Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de desembre del 2020

Los sans inosséns, llibre sexto. Lo crimen.

Llibre sexto.


Lo
crimen.



Don Pedro, lo Périt,
se va presentá a casa de Paco, lo Baixet, dudán, insegú, pero en
estudiada prossopopeya, encara que la comisura de la boca estirabe la
galta cap a la orella dreta, demostrán la seua inestabilidat, aixina
que no vas vore eixí a la siñora, a doña Purita, dic, Régula y la
Régula, ae, no siñó, don Pedro, per la tanca no va eixí, ya lay
dic, anit no vam escorre la tanca mes que pera que passare lo coche
del siñoret Iván, y don Pedro, lo Périt, ¿estás segura de lo que
dius, Régula? y la Régula, ae, com que a estos ulls sels ha de
minjá la terra, don Pedro, y, al seu costat, Paco, lo Baixet, apoyat
a dos gallates de sabina, corroborabe les paraules de la Régula y
Azarías sonreíe bobamen en la gralleta damún del muscle, y, en
vista de que no traíe res en cla, don Pedro, lo Périt, va desistí,
se va separá del grupet y se va alluñá corralada abán, cap a la
Casa Gran, lo cap caigut, replegats los muscles, tocanse les
burchaques del tabardo com si, en ves de la dona, haguere perdut la
cartera, y, cuan va desapareixe de la seua vista, la Nieves va eixí
a la porta en la Charito als brassos y va di de sopetón, pare, doña
Purita estáe anit abrassánse y morrejánse al sopadó en lo siñoret
Iván, ¡mare quíns morreos! Va baixá lo cap com excusánse y Paco,
lo Baixet, va adelantá les gayates y, apoyánse en elles, se va
arrimá a la Nieves, tú calla la boca, chiqueta, alarmat, ¿sap algú
que los vas vore juns? y la Nieves, ¿quí u ha de sabé? eren ya mes
de les dotse y a la Casa Gran no quedabe dingú, y a Paco, lo Baixet,
la inquietut se li desbordabe per los ulls, per los sensitius forats
del seu nas chato, va baixá encara mes la veu, de aixó ni una
paraula, ¿sens?, en estos assuntos dels señoritos, tú, sentí,
vore y callá, pero no habíen acabat la conversa, cuan va torná don
Pedro, lo Périt, la jaquetota desabotonada, sense corbata, blang,
les grans mans peludes caigudes a lo llarg del cos y en la mandíbula
inferior o barra de baix com desarticulada, dessididamen doña Purita
no está a la Casa, va di, después de dudá una mica, no está a cap
puesto doña Purita, donon raó al personal del cortijo, a lo milló
han raptat a doña Purita y estam aquí, crusats de brassos, perdén
lo tems, pero ell no estabe crusat de brassos, sino que se fregabe
una ma en l´atra y mirabe cap an ells en un ulls enloquits y Paco,
lo Baixet, va aná donán raóns, casa per casa, al voltán de la
corralada, y una vegada que tots van está ajuntats, don Pedro, lo
Périt, se va encaramá al abeuradó y los va comunicá la
desaparissió de doña Purita, se va quedá a la Casa Gran dirigín
lo servissi cuan yo me vach gitá, después no la hay tornat a vore,
¿algú de vatros ha vist a doña Purita passada la mija nit? y los
hómens se miraben entre ells, en expresió indescifrable, y algún
montabe lo labio de baix damún del de dal pera fé mes ostensible la
seua ignoránsia, o negaben categóricamen en lo cap, y Paco, lo
Baixet, mirabe fito fito a la Nieves, pero la Nieves se dixabe mirá
y gronsabe acompassadamen a la Charito, sense di que sí ni que no,
impassible, pero, de pronte, don Pedro, lo Périt, se va encará en
ella y la Nieves se va ficá tota roija, sobressaltada, chiqueta, va
di, tú estabes a la Casa Gran cuan mos vam retirá y doña Purita
estáe per allí, trasteján, ¿es que no la vas vore después?, y la
Nieves, com estamordida, negabe, acompassabe en lo cap lo gronsá
dels seus brassos acunán a la chiqueta Menuda, y, dabán de la seua
negativa, don Pedro, lo Périt, va torná a paupás repetidamen,
desoladamen, les grans burchaques de la seua jaquetota y a moure
nerviosamen la comisura dreta de la boca, mossegánse la galta per
dins, está be, va di, podéu anáton, se va girá cap a la Régula,
tú, Régula, aguarda un momén, y, al quedá ma a ma en la Régula,
lo home se va desarmá que doña Purita ha tingut que eixí en ell,
en lo siñoret Iván, dic, Régula, simplemen pera gastám una mala
broma, no te pensos datra cosa, que aixó no, pero per forsa ha
tingut que eixí per la tanca, no cap datra explicassió, y la
Régula, ae, pos en lo siñoret Iván ben segú que no hi anabe, don
Pedro, que lo siñoret Iván anabe sol, y sol me va di, Régula,
cúidam an este home, per lo Paco, ¿sap?, que, abáns de final de
mes hay de torná per al colom y me fa falta, aixó me va di, y yo li
vach escorre la tanca y ell va marchá, pero don Pedro, lo Périt, se
impassientabe, lo siñoret Iván portabe lo Mercedes, ¿no es sert
Régula? y a la Régula se li va aplaní la mirada, ae, don Pedro, ya
sap que yo de aixó no ne enteng, lo coche blau portabe, ¿li val? lo
Mercedes, va ratificá don Pedro, y va fé uns momos en cadena tan
rápits y pronunsiats que la Régula va pensá que may mes se li
tornaríe a ficá dreta la cara, una cosa, Régula, ¿ten vas fixá...
ten vas acatá si al assiento de detrás portabe, per casualidat, lo
siñoret Iván la gabardina, alguna roba, o la maleta? y la Régula,
ae, no vach repará en aixó, don Pedro, si vol que li diga la
verdat, y don Pedro va tratá de sonriure pera restáli importánsia
al assunto, pero li va eixí una carota gelada y en eixe gesto de
doló de estómec als labios, se va incliná confidensialmen damún
del oít de la Régula y va puntualisá, Régula, pénsatu dos
vegades antes de contestá, ¿no aniríe... no aniríe doña Purita
dins del coche, gitada, fico per cas, al assiento de detrás, tapada
en un abrigo o datra roba consevol?, enténme, yo no es que
desconfía, tú ya me compréns, sino que potsé anabe de broma y sen
ha anat a Madrid pera fém patí, y la Régula, a la que la mirada se
li afilabe per moméns, va insistí en la seua negativa, ae, yo sol
vach vore al siñoret Iván, don Pedro, que lo siñoret Iván, cuan
yo me vach arrimá, me va di, Régula, cuídam an eixe home, per lo
Paco, ¿sap?... ya, ya, ya... va interrompre don Pedro, coléric,
eixe cuento ya me l´has contat, Régula, y bruscamen va pegá mija
volta y se va alluñá, y, a partí de eixe momén, sel va vore per
lo cortijo vagán de un puesto a un atre, sense meta determinada, la
barbilla al pit, la esquena belcada, los muscles arrupits, com si
vullguere fés invissible, batén, de cuan en cuan, en les palmes de
les mans les burchaques de la jaquetota, desalentat, y aixina va
passá una semana, y lo dissabte siguién, cuan va soná dabán de la
tanca del cortijo lo claxon del Mercedes, don Pedro, lo Périt, se va
ficá tremolós y se aguantabe una ma en l´atra pera que no se li
notare, pero va acudí a escape a la porta y, mentres la Régula
escorríe la tanca, ell, don Pedro, tratabe de serenás y una vegada
que lo coche se va ficá en marcha y se va desllisá suaumen hasta
les eretes de geranios, tots van pugué comprobá que lo siñoret
Iván veníe sol, en la seua cazadora de ante plena de cremalleres, y
lo seu foulard al coll y la visera de pana fina sombrejánli lo ull
dret, y, mes aball, resaltán damún de la pell dorada, la seua ampla
sonrissa blanquíssima y don Pedro, lo Périt, no va pugué contindre
la seua ansiedat y allí mateix, al pati, dabán de la Régula y
Paco, lo Baixet, que habíe eixit hasta la porta, li va preguntá,
una cosa, Iván, ¿no vas vore per casualidat a la Purita la atra nit
después del sopá? No sé qué ha pogut passáli, al cortijo no hi
está y... y, tal com parlabe, la sonrissa del siñoret Iván se fée
mes ampla y la seua dentadura relluíe y, en estudiada frivolidat va
pegá un cop a la gorra en un dit y ésta se va eixecá dixán al
descubert lo fron y lo naiximén del seu pel negríssim y no me
digues que has perdut a la teua dona, Pedro, estaríe bo aixó, ¿no
habreu reñit com de costum y sen ha anat a casa de sa mare esperán
lo teu san advenimén?, y don Pedro movíe amún y aball los seus
muscles ossuts, que en una semana habíe perdut este home lo que
atres en vin añs, virgen, que teníe les galtes estirades y blaves
de tan pálides y fée constáns aspavéns en la boca y, finalmen, va
reconeixe, reñí, sí que reñim, Iván, les coses com son, com
tantes nits, pero dísme, ¿per aón va eixí del cortijo esta dona,
si la Régula jure y perjure que no va escorre la tanca mes que pera
tú, eh?, féste cuenta que de habé escapat a campo través, per los
carrascals, los mastíns la hagueren destrossat, tú saps cóm se les
gasten eixos gossots, Iván, que son pijós que les fieres, y lo
siñoret Iván se enroscabe un mechó de pel al seu índice dret y
pareixíe reflexioná y, al cap de un rato, va di, si habíeu reñit,
ella va pugué embutís al maletero del meu coche, Pedro, o al forat
del assiento de detrás, lo Mercedes es mol capás, ¿compréns?,
embutís a consevol raconet, dic, Pedro, sense que yo men enterara y
después apeás a Cordovilla, o al Fresno, aon vach repostá
gasolina, o, si me apures, al mateix Madrid, ¿no?, yo soc mol
despistat, ni men haguera donat cuenta... y los ulls de don Pedro, lo
Périt, se anaben omplín de llum y de llágrimes, claro, Iván,
naturalmen que va pugué sé aixina, va di, y lo siñoret Iván se va
ajustá la visera, va torná a mostrá la seua generosa sonrissa y li
va pegá un amistós copet al muscle a don Pedro, lo Périt, a través
de la ventanilla, datra cosa no te pensos, Pedro, que eres mol
afissionat al melodrama, la Purita te vol, tú u saps, y ademés, va
riure, lo teu fron está llis com la palma de la ma, pots dormí
tranquil, y va torná a riure, inclinat damún del parabrises, va
ficá lo coche en marcha y se va dirigí a la Casa Gran, pero, antes
de la hora de sopá, tornáe a está a casa de Paco, lo Baixet, ¿cóm
va eixa cama, Paco? que abáns en lo dichós sofoco de don Pedro, ni
te hay preguntat, y Paco, lo Baixet, ya veu, siñoret Iván, poquet a
poc, y lo siñoret Iván se va acachá, lo va mirá fíxamen als ulls
y li va di pera retál, a que no tens collóns, Paco, de eixí demá
en lo reclam, y Paco, lo Baixet, va escrutá la cara del siñoret
Iván, tratán de adiviná si parlabe en serio o bromejabe, pero
dabán de la impossibilidat de resóldreu, va preguntá, ¿u diu en
serio o en broma, siñoret Iván? y lo siñoret Iván va crusá lo
dit gros damún del índice, lo va besá, y va ficá cara de
sircunstánsies, parlo en serio, Paco, te u juro, tú me coneixes y
saps que en estes coses de la cassera yo no fach bromes y en lo teu
chic lo Quirce, no me agrade, vaiga, te hay de sé franco, Paco,
que pareix que li estigue fen a un un favor, ¿compréns? y no es
aixó, Paco, tú me coneixes, que de no está a gust al monte
preferixgo quedám a casa, pero Paco, lo Baixet, va siñalá en un
dit la garra escayolada, pero, siñoret Iván, ¿aón vol que vaiga
en este engorro de alchés? y lo siñoret Iván va baixá lo cap,
verdaderamen, va admití, pero, después de uns segóns de cavilá,
va eixecá los ulls de golpe, ¿y qué me dius de ton cuñat, Paco,
eixe retrasad, lo de la gralla? tú me vas di una vegada que en lo
reclam podíe valé, y Paco, lo Baixet, va tombá lo cap, lo Azarías
es inossén, pero probo, miro, per probá no se perd res, va girá
los ulls cap a la fila de casetes molineres, totes bessones, en lo
emparrat damún de cada una de les portes, y va cridá, ¡Azarías!
y, al cap de un rato, se va personá lo Azarías, los pantalóns
caiguts, la sonrissa babeján, mastegán lo no res, Azarías, va di
Paco, lo Baixet, lo siñoret Iván te vol portá demá al monte en lo
reclam... ¿en la milana?, va di Azarías, transfigurat, y Paco, lo
Baixet, aguarda, Azarías, no se trate de la milana ara, sino del
reclam, dels coloms segos, ¿enténs?, ña que amarráls a lo mes alt
de una carrasca, móurels en un cordell y aguardá... lo Azarías
assentíe, ¿com a la Jara, en lo siñoret? va preguntá, lo mateix
que a la Jara, Azarías, va contestá Paco, lo Baixet, y, al día
siguién, a les sat del matí, ya estabe lo siñoret Iván a la porta
en lo Land Rover marrón, ¡Azarías!, ¡siñoret! se movíen
silensiosamen a la penumbra, com a sombres, que sol se escoltáe lo
humit castañejá de les genives pelades del Azarías, mentres a la
línia mes fonda de la serra apuntabe ya la aurora, fíca ahí detrás
los aparells y la gábia en los coloms, ¿portes la maroma pera
escalá?, ¿pujarás descals als abres? ¿no te nafrarás los peus
pero lo Azarías ateníe los preparatius sense escoltál y, abáns de
arrancá, sense demaná permís al siñoret Iván, se va arrimá al
cobertís, va pendre lo pot de prenso compost, va eixí a la
corralada, va alsá lo cap, va entreobrí los labios y 
¡quiá! va reclamá en
la veu afelpada, acusadamen nassal, y, desde la punta de la veleta,
la gralleta va contestá a la seua cridada, ¡quiá! y lo muixó va
mirá cap a aball, cap a les sombres que se movíen al voltán del
coche, y encara que la corralada estabe entre dos llums, se va
incliná cap a abán y se va llansá al buit, describín sírculs y,
finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías, entreobrín
les ales pera equilibrás y, después, va saltá al antebrás y va
obrí lo pic, y lo Azarías, en la ma esquerra, li anabe embutín
pelles de prenso humit, mentres babejabe y musitabe en ternura,
milana bonica, milana bonica, y lo siñoret Iván, es collonut, minje
mes del que val lo muixó eixe, ¿es que encara no sap minjá sol? y
lo Azarías sonreíe malissiosamen mostrán les genives, ¿qué hi
farem si no ne sap? y una vegada que se va fartá, com lo siñoret
Iván se va arrimá, la gralleta va arrancá a volá y, al topá en
la portalada de la capella, va pujá airosamen, la va sobrevolá y se
va posá al alero, mirán cap a aball, y, entonses, lo Azarías li
va sonriure y va fé un gesto de despedida en la ma y, ya dins del
coche, va repetí lo gesto per la finestra de detrás, mentres lo
siñoret Iván enfilabe lo camí de la serra y pujabe cap al
carrascal del Moro y, una vegada allí, se van apeá, lo Azarías se
va pixá les mans al amparo de un carrascot y, al acabá, va pujá a
pols a la carrasca mes grossa, engarfián les mans a un simal y
passán les cames flexionades per la forcacha entre dos ramals, com
si fore un mono, y lo siñoret Iván, ¿pera qué tens la maroma,
Azarías? y lo Azarías, ¿quína falta fa, siñoret? me allargue lo
chisme eixe, y lo siñoret Iván va alsá lo balansí en lo reclam
sego amarrat y li va preguntá, ¿cuáns añs tens tú, Azarías? y
lo Azarías, allá dal, en lo balansí a la ma esquerra, paupán lo
ven, un añ mes que lo siñoret, va contestá, y lo siñoret Iván,
tot parat, ¿de quín siñoret me estás parlán, Azarías? y lo
Azarías, mentres lligabe lo balansí, del siñoret, y lo siñoret
Iván, ¿lo de la Jara?, y lo Azarías, assentat al simal, apoyat al
trong, sonreíe bobamen al blau sense contestá, mentres lo siñoret
Iván arreplegabe unes rames seques pera fé lo parapeto, daball de
la carrasca, y, una vegada fet, va mirá lo sel, cap al sur un sel
blau tenue, levemen entaragañat per la calima, y va arronsá lo
fron, no se veu ni rastre de vida, ¿no estarem passats de fecha?
pero lo Azarías anáe enredán en lo balansí, un-dos, un-dos,
un-dos, com si fore un juguet, y lo reclam sego, lligat al eje,
aletejabe frenéticamen pera no caure, y lo Azarías sonreíe en les
genives rosades y lo siñoret Iván, para quieto, Azarías, no mel
marejos, mentres no ñaguen muixóns a dal es bobería reclamá, pero
lo Azarías continuabe estirán, un-dos, un-dos, un-dos, a vore, per
pura chiquería, per enredá, y lo siñoret Iván, entre que no se
veíe cap muixó al sel y se barruntabe un matí de porra, se li
anabe agreján lo carácter, ¡quieto hay dit, Azarías, collóns!
¿es que no me sens? y, per este arrebato, lo Azarías se va acobardá
y se va quedá parat, aculat al camal, sonrién als ángels, en la
seua sonrissa desdentegada, com un chiquet que mame, hasta que,
passats uns minuts, van apareixe sing surites, com sing puns negres
al blau fluixet del firmamén y lo siñoret Iván, dins del parapeto,
va prepará la escopeta y va musitá en mija boca, ahí venen, templa
ara, Azarías, y lo Azarías va agarrá lo cap del cordell y va
templá, aixina, fóli, fóli, pero les surites van ignorá lo
reclam, van torse a la dreta y se van pedre al horizonte tal com
habíen passat, pero, un cuart de hora después, va assomá al
suroeste un bando mes atapit y la essena se va repetí, los coloms no
van caure al reclam y van doblá cap als carrascals del Alcorque, en
la consiguién desesperassió del siñoret Iván, no lo volen, ¡les
filles de la gran puta!, tira pera aball, Azarías, anémon al
Alisón, les poques que ñan pareix que se tiren avui cap allí, y lo
Azarías va baixá en lo balansí a costes, van agarrá lo Land
Rover, y, bordeján roquissals, se van atansá cap al Alisón, y una
vegada al
mogote, lo Azarías se va oriná a les mans, va pujá
a escape a un alcornoque tremendo, va amarrá lo reclam y a esperá,
pero tampoc pareixíe que allí ñaguere movimén, encara que ere
pronte pera determináu, pero lo siñoret Iván en seguida perdíe la
passiénsia, aball, Azarías, aixó pareix un sementeri o fossá, no
me agrade, ¿saps?, la cosa se está ficán fea, y van torná a
cambiá de puesto, pero los coloms, mol poquets y desperdigolats, se
mostraben furos, no doblaben al engañ y ya, a mich matí, lo siñoret
Iván, aburrit de tanta espera inútil, va escomensá a dispará a
dreta y a zurda, als muixóns negres, als pardals, a les cagarneres,
a les garses, que pareixíe lloco, y entre tiro y tiro, cridáe com
un grillat, ¡si les raboses estes diuen que no, es que no! y cuan se
va cansá de fé barrabassades y de di incoherensies, va torná al
abre y li va di al Azarías, desarma lo balansí y baixa, Azarías,
este matí no ña res a fé, vorem si a la tarde cambie la sort, y lo
Azarías va arreplegá los bártuls y va baixá y, conforme
franquejaben la falda de la solana, camí del Land Rover, va apareixe
mol alt, per damún dels seus caps, un bando carregat de gralletes y
lo Azarías va alsá los ulls, va fé visera en la ma, va sonriure,
va mascullá unes paraules ininteligibles, y, finalmen, va doná un
copet al antebrás del siñoret Iván, atento, va di, y lo siñoret
Iván, malhumorat ¿qué es lo que vols que mira, carnús? y lo
Azarías, babejabe y siñalabe a lo alt, cap als quiás de les
gralletes, dolsificats per la distánsia, dels muixóns, moltes
milanes, ¿no les veu? y, sense aguardá resposta, va alsá al sel la
seua cara transfigurada y va cridá fén bocina en les mans, ¡quiá!
y, de repén, dabán del assombro del siñoret Iván, una gralleta se
va desgallá del enorme bando y va picá a plom, damún dells, en vol
tan vertiginós y tentadó, que lo siñoret Iván se va armá, va
aculatá la escopeta y va agarrá los puns, de dal aball com ere lo
prossedén, y al Azarías al vórel se li va deformá la sonrissa, se
li va crispá la cara, lo pánic va assomá als seus ulls y va bramá
fora de sí, ¡no tiro, siñoret, es la milana! pero lo siñoret Iván
notabe a la galta dreta la dura carissia de la culata, y notabe,
agullonánli, la represió del martí y notabe, estimulánlo, la
dificultat del tiro de dal abaix, en vertical y, encara que va sentí
claramen la veu implorán del Azarías, ¡siñoret, per los seus
morts, no tiro! no va pugué aguantás, va apuntá al muixó en lo
pun de mira, lo va adelantá y va apretá lo gatillo y simultáneamen
a la detonassió, la gralleta va dixá al aire una estela de plomes
negres y blaves, va plegá les potes sobre sí mateixa, va doblegá
lo cap, se va fé una piloteta, y se va desplomá, donán volteretes,
y, antes de arribá a enterra, ya corríe lo Azarías solana aball,
los ulls desorbitats, regateján entre les jares y archilagues, la
gábia dels coloms segos bambolejánse en soroll al seu costat,
chillán, ¡es la milana, me ha matat a la milana! y lo siñoret Iván
detrás dell, a llargues galarchades o sancades, la escopeta uberta,
fumeján, sen enríe per an ell, sirá imbéssil, lo pobre, y,
después puján lo to de veu, ¡no te preocupos, Azarías, yo ten
regalaré un atra! 
pero lo Azarías,
assentat a la vora de una bocha, aguantabe la gralleta agonisán
entre les seues manotes, la sang calenta y espessa escorrénse entre
los ditots, sentín, al fondo de aquell cosset chafat, los radés
batecs del seu cor, y, inclinat damún dell, gañoláe mansamen,
milana bonica, milana bonica, y, lo siñoret Iván, al seu costat,
tens que perdonám, Azarías, no hay pogut aguantám ¡te u juro!,
estaba cremat per la abstinénsia de este matí, comprénu, pero lo
Azarías no lo escoltáe, va estretí encara mes la aumosta de les
seues mans damún de la gralleta que se moríe, com si intentare
retindre la seua caló, y va alsá cap al siñoret Iván una mirada
buida ¡se ha mort! ¡la milana se ha mort, siñoret! va di, y de
esta guisa, en la gralleta entre les mans se va apeá minuts después
a la corralada y va eixí Paco, lo Baixet, apoyat a les seues
gayates, y lo siñoret Iván, a vore si assertes a consolá a ton
cuñat, Paco, li hay matat lo muixó negre y está fet un ploradols,
sen enríe, y a rengló seguit, tratabe de justificás. Tú, Paco,
que me coneixes, saps lo que es un matí de espera sense vore cap
muixó, ¿no? bueno, pos aixó, sing hores de plantón, y, en éstes,
eixa gralla pique de dal abaix, ¿ten dones cuenta?, ¿quí es lo
guapo que aguante lo dit en estes sircunstánsies, Paco? explícalay
a ton cuñat y que no se disgusto, collóns, que no sigue maricón,
que yo li regalaré un atra gralleta, de carroña de eixa ne sobre al
cortijo, y Paco, lo Baixet, mirabe, alternativamen, al siñoret Iván
y al Azarías, aquell en los dits grossos o pulgars a les axiles del
chaleco-canana, sonrién en la seua sonrissa lluminosa, éste, plegat
an ell mateix, abrigán encara al muixó mort en les seues mans
achatades, hasta que lo siñoret Iván va torná a pujá al Land
Rover, lo va ficá en marcha y va di desde la ventanilla, no te u
prengues aixina, Azarías, carroña de eixa ne sobre, a les cuatre
tornaré a per tú, a vore si pinte milló a la tarde, pero al
Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes, milana bonica,
milana bonica, repetíe, mentres lo muixó se li anabe quedán sec
entre los dits y, cuan va notá que alló ya no ere un cos sino un
objecte inanimat, lo Azarías se va eixecá del pedrís y se va
arrimá al caixonet bressol de la chiqueta Menuda y, en eixe momén,
la Charito va soltá un dels seus gemecs y lo Azarías li va di a la
Régula, fregánse mecánicamen lo nas en la mánega, ¿sens, Régula?
la chiqueta Menuda plore perque lo siñoret me ha matat la milana,
pero, a la tarde, cuan lo siñoret Iván va passá a replegál, lo
Azarías pareixíe un atre, mes sansé, que ni moquejabe ni res, y va
carregá la gábia en los coloms segos, una destral, lo balansí y
una maroma lo doble de grossa que la del matí a la trassera del Land
Rover, tranquil, com si res haguere passat, que lo siñoret Iván,
sen enríe, ¿no sirá eixa maroma pera moure lo balansí, verdat
Azarías? Y lo Azarías, pera pujá a la atalaya es, y lo siñoret
Iván, anem, a vore si vol cambiá la sort y va ficé lo coche en
marcha, les rodes per les roderes fondes, y va asselerá mentres
chuláe alegremen, lo Ceferino assegure per los seus morts que a la
fita de lo del Pollo se movíen abansahir uns bandos sense forma,
pero lo Azarías pareixíe encantat, la mirada perduda mes allá del
parabrises, les chates mans inmóvils damún de la bragueta sense cap
botó y lo siñoret Iván, en vista de la seua passividat, va
escomensá a chulá una tonadeta mes viva, pero aixina que se van
apeá y va vore lo bando, se va ficá com a loco, de pressa, Azarías,
collóns, ¿es que no les veus? ña allí una junta de mes de tres
mil surites, ¡la mare que les va parí!, ¿no veus cóm negreje lo
sel damún del carrascal? y portáe atropelladamen les escopetes, y
lo morral dels cartuchos, y se señíe a la sintura les bosses de
cuero, a escape, Azarías, collóns, repetíe, pero lo Azarías
tranquil, va apilá los trastes a la vora del Land Rover, va dixá la
gábia dels coloms segos al peu del abre y va pujá trong amún, en
la destraleta y la maroma a la sintura, y una vegada al primé camal,
se va incliná cap a aball, cap al siñoret Iván, ¿me allargue la
gábia, siñoret? y lo siñoret Iván va alsá lo bras, en la gábia
dels coloms a la ma, y, simultáneamen, va eixecá lo cap y, al féu,
lo Azarías li va tirá al coll la maroma en un nugo corredís, a
manera de corbata, y va estirá, ajustánla, y lo siñoret Iván,
pera evitá soltá la gábia y fé mal als coloms, va tratá de
soltás de la corda en la ma esquerra, perque encara no compreníe,
¿pero qué dimonis preténs, Azarías? ¿es que no has vist lo núgol
de surites damún dels carrascals del Pollo, tros de maricón? y
aixina que lo Azarías va passá la punta de la maroma per lo simal
de damún del seu cap y va estirá dell en tota la seua gran forsa,
gruñín y babeján, lo siñoret Iván va pedre peu, se va sentí de
repén alsat, va soltá la gábia dels coloms y ¡Deu!... estás
loco... tú, va di en veu ronca, entretallada, que casi no sel va
sentí, y en cambi, va sé claramen perseptible lo aspre estertó que
va seguí com un allargat ronquit y, casi inmediatamen, lo siñoret
Iván va traure la llengua, una llengua llarga, grossa y morada, pero
Azarías ni lo mirabe, sol aguantáe la corda, y la va lligá ara al
simal aon estáe assentat, y se va fregá una ma en l´atra y los
seus labios van formá una bobalicona sonrissa, pero encara lo
siñoret Iván, o les cames del siñoret Iván, van experimentá unes
convulsións rares, uns espasmos electrisats, com si se arrancaren a
ballá per la seua cuenta y lo seu cos va pendulejá un rato al buit
hasta que, al final, va quedá inmóvil, la barbilla contra lo pit,
los ulls fora de les cassoletes, los brassos desmayats a lo llarg del
cos, mentres Azarías, a dal, mastegáe saliveta y sen enríe bobamen
mirán al sel, al no res, milana bonica, milana bonica, repetíe
mecánicamen, y, an aquell momén, una atapida bandada de surites va
batre l´aire rasán la copa de la carrasca a la que se
amagabe.

FIN.


dimecres, 23 de desembre del 2020

Aida, Tarragona, catanazi, Abacus Cooperativa

@aida_tarrago la catanazi.

Ostres, sincerament em xoca que en un lloc com Abacus Cooperativa la caixera se´m dirigeixi en castellà d'entrada, tinguem tota la conversa en català i un cop pagat em torni a dir: tome su tiquet, muchas gracias. Abacus, saps?
No ho sé, com a socis de fa > 40 anys, m´entristeix...

Está mol ben conservada esta catanazi de Terragona per a sé sóssia de Abacus Cooperativa (1968), a no sé que son yayo, yaya, pare o mare ya sigueren sóssios cuan se va fundá.    


Ostres, sincerament em xoca que en un lloc com Abacus Cooperativa la caixera se´m dirifeixi en castellà d´entrada, tinguem tota la conversa en català i un cop pagat em torni a dir: tome su tiquet, muchas gracias. Abacus, saps? No ho sé, com a socis de fa > 40 anys, m´entristeix...
 @AbacusCoop los llepaculs dels catanazis.

Hola, A
ïda,. Ens sap greu la situació que ens descrius. Ja saps que pel nostre compromís amb el país, la cultura i l´educació la nostra llengua de comunicació primària és el català. Series tan amable  d´indicar-nos a quina botiga ha estat, si us plau? (Típic de la GESTAPO cataNAZI)


dimarts, 1 de setembre del 2020

Pruebas contra mentira valenciano catalán misma lengua

Juan García Sentandreu



TODAS LAS PRUEBAS CONTRA LA MENTIRA DE QUE VALENCIANO Y CATALÁN SON LA MISMA LENGUA


TOTES LES PROVES CONTRA LA MENTIRA DE QUE EL VALENCIÀ I CATALÀ SON LA MATEIXA LLENGUA

Assó de aquí baix es la franja, la del meu cul:

Enllaços dels articuls: 
Enlaces de los artículos: 

VERSIÓN EN CASTELLANO

1.-PRUEBA DE QUE TRES SIGLOS ANTES DE QUE LLEGARA JAIME I YA HABLÁBAMOS EL "ROMANÇ VALENCIÁ".

2.- PRUEBA DE QUE EN 1238 NO EXISTÍA NI CATALUÑA NI EL CATALÁN. BARCELONA ERA PARTE DE UN CONDADO FRANCÉS.

2 bis.-  PRUEBA DE QUE VALENCIA, ARAGÓN Y MALLORCA ERAN REINOS CON LENGUA PROPIA Y EN LOS CONDADOS FRANCESES DE CATALUÑA SE HABLABA AÚN EL "LLEMOSÍ". 

3.- PRUEBA DE QUE TODOS LOS ESCRITORES CLÁSICOS LLAMARON "VALENCIANO" Y NUNCA CATALÁN A NUESTRA LENGUA.

4.-PRUEBA DE LA MENTIRA DE LA REPOBLACIÓN.  NUNCA UN 3% DE SOLDADOS FRANCESES PODRÍAN IMPONER UNA LENGUA -LA LLEMOSINA- SOBRE UNA CULTURA MÁS RICA , LA VALENCIANA.  

5.- PRUEBA DE QUE LOS LITERATOS CLÁSICOS, LA ROMANÍSTICA Y LA UNIVERSIDAD NO DENOMINAN "CATALÁN" A LA LENGUA VALENCIANA.  

6.- PRUEBA DE QUE JAIME PRIMERO ORDENÓ EDITAR LOS FUEROS EN LA LENGUA PLANA VALENCIANA PARA CONOCIMIENTO DEL PUEBLO.  

7.- PRUEBA DE QUE CERVANTES CERTIFICABA LA RIQUEZA Y BELLEZA DE LA LENGUA VALENCIANA FRENTE A LA INEXISTENCIA DE REFERENCIAS AL CATALÁN.

8.- PRUEBA DE QUE EL REY ZAYAN RINDIÓ VALENCIA ASEGURANDO DE LA EXISTENCIA DE UNA SOCIEDAD MOZÁRABE QUE HABLABA Y MANTENIA SU CULTURA VALENCIANA.  

9.- PRUEBA DE QUE CUANDO ENTRO JAIME  I YA SE ESCRIBÍA EN VALENCIANO. SAN PEDRO PASCUAL ESCRIBÍA LA BIBLIA PARVA EN VALENCIÁ.

10.- PRUEBA DE QUE LA IGLESIA VALENCIANA  DE LA RECONQUISTA DEL SIGLO XIII YA ESCRIBÍA Y HABLABA EN VALENCIANO: EL EPISTOLARE VALENTINUM.

11.- PRUEBA DE QUE EL CATALÁN MODERNO ES UN PROYECTO DE INGENIERÍA POLÍTICA PARA UNIFICARLO CON EL VALENCIANO. EL NACIONALISMO ESENCIALISTA.  

12.- PRUEBAS SOBRE LA MENTIRA DEL PARECIDO ENTRE EL VALENCIANO Y EL CATALÁN. EL PROCESO POLÍTICO DE UNIFICACIÓN DE LAS LENGUAS.

13- PRUEBAS DE QUE EL VALENCIANO ESTABA ASENTADO SOCIALMENTE EN EL SIGLO DE LA RECONQUISTA. EL VALENCIANO COMO LENGUA SOCIAL DE ORACIÓN Y COMUNICACIÓN EN EL SIGLO XIII Y XIV.

14- PRUEBAS SOBRE LA MENTIRA DE LA EXISTENCIA DE LA "CORONA CATALANO-ARAGONESA". NI CATALUÑA NI EL CATALÁN EXISTÍAN EN EL SIGLO XIII.

15- PRUEBAS SOBRE EL ORIGEN PROVENZAL-FRANCÉS DE LA LENGUA CATALANA

16- PRUEBAS DE QUE MIENTRAS LA “COSTUM” DE LÉRIDA, GERONA, TORTOSA Y LOS “USATGES” DE BARCELONA ESTABAN EN LATÍN, “ELS FURS DE VALENCIA”, EN LENGUA VALENCIANA.

17- PRUEBAS DE QUE CATALUÑA IBA DOS SIGLOS POR DETRÁS DE VALENCIA. ELS FURS VALENCIANS ESTABAN ESCRITOS EN VALENCIANO Y LOS "USATGES" DE BARCELONA, EN LATÍN.

18- PRUEBAS DE QUE LA ROMANÍSTICA CONFIRMA QUE EL CATALÁN NACE DOSCIENTOS AÑOS DESPUÉS DE LA CONQUISTA DE VALENCIA. EL SIGLO XV, EL SIGLO DE ORO DE LA LENGUA VALENCIANA.

19-EL “LLIBRE DEL REPARTIMENT” Y “EL LLIBRE DELS AVEHINAMENTS“ DEMUESTRAN QUE EL TOTAL DE COLONOS PROVENIENTES DE LA “MARCA HISPÁNICA” NUNCA SUPERÓ LOS 4.000.

19-BIS-MES TESTIMONIS. MES TESTICS DE L´EXISTENCIA DEL ROMANÇ VALENCIÁ ANTERIOR A LA CONQUESTA DE VALENCIA PER JAUME I.

20-QUÍMICA LINGÜÍSTICA O EL DIALECTO “INFAME” E “INFECTO” BARCELONÍ.

21.- LA PRUEBA DE LA EXISTENCIA DEL REINO DE VALENCIA ANTERIOR A LA LLEGADA DE JAIME I.

22.- LOS “CATALANES” QUE PARTICIPARON EN LA CONQUISTA DE VALENCIA, FORZADOS POR BULA PAPAL PAPA PARA EXPIAR SUS PECADOS DE SEXO Y COMERCIO CON MUSULMANES http://jgsentandreu.blogspot.com.es/2012/03/prueba-n-22-los-pecados-del-sexo-y-de.html


22.- BIS.- LAS BULAS DE GREGORIO IX CON EL ESCUDO DEL PAPA IGUAL AL DE LA CASA DE ARAGÓN: DOS BARRAS ROJAS SOBRE FONDO AMARILLO. LA MENTIRA DE LA CUATRIBARRADA "CATALANA".

25.- Las Jarchas en valenciano, dos siglos antes de la llegada de Jaime I.

26.- El Misterio de Elche, en lengua valenciana medieval anterior a la llegada de  Jaime I
28.- LA UNÁNIME DENOMINACIÓN DE "LLENGUA VALENCIANA" FRENTE A LA "LLEMOSINA" O "CATALANA".

 29. EL FILÓLOGO E HISTORIADOR ARAGONÉS, ANTONIO UBIETO ARTETA, DENUNCIÓ LA MANIPULACIÓN CATALANA DE LA HISTORIA.
http://jgsentandreu.blogspot.com.es/2012/05/prueba-n-29-el-filologo-e-historiador.html

VERSIO EN LLENGUA VALENCIANA

7.- PROVA DE QUE CERVANTES CERTIFICÁ LA RIQUEA I BELLEA DE LA LLENGUA VALENCIANA FRONT A L´INEXISTENCIA DE REFERENCIES AL CATALÁ.

9.- PROVA DE QUE QUAN ENTRÁ JAUME I YA S´ESCRIBIA EN VALENCIÁ. SANT PERE PASCUAL ESCRIBIA LA BIBLIA PARVA EN VALENCIÁ.

11.- PROVA DE QUE EL CATALÁ MODERN ES UN PROYECTE D´INGENIERIA POLITICA PER A UNIFICARHO EN EL VALENCIÁ. EL NACIONALISME ESENCIALISTE. 

12.- PROVES AL VOLTANT DE LA MENTIRA DEL PAREGUT ENTRE EL VALENCIÁ Y EL CATALÁ. EL PROCES POLITIC D´UNIFICACIO DE LES LLENGÜES.
13- PROVES DE QUE EL VALENCIÁ ESTABA ASENTAT SOCIALMENT EN EL SEGLE DE LA RECONQUISTA. EL VALENCIÁ COM A LLENGUA SOCIAL D´ORACIO I COMUNICACIO EN EL SEGLE XIII I XIV

14- PROVES AL VOLTANT DE LA MENTIRA DE L´EXISTENCIA DE LA "CORONA CATALANO-ARAGONESA". NI CATALUNYA NI EL CATALÁ EXISTIEN EN EL SEGLE XIII.

15- PROVES AL VOLTANT DE L´ORIGE PROVENZAL-FRANCÉS DE LA LLENGUA CATALANA

16- PROVES DE QUE MENTIMENTRES LA “COSTUM” DE LLEIDA, GIRONA, TORTOSA I ELS  “USATGES” DE BARCELONA ESTAVEN EN LLATÍ, “ELS FURS DE VALENCIA”, EN LLENGUA VALENCIANA.

19- Les proves de que el “Llibre del Repartiment” i “El Llibre dels Avehinaments” demostren que el total de colóns provinents de la “Marca Hispanica” mai superà els 4.000.

19-BIS-MES TESTIMONIS. MES TESTICS DE L´EXISTENCIA DEL ROMANÇ VALENCIÁ ANTERIOR A LA CONQUESTA DE VALENCIA PER JAUME I.


20.-PROVA Nº 20 QUIMICA LLINGÜISTICA O EL DIALECTE “INFAME” I “INFECTE” BARCELONÍ


21.- LA PRUEBA DE L´EXISTENCIA DEL REGNE DE VALENCIA ANTERIOR A L´ARRIVÀ DE JAIME I.
22.- LOS “CATALANES” QUE PARTICIPAREN EN LA CONQUESTA DE VALENCIA, FORÇATS PER BULA PAPAL  PER A EXPIAR ELS SEUS PECATS DE SEXE I COMERÇ EN MUSULMANS 

22.- BIS.- LES BULES DE GREGORI IX EN EL ESCUT DEL PAPA, EL MATEIX QU´EL DE LA CASA D´ARAGÓ: DOS BARRES ROGES SOBRE FONS GROC. LA MENTIRA DE LA CUATRIBARRÀ "CATALANA".
23.-  CATALUNYA, A SANC I RAPINYA CONTRA EL REGNE DE VALENCIA
25.- Les Jarches en valencià, dos segles abans de l´arrivà de Jaime I.

diumenge, 24 de maig del 2020

N. 16. Memoriale n. 49. fól. 500 v.

N. 16. 
Memoriale n. 49. fól. 500 v.

Al muy spectable emagnifico S. mossen Gaspar de Arinyo Conseiero e Secretario del Ilmo. e muy potente S. lo S. Rey ePrincipe de les Spanyes.

Senyor mossenArinyo: por mossen Peyro Lugarteniente de Protonotario he scrito a vuestra merce largamente de mis façendas. E en verdat que he olvidado de posaren dicha lettra el kalendario qui es de la dadade la presente. Agora S. vos reduescho a la mente e demando de gratia a V. S. que le placia façerme screvir en carta de ration por la quitationde mi officio el qual vuestra merce me fiçoconfirmar por la maiestat del S. Rey y en pues fer dar la certificacion dem .... al dicho mossenPeyro el qual por su humanida na tomado cargo. E mas a V. S. reputare a singular gratia que mi fijoquiera acceptar por servidor el qual es de edatde deçeocho anyos e scrivesufficientmente e todos dias se apura e tienabuenas condiciones e es bien acostumbrado de lo qual vuestra S. si le sera plasente sen pora informar largamente por el dicho mossen Peyro en tanto que si V. S. aquell querra acceptar conocera lo que yo scrivo ser verda e confirmara en mi hun otro servidor. Assimesmo S. si algunos motes son en la presente por mi mal scritos por no tenir la lengua castellana V. S. no se maravilla cares la primera que may fizo en esta lengua e dellibero continuar en ella por me abilitar e responder a V. S. por la mesma manera. De Barcelona a XXII de janer any MCCCCLXXIX.
De V. S. infimo servidor el qual en gracia e merce de aquella se commanda.
Pedro Miguel Carbonell.

Apres he pensat que es grosseria scriure daltra lengua sino de la sua mateixa o aldamenys en lati. E per çoaquesta es la primera e sera la derrera que fare en lengua stranya.

Documento 17

Lexique roman, A (+ Index)

Lexique roman, ou dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l' Europe latine. A. A, s. m., voyelle,...