferré
traballabe en samarreta y lo seu pitral de Hércules pujabe y
baixabe, al respirá, com si fore lo de un elefán ferit. Aixó ere
un home, y no Ramón, lo fill del apotecari, arguellat, tiesso y
blang com una mossa mórbida y presumida. Si aixó ere progrés, ell,
dessididamen, no volíe progressá.
Per
la seua part, se conformabe en tindre una parella de vaques, una
formachería menuda y lo insignificán vergé de detrás de la seua
casa. No demanabe mes. Los díes laborables fabricaríe formaches,
com son pare, y los domenges se entretindríe en la escopeta, o sen
aniríe al riu a peixcá truches o a fé una partida al corro de
birles.
La
idea de marchá li empreníe lo cor a Daniel, lo Mussol. Per la bada
de enterra se filtrabe la llum de la planta baixa y esta llum se
fixabe al techo de una manera obsessiva. Hauríe de passá tres mesos
sense vore aquell fil fosforessén y sense escoltá los moviméns
silensiosos de sa mare en les faenes doméstiques; o los gruñits
aspres y secs de son pare, sempre malhumorat; o sense respirá
aquella atmósfera densa, 
que
entrabe ara per la finestra uberta, feta de aromes de fenás ressién
segat y de boñigues seques. Deu meu, qué llargs eren tres mesos!
Podíe habés rebelat contra la idea de marchá, pero ara ya ere
tart. Sa mare ploriquejabe unes hores abáns, al fé juns lo
inventari de la seua roba.
-
Mira, Danielet, fill, estos són los teus llansols. Van marcats en
les teues inissials. Y estes són les teues camisetes. Y estos los
teus cansonsillos. Y los teus calsetíns. Tot va marcat en les teues
lletres. Al colegio ne siréu mols y de un atre modo es possible que
se perguen.
Daniel,
lo Mussol, notabe a la gola com un nugo, un cos extrañ. Sa mare se
va passá lo envés de la ma per la punta del nas arremangada y se va
torcá los mocs.
"Lo momén té que sé mol espessial cuan la
mare fa assó que atres vegades me prohibix fé a mí", va pensá
lo Mussol. Y va sentí uns sinsés y apremiáns dessichos de plorá.
La
mare va seguí: - Cuídat y cuida de la roba, fill. Saps be lo que a
ton pare li ha costat tot aixó. Som pobres. Pero ton pare vol que
sigues algo a la vida. No vol que traballos y patixques com ell. Tú
- lo va mirá un momén de frente - pots sé algo gran, algo mol gran
a la vida, Danielet; ton pare y yo ham volgut que per natros no
quedo. Se va ensumá los mocs y se va quedá en silensio. Lo Mussol
se va repetí: 
"Algo mol gran a la vida, Danielet", y
va moure convulsivamen lo cap. No assertabe a compendre cóm podríe
arribá a sé algo mol gran a la vida. Y se esforsabe, tossudamen, en
compendreu. Pera nell, algo mol gran ere Paco, lo ferré, en lo seu
tórax inabarcable, en la seua esquena massisa y lo seu pel roch
abundán; en lo seu aspecte salvache y du com lo de un Deu primitiu.
Y algo gran ere tamé son pare, que tres estius atrás va fé baixá
un milá de dos metros de envergadura... Pero sa mare no se referíe
an esta classe de grandesa cuan li parlabe. Potsé sa mare dessichabe
una grandesa al estil de la de don
Moissés, lo maestre, o com la de
don Ramón, lo apotecari, al que fée uns mesos que habíen fet
alcalde. Seguramen algo de aixó volíen sons pares pera nell. Pero,
a Daniel, lo Mussol, no li fascinaben estes grandeses. En tot cas,
preferíe no sé gran, ni progressá. Va pegá una volta al llit y se
va colocá pancha per aball, tratán de amortiguá la sensassió de
ansiedat que desde fée un rato li mossegabe al estómec. Aixina se
trobabe milló; dominabe, en serta manera, lo seu ñirviossisme. De
totes formes, pancha per amún o per aball, ressultabe inevitable que
a les nou del matí agarrare lo rápit cap a la siudat. Y adiós o
adéu tot, entonses. Si auncás... Pero ya ere tart. Fée mols añs
que son pare acarissiabe aquell proyecte y ell no podíe arriesgás a
desféu tot en un momén, pel seu capricho. Lo que son pare no va
pugué sé, volíe ara séu en ell. Cuestió de capricho. Los grans
teníen, a vegades, caprichos mes tossuts y absurds que los dels
chiquets. Passabe que a Daniel, lo Mussol, li habíe agradat, mesos
atrás, la idea de cambiá de vida. Y sin embargo, ara, esta idea lo
atormentabe. Fée casi sis añs que va sabé les aspirassións de son
pare respecte an ell. Don José, lo mossen, que ere un gran san, díe,
assobín, que ere un pecat espiá les conversassións dels demés. No
obstán, Daniel, lo Mussol, escoltabe assobín les converses de sons
pares al pis baix, durán la nit, cuan ell se gitabe. Per la esgella
del entarimat divisabe lo fogaril, la taula de pi, les banquetes, lo
sofá y tots los útils de la formachería. Daniel, lo Mussol, com un
cachap contra enterra, espiabe les conversassións desde allí. Ere
pan ell una costum. En lo murmull de les converses, pujabe de la
planta baixa la agrinosa auló de la collada y les esterilles brutes.
Li agradabe aquella auló de lleit fermentada, que punchabe al nas y
ere casi humana.
Son
pare estabe tombat al sofá aquella nit, mentres sa mare arrepetabe
la taula y les sobres del sopá. Fée ya casi sis añs que Daniel, lo
Mussol, habíe sorprés esta escena, pero estabe tan sólidamen
vinculada a la seua vida que la recordabe ara en tots los detalls.
-
No, lo mosso sirá un atra cosa. No u dudos - díe son pare -. No se
passará la vida lligat an este bang com un esclavo. Bueno, com un
esclau y com yo. Y, al di aixó, va soltá una palabrota y va fotre
una puñada. Aparentabe está enfadat en algú, encara que Daniel,
lo Mussol, no assertabe a sabé en quí. Entonses Daniel no sabíe
que los homens se enfaden a vegades en la vida y contra un orde de
coses que consideren irritán y desigual. A Daniel, lo Mussol, li
agradabe vore enfurruñat a son pare perque los seus ulls traíen
chispes y los músculs de la cara se li enduríen y, entonses teníe
una retirada a Paco, lo ferré.
-
Pero no podem separámos dell - va di la mare -. Es lo nostre únic
fill. Si encara 
tinguerem
una chiqueta. Pero lo meu ventre está sec, tú u saps. Ya no podrem
tindre una filla. Don Ricardo va di, la radera vegada, que me hay
quedat estéril o erma
com la de Lorca después del aborto. Son pare
va fé despenjás algúns sans del sel, entre dens. Después, sense
moures de la seua postura, va afegí:
-
Díxau; aixó ya no té remey. No escarbos a les coses que ya no
tenen remey.
La
mare va suspirá, mentres arreplegabe a un pot rovellat les molles de
pa abandonades damún de la taula. Encara va insistí débilmen:
-
A lo milló lo chic no val pera estudiá. Tot aixó es prematuro. Y
un chic a la siudat coste mols dinés. Aixó pot féu Ramón, lo
boticari, o lo siñó juez. Natros no podem féu. No 
tenim
perres. Son pare va escomensá a donáli voltes nervioses a un
cacharro que teníe entre les mans. Daniel, lo Mussol, va compendre
que son pare se dominabe pera no aumentá lo doló de la seua dona.
Al cap de un rato va afegí:
-
Assó anirá a la meua cuenta. En cuan a si lo chic val o no val pera
estudiá depén de si té doblers o no los té. Tú me compréns. Se
va ficá de peu y en lo gancho del fogaril va escampá los calius que
encara relluíen al foc baix. Sa mare se habíe assentat, en les mans
acribassades desmayades a la faldeta. De repén se sentíe baldada y
nula, absurdamen buida, indefensa. Lo pare se dirigíe an ella:
-
Es cosa dessidida. No me faigues parlá mes de aixó. En cuan lo chic
cumplixque onse añs marchará a la siudat a escomensá lo grado.
La
mare va suspirá, rendida. No va di res. Daniel, lo Mussol, se va
gitá y se va adormí fen 
conjetures
sobre qué volíe di sa mare en alló de que teníe lo ventre sec y
que se habíe quedat erma después del aborto.

Seguix al II.

Lo Camí, traduít per Ramón Guimerá Lorente, autó, Miguel Delibes, Molledo, Cantabria

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...