Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibre. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de desembre del 2020

Los sans inosséns. Llibre primé.




Llibre primé.


Azarías.

Los sans inosséns. Llibre primé.



A san germana, la
Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe y ell,
entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los
jóvens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error,
que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en
lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara,
aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen
lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo
Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana
apedassats caénli, la bragueta sense botóns, en los peus descalsos
y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret
preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret,
lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe
imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni
comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está
aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que
al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un
añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere
mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe
de aixó y si, en ocasións, afirmabe que teníe un añ mes que lo
siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ
que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat
a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens,
Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere
per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa
inossénsia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per
naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo
Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com
mastegán lo no res miránse atentamen les ungles de la ma dreta,
llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y
desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del
siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses
vingueren mal dades y escasejaren y, per si aixó no fore prou, lo
Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels
tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastíns
del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los
aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls
hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al
pati estiránse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos
pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de
tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al
acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo
cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe
la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc,
a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les
tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán
la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne
reservabe una pera la milana,
de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en
la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si
retosare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret
incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres
que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare,
a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una
merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la
bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol
cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an
ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe
entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere
lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics
del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren,
disparán a les águiles o áligues o als muixóns negres per la
tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de
franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo
siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la
siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit,
daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y,
encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs
de les detonassións y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls
y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat
y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de
ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y
experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que
lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics
de la siñoreta, se cansaben de matá muixóns y eixíen de la
barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell
se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo,
al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se
esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues
cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y
al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles
abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet,
lo embutíe a la gran gábia de barrots de fusta, que se tiráe al
muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al
siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les
amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la
senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton
ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha
al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la
grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó
consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh,
fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al
minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol
tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del
uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo
muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen
en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa
babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que
lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al
cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta
aparcáen los seus coches, y, en passiénsia, anáe desenroscán los
taps de les válvules de les rodes, en torpes moviméns dels seus
dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la
caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a
contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe
invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después
ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera
que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato
l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un
atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim
metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com
desfilachat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto,
y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als
gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se
gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca
y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño,
y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell,
porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá
les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li
preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto
la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca
o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al
ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com
un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia
blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques
redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas,
(al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de
tortugues jagáns, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí
del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los
seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li
díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de
esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y
fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún
roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les
energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere
arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa,
milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic
curvat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría
de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá
tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a
contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre,
sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta
cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se
quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma
dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán
paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man
germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la
hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo
siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en
Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y
ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per
aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a
escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías,
amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe
a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú,
llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae,
¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo
sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res
y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men
entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una
raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo
Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan
sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya
escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret
igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a
michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo
Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe
los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro,
com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías
rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen
les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la
lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta
manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá
la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com
una sonrissa indescriptible, y, al póndres lo sol, en veus de contá
los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al
carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu
antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un
vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les
ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la
seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los
batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa en sel
o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé,
y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y
lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles grogues que
iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá
y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits
dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera
pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los
postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a
escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses
periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme
cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen,
sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada,
¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet,
en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la
jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com
un abismo, una espéssie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal
manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops
del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo
seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y
seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna
assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una
irreal fosforesséncia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat,
fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!,
hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca
reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang,
¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems,
la consiénsia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín
com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les
rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell,
implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y
carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li
dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen
enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y
lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías
corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may
lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se
santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica,
com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro,
que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat
la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral,
llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los
batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján,
y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la
milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al
finalestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolabe hasta la peana y lo
mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol
satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les
orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona
carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa,
siseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y
aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de
l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots
del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no
va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va
torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada
del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del
cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta,
va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y,
al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y
entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a
la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá
a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entreselles y diénli en
ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe
als habituals estímuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de
la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está
dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret,
¡qué li ham de fé, Azarías! está agüeleta ya, ñaurá que buscá
un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret,
y lo siñoret, los ulls entaragañats, 
¿y
dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías,
implorán, 
¿autorise lo siñoret
que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo
seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías,
si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a
pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que
al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen
enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es
que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo
caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van
acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les
mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com
los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe
muixó apestós, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret
no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, y, venga un
atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías,
atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les
mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va
ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de
serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu,
onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va
trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una
michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del
cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses,
lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon
lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá
an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va
obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu
esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe
los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías
va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo
forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué
te 
s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon
man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les
punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va
passá lo carrascal, lo
piornal y la valleta, apretán
dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va
ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo
Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es
que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y
en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo
Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo
cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de
argila de
Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit
histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va
di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá
afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la
chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe
los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va
agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y
la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo
enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de
aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang
de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta
lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre
unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat
ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó
y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va
quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns
apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les
seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe
lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se
crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va
acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del
talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va
musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli
insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell,
mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Azarías, Duc, duque, búho real

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns



diumenge, 26 de juliol del 2020

CASES TATXADES QUI NO SON EN LO LIBRE.

CASES TATXADESQUI NO SON EN LO LIBRE.

Casa tatxada del comte de Impuries. 4600.
Casa tatxada del comte de Prades. 1600.
Casa tatxada del vescomte de Rochaberti. 1600.
Casa tatxada del vescomte de Cabrera. 2006.
Casa tatxada del vescomte de Castelbo. 1600.
Casa tatxada del comte de Pallars. 1400.

AQUESTS LOCHS SON DESGLEYA DE LA CASA TATXADA DEL COMTE DOSONA E FOREN DONATS PER SCRIT A LA DEPUTACIO PER EN P. FRANCH QUI EN TEMPS QUEL SENYOR REY SE PRES LA TERRA DEL DIT COMTE CULLI I FOGATGE PER MANUT DEL DITS LOCHS:

Primo perroquia de Sent Merti de Riudeperes. 20.
Perroquia de Folgaroles. 27.
Terme de Voltrega. 47 mig.
Perroquia Despinalbeç. 11. (Espino albo, albar, Espinalbar, Espinalbá)
Terme de Malla. 20.
Quadra de Terrassola. 7.
Quadra de Claveres. 3.
Quadra de Sent Johan de Riuprimer. 4.
Perroquia de Vich. 18.
Quadra de Santa Eugenia de Berga. 7.
Perroquia de Vilalahons. 12 mig.
Quadra Daguilar. 8.
Terma de Tona. 10 mig.
Quadra de Torra Laberta. 4.
Terme de Torallo. 17.
Terme de Sent Fores. 8 mig.
Quadra de Boquers. 3.
Terma de Sa Meda. 20.
Terma de Cabreres. 8.
Terma de Roda. 19.
Terma de Casserres ab la Quadra de Casserras. 3.
Quadra Daygua Freda. 4.
Quadra de Sent Fritos. 3.
Terma de Serrarols. 2.
Terma de Gurb. 73.
Quadra de Vallbona. 2.
Quadra de Vilaguilans. 1 mig.
Quadra de Reyal. mig.
Item loch clos del prior de Manlleu. 7.
Castell de Torroella. 25.
Terma des Bruyll. 77.
Vall de Gualba. 43.
Sent Celoni. 177.

LOS LOCHS DEIUS SCRITS SON DE CAVALLERS.

Primo Manleu: den Eymerich Sentelles. 74.
Terma Doris: den Oris donzell. 29.
Terma de Tavertet: den Malla. 10.
Terma de Sau: den Ombert de Sau. 80.
Terma de Savassona: den Sarassona. 22. (Sa vassona, la bassona, Beceite)
Terma de Sa Meda: qui son den Malla. 6.
Item en lo dit terme: qui son den Altariba. 4.
La casa de Bell Puig: qui es den Sentelles. 16.
Vila Lahons: qui es den Sala. 3.
Terma de Taradell: qui son den Vilademany. 101.
Castell de Monter. 12.
Quadra de Conanguell. 1.
Quadra de Pererada: den Sau. 2.
Quadra des Vilar. 2.
Terma de Malla: den Malla. 3.
Quadra Dayguafreda: den Hostalrich. 13.
Terma de Solterra: qui es den Gurb. 33.
Castell de Palafolls. 202.
Mont Negra: den Gualba. 31.
La partida damont de Vich: del vescomte de Castellbo. 197.
La partida davall de Vich: rayals. 395.
Terma de Gurb. 55.
Terma de Voltrega. 18.
Terma de Torallo. 82.
Terma de Cabreres. 39.
Terma de Roda. 19.
Perroquia de Folgaroles. 6.
Perroquia de Sent Merti de Riu de Peres. 1.
Santa Euginia. 10.
Terma de Thona. 35.
Terma de Malla. 7.
Sent Fores. 17 mig.
Perroquia de Vich. 12.
Castell Dangles. 128. (de Anglés, Anglès)
La Vall Dosor. 95.
Quadra de Sent Johan. 2.
Perroquia de Sils e de Ridarenes. 240. (Riu de Arenes)
Castell de Santa Iscla. 138.
Batlia de Massanet. 140.
Batlia de Tordera. 195.
Castell de Blanes. 197.
Castell de Munt Palau. 355.
Hostalrich. 134.
Castell de Muntclus. 237. (Montclús, Monclús, clus, clos, cerrado)
Suma que munten los fochsque son poblats dins los dits lochs. 4071 mig.

Los fochs de la casa taxada de mossen Bernat de Cabrera segons loquern a nos trames per En Jacme Nicholau son. 4091 mig.
dels quals abatuts M.DCXXV fochs et migqui son dels lochs qui per lo senyor Rey li foren presos resten per lo ques ha a pagar lo dit mossen Bernat. IIm.CCCCLXVI.
Item per los fochs del vezcomtat de Bas. C.LXXXV.

Suma Ilm.DCLI fochsqui a raho de mig flori per foch valriende III meses IIIIm.DCCGCCXXVI florins mig.
Dels quals abatuts DCCCC florins per DC foch que li fem de lexarestarian que hauria a pagar IIIm.LXXVI florins mig.

Deu mossen Bernat per IIm.VI.
Item per lo vezcomtat de Bas CLXXXV.
Item per Palafols CLVIII.
Suma. IIm.CCCXXXXVIIII.
Dels quals abatuts per la gracia DC fochs.
Resta M.DCC.XXXXVIIII.
Dels quals san a deduir per Voltraga XXVIIII fochs XXXVIII.
Item de Tona XIII fochs XXV.
Item del terme del Brull XXXX fochs XXXVII.
Item Doris XX fochs VIIII.
Item de terme de Manleu XXIX fochs.
Suma CXXXI.

M.DCXVIII que valen Iim.CCCCXXVII florins. Dels quals abatuts M.DCCCLXXV resta que han a tornar DLII.
Item per la vall de Gualba per XLIIII fochs LXVI florins.
Suma que a tornar DCXVIII florins.

APÉNDICE.

RENTAS Y OTROS DERECHOS DE LOS CONDADOS DE ROSELLÓN Y DE CERDAÑA.

Como trabajo estadístico que tiene grande analogía con los ya publicados, relativos a diferentes estados de los que componían la Corona de Aragón, hemos creído oportuno dar a luz el libro en que constan detalladamente las rentas y demás derechos que percibían nuestros soberanos de uno de los referidos estados, tan notable por su importancia histórica, como por su afinidad con otro de los principales, del que solo ha dejado de formar parte en muy cortos períodos. Los condados de Rosellón y de Cerdaña, durante el dominio de la Casa de Aragón, siempre se han considerado como adjuntos al condado de Barcelona, si se exceptúa la época en que la dinastía de Mallorca rigió en algunos estados con independencia de la principal de que descendía, lo que prueba el mismo censo de Cataluña, ya publicado, en el que los tres estados o antiguos condados se hallan comprendidos bajo un mismo y especial trabajo estadístico.
Considerando, pues, el indicado libro como secuela indispensable del censo a que nos referimos, si bien de diferente carácter, por comprenderse en él, más que la lista de las ciudades, villas y castillos de Rosellón y Cerdaña, la de las rentas que estos producían; creemos su publicación de grande utilidad, pues su contenido realza el interés de los trabajos que le preceden, y acredita, en cierto modo, la ilustración de nuestros antiguos reyes, que tenían gran cuidado en que aquellos se verificasen de una manera cuasi superior a la época en que se llevaron a cabo.
El libro que nos ocupa, y que bajo la antigua división de arcas y armarios llevaba el núm. 28 extra saccosde la arca primera, según una larga reseña que ostenta en sus cubiertas y que le sirve de título, contiene las villas, castillos y lugares, rentas y otros derechos que el señor Rey acostumbraba tener y recibir antiguamente en los condados del Rosellón y de Cerdaña, así como todas las ventas, donaciones y otras enajenaciones hechas por el señor rey En Pedro y por el señorrey En Juan, su hijo, con los nombres de cada uno de los que los poseen actualmente, etc.
Esta última expresión se refiere a la época en que se escribía la reseña, no a la de la formación del libro; pues aquella es de letra del archivero Pedro Miguel Carbonell, quien en la misma, y por medio de notas en diferentes páginas, revela “que el citado libro, por mandato del rey, tiene que estar recóndito en el real archivo; que, según él mismo encontró escrito, fue formado en el mes de febrero del año 1396, en la villa de Perpiñán; que los condados de Rosellón y Cerdaña fueron empeñados por el rey don Juan IIal rey de Francia, quedando treinta años separados de la corona de Aragón, hasta que el último los restituyó al rey Católico don Fernando, quien juró las libertades y privilegios de dichos condados, en Perpiñan, el 13 de setiembre de 1493 (que es la fecha en que habla el mencionado archivero); que, solicitado personalmente dicho empleado, después de tan interesante recuperación, por el señor rey y la señora reina, para buscar en el archivo algún libro en que se mencionasen las cenas de dichos condados nada había encontrado más a propósito, que un memorial que él mismo compró en una almoneda pública, muy útil para el real patrimonio, y que guardó luego en el archivo; cuyo memorial añadió al presente libro de las rentas de Rosellón y Cerdaña, como apéndice del mismo, etc. “

Aclarada, pues, la época de la formación del libro, como lo comprueba también el carácter de letra en que está escrito; patente el objeto que descubre su título, y reconocida su importancia por lo que se desprende de la relación de Carbonell; lo daremos a luz tal como se halla conservado en el real archivo, añadiéndole el
memorial de las cenas que le unió el mencionado archivero (se entiende, la parte correspondiente tan solo a los condados de Rosellón y Cerdaña ), y una carta, sin año, del regente la procuración real en dichos condados, Arnaldo Porta, en la que da cuenta al rey de algunas averiguaciones que ha hecho interesantes al real patrimonio; y sin hacer más variante en la publicación, que la indispensable para transformar la correspondencia de las páginas a que se refiere el índice alfabético que precede al referido libro de rentas, y que, en este caso, conviene colocar después del testo; para mayor claridad.  


diumenge, 11 de novembre del 2018

Lo regne de Mallorca


Vull sé colaboradó de Iker Jiménez, es un fet paranormal vore un llibre sobre un reino catalá que may va sé catalá. Lo regne de Mallorca.







A mediterranean emporium


The catalan kingdom of Majorca



Y esta bassura no es de ara, sino de 1994. De autós a sueldo del catalanisme, despistats y algún que atre pocavergoña enseñán algo mes que História, histéria y siénsia ficsió, com Ignacio Sorolla Amela, la Ascuma, AVL, IEC, etc.









Vull sé colaboradó de Iker Jiménez, es un fet paranormal vore un llibre sobre un reino catalá que may va sé catalá.









CREACIÓ DEL REGNE DE MALLORCA. DEL REGNE PRIVATIU AL REGNE FEDERAT 









La conquesta catalana és un dels episodis més importants de la història de l'arxipèlag per les enormes repercussions que tingué, essent el punt de partida de l'actual poble de les Balears. La conquesta va representar la destrucció de la societat musulmana de les Illes i la seva substitució per una nova societat que s'integrava en el món occidental cristià mitjançant la seva incorporació a la Corona d'Aragó i l'entrada al món feudal. 1. Causes de la conquesta: Al començament del segle XIII els regnes cristians de la Península havien derrotat els almohades a la batalla de les Navas de Tolosa i el poder musulmà es trobava molt afeblit. Aquesta situació la va aprofitar Jaume I, rei de la Corona d'Aragó, per conquerir les Balears. D'altra banda, la conquesta va servir per satisfer el desig de terres de la noblesa catalana, per expulsar pirates de les Illes i per obtenir, a més, una base comercial que facilitàs la navegació cap a Orient i cap al nord d'Àfrica, on els interessos comercials de Catalunya eren cada vegada més importats. Segons la forma de govern pactista de la monarquia catalana, la conquesta va ser acordada a les corts de Barcelona del 1228. Allà el rei Jaume I va rebre el suport militar i econòmic dels tres braços: la noblesa, el clero i els representants de les ciutats catalanes. 2. La conquesta de les Illes Balears L'expedició, formada per unes 150 naus de tota mena es va fer a la mar a l'estiu de l'any 1229. El mes de setembre varen desembarcar a Santa Ponsa. Després d'una sèrie d'enfrontaments, posaren setge a Madina Mayurqa. Al cap de tres mesos de setge, el 31 de desembre de 1229, les tropes de Jaume I conqueriren la ciutat. Pocs anys desprès, el 1235,va ser conquerida l'illa d'Eivissa i Menorca ho va ser el 1287. La conquesta va comportar la desaparició gairebé total dels musulmans de les Illes. La repoblació fou majoritàriament amb catalans i la llengua que es parlava era el català. Per tant, a mijans segle XIII les Illes formaven part de forma federal de la Corona catalanoaragonesa junt amb Catalunya, Aragó i el País Valencià i aviat s'unirien altres territoris com Nàpols, Sicília i Sardenya. 3. La fundació del regne de Mallorca i la seva base econòmica.  Jaume I atorgà al nou regne un ordenament jurídic especial, amb unes llibertats molt superiors a les altres terres catalanes. La Carta de Franquesa feia als repobladors lliures, no serfs i havien de pagar menys imposts; atenuava el feudalisme amb la intenció d'afavorir el repoblament de Mallorca. Després de la conquesta, els conreus més importants varen ser el blat, la vinya i la olivera que substituïren els musulmans, cotó, arrós i lli, a la vegada que augmentava la ramaderia. Hom importava blat, llana, pells, etc. i s'exportava oli, vi, formatge, sal i productes artesanals com teixits i calçat. Els comerciants mallorquins compraven productes de luxe al nord d'Àfrica i a Constantinoble que després distribuïen per diversos ports del llevant peninsular. A l'Edat Mitjana, les terres balears van esdevenir un gran centre comercial del Meditarrani amb una important escola de cartògrafs. Aquesta prosperitat es va reflectir en la construcció de nombrosos edificis religiosos i civils d'estil gòtic, com llotges, drassanes i consolats. Com passava en altres regnes de la Corona d'Aragó, també hi havia a Mallorca, el Consolat de Mar, i hi regia el Llibre del Consolat de Mar. 4. Institucions polítiques i canvis de sobirania Els períodes que el regne de Mallorca va ser independent tingué llur propi rei i quan es va incorporar a la monarquia confederal catalana tingué un lloctinent o virrei que representava l'autoritat reial, s'encarregava de la direcció militar i tenia el poder judicial i legislatiu. La monarquia era pactista i no absolutista, per la qual cosa quan el nou rei era coronat devia jurar que respectaria les lleis i llibertats dels seus súbdits. A diferència d'altres regnes, el de Mallorca no tenia corts pròpies, sinó que enviava representants a les Corts Catalanes. Una altra institució de govern era el Gran i General Consell que tenia la representació del regne, s'encarregava de la hisenda pública i proposava noves lleis al rei. A Mallorca també formava part del govern la Universitat del Regne formada per sis Jurats que es repartien entre els estaments (cavallers, ciutadans, mercaders i artesans). L'organisme representatiu de Menorca era la Universitat i Consell General de Menorca. Eivissa tenia també la seva Universitat com a organisme de govern. 5. Regne privatiu i retorn a la Corona d'Aragó A l'Edat Mitjana els reis consideraven el seu regne com un patrimoni personal i per això era freqüent que el repartissin entre els fills. Jaume I va disposar que el seu fill gran Pere rebés en herència el regne d'Aragó, el Principat de Catalunya i el regne de València. Jaume, el fill petit, va heretar el regne de Mallorca, amb Menorca com a territori vassall, Eivissa i les possessions de la Corona d'Aragó al Migdia francès. El 1276, a la mort del seu pare, Jaume II va ser coronat rei del Regne de Mallorca. Els monarques que el varen succeir foren Sanç I i Jaume III que donaren una llarga etapa de prosperitat al regne. Però, la manca d'homogeneïtat geogràfica i les dificultats econòmiques del regne, que havia de pagar forts aranzels comercials i no tenia una moneda pròpia, feien difícil que pogués seguir sent independent. Però el conflicte polític començà quan Jaume III encunyà moneda a Perpinyà, trencant així els pactes feudals que l'unien al rei d'Aragó, la qual cosa aprofità Pere el Cerimoniós per a declarar-li la guerra. El rei d'Aragó el 1343 ocupà Mallorca sense que la població mallorquina defensàs Jaume III; la qual cosa s'explicaria per la complicitat dels comerciants mallorquins i la major part de la població de l'illa als qui Pere d'Aragó els havia promès conservar i ampliar les lleis autonòmiques i avantatges comercials. Mort Jaume III a la batalla de Llucmajor, el regne de Mallorca es reincorporà a la Corona d'Aragó de forma confederal i mantingué i amplià les seves lleis autonòmiques. 





ELS BORBONS. EL CANVI DE DINASTIA I LA PÈRDUA D'AUTONOMIA DEL REGNE DE MALLORCA 6. La Guerra de Successió (1701-1715) i l'absolutisme borbònic El 1700 morí sense successió Carles II, el darrer rei dels Àustries i fou proclamat rei el candidat francès Felip V, enfront del candidat austríac l'arxiduc Carles. Gran Bretanya, Portugal, Holanda i l'Imperi austríac, contraris al borbó, declararen la guerra a França i a Espanya. Així es desencadenà la Guerra de Successió que també va ser un conflicte entre els dos regnes d'Espanya. Castella es va mostrar fidel a Felip V. En canvi, la Corona d'Aragó va donar suport al candidat austríac davant el temor a què el model absolutista i centralista francès que volia imposar acabàs amb el seu règim autonòmic. A l'interior, la guerra va ser favorable a les tropes filipistes que varen obtenir la victòria d'Almansa (1707) que suposà la rendició de València i Aragó. El 1713, l'arxiduc Carles va heretar la Corona d'Àustria quan va morir el seu germà. Temerosos ara de l'excessiu poder dels Habsburg, la Gran Bretanya i Holanda varen retirar el seu suport a l'arxiduc Carles i varen firmar el Tractat d'Utrecht (1713), que va posar fi al conflicte internacional i va reconèixer Felip V com a rei d'Espanya. Arran d'aquest tractat els territoris europeus de la monarquia espanyola es varen repartir entre les potències del bàndol austriacista i Gibraltar i Menorca foren ocupades per Gran Bretanya. El Principat de Catalunya i Eivissa i Mallorca continuaren la guerra totes soles contra Felip V i Barcelona s'acabà rendint l'11 de setembre de 1714, desprès d'una aferrissada resistència i de la important ajut en queviures i en tropes artilleres que arribaven des de Mallorca. Com a càstig pel suport al candidat austríac, Felip V va anul·lar tots els furs i llibertats de la Corona d'Aragó i amb els Decrets de Nova Planta es va imposar el sistema administratiu castellà a totes les terres de la Corona. Els Borbó varen implantar el model d'absolutisme centralista francès. Tots els poders residien en el monarca i les Corts varen quedar quasi anul·lades. 7. Les conseqüències de la Guerra de Successió per al Regne de Mallorca. L'anul·lació de l'autonomia política. Tot i que les Illes romanien inicialment fidels a Felip V, ja es constatava la importància dels partidaris de l'Arxiduc que eren durament reprimits pels virreis, especialment a Eivissa i a Mallorca. Les causes per les quals hi havia dos bàndols enfrontats eren econòmiques, però també tenia molt de pes el temor a la pèrdua de la seva autonomia política, com els respectius jurats reclamaven cada vegada que un virrei intentava minvar la independència fiscal o intervenir en la lliure elecció dels càrrecs polítics illencs, entrebancant el sistema representatiu de “sac i sort”. Les autoritats borbòniques, encapçalades pel virrei, el comte d'Alcúdia i el bisbe Laportilla, eren conscients de l'oposició de bona part de la població; el perill d'insurrecció era evident, però la causa de Felip V no va perillar fins que l'armada angloholandesa de l'almirall Leake va forçar la insurrecció carlina (24 de setembre de 1706). Quan Barcelona es rendí (1714) les úniques terres que s'oposaven a Felip V eren Mallorca i les Pitiüses. Dia 16 de març de 1715, mentre uns 500 treballadors hi feien feina, el Cronicón Mayoricense explica que va comparèixer una companyia de dones amb tambor i bandera per tal d'ajudar en els treballs de fortificació, creant una zona d'aîllament entre la murada i les cases de Santa Catalina. A les primeres dones es sumaren d'altres fins a 400 i Impediren així que hom enderrocàs aquell barri i aplanant i omplint amb terra, crearen l'explanada de sa Feixina. Fins a l'11 de juliol de 1715 no es rendiren les darreres forces lleials a l'Arxiduc a la Ciutat de Palma al general d'Asfeld. Poc després les tropes borbòniques prenien possessió d'Eivissa. Amb els Decrets de Nova Planta (1715-1718) desapareixia el Regne de Mallorca i a les illes de Mallorca, Menorca i Formentera foren liquidades les institucions d'autogovern. El capità general passà a ser l'autoritat suprema política i militar en substitució del virrei. Les atribucions del Gran i General Consell foren assumides per la Reial Audiència, des d'ara formada exclusivament per castellans. Els ajuntaments seguiren el model castellà i els regidors ja no eren electius sinó nomenats per l'Audiència o pel rei. També es va suprimir l'autonomia financera del Regne de Mallorca, imposant-se una allau de nous imposts. El català fou bandejat de les institucions oficials, i, si bé es va mantenir viu dins l'àmbit privat, no era ben tolerat pel nou poder. Així i tot es varen mantenir algunes institucions com el Consolat de Mar i el dret privat que ha arribat en bona part fins avui. D'altra banda, es varen militaritzar les Illes amb l'establiment d'un exèrcit permanent. En general tots aquests canvis causaren malestar fins i tot entre els illencs que havien estat partidaris de Felip V. ACTIVITATS Decreto de Nueva Planta dado en San Lorenzo el Real a 16 de Marzo de 1716 por el Rey Don Felipe V "…aunque por diferentes Pragmáticas de los Reyes mis Antecesores, se haya reglado el Gobierno de esta Isla y Reino de Mallorca, he considerado, que las turbaciones de la última guerra le han dexado en estado, que necessita de algunas nuevas providencias para su mayor seguridad, paz y quietud de sus Naturales; por lo cual. He resuelto, que la Audiencia compuesta de un Regente, cinco Ministros y un Fiscal, presida el Comandante General de mis Armas… (…) Y necessitándose en el presente estado de esta Isla, y Reyno, de atender con el mayor cuydado, y vigilancia a su mejor Gobierno, y siendo para lograrle, de la mayor importancia, elegir las personas más hábiles, y no exponerlas a la contingencia del Sorteo; He resuelto que por ahora, y durante mi voluntad, se nombren veinte Iurados que rijan, y goviernen lo Económico, y Político de la Ciudad de Palma; y doze para que goviernen la de Alcudia, también en lo Económico, y Político; y en los demás lugares del Reyno los que fueren necessarios, según el número de la población de cada uno, reservandome yo la nominación de los que huvieren de elegirse para las dos Ciudades de Palma y Alcudia, y haziéndola la Audiencia por lo que mira a los otros Lugares, de los que me dará cuenta. (…) Siendo mi intención honrar, y premiar indistintamente todos mis vassallos, según el mérito de cada uno, y emplearlos como juzgare más conveniente: Declaro, y mando, que en adelante cessen en este Reino las costumbres, y leyes que hablan de Extrangería. (…) Quedando por ahora también reservadas a mi disposición la Regalia de fabricar moneda, y las demás, assí en esta Isla, como en la Iviza. (…) Dado en San Lorenzo el Real a diez y seis de Marzo de mil setecientos y diez y seis. YO EL REY" INSTITUCIONS POLÍTIQUES ABANS I DESPRÉS DEL DECRET DE NOVA PLANTA A LES ILLES ABANS DESPRÉS 1.GRAN I GENERAL CONSELL…………….......REIAL AUDIÈNCIA 2.JURAT………………………………………....... REGIDORS 3.PROCURADOR REIAL…………………….......INTENDENT 4.VEGUER…………………………………….......CORREGIDOR 5.VIRREI……………………………………......... CAPITÀ GENERAL. ACTIVITATS 1.Cerca al dossier o per internet el significat i les competències que tenien les institucions o càrrecs que estan subratllats. 2.Quines són les dues concepcions d'Estat que s'enfrontaren a la Guerra de Successió? Què significava cada una d'elles?. Quina seguia cada una de les corones dins del regne d'Espanya? 3.Per què el Decret està dirigit a les illes de Mallorca i d'Eivissa? Investiga en quina situació va quedar Menorca després de la Guerra de Successió. 4.Quins són els canvis més importants introduïts pel Decret de Nova Planta, en el terreny econòmic, en el terreny polític i cultural? 5.A quins altres territoris de la Monarquia Hispànica es varen fer decrets similars?. Per què?



https://en.wikipedia.org/wiki/Kingdom_of_Majorca WIKILIES :






The Kingdom of Majorca (Catalan: /mallorquí/ Regne de Mallorca, IPA: [ˈreŋnə ðə məˈʎɔɾkə]; Spanish: Reino de Mallorca; Latin: Regnum Maioricae) was founded by James I of Aragon, also known as James The Conqueror. After the death of his firstborn son Alfonso, a will was written in 1262 and created the kingdom to cede it to his son James. The disposition was maintained during successive versions of his will and so when James I died in 1276, the Crown of Aragon passed to his eldest son Peter, known as Peter III of Aragon or Peter the Great. The Kingdom of Majorca passed to James, who reigned under the name of James II of Majorca. After 1279, Peter III of Aragon established that the king of Majorca was a vassal to the king of Aragon. The title continued to be employed by the Aragonese and Spanish monarchs until its dissolution by the 1715 Nueva Planta decrees.






http://www.arxiuregnedemallorca.com/

Lexique roman, A (+ Index)

Lexique roman, ou dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l' Europe latine. A. A, s. m., voyelle,...