Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris peques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris peques. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de gener del 2021

Lo Camí, XXI.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

XXI.


En
torn a Daniel, lo Mussol, se fée la llum de un modo imperseptible.
Se borraben los estels del cuadrat de sel delimitat per lo marc de la
finestra y sobre lo fondo blanquinós del firmamén la punta del Pic
Rando escomensabe a verdejá. Al mateix tems, les merles, los
rossiñols, los verderols y los arrendajos inissiaben los seus
melodiosos conserts matinés entre la malea. Les coses adquiríen
pressisió; definíen, paulatinamen, los seus volumens, les seues
tonalidats y los seus contrastes. La vall despertabe al nou día en
una fruissió aromática y vegetal. Les aulós se intensificaben,
cobraben densidat y consistensia a la atmósfera sircundán, reposada
y cota. Entonses sen va doná cuenta Daniel, lo Mussol, de que no
habíe pegat l´ull en tota la nit. De que la menuda y próxima
historia de la vall se reconstruíe a la seua men en un sorprendén
lujo de detalls. Va mirá a través de la finestra y va posá los
ulls a la brava y aguda cresta del Pic Rando. Va sentí entonses que
la vitalidat de la vall penetrabe desordenada y íntegra y que ell
entregabe la seua vitalidat a la vall en un vehemen dessich de fusió,
de compenetrassió íntima y total. Se donaben un al atre en un
enfervorisat anhel de mutua protecsió, y Daniel, lo Mussol,
compreníe que dos coses no deuen separás may cuan han lograt fes la
una al modo y mida del atra. No obstán, lo convensimén de una
inmediata separassió lo dessassossegabe, alivián la fatiga de los
seus párpados. En dos hores, potsé menos, ell diríe adiós a la
vall, pujaríe a un tren y se escaparíe a la siudat lluñana pera
escomensá a progressá. Y sentíe que la seua marcha haguere de fes
ara, pressisamén ara que la vall se endolsíe en la suave melancolía
del otoño y que a Cuco, lo factó, acababen de uniformál en una
espléndida gorra roija. Los grans cambis poques vegades resulten
oportúns y consecuéns en lo nostre particulá estat de ánim.


A
Daniel, lo Mussol, li dolíe esta despedida com may u haguere
sospechat. Ell no teníe la culpa de sé un sentimental. Ni de que la
vall estiguere anugada an ell de aquella manera absorvén y dolorosa.
No li interessabe lo progrés. Lo progrés, en realidat, li fotíe un
pepino. Y, en cambi, li importaben los trens diminuts a la distansia
y les masades blanques y los prats y los panissals aparselats; y la
Badina del Inglés, y la grossa y enloquida corrén del Chorro; y lo
rogle de les birles; y los tañits de les campanes parroquials; y lo
gat de la Pesteta; y la agra auló de los moldes de formache; y la
formassió paussada y solemne y plástica de una boñiga; y lo racó
melancólic y salvache aon lo seu amic Germán, lo Tiñós, dormíe
lo somni etern; y lo chillit reiterat y monótono dels sapos daball
de les pedres a les nits humides; y les peques de la Uca-uca y los
moviméns lentos de sa mare a les faenes doméstiques; y la entrega
confiada y dóssil dels peixets del riu; y tantes y tantes atres
coses de la vall. Sin embargo, tot habíe de dixásu per lo progrés.
Ell no teníe encara autonomía ni capassidat de dessisió. Lo poder
de dessisió li arribe al home cuan ya no li fa falta pera res; cuan
ni un sol día pot dixá de guiá un carro o picá pedra si no vol
quedás sense minjá. ¿Pera qué valíe, entonses, la capassidat de
dessisió de un home, si pot sabés? La vida ere lo pijó tirano,
caudillo o dictadó conegut.
Cuan la vida l´agarre a un, li
sobre consevol poder de dessisió. En cambi, ell encara estabe en
condissións de dessidí, pero com sol teníe onse añs, ere son pare
qui dessidíe per nell. ¿Per qué, siñó, per qué lo món se
organisabe tan rematadamen mal?
Lo formaché, a pesá del estat
de ánim de Daniel, lo Mussol, se sentíe orgullós de la seua
dessisió y de pugué portála a bon terme. Lo que no podíen atres.
La vespra habíen recorregut juns lo poble, pare y fill, pera
despedís.


-
Lo chic sen va demá a la siudat. Ya té onse añs y es hora de que
escomenso lo grado.


Y
lo formaché se quedabe plantat, miránlo an ell, com dién: "¿Qué
diu lo estudián?".
Pero ell mirabe an terra entristit. No
ñabíe res a di. Només calíe obeí.


Pero
al poble tots se mostraben mol cordials y afectuosos, algúns massa y
tot, com si los 
aliviare
lo sabé que al cap de unes hores pedríen de vista a Daniel, lo
Mussol, pera mol tems. Casi tots li donaben clatelladetes y
expressaben, sense vergoña, les seues esperanses y bons dessichos:


-
A vore si tornes fet un home.


-
¡Be, mosso! Tú arribarás a ministre. Entonses li ficarem lo teu nom a un carré del poble. O a la plassa. Y tú vindrás a destapá
la lápida y después minjarem tots juns al ajuntamén. ¡Bona gatina
eixe día!


Y
Paco, lo ferré, li guiñabe un ull y lo seu pel roch despedíe un
viu sentelleo.


La
Pesteta gran va sé una de les que mes se van alegrá en la notissia
de la marcha de Daniel, lo Mussol.


-
Be te vindrá que te ficon una mica en sintura, fill. La verdat. Ya
saps que yo no ting pels a la llengua. A vore si a la siudat te
enseñen a respetá als animals y a no passejá les vergoñes per les
carreres del poble. Y a cantá lo "Pastora Divina" com Deu
mane. - va fé una paussa y va cridá -: ¡Quino! Daniel sen va a la
siudat y ve a despedís.


Y
va baixá Quino. Y a Daniel, lo Mussol, al vóreli de prop lo muñó,
se li revivíen coses passades y experimentabe una angustiosa y
sofocán presió al pit. Y a Quino, lo Manco, tamé li fée pena
pedre aquell amic y pera dissimulá la seua pena se pegabe copets a
la barbilla en lo muñó y sonreíe sense pará:


-
Be, chic... ¡Quí puguere fé lo mateix...! res... Lo dit. - En la
seua turbassió Quino, lo Manco, no advertíe que no habíe dit res
-. Que sigue pera lo teu be.


Y
después, Pancho, lo Sensedéu, se va picá en lo formaché perque
enviabe al seu fill a un internat de flares. Lo formaché no li va
doná peu pera desahogás:


-
Porto al chic pera que te digue adiós a tú y als teus. No ving a
discutí en tú sobre si té que estudiá en un retó o en un seglar.
Y Pancho sen va enriure y va soltá una palabrota y li va di a Daniel
que a vore si estudiabe pera meche y veníe al poble a sustituí a
don Ricardo, que ya estabe mol torpe y achacós. Después li va di al
formaché, pegánli 
una
manotada al muscle:


-
Chaic, cóm passe lo tems.


Y
lo formaché va di:


-
No som dingú.


Y
tamé lo Peó va está mol simpátic en ells y li va di a son pare
que Daniel teníe un gran 
futur
en los llibres si se dessidíe a estudiá en aplicassió y ahínco.
Va afegí que sen fixaren en ell.
Partín del no res habíe alcansat les mes altes cotes de la miseria.
Ell no ere dingú y a forsa de colses, puñs, y de servell habíe fet
una carrera y habíe triunfat. Y tan orgullós estabe de ell mateix,
que va escomensá a torse la boca de una manera espasmódica, y cuan
ya casi se mossegabe la negra patilla se van despedí dell y lo van
dixá a soles en los seus momos, lo seu orgull íntim y los seus
frenétics aspavéns.


Don
José, lo mossen, que ere un gran san, li va doná bons consells y li
va dessichá lo éxit mes gran. A la legua se advertíe que don José
sentíe pena de pédrel. Y Daniel, lo Mussol, va recordá lo seu
sermó del día de la Virgen. Don José, lo mossen, va di entonses
que cadaú teníe un camí marcat a la vida y que se podíe renegá
de eixe camí per ambissió y sensualidat y que un mendigo o pidolán
podíe sé mes ric que un millonari al seu palau, carregat de mármols
y criats.


Al
recordá aixó, Daniel, lo Mussol, va pensá que ell renegabe del seu
camí per la ambissió de son pare. Y va contindre un tremoló. Se va
entristí al pensá que a lo milló, cuan ell tornare, don José ya
no estaríe al confessonari ni podríe díli "gitanot",
sino a una hornacina de la parroquia, convertit en un san de corona y
peana. Pero, en eixe cas, lo seu cos se podriríe com lo de Germán,
lo Tiñós, al sementeriet dels dos sipresos prop de la iglesia. Y va
mirá a don José en insistensia, agobiat per la sensassió de que no
tornaríe a vórel parlá, acsioná, enfilá los seus ullets
pitañosos y aguts. Y, al passá per la finca del Indiano, va voldre
ficás trist al pensá en la Mica, que se casaríe un de aquells
díes, a la siudat. Pero no va sentí cap pena per no pugué vore a
la Mica, sino per la nessessidat de abandoná la vall sense que la
Mica lo veiguere y lo compadiguere y pensare que ere desgrassiat. Lo
Moñigo no habíe volgut despedís perque Roc baixaríe a la estassió
al matí. Lo abrassaríe y vigilaríe si ere un home. Moltes vegades
li habíe advertit lo Moñigo:


-
Al anáten no tens que plorá. Un home no té que plorá encara que
se li mórigue son pare entre horribles dolós. Daniel, lo Mussol,
recordabe en nostalgia la seua radera nit a la vall. Va pegá mija
volta al llit y va torná a mirá la cresta del Pic Rando relluín
per los primés rayos del Sol. Se li van moure les aletes del nas al
persibí un braf inténs de herba humida y de boñiga. De repén, se
va sobressaltá. Encara no se sentíe cap movimén a la vall y, sin
embargo, acababe de escoltá una veu humana. Va pará la orella. La
veu li va arribá, intensionadamen amortiguada:


-
¡Mussol!


Se
va eixecá del llit, exaltat, y se va assomá a la finestra que
donabe a la carretera.
Allí baix, al asfalt, en una lechera
vuida a la ma, estabe la Uca-uca. Li brillaben los ulls de una manera
extraña.


-
Mussol, ¿saps? vach a La Cullera a buscá lleit. No te podré di
adiós a la estassió.


Daniel,
lo Mussol, al escoltá la veu grave y dolsa de la chiqueta, va notá
que algo mol íntim se li esgarrabe a dins del pit. La chiqueta fée
pendulejá la lechera sense pará de mirál. Les seues trenes
brillaben al sol.


-
Adiós, Uca-uca - va di lo Mussol. Y la seua veu teníe una tremoló
inussitada.


-
Mussol, ¿Ten enrecordarás de mí?


Daniel
va apoyá los colses al alféizar y se va aguantá lo cap en les
mans. Li fée molta vergoña di alló, pero ere esta la seua radera
oportunidat.


-
Uca-uca...- va di, al final -. No li dixos a la Pesteta que te trague
les peques, ¿me sens? ¡No vull que te les trague! Y se va apartá
de la finestra a escape, perque sabíe que ploraríe y no volíe que
la Uca-uca lo veiguere plorá. Y cuan va escomensá a vestís lo va
invadí una sensassió mol viva y clara de que empreníe un camí
diferén del que lo siñó li habíe marcat. Y, al remat, va plorá.

(S'ha acabat.)

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...