Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra

Quí escriu esta merda a valenciana.tv ?

 

 

Enric Valor com a continuador de Pompeyo Fabra, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador o Manuel Sanchís Guarner, van difondre les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.

¿”…el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que Enric Valor no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.”? ” Com bé deia Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.” “El nom d’Enric Valor va lligat, inevitablement, al de tres intelectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Pero si cada u d’estos era el millor exponent en un camp, açò és, en la llingüística Sanchis Guarner, en l’ensaig i la crítica lliterària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el cultiu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa Catalana, els contes i la novela.
Podríem comparar-ho als famosos germans Grimm. Un es dedicava als contes, faules i llegendes alemanes i l’atre a la Gramàtica i la Filologia. Valor va fer alguna cosa semblant a soles, i la seua obra té un nivell de calitat que res té que envejar a la dels germans. L’única diferència és la llengua Catalana i el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.
Si Carles Salvador va ser el precursor de la difusió del fabrisme gramatical en Valéncia, este es consolida en l’obra d’Enric Valor”.

Enric Valor "El atre renegat". El dia 13 de giner es compliran 20 anys de la mort d’Enric Valor. Noveliste i gramàtic, va ser una persona fonamental en la normalisació llingüística en el País Valencià. No en va, va adoptar el còdic fabrià i, a pesar de no estar present en la firma de les Normes de Castelló -era molt jove en eixe moment-, va contribuir a la difusió del català en tot el territori Valencià “cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchís Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.”

Mosatros parlem valencià

Catalanistas, Enric Valor, Pompeyo Fabra

Quí escriu esta merda a valenciana.tv ?

Enric Valor com a continuador de Pompeyo Fabra, Francesc de Borja Moll, Carles Salvador o Manuel Sanchís Guarner, van difondre les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.





¿”…el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que Enric Valor no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.”? ” Com bé deia  Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.” “El nom d’Enric Valor va lligat, inevitablement, al de tres intelectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Pero si cada u d’estos era el millor exponent en un camp, açò és, en la llingüística Sanchis Guarner, en l’ensaig i la crítica lliterària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el cultiu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa Catalana, els contes i la novela.

Podríem comparar-ho als famosos germans Grimm. Un es dedicava als contes, faules i llegendes alemanes i l’atre a la Gramàtica i la Filologia. Valor va fer alguna cosa semblant a soles, i la seua obra té un nivell de calitat que res té que envejar a la dels germans. L’única diferència és la llengua Catalana i el fet de pertànyer a una nació sense Estat. Esta és la raó de que no siga conegut internacionalment i que no haja obtingut el Premi Nobel de Lliteratura.

Si Carles Salvador va ser el precursor de la difusió del fabrisme gramatical en Valéncia, este es consolida en l’obra d’Enric Valor”.

Enric Valor "El atre renegat". El dia 13 de giner es compliran 20 anys de la mort d’Enric Valor. Noveliste i gramàtic, va ser una persona fonamental en la normalisació llingüística en el País Valencià. No en va, va adoptar el còdic fabrià i, a pesar de no estar present en la firma de les Normes de Castelló -era molt jove en eixe moment-, va contribuir a la difusió del català en tot el territori Valencià “cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchís Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.”

Jacinto Verdaguer y José Pla escribíen en idioma valensiá

Si la AVL = IEC (= Ascuma) defenen eixa suposta unidat lingüística del catalá, que diguen ubértamen que Jacinto Verdaguer y José Pla escribíen en idioma valensiá. Me espero assentat.

L. Lamarca; Diccionario castellano - valenciano, 1839

http://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=7987

Abellerol, abatollar, abeurador, etc.

Jacinto Verdaguer y José Pla escribíen en idioma valensiá

Si la AVL = IEC (= Ascuma) defenen eixa suposta unidat lingüística del catalá, que diguen ubertamén que Jacinto Verdaguer y José Pla escribíen en idioma valensiá. Me espero assentat.

L. Lamarca; Diccionario castellano - valenciano, 1839



http://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=7987



Abellerol, abatollar, abeurador, etc. 

MONGÓ

¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?

Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.

http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html

EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està llunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.

EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.

Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.

Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".

És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i llamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.

MONGÓ

¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?

Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.



http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html

EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.

EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.

Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.

Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".

És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.

AVL, IEC, València

 

 

 

L´acadèmia valenciana de la llengua (AVL) aprova el topònim de València amb accent obert, però recomana la pronunciació amb e tancada.
(No se pot sé mes tonto)

AVL = IEC, Ascuma. 

RACV Real Acadèmia de Cultura Valenciana

Los chapurriaus diém pero, en acento a la e, tilde no.

Valensia

toponimia comarca Matarraña Juan Luis Camps Juan

toponimia mozárabe balear Álvaro Galmés de Fuentes

https://es.wikipedia.org/wiki/Academia_Valenciana_de_la_Lengua

https://www.lasprovincias.es/temas/entidades/avl-academia-valenciana-de-la-llengua.html

https://twitter.com/avloficial?lang=es

https://www.change.org/p/rita-barbera-nolla-que-deroge-la-avl-academia-valenciana-de-la-lengua

https://www.youtube.com/watch?v=QGHgw3-5kU8

AVL, IEC, València

L´acadèmia valenciana de la llengua aprova el topònim de València amb accent obert, però recomana la pronunciació amb e tancada.

AVL = IEC, Ascuma. 



RACV Real Acadèmia de Cultura Valenciana



Los chapurriaus diém pero, en acento a la e, tilde no.

Valénsia



toponimia comarca matarraña Juan Luis Camps Juan



toponimia mozárabe balear Álvaro Galmes



https://es.wikipedia.org/wiki/Academia_Valenciana_de_la_Lengua



https://www.lasprovincias.es/temas/entidades/avl-academia-valenciana-de-la-llengua.html



https://twitter.com/avloficial?lang=es



https://www.change.org/p/rita-barbera-nolla-que-deroge-la-avl-academia-valenciana-de-la-lengua



https://www.youtube.com/watch?v=QGHgw3-5kU8

Manuel de Montoliu, individualidad, lengua valenciana

Manuel de Montoliu y de Togores.

https://www.dolcacatalunya.com/2016/04/filoleg-de-linstitut-destudis-catalans-la-individualidad-de-la-lengua-valenciana-nadie-la-pone-en-duda/

FILÒLEG DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS: 

“LA INDIVIDUALIDAD DE LA LENGUA VALENCIANA NADIE LA PONE EN DUDA"

En Manuel de Montoliu, col.lega d’en Pompeu Fabra, no comprava la mercaderia nacionalista.

Jaime I obtuvo el título de Conquistador al rendir Valencia en 1238 e integrarla en la Corona de Aragón, dándole el título de reino. Allí se habló siempre valenciano, no llemosi, como atestiguan Joanot Martorell o Gaspar Gil Polo. 

Pero desde que el falangista valenciano y después nacionalista catalán Joan Fuster anunciara la consigna pancatalanista (“de Salses a Guardamar, de Mahó a Fraga, som un poble, un sol poble”), algunos valencianos se empeñan en llamar a su tierra “País Valencià” -para integrarla en los fantasmagóricos “Països Catalans”- y aseguran que el valenciano es un dialecto catalán.

¿Cuál es la razón? Según Ferran Soldevila, Valencia “fue poblada por catalanes y nuestra lengua es la misma”. 

Pero resulta que la lengua valenciana es autóctona, derivado del bajo latín fertilizado por la cultura ibérica. El llemosi y el valenciano aparecen -como el mallorquín o el castellano - simultáneamente de forma autóctona aunque emparentada. En el interior de Valencia se hablaba la lengua valenciana churra, que se confundió con el castellano; en la costa se hablaba la lengua valenciana litoral, que es hoy el valenciano. Durante la invasión musulmana los mozárabes siguieron hablando sus lenguas romances derivadas del bajo latín, hasta que llegaron los cristianos en la Reconquista; no dejaron su lengua (mayoritariamente churra o romance aragonés pues fueron aragoneses la mayoría de los caballeros de Jaime I), sino que encontraron las 2 que hoy se hablan en Valencia: valenciano y castellano.

Así que en Valencia no hablan llemosí porque no fue repoblada por catalanes; hablan valenciano y churra. 

Algo que sabia tothom fins que va arribar el nacionalisme amb el seu característic expansionisme de la Gran Catalunya. També ho sabia en Manuel de Montoliu i de Togores. Era filòleg i treballà en les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on col·laborà en el Butlletí de Dialectologia Catalana i edità, amb Pompeyo Fabra, el Diccionari Aguiló. En 1912 se publicaron sus Estudis de literatura catalana; en 1920 fue lector de catalán y castellano en Hamburgo. Sus traducciones de Dante al catalán no han sido superadas.

Pues miren lo que dice Montoliu del valenciano:

“La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las lenguas de Oc, nadie que tenga una mediana cultura la pone en duda.

Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones científicas a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar la clasificación según la cual se le da el nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España”.

El valencià és català? Més enllà de la ideologia Imperial nacionalista NO, malgrat el que digui el Imperialisme. Que no ens enganyin.

Dolça i timada Catalunya

//

Lo valensiá es català ? NO.

Lo catalá es ocsitá? Sempre u ha sigut.

Menéndez Pidal, no es ni Ignaciete Sorolla Vidal ni Artur Quintana Font:

Manuel de Montoliu

https://www.dolcacatalunya.com/2016/04/filoleg-de-linstitut-destudis-catalans-la-individualidad-de-la-lengua-valenciana-nadie-la-pone-en-duda/



FILÒLEG DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS: 



“LA INDIVIDUALIDAD DE LA LENGUA VALENCIANA NADIE LA PONE EN DUDA"



En Manuel de Montoliu, col.lega d’en Pompeu Fabra, no comprava la mercaderia nacionalista.

//

Jaime I obtuvo el título de Conquistador al rendir Valencia en 1238 e integrarla en la Corona de Aragón, dándole el título de reino. Allí se habló siempre valenciano, no llemosi, como atestiguan Joanot Martorell o Gaspar Gil Polo. Pero desde que el falangista valenciano y después nacionalista catalán Joan Fuster anunciara la consigna pancatalanista (“de Salses a Guardamar, de Mahó a Fraga, som un poble, un sol poble”), algunos valencianos se empeñan en llamar a su tierra “País Valencià” -para integrarla en los fantasmagóricos “Països Catalans”- y aseguran que el valenciano es un dialecto catalán.

¿Cuál es la razón? Según Ferran Soldevila, Valencia “fue poblada por catalanes y nuestra lengua es la misma”. Pero resulta que la lengua valenciana es autóctona, derivado del bajo latín fertilizado por la cultura ibérica. El llemosi y el valenciano aparecen -como el mallorquín o el castellano- simultáneamente de forma autóctona aunque emparentada. En el interior de Valencia se hablaba la lengua valenciana churra, que se confundió con el castellano; en la costa se hablaba la lengua valenciana litoral, que es hoy el valenciano. Durante la invasión musulmana los mozárabes siguieron hablando sus lenguas romances derivadas del bajo latín, hasta que llegaron los cristianos en la Reconquista; no dejaron su lengua (mayoritariamente churra o romance aragonés pues fueron aragoneses la mayoría de los caballeros de Jaime I), sino que encontraron las 2 que hoy se hablan en Valencia: valenciano y castellano.

Así que en Valencia no hablan llemosí porque no fue repoblada por catalanes; hablan valenciano y churra. Algo que sabia tothom fins que va arribar el nacionalisme amb el seu característic expansionisme de la Gran Catalunya. També ho sabia en Manuel de Montoliu i de Togores. Era filòleg i treballà en les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, on col·laborà en el Butlletí de Dialectologia Catalana i edità, amb Pompeyo Fabra, el Diccionari Aguiló. En 1912 se publicaron sus Estudis de literatura catalana; en 1920 fue lector de catalán y castellano en Hamburgo. Sus traducciones de Dante al catalán no han sido superadas.

Pues miren lo que dice Montoliu del valenciano:

“La individualidad de la lengua valenciana dentro de la familia de las lenguas de Oc, nadie que tenga una mediana cultura la pone en duda Hoy los escritores catalanes ya no oponen razones científicas a la fuerte personalidad de la lengua valenciana, ni se oye con tanta frecuencia como antes alegar la clasificación según la cual se le da el nombre de catalán a todas las lenguas occitanas de España”.

El valencià és català? Més enllà de la ideologia Imperial nacionalista NO, malgrat el que digui el Imperialisme. Que no ens enganyin.

Dolça i timada Catalunya

Transcrit de una revista catalana, Dolça Catalunya

https://www.dolcacatalunya.com/2016/04/filoleg-de-linstitut-destudis-catalans-la-individualidad-de-la-lengua-valenciana-nadie-la-pone-en-duda/



//

Lo valensiá es català ? NO.

Menéndez Pidal, no Ignaciete Sorolla Amela Vidal

1

Pedro J. Bel Caldú, comentari, La Comarca

Pedro, comentari, La Comarca

Acabo de enviar a La Comarca un escrit de resposta a algunes de les opinions expresades. Espero que el publicarán demá:

Veo que el anuncio de la creación en Valderrobres de una asociación, cuya única finalidad es la defensa de la lengua materna de muchos bajo-aragoneses, está provocando una virulenta reacción por parte de los activistas profesionales del catalanismo en Aragón.

Los métodos y las tácticas del “supremacismo” catalanista son de manual: todo aquel que no piense como ellos, y no se someta a sus postulados, es fascista; su “Caballo de Troya” para inocular el virus del independentismo de los inexistentes “Països catalans” es la lengua; las plataformas de contaminación de ese virus son la enseñanza, el mundo de la cultura, las redes sociales y los medios de comunicación orales o escritos que se presten a ello.

La infección de ese virus nacional-catalanista ha conseguido, de momento en Cataluña, dividir y radicalizar la sociedad hasta extremos inconcebibles hasta ahora. Y está en vías de conseguirlo en Baleares y en Valencia donde ha entrado, como “burro en una cacharrería”, en el mundo de la enseñanza, mediante profesores debidamente adoctrinados. Ahora toca emponzoñar Aragón.

Un “buenismo bobalicón” ha permitido que los gobiernos autonómicos, de las tres autonomías infectadas por el virus, no hayan atisbado el peligro. No han sabido, o no han querido, detectar la amenaza de ruptura social que se está produciendo con su anuencia. Han aprobado leyes que dejan el camino expedito a los planes de penetración, perfectamente elaborados, y sistemáticamente aplicados, por el insaciable nacionalismo catalán.

A mí tampoco me gusta el nombre escogido para nuestras hablas y veo inadecuado que por comodidad se adopte, como propia, la grafía castellana para su escritura. Así se lo he manifestado en las redes sociales. Pero cada uno es dueño de sus actos y decisiones y su opción merece todos mis respetos.

El despliegue de medios con que cuentan los agresores es inmenso: amparo de la “Sacra Congregatio de Propaganda Lingua” , perdón “Institut d’Estudis Catalans”, la “Estructura d’Estat” más importante de Cataluña, con sus potentes tentáculos en las redes sociales como xarxes@gencat.cat y comarquesnord.cat ; asociaciones “culturales” como ASCUMA, IBEC, ACLF y CERi, todas ellas coordinadas por el ICF  (ver el enlace)

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Amela

https://ca.wikipedia.org/wiki/Iniciativa_Cultural_de_la_Franja

ICF es el cordón umbilical por donde se alimenta la promoción y mantenimiento de activistas y la recepción de consignas y subvenciones desde el gobierno catalán. Su fundador y alma mater es el Dr. Artur Quintana, miembro numerario del “Institut d’Estudis Catalans”. Recientemente ha sido galardonado con la Creu de Sant Jordi, la máxima condecoración catalana, para premiar los méritos y la dedicación a la difusión de la lengua y cultura catalanas. Todos estos datos pueden ser contrastados fácilmente poniendo los nombres de instituciones y personas citados en cualquier buscador de internet.

Artur Quintana Font

 

Mi intención es puramente informativa, me encanta desenmascarar fantasmas. Aunque mi intención didáctica seguramente será manipulada y tergiversada, voy a utilizar un lenguaje bélico, en sentido exclusivamente figurado, para describir la situación, tal como yo la veo: estamos asistiendo al ataque de un potente ejército, bien pertrechado, profesionalmente organizado, bien armado y con experiencia en mil batallas, contra una partida de guerrilleros en alpargatas, sin uniformidad y armada con varas de sabina, que quiere defender con uñas y dientes su identidad y su territorio.

No es la lucha de David contra Goliat, sino la de un elefante contra una pulga. A pesar de todas sus carencias me pongo de parte de la pulga.

Pedro J. Bel Caldú