Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris verdat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris verdat. Mostrar tots els missatges

dissabte, 15 de febrer del 2020

Amor, poesía, Juan Carlos Abella


Sabeu de que va la poesía de avui, com no, va de amor.


"AMOR"


Amor es llibertad, santa llibertat
Amor es pasió, gran pasió
Amor es ilusió, molta ilusió
Amor es igualdat, nesesaria igualdat



Amor es unió, rocosa unió
Amor es bondat, infinita bondat
Amor es verdat, tota la verdat
Amor es lo milló, de la vida lo milló


Amor es cansó, alegre cansó
Amor es patí, mai se pare de patí
Amor es eixí, les millós coses fa eixí
Amor es llisó, sempre se depren una llisó


Amor son moments, los millós moments
Amor es esperansa, bendita esperansa
Amor es templansa, molta templansa
Amor de valents, pera mol valents


Amor de aventura, cada día una aventura
Amor y eternidat, dure hasta la eternidat
Amor reforsat, cada día ix mes reforsat
Amor es ternura, la mes tendra ternura


Amor es llum, la mes clara llum
Amor es primavera, cada día una primavera
Amor es una frontera, defensiva frontera
Amor es costum, respete la milló costum


Amor es pau, nesesaria pau
Amor es tradisió, respetuosa tradisió
Amor es evolució, continua evolusió
Amor es chapurriau, viva lo chapurriau


Amor es parella, espesial parella
Amor productiu, cada día mes productiu
Amor es estiu, calen com lo estiu
Amor de dos, amor de ell y de ella.


dilluns, 7 de gener del 2019

UNA ROMIGUERA



Resulte que ya fá trenta añs
que va naise una romiguera
de abonos ni han ficat tans
pa que puncho com la primera





es la romiguera del catalá

que van creá per a dominamos

incordiánmos sense pará

encara no han pogut doblegámos



y es que natros tenim la raó

y aixó es algo que esta tan clá

cada dia u defensém en mes pasió

que res may mos podrá cambiá


a eixa romiguera la están regán

gen en mol oscurs interesos

la nostra tradisió están cambián

trenta añs que aguantém excesos


orgullosos de lo que fan no poden está

pos obliguen a cambiá a tota la gen

en lo mateix molde mos volen fabricá

tots iguals al seu pensamén


pero ara al mich de la romiguera

mols muixonets van ficá una llaó

y ha naixcut una bonica figuera

en un sol añ, ya s´ha fet la milló


eixa es la Figuera de la esperansa

regada per la nostra humildat

la fá forta la nostra pasiénsia

alimentada per la autentica verdat


en molta forsa se obri camí

entre mich del romigueral

es la gen que s´ha cansat de patí

la gen que u está passán mal


a la vora de la Figuera s´ha ajuntat

la forsa de un bon amelé

los dos bé s´han complementat

y al romigueral han debilitat


la flexibilidat de la figuera

es la milló virtut que té

guañará a eixa romiguera

jun en la duresa del amelé


es la unió de les persones

la que tallará a la romiguera

natros ne som mols mes

y tenim una unió verdadera


la nostra raó se acabará imposán

despullarém les seues mentires

mentres a natros no mos callarán

natros volem seguí sen lo que som.


diumenge, 23 de desembre del 2018

Anécdotes de un disapte, TENIU RAÓ

Anécdotes de un disapte, (15/12/2018): TENIU RAÓ.

Pulsera, chapurriau

Aquell día casi tot va se bo, va ñaure alguns entropessóns, pero eissos son normals cuan se camine, mai los tindrás si estás parat.

Se va arrimá chen de totes les edats y colós, hasta una chica sudamericana, que, sense esplicáli res, mos va dí que mos enteníe, que estáe en natres, li van doná una pulsera, ella va traure lo monedero, va pillá un billet de a diau euros y lo va ficá dins de la caissa dels donativos, li van advertí que eren mols dinés, segur que a ella li fáen falta, pero va ficá dintre lo billet y mos va di que segur que natres lo nessessitáem més que ella, y sen va aná en la seua pulsera.
Va vindre un chic de Batea, estáe casat en una dona de Maella, una dona valenta a on les ñague, perque ell me va contá, despues de discutí, bueno de parlá, lo assunto del Chapurriau un rato, que ni yo li convensería, ni ell me convenseríe a mi, perque estes charrades les teníe mols díes en la seua dona, veén la televisió, que mai se posaén de acuerdo, que dingú dels dos se rendíe, com habíem fet natres, cada u se quedáe en la seua opinió, y después sen anáen chuns al llit. 

Natres no vam arrivá a tan, pero vam acabá donánmos la má, ell sen va aná passechán al seu criet que anáe al carro y a mi se me engancháe al chaquetón, yo me vach quedá un poc pesarós. Yo sé lo que volém, sé los drets que tenim, pero no vach sé capás de félu entendre, no me vach sabé espresá o a lo milló sí y me va passá lo matéis que a la seua dona, no se pot convensí a qui creu está segur en les seues idees y encara que li parlos no te escolte, perque ell, igual que tú, creu que defén la verdat.

/ Luis, este bando de Pedro II, rey de Aragó, 1196, Osca (Huesca) tamé li sonaríe catalá a consevol. Lo ocsitá sone casi igual que lo catalá. /

bando de Pedro II, rey de Aragó, 1196


Molta chen, homens, chiquets, dones van está fen doctrina pa que la chen se arrimare a la taula, uns repartín fulles, uns atres parlán, convensín als passecháns y casi tots fen les dos coses: repartín fulles y parlán.

Crec que grássies a eisses persones y a lo ben fets que estáen los raonaméns de les fulles, esplicán la verdat en sensillés, pa que hu entenguere tot lo mon, molta chen se va arrimá a la taula y la machoría va firmá. Uns atres vehíns van pensá que no valíe la pena, piarde sinc minuts pa escoltá a una chen que “parláe com los catalans”, no mos van doná la oportunidat de podéls esplicá que no ere aissina.

Una més de les dones que trevalláen pa la taula, va sé ma chermana, cuan algú més dur li escomensáe a tocá la moral, mel passáe a mi, (me te en masa considerasió), pensáe que yo hu tindría més fássil, no se donáe cuenta que ella y los demés hu estáen fen como cualquiere de natres, milló dit, milló que natres.

A una de les persones a la que se va arrimá y li va repartí una fulla, li va escomensá a pregunta coses y com, al paréisse, no ne teníe prau en lo que li díe ella, me va cridá a mi.

Ere un filólogo que habíe estudiat filología hispana, a la Universidat de Saragossa. En tota educasió yo li vach comentá que segur que algúns dels seus maestres seríen cataláns / o no, ne 
ñan de aragonesosy li hauríen enseñat que la nostra llengua ere lo catalá. Ell va dí que sí, que estáe tot documentat y ell hu teníe mol clá.

Vam escomensá a raoná:

Ell que lo andalús que se parle a Andalusía, es castellá, encara que sigue diferén del que se parle a Valladolit, pero los dos son castellá.

Yo que lo fransés, italiá, portugués y castellá veníen del llatí y dingú dudáe que eren llengües diferentes, entonses yo mantenía que lo valensiá, mallorquí, catalá y chapurriau tamé teníen lo llemosí (langue d’oc) com a prinsipi, pero eren llengües diferentes.

Ell que se habíen fet estudis entre lo catalá y lo chapurriau y lo segundo ere un dialecte del primé.
/ Tamé sen han fet entre catalá valensiá y catalá mallorquí y curiosamen sol sels done publissidat als estudis que diuen que són dialectes del catalá, y no als atres, o als que u defenen, com RACV, lo rat penat, Ricart García Moya /

chapurriau, Mistral


Yo, ¿per qué no podíe sé al revés, que lo catalá fore derivat del nostre Chapurriau?

¿Per qué no fáen los estudis al revés?

Tenín en cuenta que lo Chapurriau actual, aragonés fa uns mil añs, ya se escribíe als fueros, entre ells al de Jaca (1063) / versión romance fueros Aragón Miguel Carabias Orgaz / y que después se va estendre a medida que creissíe lo Reinat d’Aragó, que eissa ere la llengua cuan Aragó se va chuní a Barselona y aissí van seguí parlánla los reys nostres.

Que probaren a analisá primé lo chapurriau, com prinsipi y después lo catalá com derivat.

Y de eissa manera vam está parlán uns sinc minuts.

Per un momén va paréisse que entráe en raó, y me va dí que sí que firmaríe, mos vam arrimá a la taula, vam demaná la solissitut, va escomensá a escriure, pero de repén, se hu va torná a pensá, va tachá lo seu nom, va pillá lo papé y sel va guardá a la mateissa borchaca a on se habíe posat la fulla que li habíe donat ma chermana y sen va aná. Bona nit, bon home.

Un entropessó mes, soc mol ruin yo donán arguméns.

Als dos o tres díes estáe ma chermana pa agarrá un autobús, cuan se li va arrimá un home y la va saluda y aissó que ma chermana anáe en gafes y diferén vestit que lo disapte, pues la va conéisse, li va preguntá: “cóm habíe acabat lo dissapte”. 

Ella lo va reconéisse y li va dí que mol be, que inclús a raderes hores en aglomerasió de chen, volén firma, pero ñabíe que tancá perque ere la hora en que se acabáe lo permís. Y entonses ell, sense que ella li traguere lo tema, pues es mol prudenta, li va soltá:

+ Desde que vach parlá en vustés, vach aná tot lo camí pensán en lo que me habíen dit, me va entrá la duda. Al arrivá a casa vach llichí les dos fulles (qué ben fetes estáen, Amics) y vach entrá a Internet y me vau convensí:

TENIU RAÓ, seguiu trevallán, luchán, lo catalá es masa acaparadó, sil dissen se fará en tot. Pero seguiu a daván, guañaréu, encara que tos costo, GUAÑAREU, no tos desaniméu mai.

Van seguí parlán de les coses del Chapurriau, ell va dí que estáe contratat al “Jerónimo Zurita” que donáe unes classes allí.


Anales de Aragón

Revista de Historia Jerónimo Zurita, 87 (2012) - Institución Fernando El Católico

Ma chermana, ensomián en aquelles dos palabres: “TENIU RAÓ”, no va caure en demanáli la tarjeta, ademés habíe arrivat a la seua parada y teníe que baissá del autobús.

Aquell dissapte va coinsidí en lo tems de la sembra y segur que més coses eissirán, no ña que desanimás, ña que tindre confiansa y seguín per eisse camí que han emprés, en mol sentit, los Amics del Chapurriau.

Vau sembrá y ñabíe saó, a esperá la cullida.

FIN

diumenge, 18 de novembre del 2018

AIGUA, Juan Carlos Abella


AIGUA





Juan Carlos Abella





//





Aigua que cau del sel
aigua que cau en moderasió
aigua que baixe de dal
aigua que es una bendisió



aigua que bañe lo prat
aigua que bañe la montaña
aigua de vida, es bona verdat
aigua que ompli lo Matarraña


aigua del coló de la alegría
aigua que ressibím en passió
aigua que disfrutém en algarabía *
aigua que mos done frescó


aigua que ompli lo pou  / plou poc pero plou prou per a omplí lo pou
aigua que mou lo molí
aigua que es vida del Chapurriau
aigua que alegre lo matí


aigua que cambie lo soroll
aigua que es vida pera lo caragol
aigua que refresque lo fonoll
aigua que rente aquell farol


aigua que no mos dixe sembrá
aigua que fará creixe lo sembrat
aigua que mos permitirá cosechá
aigua que mos donará lo milló blat


aigua que fará a la espiga dorada
aigua que pintará de roch la sirera
aigua que fará a la oliva ben madurada
aigua que omplirá de flos la verda perera


aigua fresca com lo gel
aigua calenta com la passió
aigua dolsa com la mel
aigua plena de coló


aigua que natros bebém
aigua que tots nessessitém
aigua en la que tots mos bañém
aigua de la que tots mos enamorém.





// * algarabía, alegría, algarada, alifara, algassara, sarabastall, jaleo, bulla, galimatías, lío, guirigay, enredo, jaleo, follón, tiberi, confussió, revolta, motín, trifulca, tumulto, abalot, juerga, jolgorio, julibéu





sembrá - sembro, sembres, sembre, sembrém o sembrám, sembréu o sembráu, sémbren - sembraría - si yo sembrára - sembraré





Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...