Poemas catalans. (Plural as)
Joseph Martí y Folguera. (y griega)
https://archive.org/details/bub_gb_6f0yKnOlolAC/page/n5/mode/2up
Tentació.
Lo camp estava en flor; la primavera
ab sa bellesa virginal l' omplía.
Era 'l temps en que 'l cor ama y espera;
era 'l temps del amor y la poesía.
L' hora, la del matí. Lo sol naixía
de la mar blanquinosa,
y tot lo espay cap á la llum s' obría
com una inmensa rosa.
De la montanya tot
cantant baixava
una tendra y
senzilla pageseta,
bella com aquell día
que esclatava,
bella com l' ideal
que té 'l poeta.
De setze á divuyt
anys, llesta y bufona,
lleujera com si fos
una oreneta
al desplegar son
ala,
poncelleta
fresquíssima de dona,
que, com las altras
flors, perfum exhala:
tal era la pagesa
que corría
pe 'l camp, aquell
matí de primavera,
en lo temps del amor
y la poesía,
en lo temps en que
'l cor ama y espera.
Cullint, cullint
anava
pe 'ls marges que
trobava
una flor y altra
flor... rosas, roellas,
gesamins y clavells,
y ab totas ellas,
lo coll, lo pit, las
trenas s' adornava.
De quan en quan al
veure 's
retratada en las
ayguas cristallinas
de fonts y
reguerons, podía creure 's
mes bella que
adornada ab pedras finas.
Y com que 's
convencía de se' hermosa,
s' esvanía llavors,
y era ditxosa.
Mes ¿quína noya,
si realment es bella,
no está esvanida
com ho estava ella?
¿Cóm li dirém?
potsé' que 's diu María;
es un nom que li
escau; de gracia plena,
entre flors com la Verge apareixía.
María, donchs, la
noya s' anomena.
De sopte 's va
aturar. A la girada
d' un caminal, va
veure una masía
de rich aspecte y
elegant fatxada.
Hi lluhía sas galas
la escultura
agermanada sempre
ab superba y variada
arquitectura;
un parch exuberant
la rodejava,
y tota la masía
respirava
un no sé qué de
luxo y d' hermosura.
Sentadas al devant
de la masía,
sota un axam d'
acacias,
sentadas en cadiras
capritxosas
hi estavan tres
senyoras tan hermosas,
que os juro que
semblavan las tres Gracias.
Las va mirar
atentament María,
reparant, mes que en
ellas,
en los vestits
riquíssims que portavan
y en las joyas tan
bellas
que ab onadas de
llum enlluernavan.
«Tan mateix - va
pensar la tendra noya -
escau molt mes la
mes petita joya
que la flor mes
bonica;
tan mateix lo vestit
d' aqueixa mena
es molt millor que
'l meu.» Y ab fonda pena
va dir María : «
¡Quí pogués ser rica! »
Y encara estava en
aquell lloch la noya,
mirant tota parada
á las senyoras
elegants y finas
que li tenían l'
ánima robada,
y mes que donas
terrenals com ella
potser las creya
aparicions divinas:
quan de repent de la
masía aquella
un jove va sortir,
que, la mirada
al escampar pe 'l
horisont espléndit,
se va adonar de la
gentil pagesa,
mes que la llum de
sol d' istiu encesa.
María al veure 's
en tal lloch sorpresa,
tímida y sofocada,
va abaixa' 'ls ulls,
á la superba torre (no fique abaixá, sino abaixa + apóstrofe)
va girá' 'l cap, y
va pegar á corre.
Mes tot corrent la
tendre pageseta
sentía que la
imatge d' aquell luxo
encara, encara la
tenía inquieta;
y ja del tot esclava
d' un intens
pensament la pobre xica,
ab veu baixa, molt
baixa murmurava:
« ¡Quí fos rica,
Dèu meu! ¡quí fos ben rica! »
II
La nit arriba, y en
humil estancia,
que careix de
riquesa y elegancia,
María s' hi recull.
Vol dormir la
senzilla pageseta,
mes com que aquella
déria la te inquieta,
no pot aclucar I'
ull.
Pensa en las grans
senyoras, en las ricas
joyas qu' ellas
portavan tan bonicas,
en l' or, que fa
gosar,
y també, també
pensa la donzella
en aquell jove que
tal volta en ella
may mes hi ha de
pensar.
Veu cotxes devant
seu, superbas galas,
se sent com un
aucell tot lligat d' alas,
y desitja... ni ho
sab...
ni ho sab lo que
desitja en sas taleas,
y sent com una
formigor d' ideas
que li encenen lo
cap.
« So guapa;-
exclama la gentil pagesa-
so guapa, mes ¿qué
'n trech de ma guapesa?
¿qué 'n trech
sense tresors?
La hermosura! .. es
inútil ensalsarla.
¿Qué 'n trech, si
per lluhirla y adornarla
no tinch res mes que
flors?»
Y 'l mateix
pensament, gegant, atlétich,
furga que furga en
lo capet poétich
de la noya gentil;
y omplintlo d'
esperansas y projectes,
mil formas pren, mil
variats aspectes,
y després, altres
mil.
Y la noya está
alegre, riu, suspira,
y d' un cantó de
llit al altre 's gira,
y no está quieta
may.
Y 'ls brillants y
las perlas en que pensa,
los veu com se
destacan de la inmensa
fosquedat del espay.
Axeca 'ls brassos
nus per' agafarlos,
y veu com s'
evaporan al tocarlos,
y al punt esclata en
plors.
¡ En lloch de
perlas y diamants sols troba,
per entre 'ls plechs
de la revolta roba,
las olvidadas flors
!
Y aixís passa la
nit, adelerada,
per un desitj
assedegat tentada,
de vanitat y orgull.
Y en va dormir
intenta la fadrina,
que ab la déria
fatal que l' amohina,
no pot aclucar l'
ull.
III
Anant pe 'l camp, i
lendemá, María
va trobá al jove
aquell de la masía.
Ell va acostarshi,
va detindre 's ella,
y veu 's aquí, com
sempre, altra vegada
la perillosa, la
fatal parella.
- Ahí 't vaig
repara', pagesa hermosa,
y des d' aquell
instant, en res mes penso.
- Jo, senyor... jo
que valch tan poca cosa,
he fixat sa
atenció... may ho diría.
- Donchs es cert,
noya; ¿cóm te dius?
- María.
- María! bonich nom
que ja venero;
¡bonich!.. si 'l
portas tú ¿cóm no ha de serho?
Ta mirada puríssima
y serena
va penetrá' en mon
cor, d' encisos plena,
y en éll va
obrirhi, angelical fadrina,
de simpatía una
profunda vena. »
Y li agafa una ma,
qu' ella abandona
potser sens'
adonarsen, y una estona,
sens dirse res, se
miran,
y tendrament
suspiran.
- Oh! no 't so
indiferent; si vols negarho,
no ho podrás fer;
si fora una mentida!
y tú no sabs
mentir, ¿A qué ocultarho?
ja comenso á ser I'
amo de ta vida.
- Sí, sí, també
he pensat...
- Oh ma
estimada!
- Mes jo, pobre
pagesa...
- Qui be adora,
sab veure en sa
pagesa, sa senyora.
- Jo senyora?
- Ho serás.
- ¿Ab ricas
joyas
m' adornaré?
- Nasqueren las
mes finas
per' adornar tas
perfeccions divinas.
Tindrás vestits que
inspirarán enveja,
donzellas que 't
serveixin com esclavas,
y ton desitj, que
aquí cautíu s' agita,
volará en la
opulencia, sense trabas.
- ¿Y no es somni 'l
que sento?
- Nos rodeja
la realitat tan
sols; en mi palpita
l' amor inmens; tú
n' ets ma soberana.
Mira 'm, so jo que
parlo; á tos peus llenso
lo que tinch, lo que
valch; parla, demana.
Vull lo que vols, y
lo que pensas penso. »
Y aixís, de
parauleta en parauleta,
lo jove va tentant á
la fadrina,
y es ¡ay! cada
mirada una sageta
que al cor li clava
enverinada espina.
Ella no pensa en
defensarse; al cántich
de la fatal sirena
s' abandona,
y 'l pensament, la
voluntat sens esma,
y 'l cor, y tota la
existencia dona.
- ¿M' estimas com
jo á tu?
- Molt mes
encara.
- Vindrás ab mi?
- ¿Cóm no si 'm
sento atreta
per tú, com per lo
flam la papallona?
- ¿Me seguirás?
- Al fi del mon.
- María,
ves al pinar avuy al
caure 'l día.
Comensarem á ser
des d' aquell' hora,
jo 'l mes humil
esclau, tú la senyora. »
Y per volta primera
ell ab petons de
foch li clou los llavis,
y sens darli
sisquera
temps de referse d'
emocions tan fortas,
desapareix á poch á
poch, girantse,
y 's pert entre 'l
fullatge de las hortas.
IV
María 's va quedar
embadalida,
omplerts, lo cap de
fum, y 'l cor de foch.
La sort ó la
desgracia de sa vida,
tal volta 's decidía
en aquell lloch.
No 's dava compte,
no, d' ella mateixa;
mil ideas l' anavan
combatent.
¿Llensava una
riatlla ó be una queixa?
¿son cor estava
trist ó be content?
Encara á sas
orellas ressonava
del gentil jove
aquell l' accent profon:
«María ¿'m
seguirás?» li preguntava,
y ella li responía:
«Al fi del mon.»
¿Lo seguiría
donchs? Y tremolosa,
sens adonarse 'n, va
deixá' aquell lloch;
distreta, ab los
ulls baixos, silenciosa,
anava caminant á
poch á poch.
De repent al alsar
la greu mirada
vegé la creu del
terme en lo camí,
y ella al replá s'
hi va sentar cansada,
com si quelcom la
retingués allí.
Era potsé' 'l que
allí la retenía,
de la comarca l'
ángel tutelar,
aquell ángel d'
amor y poesía
que vetlla en cada
poble cada llar.
La creu s' alsava
mística y severa,
mostrant oberts sos
brassos maternals,
peró María tancá
'ls ulls lleujera
y 's va perdre entre
un nus de caminals.
Va trobar mes avall
la vella hermita,
visitada pe 'ls
pobles del voltant,
tan neta, tan
bonica, tan petita,
niu de pau y d' amor
pe 'l caminant.
Va entrar en ella
sens donarse 'n compte
y caygué ajonollada
prop l' altar,
y al sant veyent, li
va semblar de prompte
que li volgués la
imatge enrahonar.
«No te 'n vagis.»
Semblava que li deya
per la buydor del
temple dolsa veu;
peró á María un'
altra veu l' atreya,
y del temple fugí,
com de la creu.
S' anava mentrestant
acostant l' hora
de la cita amorosa
en lo pinar,
y envolta ja en la
flama tentadora,
ni sisquera sabía
vacilar.
Ple de misteri y de
tristesa, 'l día
cayent anava. Era l'
instant suprem.
Y per forsa rihent
¡pobre María!
ja tentada del tot,
va dir: «Anem.»
V
Ha passat temps. En
la ciutat, María
s' ha convertit en
una gran senyora.
La pagesa d' ahí
resplandeix ara
ab tot lo brill del
luxo y de la moda.
Te galas, te
criadas, te cambreras,
té
cotxes que l' estotjan com á joya,
te diamants qu'
enlluernan y fascinan,
te perlas molt mes
netas que las gotas
de la rosada quan de
caure acaba
en la mes fresca y
virginal corola.
Te tot lo que
somniava y que volía,
tot lo que va tentar
son cor de noya:
es talment una
amable soberana;
es talment una dama
encantadora.
En passeigs y
teatros coneguda,
ella sempre ha de
dur las millors robas;
elegant, ben
tallada, es la sirena
que atrau á tots
los pescadors á l' hora.
Deix anar per hont
passa una ratxada,
una estela
fortíssima d' aroma,
no pas del de las
flors de primavera,
de violetas, de
clavells ó rosas,
sinó perfum
artificial que en capsas
diminutas ó en
frévolas ampollas
reb de la India
expressament: esencias,
pols finas,
esperits, estranyas drogas.
Oh! deixeula passar.
Al voltant d' ella
una corrent
magnética s' hi forma
d' admiració
fervent. Feuli lloch, feuli,
espirituals y
masculinas collas.
Es vostra reyna que
somríu quan passa;
es vostra reyna que
somríu erótica;
que promet ab
miradas y riatlletas
un cel d' amor com
als fidels Mahoma.
¿Te encara aquell
amant? ¡qui sab hont para!
María, com gran
dama, es capritxosa,
es coqueta y altiva,
y busca, busca
flamas novas com
viva papallona.
Aquell amant, lo
tentador espléndit,
va passar á tentat;
durá una estona;
y ara fins lo seu
nom pera María
jau del olvit en l'
ignorada tomba.
Era rich, mes no
prou; un altre, un altre
molt mes rich qu'
ell va desitjar la dona;
y tan bella com
pérfida y astuta
¡cóm ab tants
homes ha jugat traydora!
Frenética ha rigut
y en sibaríticas
festas ella ha
apurat l' última copa.
Del licor de la vida
assedegada,
no crech que deixat
n' haji ni una gota.
Peró la reyna, la
superba diva,
¿es ab tant d' or y
tant plaher, ditxosa?
¿No sent al fons de
l' ánima perduda
una amargura
inesplicable y fonda?
¿no hi ha un secret
afany que la rosega?
en sas tremendas
soletats ¿no plora?
¡Aquella creu y
aquella imatge antiga,
que li deyan: «No
't moguis, pobre noya»!
¡Aquella creu y
aquella antiga imatge
que ara potser li
diuhen: «Torna! torna!»
VI
Ha passat molt mes
temps. Del mon cansada,
sense trobar la
ditxa en lo plaher,
li ve á María, de
la edat passada,
un recort falaguer.
Li ve 'l desitj de
visitar sa terra,
aquells camps que
vessavan tant perfum,
y de nou veure la
llunyana serra
plena de fosca y
llum.
Ab delirant afany
ella s' hi atansa;
ja hi es prop, ja hi
arriva ab dols amor;
sembla que una
ratxada d' esperansa
li purifiqui 'l cor!
¡Oh quíns camps
tan florits! ¡quínas planuras!
¡quín no sé qué
de bell en lo voltant!
¡son aquellas
mateixas hermosuras
qu' ella anyorava
tant!
Ja veu la creu del
terme que l' invita
á ajonollarse y á
resar ab fé;
ja troba al pas
aquella pobre hermita
ahont s' hi está
tan bé!
¡Mes ay, Deu meu,
que la infelís María
no troba 'ls mots ab
que aprengué á resar!
del plaher axordada
en l' armonía,
se li van olvidar.
No 's calma 'l seu
afany; no l' aconsolan
aquells llochs, nius
de pau y de treball;
y llágrimas amargas
li rodolan
cara avall, cara
avall.
Sent com al lluny
ressona la campana
de son poblet, hont
vetlla la virtut;
sembla ab son to que
comptes li demana
del temps qu' ella
ha perdut (.)
Tot lo camp se
vesteix de primavera,
mes en son cor
María, en dol etern,
no la pot sentir,
no; ni un raig sisquera;
en son cor hi ha l'
hivern.
Es rica, es
opulenta, es gran senyora,
va plena de
brillants, de perlas, d' or;
la riquesa, la llum,
tota defora;
á dintre, la
foscor.
Ara mira ab enveja á
las fadrinas
que contentas prop
d' ella veu passar,
vestidas pobrement,
sens pedras finas,
mes rihent sens
parar.
Y en l' abisme de
mal y de tristesa
en que ella 's
troba, sens remey potser,
exclama al fi: «
Quí pogués ser pagesa!
Dèu meu! ¡quí ho
pogués ser!
Oh! ¡quí pogués
tornar al temps d' enrera
sens que lo que ha
passat hagués passat,
quan jo sols ab las
flors de primavera
me podía adornar!»
Mes no, mes no, que
inútilment s' exclama;
no tornará may mes
lo temps d' avans;
y condemnada está
l' altiva dama
á adornarse ab
brillants.
Condemnada está á
viure en l' amargura
entre 'l frenétich
pler y 'l boig amor,
y á amagar sempre
ab sa riatlla impura
la pena del seu cor.
LO SALT DE LA REYNA MORA
Allá dalt á
Ciurana
potent s' hi aferra,
com si fos guayta
monstre
de l' alta serra,
un castell
espantable
de pedra tosca,
que del temps las
petjadas
mostra en sa fosca.
Per gegants semblan
fetas
parets y portas;
¡tanta n' es sa
doblaria!
¡tant ne son
fortas!
Golas los fossos
semblan
que l' infern bada;
la Mort des de 'l
fons negre
llansa una ullada.
Del castell n' es
mestressa
rica senyora,
la jove, la bonica,
la reyna mora.
----
Fins hont s' exten
la vista
des de Ciurana,
respectada y
volguda,
la reyna hi mana.
No s' entreté, no,
en festas,
ni 'l pler l'
amolla;
fa ensajar á
batallas
sa brava colla.
Ella es la mes
ardida
dels que comanda;
passa 'l fosso ab
son poltro
de banda á banda.
Mes que 'l cor, com
las donas,
d' amor á batre,
té 'l bras com los
atletas
fet á combatre.
Ella es de son
domini
la guardadora,
que de bo de
bó es reyna
la reyna mora.
----
Dels alarbs
Catalunya
va quedant lliure,
y ella encare á
Ciurana
potent pot viure.
¿Quí gosará
atansarse
á l' alta serra?
solament las
ventadas
li mouhen guerra.
Mes Berenguer ja
dona
la veu d' alarma,
y per nova conquesta
tothom pren l' arma.
Han caygut las hosts
moras
una per una;
ja no mes té á
Ciurana
la Mitja-Lluna.
Conquistém fins al
Ebro;
ha sonat l' hora;
y en sa corrent s'
enfongui
la reyna mora.
____
Quan ho sab la
regina
¡com corre y
cuyta!
¡cóm á sos
braus prepara
pera la lluyta!
La reyna está
resolta;
jura y rejura
pam á pam
defensarse
des de sa altura.
No 's rendeix la
lleona;
no 's rendeix ella;
ja veurán si de
brava
n' es tant com
bella.
Ans que veure 's
vensuda,
ans que donarse,
per l' aspre abim de
rocas
ha d' estimbarse.
Y mentres que fa vía
l' host invasora,
esmola espasa y
llansa
la reyna mora.
____
Ja la colla
cristiana
puja la serra;
ix de trenta
mil bocas
un crit de guerra.
Los de dalt de
Ciurana
«Guerra!»
responen;
y en un moment las
duas
hosts se confonen.
De totas parts ne
cauhen
¡com la Mort sega!
Si sech lo camp
patía,
ja en sanch se rega.
Los uns avant y
fora!
cap á Ciurana!
No torna may á
enrera
l' host catalana.
Y adalt als seus
anima
y 's bat á l' hora,
dreta demunt la
sella,
la reyna mora.
___
Ja soldats no li
quedan;
los últims
cauhen;
xops de sanch se
revolcan;
sa y enllá jauhen.
Llavors llansa una
ullada,
se veu perduda;
no mes cristians la
voltan;
ja está vensuda.
Mes avans que
donarse,
son vel trosseja,
embena 'ls ulls del
poltro,
l' esparoneja;
y 'I poltro corre y
salta
per sobre 'ls
fossos,
y cau de timba en
timba
tot fet á trosos;
(trossos)
y com ell
destrossada,
cayent á l' hora,
sab cumplir sa
promesa
la reyna mora.
____
Si á Ciurana y sos
pobles
hi anessiu ara,
d' aquell fet
sentiríau
parlar encara.
Al fons del
precipici
sobre una penya,
marcas de ferradura
la gent ensenya.
Son las petjadas
fonzas
que res pot traure,
que 'l cavall de la
reyna
va deixá' al caure.
Del castell las
despullas
dalt podréu veure,
clivelladas,
gornidas
de fullas d' eura;
y sembla que 's
destaqui,
bella tot' hora,
l' ombra que feya al
caure
la reyna mora.
LA GUARDIOLA
Es molt bona
minyoneta,
y per ço, perque ho
es tant,
fa molt temps que
una guardiola
sos pares li van
donar.
Y de tirarhi moneda
des de llavors no ha
parat;
ha sigut una seguida
que no 's trobaría
igual.
Los padrins, los
vellets avis,
los oncles, lo germá
gran...
á tothom la seva
tanda,
á tothom ja li ha
tocat.
Ella demana ab veu
dolsa,
y tant be ho sab
demanar,
que ningú hi ha que
li negui
lo dineret desitjat.
Oh! ¡y que 'n deu
ser de rica!
¡ja os dich jo que
un tresor gran
á dintre de la
guardiola
ara hi deu haver
tancat.
Quan l' axeca ¡qu'
es pesanta!
¡ja dona bo d'
axecar!
si 's lladres ho
sapiguessin
li anirían á
robar.
Ja cal que li tinga
compte;
que la tanqui be ja
cal,
á dins del calaix
mes fondo
y amagadeta la clau.
Quan algun nou diné
hi fica,
á dins ja quasi no
hi cab;
per l' escletxa 's
veu com lluhen
l' or y la plata que
hi ha.
Obrimla? aviat, no
encara;
de la noya ara ve 'l
sant;
al dematí d' aquell
día
si que l' haurém de
trencar.
Axís la tendra
minyona,
axís ho te ja
pensat;
comprará ninas,
joguinas
y... tot lo mon
comprará.
No comprará
pas la ditxa,
perque aquesta no li
cal;
de sobras ja la té
á casa
y en son cor mes que
en cap part.
____
Ja s' acosta, ja s'
acosta
la diada del seu
sant;
passa un día, 'n
passa un altre,
y pochs mes, y ja es
demá.
La petita no
abandona
la seva idea jamay,
y la guardiola
contempla
cada volta ab mes
afany.
A la vetlla del gran
día,
s' adorm tot
cantironant;
¡qué ple qu' está
de llum pura
lo bonich somni que
fa!
Tot un paner de
joguinas
espurneja al seu
devant;
ella tria delerosa;
no n' hi ha cap per
rebutjar.
«Ja tinch or pera
comprarlas,
or ó plata, tant se
val;
la guardiola n' está
plena;
sentiula quin drinch
que fa.»
Y axís riatllera
enrahona
en lo dols
somni que fa,
y se l' escoltan sos
pares
y mes contents qu'
ella están.
Lendemá quan se
desperta
¡quin salt del llit
ha donat!
«D' avuy si que ja
no passo;
avuy ja es aquell
demá.»
Lo sol pera
saludarla
á sa cambra hi fica
un raig
y de pols d' or la
rodeja
y la besa enamorat.
Quín bon día! quín
bon día!
lo cel ¡qué n'
está de blau!
y la noya ¡qué
contenta!
¡y ab quín gust lo
cor li bat!
«Doneume tots lo
bon día,
perque avuy es lo
meu sant
y he de trencar la
guardiola
que 'l meu tresor te
guardat.
Be 'n puch tenir de
desitjos,
que tots me 'ls puch
fer passar;
si hi ha richs,
també so rica;
ala donchs, cap á
comprar.»
Y canta y balla la
noya
y balla que
ballarás,
y 'ls pares quan se
la miran
sembla qu' estan
encisats.
___
Surten la filla y la
mare
lo gran tresor á
gastar;
¡qu' esvanida hi va
la noya!
¡ni una princesa
reyal!
Li sembla per tot
hont passa
que tothom l' está
mirant.
Miráu, ara vé la
rica;
va, feuli pas, feuli
pas.
Ella y sa mare
enrahonan,
sa mare no, que no
cal;
sols la noya fa la
tasca;
sa boca no para may.
Veusaquí que
axís fa vía
ab son tresor á las
mans,
y al girá'
una cantonada
las aturan de un
plegat
una pobre molt
pobreta
que porta dos fills
al bras
y dos mes que á las
faldillas
se li agafan
gemegant.
«Senyora, bona
senyora,
¡si 'ns faría
caritat!
¡una miqueta d'
auxili,
que 'l bon Dèu li
pagará!
Que no menjém fa
dos días;
patím de fret y de
fam;
de día captém pe
'¡ poble,
y de nit dormím al
ras.»
Conmoguda la senyora
á tals paraulas
está;
mes conmoguda la
nena,
fins sent los ulls
espurnar,
mirant aquellas
criaturas
que quasi nuhetas
van,
y que ploran y
gemegan
sense casa y sense
pa.
¡Ellas no
tenen guardiola!
¡ellas jamay ne
tindrán!
Y la pobre de sa
mare
va seguint ab veu de
plany:
«So viuda y estich
malalta;
no tinch forsas
pe 'l treball;
y aquets
fills meus quan jo mori
¡ángels de Dèu!
¿qué farán?
Senyora, bona
senyora,
si 'ns faría
caritat!
un dineret que 'ls
hi sobri,
que 'l bon Dèu li
pagará.
Avuy menjarém si
'ns dona
y podrém dormí al
hostal.»
A la senyora las
llágrimas
ja li cauhen cara
avall;
la petita també
plora;
lo cor li han fet
tremolar;
¡ella tan felís y
rica,
y aquells nens no
tenen pa!
De sopte 's gira á
sa mare
y li diu: «¿Sabs
qué he pensat?
jo ja 'n tinch prou
de joguinas,
ja 'n comprarém un
altre any;
dels diners de la
guardiola
ara 'n vull fer
caritat.»
Y sens dir cap mes
paraula
allarga la tendra ma
y á la pobre tan
pobreta
tot son tresor va
donant.
Y quan torna cap á
casa,
agafadeta del bras
de sa mare, diu: «Me
sembla
qu' está content la
meu sant.» (lo)
VIDA PER VIDA
Fosca es la nit; en
la espayosa cambra
dorm Turismón;
als respirs que 'l
rey dona, ab veu sinestra
lo tro hi respón.
De quan en quan com
una serp lluhenta
brilla 'l llampech;
á vora 'l rey un
noy de por tremola
y axeca un prech.
Un tro, mes fort que
tots, del rey destorba
la son de pau,
y fins fa que
tremolin las murallas
del gran palau.
Lo rey abrassa al
noy; gelat lo troba
de por y fret.
«¿Tú qu' ets
tan bo y tan pur també t' espantas?
dorm, germanet.
Dèu no crida ab la
veu de las tempestas
als ignoscents;
tú dorm en pau,
germá; deix que tremolin
sols los dolents.»
Lo rey y 'l noy
abrassadets s' adormen
en santa pau;
y en la fosca y la
calma altra vegada
queda 'l palau.
__
De sopte embolicat
fins á las cellas
en llarch mantell,
a la claror del
llamp, á la gran cambra
entra un donzell.
Llansa 'l mantell,
un' arma desenveyna
lo criminal;
un nou llampech
rastreja per la fulla
d' aquell punyal.
Demunt del rey l'
esdevingut se tira,
l' estreny ab por,
y desseguit lo vil
punyal li clava
al mitj del
cor.
Lo noy y 'l rey al
despertarse 'l cridan:
«Qué fas, germá?
»
«Jo duré la corona
que tú portas,
des de demá.»
A glops brolla la
sanch de la ferida;
lo rey s' ajau,
se retors, fa
un suspir, y quiet per sempre
á terra cau.
Teodorik riu com
foll; á la tempesta
s' hi mostra sord;
y l' noy Eurik, tot
tremolant encara,
resa pe 'l mort.
___
A lendemá als
carrers de Barcelona
noble y pebley
cridavan tots ab
goig y ab entussiasme:
«Visca 'l nou Rey!»
Per una porta del
palau eixía
gent ab lo mort;
y al mort lo poble
ingrat no li guardava
ni un sol recort.
Per l' altra porta
del palau hi entravan
nobles traydors
y 'l poble y los
soldats al fratricida
cobrint de flors.
Ja no hi havía á
l' espayosa cambra
tacas de
sanch,
sinó lo trono
d' or y argent dessota
d' un dosser blanch.
Peró 'l nou rey las
tacas las tenía
dintre del cor;
allí hi havía la
nit fosca, en camvi
del brill del or.
Eurik des d' un recó
de la gran sala
mirava al rey,
y aquell noy aprenía
com los homes
forjan la lley.
___
Deu anys després lo
rey es á Tolosa
en son palau,
entre mitj de sas
glorias y sas galas
dormint en pau.
Trista es la nit;
com una serp lluhenta
brilla 'l llampech;
no hi ha cap noy de
Teodorik devora
que axequi un
prech.
De sopte, embolicat
fins á las cellas
en llarch mantell,
á la claror del
llamp, á la gran cambra
hi entra un donzell.
Llansa l' abrich;
un' arma desenveyna
lo criminal;
un nou llampech
rastreja per la fulla
d' aquell punyal.
L' enfonza al cor
del rey; eix se desperta.
«¿Qué fas,
germá?»
«Ju (jo) duré la
corona que tú portas
des de demá.
Qué! ¿ja de
Turismón no te 'n recordas?
jo 'm faig la lley.
Tú m' ensenyares lo
camí mes recte
pera ser rey.»
LO PERFUM Y LA melodía
Un perfum y una
dolsa melodía
se van trobar un
día.
Ell amant, ella
tendra y carinyosa,
pera que s'
estimessin,
calgué ben poca
cosa:
calgué... lo que
passava: que 's trobessin.
- ¿D' hont vens, oh
melodía que m' encantas?
- Jo de la terra
pujo.
- Jo, fill de la mes
bella de las plantas,
com tú, d' allá
baix fujo.
- So filla d' un
violí que en hora trista
pulsá la ma d' un
inspirat artista.
- Donchs jo vaig
naixe d' una flor hermosa
que allá baix en lo
mon té 'l nom de rosa.
- Ja que al mateix
camí la sort nos llensa
y hem fet tan
agradable coneixensa,
ja que units sempre
mes havem de viure,
pera que l' un del
altre res ignoria,
contemnos nostra
historia.
- Es veritat:
contémnosla sens treva.
- Comensa donchs,
perfum; la teva diga 'm,
que jo després ja
't contare (contaré) la meva.
- Ets dona y
't vull complaure; atenta estiga 'm.
Historia del perfum
En un bonich
jardí nasqué una rosa
á un dols petó de
Maig;
la primavera la besá
amorosa
ab son mes tebi
raig.
¡Com la van adular
las papallonas!
¡qué n' hi van dir
d' amors!
tants obsequis no
reben pas las donas
dels seus
festejadors.
Un jove va cullir la
rosa bella
y se la 'n va
emportar,
y á sa estimada,
una gentil donzella,
al punt la va donar.
- Prenla (va dirli)
aquesta fresca rosa
en penyora d' amor;
no crech pas que
hajis vist flor tan hermosa:
sols ta cara
es millor.»
La verge va posarla
desseguida
al demunt del seu
pit.
Sota la flor glatía
ple de vida
un cor d' amor
ferit.
Ella estimava ab la
ilusió primera
que no pensa en
enganys:
¡cóm estima un cor
gran que tot ho espera!
¡cóm s' estima als
vint anys!
Ell estimava
vagament y á estonas,
ab vanitat d' amor,
com solen estimar
las papallonas,
que van de flor en
flor.
Ell trahía á
la verge apassionada,
y buscava infidel
en brassos d' altre
dona enamorada,
d' altres petóns
la mel.
Ho va saber, ho va
saber la trista
mestressa de la
flor.
Joguina al veure 's
de banal conquista,
malehí son amor.
Mes son amor no va
morir, tenía
massa fonda l'
arrel;
ella l' olvit
buscava, y no podía
olvidá' al
infidel.
Llavors va estrenye
ab frenesí la rosa,
la va regá'
ab son plor;
y caygué,
destrossada per la hermosa,
la rebutjada flor.
Y la flor al morir
tota malmesa,
lo seu perfum milló'
va deixá'
anar al mitj de tal tristesa,
y '¡ perfum... era
jo.
Jo llavoras
vaig naixe; en pura onada
me 'n vaig anar
pujant,
deixant sola á la
pobre enamorada
que s' anyorava
tant.
En secret, en secret
va consumirse
sense consol ni
amor;
no trigá gayres
días en morirse
com la malmesa flor.
Are allá en
ignorada sepultura
la pobre noya jau.
Jo no sé si 'l
dolor y l' amargura
l' haurán deixat en
pau.
Sols sé que 'l vil
traydor que va enganyarla
la te olvidada ja,
y que d' amor á un'
altra dona parla
sense á cap
estimá'.
Y sols sé que aquí
dalt de la serena
regió en que tot
somríu,
aquell recort tan
trist que 'm dona pena,
en mí 's conserva
víu.»
Lo perfum va acabar,
y dolsa y pía
va comensar axís la
melodía.
Historia de la
melodía
Era jove y gentil,
d' aquells que naixen
pera sentir l' amor
de la bellesa;
un cervell ple de
flamas
y un cor ple de
tendresa.
Era un geni ignorat,
bressat per somnis
d' un pervenir
gegant; dos ídols veya:
una bonica verge
y l' art que tant l'
atreya.
Derrera del amor y
de la gloria,
adelerat, adelerat
corría;
y l' amor l'
enganyava,
y la gloria 'n
fugía.
Era un artista
músich; sa gran joya
era un antich violí;
quan lo tocava,
li pareixía un
tendre
amich que '¡
consolava.
Y tocant s'
esbargía, y de las cordas
buscava que 'n
sortís la melodía
suprema que á la
inmensa
gloria portá' 'l
devía.
Moltas de
bellas van exirne, moltas,
peró no tals com
éll las desitjava,
no la qu' éll en lo
fondo
de l' ánima covava.
Va descubrir un día
de la dona
que estimava, l'
engany; á la perjura
va veure en altres
brassos,
somrient de ventura.
Ferit al mitj del
cor, veyent que no era
comprés com éll
pensava y merexía,
buscá consol en l'
únich
amich que no 'l
trahía.
Lo violí va agafar,
y ab ell á solas,
va esbargir lo
torrent de sa amargura;
aquell amich, com
sempre
lo consolá ab veu
pura.
Y las cordas
vibrants y revellidas,
llavors pulsadas per
las mans febrosas,
¡qué planys
amarchs tragueren!
¡qué 'n digueren
de cosas!
Llavoras van
exir las inspiradas
notas que 'l jove ab
tant d' afany volía,
la desitjada,
hermosa,
suprema melodía.
Llavors vaig naixe
jo, vaig deixá' en éxtasis
al artista mateix
que 'm doná vida,
y vaig pujar augusta
á la regió
infinida.
Peró no per axó
va alcansá' 'l mestre
la gloria que volía
y li tocava;
lo mon no 'm
comprenía
y aplausos no 'm
donava.
Ignorat va morir lo
pobre geni,
ferit pe 'l
desengany y per la pena,
mentres jo m'
escampava
per la regió
serena.
Allá baix en
mesquina sepultura,
rodejada d' olvit,
lo cos descansa
d' aquell que morí
mártir
d' una inmensa
esperansa.
Y jo aquí dalt,
suau, inmaculada,
escampo mas
onadas vibradoras, (les meues, las mevas)
bonica com lo día,
eterna com las
horas.»
Y al acabar axís la
melodía,
entre mitj del
perfum se recreava,
y lluny del mon
trobava
un ser que ab viu
amor la comprenía.
- Y be, ma delicada
companyera,
tú y jo som dos
esbarts de primavera,
que 'ns hem trobat
en la regió divina,
no per casualitat ó
forsa vana,
sinó per soberana
obra de Dèu que tot
ho determina.
- Es cert, tú y jo
hem nascut per' estimarnos
y may hem de
deixarnos;
tú y jo som purs y
bons; ni cap obstacle
nos lliga á la
materia,
ni som esclaus de l'
humanal miseria.
Ben lluny, beny
lluny n' estém; entre nosaltres
no hi caben, no, la
enveja y la mentida.
Molt millor que cap
home y que cap dona
estimarém y
compendrém la vida,
que será bella,
verdadera y bona.
- Oh! jo t' estimo,
melodía santa!
- Jo t' estimo,
perfum que m' enamoras.
- Eternament nostras
venturas canta.
- Rodeja 'm, oh
perfum, á totas horas.»
Y units per sempre
mes, los dos fan vía,
lo perfum y la dolsa
melodía.
N' ARMENGOL DE GERP
I
Ja n'
han posat siti
al castell de Gerp;
N' Armengol lo comte
lo qui 'l posa n'
es.
Son ab ell que
lluytan
tots los braus d'
Urgell;
son ab ell que
lluytan
contra 'ls infidels.
Ix de
Saragossa
l' Emir á corrents;
no cal no que
surtis,
que no hi ets á
temps.
Lo teu fill ja resta
tancat al castell;
trescents homes l'
aydan
soldats y servents.
Lo comte 'ls ataca,
mes l' atach es
breu;
¡ala, escaladayres!
¡ala, ballesters!
Espuntantne llansas,
esmussant acers,
al castell se n'
entran
los valents d'
Urgell.
Quan l' Emir arriva,
tristas novas
reb;
lo refors que porta
no ha servit de res.
Serrahins que fujen
ja li estan dihent:
- No hi anéu
encara,
no hi anéu á Gerp.
Un mar de sanch mora
N' Armengol ha fet;
homes no comanda,
que son llamps de
Dèu. -
L' Emir se detura
y s' estremordeix;
d' horror y de rabia
lo cor se li encen.
Los esguarts axeca,
los axeca al cel:
no veu mes que
núvols
negres y rojenchs.
Mentrestant lo comte
N' Armengol d'
Urgell
la creu santa posa
al mes alt marlet.
Ab neguit contempla
lo sagnant acer,
y diu: - Ara es l'
hora
de mon sagrament.
Ombra de mon pare,
no sofrescas
gens,
si mes sanch te
manca,
jo te 'n daré mes.
-
II
En la presó de la
torre
N' Abú, lo fill del
Emir,
d' un cantó al
altre 's passeja
ab los brassos sobre
'l pit.
Murmura paraulas
foscas
y sols fa que
malehir;
si li haguessin
deixat armas,
ell s' hauría mort
allí.
Lo comte Armengol hi
entra;
N' Abú 's para quan
l' ha vist;
¡ab quína rabia
que 's miran
los dos mortals
enemichs!
- ¡Mala estrella n'
es la vostra.
- A tot preparat
estich.
- ¿Sabéu donchs
que 'l vostre pare
venía á ajudarvos?
- Sí.
- ¿Sabeu que á ell
y á sas tropas
los cristians han
fet fugir?
- Vergonya!...» Y
ardentas llágrimas
los ulls li van
enrojint.
- ¿No os recordeu
de Barbastre?
- Quán? - Mon pare
caygué allí,
y després de la
batalla
lo feu escapsar l'
Emir.
- ¡Oh recort de
gran diada!
mos fets d' armas
comensí.
- Jo també. - La
sort llavoras
no os va gayre
afavorir.
- Mes avuy... - Lo
sol de gloria
també cau en fosca
nit.
- La vostra n' es de
tempesta.
- Está bé: que un
llamp me fir.
- Sou valent. - Ab
cants de guerra
ma mare bressá á
sos fills.
- Qui tallá 'l cap
á mon pare
¿vos mateix no
fóreu? - Sí.
- Malehit! -
Cumpleixo á cegas
las santas lleys del
Emir.
¡Llástima que
vostre pare
nostra fé no hagués
seguit!
- Era brau. - Com
pochs, y en honra
de son coratge y son
giny,
lo cap sagnant li
posárem
en una capsa d' or
fí.
- Y la capsa? - Jo
la guardo
des de llavoras. -
Aquí?
- La calavera del
comte
may mes l' he tocat
de dins.
- Mes ¿hont es? -
Es á ma cambra,
á la vora del meu
llit.
- Horror! - M'
inspirava somnis
de batallas y
perills.»
Roig d' ira
se 'n va lo comte
passant corredors
ombríus,
y á la presó N'
Abú resta
ab los brassos sobre
'l pit.
III
Al palau de
Saragossa
l' Emir se consum d'
afany,
somniant en la
revenja
que ha de pendre
dels cristians.
Cada día fa fer
cridas
per aplegar als
alarbs;
vol un eczércit
qu' enfonzi
als cristians en mar
de sanch.
Ja fa temps que no
reb novas
de N' Abú lo seu
fill car,
de N' Abú que pres
encara
al castell de Gerp
está.
Vell es l' Emir; l'
ajupeixen
ab son pes feixuch
los anys,
y las mans ja li
tremolan
y ja té 'ls cabells
tots blanchs.
Mes ab tot y sa
vellesa
encar té
vius los esguarts,
y encar per sas
venas corre
lo terrible foch del
llamp.
Jo mateix (sovint
exclama)
seré capdill de mos
braus;
fará la mort de son
pare
lo nou comte
catalá.»
Un día, quan se
disposa
l' Emir á exir
de ciutat,
veu que un missatjer
arriva,
y á sa cambra lo fa
entrar.
Alarb dels que á
Gerp s' estavan
n' es lo de nou
arrivat;
al Emir la ma li
besa
y l' acatament li
fa.
- Missatger,
bon missatger
¿quína nova m' has
de dar?
- N' Armengol es qui
m' envía;
fa tres jorns que 'l
vaig deixar.
- ¿Lo castell de
Gerp me torna?
¿lo meu fill es
lliure ja?
- Aquet present os
regala
com penyora d'
amistat.»
Un rich embolcall de
seda
deix á la taula l'
alarb,
fa de nou l'
acatament,
y sens dir res mes
se 'n va.
Quan l' Emir se
queda sol
desfá ab neguit l'
embolcall;
entre las telas de
seda
una capsa n' ha
trobat.
Quan l' Emir la
capsa mira
tremola y fa un crit
estrany;
son cor bat ab tanta
forsa,
que ja li sembla
esclatar.
La capsa n' es d'
or, gornida
d' esmeragdas y
diamants;
¡prou que n' es
digna tal joya
del emperador mes
gran!
Quan la capsa n' es
oberta,
l' Emir cau fret y
esglayat.
N' ha vist lo cap de
son fill
entre regalims de
sanch.
Mentrestant á Gerp
lo comte
satisfet exclama ja:
- Cap per cap, vida
per vida.
Oh mon pare, estás
venjat. »
UNA MADRASTRA
En lo palau comtal
de Barcelona
tot es festa y
plaher, tot ricas galas;
á sa nova muller,
la bella Almodis
En Ramón
Berenguer ja du de Fransa.
Que en pau descansi
sa muller primera;
ja que á la mort
pertany, sia oblidada;
mentres la hermosa
vida 'ns afalagui
cal en ardentas
ditxas esmersarla.
Axís sens dupte ho
ha pensat lo comte,
sentint d' amor
frenética frisansa
tot just al veure á
la superba Almodis
qu' es talment d'
hermosura soberana.
Y li ha parlat, y ab
veu mitj tremolosa
li ha ofert son cor,
lo trono de sos pares,
y ella, com si l'
honrés al acceptarho,
l' ha endogalat ab
fortas abrassadas.
No li fa res al
comte que d' Almodis
no mes vicis y crims
conti la fama.
Ella 'ls hi nega ab
una veu tan dolsa
que 'l deixa
convensut al fons de l' ánima.
¿Qu' ella ha tingut
amors que l' envileixen?
¿qué ha estat per
tres marits repudiada? (este qué no ha de portar tilde)
¿qué ha abandonat
als fills de tals follías?
son calumnias no
mes, calumnias vanas.
Y encara que fos
cert tot lo que 's conta,
hi ha una rahó que
adressa la balansa:
¡es tan hermosa
Almodis! tan bonica!
ningú la pot mirar
sens excusarla.
En llas etern devant
l' altar s' uneixen
lo comte y sa
promesa idolatrada;
quan sent ell que la
ma li estreny Almodis,
li sembla rebre del
esclau la marca.
Avuy porta á sa
esposa á Barcelona
En Ramon
Berenguer ple d' esperansa;
per ço la gran
ciutat está de festa;
per ço lo rich
palau está de gala.
Ab goig la reb lo
poble; ab goig lo poble
reb sempre á sas
hermosas soberanas;
y á mes: doneuli
festas, y no 's cuyda
de si es sirena la
que ve ó es ángel.
Ja son del gran
palau á l' alta porta
los nuvis bells y la
gentil comparsa,
ja á poch á poch
per l' ampla escala pujan,
ja van entrant á l'
enjoyada sala.
¿Tothom está
content á Barcelona?
¿tots al palau
somriuhen d' esperansa?
ah! ningú se 'n
adona, entre la festa,
d' un noy que mira
als nuvis y s' esvara.
Amagat d' una porta
en las cortinas,
lo cap estira y ab
feresa guayta,
y sense qu' éll
mateix ja se 'n adoni
li rajan cara avall
brusentas llágrimas.
A un patge que li
passa per la vora,
tot tremolant de por
ja li demana:
«¿Quí es aqueixa
extrangera tan bonica
que puja al trono
dant la ma al meu pare?»
Lo patge li respon:
«Se diu Almodis;
es del comtat la
nova soberana.»
Mes lo noy sent tan
sols que li murmura
son cor ple d'
amargor: «Es ta madrastra.»
___
Gran es del comte l'
envejada gloria;
grans son del comte
las brillants conquestas;
cada jorn, del
comtat exten las fitas
la victoriosa
empenta de la guerra.
Y mentrestant de
monastirs se poblan
las novas terras als
contraris presas,
y cada día en las
ciutats y vilas
los amples murs de
novas Seus s' axecan.
Congrega 'l comte en
son palau als sabis,
al trono puja ab sa
mullé' á la esquerra,
y d' allí estant
pera son poble dicta
l' aplech d'
Usatges, catalans de mena.
Mes no li val al
comte tanta gloria,
no 'l lliura, no, de
la fatal tristesa.
¿Qué li fa tanta
llum fora de casa,
si adins no mes hi
regnan las tenebras?
Passá 'l festeig y
'l goig dels primers días,
ha esclatat lo furor
de la tempesta;
l' odi entre 'l fill
del comte y la madrastra
potent sas impietats
desencadena.
L' hereu y Almodis
de trobarse evitan,
y ab tot y 'l no
voler, se troban sempre;
cada mirada que al
trobarse 's donan
es un nou llamp que
la tempesta aumenta.
Si l' un per
misteriosa galería
la soletat pera sos
odis cerca,
ja hi troba al altre
que esbargeix sa rabia
ab llágrimas de fel
y ab planys de fera.
Y 'l comte ho veu y
ho toca, y en va dupta,
y en va no vol
tocarho ni ho vol veure;
y no sab quin remey
ha de posarhi;
mal es tot; mal si
mana, mal si prega.
- «Lo vostre fill
m' insulta cada día,
(li diu Almodis
verinosa y terca.)
Senyor, posáu
mordassas en sa boca;
si sa mare no
so, so sa comtesa.»
- «Senyor, la
vostra esposa no 'm deix viure;
(li diu Pere Ramon
ferit de pena)
me maltracta, 'm
malparla á totas horas;
com si fos bord á
tot arreu me befa.
No 'n tingué prou
d' haver robat lo siti
que al llit comtal
tingué la mare meva;
de jorn en jorn de
vostre cor me roba
l' amor mes gran del
cel y de la terra.»
Y axís lo comte
entre aquells dos grans odis
reb de tots dos la
furiosa empenta;
per fort que siga l'
roch ¿cóm no ha de caure
si dos onas gegantas
lo sotregan?
«Ella ó jo» diu
l' Infant ab veu resolta;
«Ell ó jo» diu
Almodis la superba;
y un baf de mort s'
extén entre 'l misteri
d' aquell palau
enfús en la tenebra.
Y fuig dels dos lo
comte y en sa cambra
tancantse sol ab sa
desditxa inmensa,
maleheix l' hora
infausta en que d' Almodis
l' enlluerná la
satánica bellesa.
____
Fosca es la nit y
misteriosa y trista;
cobert l' espay á
llampegar se posa:
per totas bandas
sembla que volejin
fatals
pressentiments com negras ombras.
En son llit ajaguda
la comtesa,
cluchs los ulls,
dorm potser, mes no reposa,
que fins dormint y
tot, de tristos somnis
sent que 'l neguit
sinistre l' esperona.
Silenci en lo palau;
estrany misteri
que creix encara en
esta nit tan fosca;
sols allá lluny se
sent del centinella
la veu d' alerta que
s' apaga fonda.
En lo palau ni una
remor. Almodis
ab greu afany va
respirant. De sopte
per una ma apartada
se belluga
la cortina que tapa
l' alta porta.
Un' ombra molt mes
negra que las altras
á poch á poch
avansa cautelosa
y prop, propet d'
Almodis se detura
quan es del llit á
la mateixa vora.
Es un home, es l'
hereu, es lo fillastre;
¡quína tempesta en
sas entranyas porta!
no es pas tan
espantosa y tan furienta
la que en l' espay
negríssim s' agombola.
Pere Ramón
alsa la ma depressa,
y sembla que un
llampech, ratlli la fosca;
no es llampech, no,
qu' es sols lo brill d' un' arma
que una ma del
Infant estreny ab forsa.
En lo blanquíssim
pit de la comtesa
l' Infant la punta
brilladora enfonza,
y diu ab veu hont l'
odi s' hi regira
ab lo desitj
complert: «Madrastra, es l' hora.»
Almodis obre 'ls
ulls, xiscla esvarada,
gemega de dolor, d'
espant sanglota,
y mentrestant de la
mortal ferida
á glops á glops la
sanch ardenta brolla.
- « ¿Qué has fet,
vil assesí?» «Calmar mas penas
venjar l' agravi y
la terrible afronta,
donar repós á l'
ombra de ma mare
que en son lloch os
mirava dolorosa.»
Y mentres parla
axís, en l' agonía
l' esferehida
Almodis se revolca,
y mossegantse 'ls
llavis esmuny l' odi
que en lo seu cor
per l' últim cop hi cova.
Envidriats los ulls
ja se li entelan,
ronch se li fa 'l
respir, sa veu tremola,
escup de sanch
glopada escumejanta
y cau á terra
estinellada y morta.
TRES AMORS
NOTA. - La segona
part d' aquet petit poema íntim está perduda y per lo tant ha sigut
impossible inclóurela aquí.
Veu 's aquí '´ls
tres amors de ma vida!
veu 's aquí 'ls
tres amors del meu cor!
los meus fills, ma
estimada, ma mare...
trinitat del amor!
Veu 's aquí lo meu
íntim poema!
veu 's aquí dels
meus versos la flor!
He expremut la mev'
ánima, y 'm dona
aquet pur raig d'
amor.
Trinitat! trinitat
benehida!
mare! esposa!
fillets del meu cor!
es sols vostra, ben
vostra ma vida
amarada d' amor.
I
A LA MARE
Si 'm pregunteu
quina es la millor dona
y la de mes talent y
la mes bella,
os respondré sens
por d' equivocarme:
«Va ser la mare
meva!»
Sempre pe 'ls fills
la mare es la mes bona
entre totas las
donas de la terra.
Fins trobo estrany
com un altar no tinguis,
oh santa mare meva!
___
¿Tenen brillants
imatges aquets versos?
¿tenen espléndits
mots?
¿tenen frases
supremas? ¿raigs de geni?
no tenen res d' axó.
No tenen res d' axó;
pobrets y tímits
pera tú, mare,
naixen al meu cor;
al calíu del amor
van prenent vida;
si tenen sentiment,
ja ho tenen tot.
___
Quan vas morir,
semblava que per sempre
s' hagués de pondre
'l sol;
semblava, mare meva,
que s' haguessin
de trencá' 'ls
perns del mon.
Y res! lo sol va
continuar espléndit,
escarnint mon dolor;
y 'ls perns del mon
no 's van trencar, oh mare;
qui s' havía
trencat era 'l meu cor.
____
Enterrada de temps,
vaig voler véure 't,
y la pesanta llosa
vaig alsar;
al obrirse la tapa
de la caixa,
fins vaig sentir com
un olor suau.
Ton cadáver, oh
mare,
no era pas
repugnant;
morta y tot y
desfeta, eras hermosa
y semblavas somriure
'm y mira 'm.
Jo era 'l que
plorava, mare meva,
com ploro avuy, com
ploraré demá.
¿No hi ha tants
fills que viuhen ab sas mares?
¿per qué no 't
tinch encara al meu costat?
___
Al millor temps de
la existencia teva,
quan tot canta y tot
riu,
quan esclata la flor
de la esperansa
del cor á mitj á
mitj,
quan eras mes bonica
y mes ditxosa,
quan l' amor
maternal te feu glatir,
quan la terra 't
semblava
talment un paradís:
¡precisament,
precisament Ilavoras,
oh mare, vas morir.
___
¡Oh quins capritxos
té la sort malvada!
¡cóm se complau en
destruí' y fé' mal!
¿hi ha una flor ben
fresca y ben bonica?
donchs la talla
aviat.
¿Hi ha un flam ben
pur que encisa la mirada?
donchs ala! á
apagá' 'l flam.
¿Y tú devías
viure y ser ditxosa?
donchs mor y deix
dolor y soletat.
___
¡Quína delicia
trobo
en fugir de la onada
de la gent
y recullirme á
solas, ben á solas
no mes ab lo mes
fondo de mon ser!
Y quan estich axís,
en tal delicia,
alimentar un íntim
pensament...
ta imatge,
ton recort, ta vida entera...
pensar en tú no
mes!
__
Jo no sé si son
versos ó si es prosa
lo que ara de ma
ploma va sortint;
no sé si es obra d'
art ó es obra digna
tan sols d' etern
olvit;
jo sols sé qu' es
l' amor que per tú sento,
que 's descapdella
axís,
que com m' está
vessant al cor, m' agrada
desfogarlo
escrivint.
___
¡Cóm me 'n recordo
d' aquell temps de ditxa
en que jeya mon cap
sobre ta falda,
y tú dormir me
feyas
ab las cansons
tan dolsas que 'm cantavas.
Sembla ahí
que va ser lo que recordo,
y fa tants
anys, tant temps, tant temps, qu' espanta.
Y al pensar que
tornarhi es impossible,
mos ulls s'
omplen de llágrimas.
Ni tú ets al mon,
ni aquell cap ros que jeya,
es com llavoras ara;
que 'ls rissos d' or
han caygut tots, y 'ls únichs
cabells que quedan
s' han tornat de plata.
___
Ah! quan m' assech á
taula, mare meva,
y veig lo teu lloch
buyt,
¡quína tristesa m'
invadeix tan fonda!
¡y com la gana 'm
fuig!
De repent vol crear
ma fantasía
ta imatge, y t'
apareixes á mos ulls;
tos delicats
contorns, ta silueta
assombrat veig at
punt.
De lo present m'
olvido, content m' also
y corro cap á
tú;
mes ay! que tú no
hi ets! qu' era una sombra!
que ton lloch está
buyt!
___
Y passará Nadal,
passará Pascua,
y altres Nadals y
Pascuas passarán,
y 'l meu sant, y 'l
teu sant... tota ma vida,
y tú no tornarás.
May mes nos veurém
ja; may mes, oh mare,
mas galtas
tos petons escalfarán;
may mes, may mes ta
veu serena y pura
mon cor consolará.
¡Quán lluny te
tinch! quán lluny! entre nosaltres
l' inmens abisme de
la mort hi ha.
De tú, que fores
tant, no mes ne quedan
un recort, un nom
va.
Peró l' amor que 't
tinch, oh mare meva,
oh! no hi ha por, no
acabará jamay.
Mort y tot que jo
sigui, ell víu com ara
mon cor escalfará.
…......... (II :
segona part, perduda)
III
ALS MEUS FILLS
Vosaltres sou del
camp de l' esperansa
las mes galanas
flors.
¡Cóm m' agrada,
floretas de ma vida,
cóm m' agrada
inundarme en vostra olor!
Acosteuvos, fills
meus; veníu tots quatre,
veniume ben á prop;
quan no sento 'l
calor de vostres brassos,
sento 'l fret de la
mort.
__
Sense vosaltres,
soportar la vida,
os juro que
impossible 'm fora ja;
vosaltres sou
puríssimas estrellas
que 'm guiéu entre
mitj del temporal.
Sostingut per
vosaltres, quína ditxa!
¡fa de bon caminar!
¿Quí diu que
aquesta vida es tan dolenta?
jo no li trobo si ab
vosaltres vaig.
Vostras puras
miradas
ho omplen tot de
clarors primaverals,
y al so de vostra
fresca xerradissa,
cantan axams
d' aucells per totas parts.
___
Sou bons y sou
bonichs! lo mal encara
no os ha corcat lo
cor,
y l' ombra de la
pena
no ha ennuvolat
encara vostre front.
Sou bons y sou
bonichs! Quan la mirada
en vosaltres se fixa
¡quín consol!
Un no pensa
llavoras, ni ho pot creure,
que hi haja penas y
maldats y horrors.
Jo estaría
mirantvos nit y día,
anys, y anys, y mes
anys... fins á la mort.
Ditxós se torna l'
desditxat, mirantvos;
mirantvos, los
dolents se tornan bons.
___
Erau cinch, y
sou quatre; un donchs n' hi falta;
no m' olvido
pas d' éll;
era bonich, bonich
com sou vosaltres;
potser que ho era
mes.
No estranyéu, no,
que mes bonich lo trobi
ara que ja no hi es;
á vosaltres ja os
tinch y á n' éll l' anyoro,
y sempre es
mes bonich lo que anyorém.
___
¡Pobre mortet! era
talment un ángel,
si ángels hi pot
haver en aquet mon;
tenía una mirada,
que 's feya seus lo
cors.
Al seu devant
quedavan sense forsa
la maldat y 'l
dolor.
Quan eram á
las foscas y ell passava,
deixava aná'
una ratxa de claror.
Ell tenía unas
alas invisibles
que sempre van
pugná' per alsá' 'l vol;
al últim van
lograrho, y tots nosaltres,
sens ell; qué
tristos vam quedá' y qué sols!
__
Siguéu sempre ben
bons, fills de ma vida;
no deixéu may lo
camí recte, may;
ja sé que 'l recte
es aspre,
y que 'l tort es
suau;
mes no hi fa res, la
vida es una prova
y un terrible
combat.
L' aspror de la
virtut preferíu sempre
á la traydora
suavitat del mal.
Siguéu sempre ben
bons; á la conciencia
deixéu tranquila
estar,
tan tranquila y tan
pura que s' hi pugui
la mes petita llum
trasparentar.
Tan pura y tan
tranquila, que una taca
no hi haji en ella
may.
Axí la son
es dolsa, axí 's fa vía
sense 'l
remordiment, qu' es mal company.
BENET XIII
(N. E. Benedicto, Papa Luna, Pedro de Luna, aragonés,
de Illueca)
Ja d' En Benet
tretze
la fortuna 's gira;
diu que 'l rey de
Fransa
de reull se
'l mira.
L' Austria l'
abandona,
se li 'n va
Castella;
¡tots inflan lo
núvol
que cobreix sa
estrella!
Sols Aragó y Nápols
volen son poder;
sols Aragó y Nápols
y Vicens Ferrer.
Y per axó encare
diu En Benet tretze
tancat á Avinyó:
«No hi ha mes Sant
Pare
en lo mon, que jo.»
Cercat Benet tretze
per francesa tropa,
l' ira desafía
de tota l' Europa.
Sols ab doscents
homes
al palau se tanca;
lo valor li sobra,
si la gent li manca.
Tots los que l'
ajudan
héroes volen
ser;
¡y prou val per
trenta
fra Vicens Ferrer!
Y per axó encare
diu En Benet tretze
tancat á Avinyó:
«No hi ha mes Sant
Pare
en lo mon, que jo.»
Días y mes días
lo gran siti dura;
¡ah quánts de
francesos
troban sepultura!
Com lleó defensa
Benet sa fortuna.
«En lo mon vaig
dirme
En Pere de Luna!»
Mes pera combatre
ab vint mil
guerrers,
no hi ha Benets
tretzes
ni Vicens Ferrers.
Y no obstant, encare
En Benet exclama
fugint d' Avinyó:
«No hi ha mes Sant
Pare
en lo mon, que jo.»
En Benet y 'l frare,
sens cap companyia,
fugitius s' allunyan
de nit y de día.
¡Cóm los
persegueixen
las maynadas
galas!
mes ells semblan
tindre
del llampech las
alas.
Ja veuhen la serra
del alt Pirinéu.
«¡Salut, patria
nostra!
terra estranya,
adèu!»
Y per axó encare
diu En Benet tretze
ab sa veu de tro:
«No hi ha mes Sant
Pare
en lo mon, que jo.»
¡Oh quína rebuda
troba á Catalunya!
d' Aragó lo ceptre
son cunyat empunya.
«Mentres est
reyalme
per Sant Pare 'm
tinga,
no 'm fa res qu'
Europa
á mos peus no
vinga.
¡Y duptan encare
del meu gran poder!
tinch á Catalunya
y á Vicens Ferrer.»
Y per axó encare
diu En Benet tretze
llensat d' Avinyó:
«No hi ha mes Sant
Pare
en lo mon, que jo.»
Pobre Benet tretze,
perdáu l'
esperansa,
hi ha per matá'
'l cisma
concili á
Constansa.
Cardenals y bisbes
á Martí coronan;
tots los que teníau,
tots os abandonan.
Mes á tal desgracia
Benet diu irat:
«No hi ha mes
concili
que ma voluntat.
Y per axó encare
tant si 'm nega
Europa, tant si 'm vol com no,
no hi ha mes Sant
Pare
en lo mon, que jo. »
¡Cóm á la
desgracia
se la deixa sola!
tothom se li gira
y tothom l' inmola.
Ja d' En Benet
tretze
la gent se 'n
allunya;
ja d' amichs no 'n
troba
ni en sa
Catalunya.
(N. E. era aragonés, de Illueca, Zaragoza, como he
anotado al principio del poema)
Ferran d' Antequera
(N. E. Fernando I de Aragón)
lo desterra fer;
¡fins li gira
espatlla
fra Vicens Ferrer!
Mes per axó encare
diu En Benet tretze
ab sa veu de tro:
«No hi ha mes Sant
Pare
en lo mon, que jo.»
Tot sol á
Penyíscola (Peñíscola : Península)
Benet tretze hi
mora;
sols la mar brugenta
sent allí á tot'
hora.
Los anys l'
arrupeixen
y tothom l' oblida;
no hi ha sort mes
dura,
ni mes trista vida.
Ja li arriva prompte
son instant fatal,
¡Sol en sa agonía!
¡válgali Dèu,
val!
Mes per axó encare
diu Benet morintse:
«No cedeixo, no;
no hi ha mes Sant
Pare
en lo mon, que jo.»
(N. E. Y así se quedó Benedicto XIII en sus trece)
HISTORIA D' UNS
MORTS
La llum, tota
espantada y tremolosa,
entrant per las
finestras mitj tancadas
del quarto aquell
quasi be fosch, no gosa
á turbar del
misteri las onadas
que allí jauhen en
calma silenciosa.
Allá al fons d'
aquell quarto, hont á paupentas
se topa ab
las cortinas de l' arcoba,
al llit, inmóvil un
malalt s' hi troba.
Fa temps que allí
s' está; la malaltía
llarga y penosa, l'
ha posat á proba
y l' ha dut, de l'
un día al altra día,
fins als brassos
fatals de l' agonía.
A l' un cantó del
llit, en la tauleta
crema, també
morintse, la xinxeta,
y á la banda
oposada, en la cadira
sentada y acostantse
al trist qu' expira,
una dona
hermosíssima y plorosa,
sense dir res, de
quan en quan suspira.
Es del malalt la
dolorida esposa.
Ell la mira,
la mira... no pot d' ella
apartar las
miradas que s' apagan;
y tals miradas á la
dona aquella
¡quántas
cosas tristíssimas amagan! (N. E. ¿parece
castellano antiguo, eh?)
- Vaig á morir; ja
sento que la vida
s' escapa de mon
cos, mes com encara
soch jove y
't tinch á tú, que tant t' estimo,
¡quín greu me sab
morir justament ara!
Es massa aviat ¿no
es cert? sembla mentida
que t' haji de
deixar... y será prompte!
Y lo que 'm sab mes
greu es lo que penso,
lo que s' ha de
pensar, tenint en compte
la eterna lleujeresa
de las donas:
que no m' has
estimat.
- Oh! axó no ho diguis.
- O si per cas, m'
has estimat á estonas.
- Desconfiat! gelós!
- Sí, t' ho
confesso;
aqueixa ha
estat, aqueixa ma manía.
Ets tan
hermosa, tant, que si ara 'm moro,
crech que 'm mata
tan sols la gelosía.
- Y t' adoro, no
obstant; creume: t' adoro.
- Axó ho dius tú,
ja ho sé; moltas vegadas
m' has dit lo mateix
que ara; no t' ho nego,
y creure ho he
volgut... mes una sombra
de gelosía, que m'
ha tornat cego,
m' ha impedit que ho
cregués, oh vida meva.
Si en lo teu cor,
que fortament palpita
y que 'l vull pera
mí, tot y sens treva,
s' hi amagués una
ratxa, per petita
que fos, una
espurneta vil é impura
d' un altre amor...
- No; calla! t'
ho suplico.
- Oh! llavors pera
mí ¡quína amargura!
- No he estimat mes
que á tú.
- ¿Y á mí m'
estimas
tan sols?
- A tú no mes.
- Júramho.
- Ho juro.
- Per lo que tinguis
mes sagrat.
- Per nostra
salvació.
- Per la teva.
- Per la meva.
- ¿Y no m'
olvidarás?
- ¿Mon plor no
't mostra
que so teva tan
sols, per sempre teva?
- Mes quan jo sigui
mort, quan sola 't vejis
¿no buscarás un'
altra companyía?
¿un altre amor?
- La eterna
gelosía!
- ¿Y serás
ben fidel á ma memoria?
¿y á mí m'
estimarás?
- Desconsolada
per tú sols
ploraré; ma única gloria
será la de trobarte
altra vegada.
- Júramho donchs.
- T' ho juro.
- Oh! vina,
vina;
ab un petó de foch
clou los meus llavis
y axís, en tal
intimitat divina
que las sospitas
fa olvidá' y 'ls agravis,
torna á fé'
'l jurament; treume l' espina
que destrossa 'l meu
cor y l' enverina.
Y la dona s' acotxa
apassionada
al demunt del
malalt, la boca posa
al demunt de la boca
amoratada
del que agonitza
ja, y allí febrosa
hi fa esclatar
dolcíssima besada.
- Júraho ara altra
volta.
- Ara t' ho
juro.
- ¿May, may m'
olvidarás?
- May.
- Ab ardenta
passió m'
estimarás?
- Tant com t'
adoro.
- Y no obstant... y
no obstant...
- Res t'
acontenta.
- ¡ Jo sí, jo sí,
que idolatrante moro!
Y apenas pot
seguir... embarbossadas
van sortint las
paraulas de sa boca,
l' alé es mes
fatigós, de sas miradas
en veritat la llum
es ja ben poca,
exhala un suspir
fondo, ab la ma apreta
la ma d' aquella
dona dolorida,
y á un punt mateix
s' apagan la xinxeta
y del malalt la
neguitosa vida.
II
Y quan
morím, ¿morím? sols acaba
lo moviment, la
forma de la vida,
peró la esencia no?
¿Quí del misteri
pot esquinsar lo vel
que veure 'ns priva
mes enllá de la
mort? va! quí es lo sabi?
se parla
molt, se sab... quasi una mica,
una engruna
tan sols qu' encara 'ns porta
á majors confusions
y á mes mentidas.
Jo sé que aquell
malalt que agonitzava
va morir... com se
'n moren tots los días;
inmóvil va quedar,
fret va tornarse;
va perdre la
expressió, mes no la vida.
Y va seguir veyent
ab ulls vidriosos
y va tenir las
percepcións distintas
d' ohit,
tacto y olfat, y al cap inmóvil,
lo pensament hi
barriná, y en l' íntima
fondaria del seu
cor, encara, encara
lo sentiment
abrasador seguía.
Ell va sentir que á
la foscor del quarto,
com de costum,
plorava la familia
y a la viuda
vegé que en mar de llágrimas
de prop la capsalera
no 's movía.
Mes al últim
d' allí lograren tréurela
mitj per prechs,
mitj per forsa, y desseguida
los vestidors de
morts allí hi entraren
y ell va veure y
sentir com lo vestían.
Y estavan capficats?
estavan tristos?
los imposava 'l
mort? ca, ni una mica;
aquella era sa
feyna, y sens donarhi
la menor
importancia, la prenían.
Fins hi reyan
y tot; en l' ert cadáver
no mes hi veyan l'
actitut ridícula,
y sense cap respecte
'l menejavan
com qui meneja
inútil mercancía.
Y 'l mort ho veya
tot y estava inmóvil
y mut, y rompre 'l
glas, era impossible,
y ell era l' únich
en los mons inmensos,
que de son pobre cos
se compadía.
Y mes tart, tot
mudat com á las festas
sobre una post de
negre drap gornida,
estés entre grans
ciris se va veure,
ab un Sant-Crist que
entre las mans tenía.
Mes tart van
compareixe duas monjas,
y al peu del
cadafalch, no sé si tristas
ó indeferents,
llegiren y resaren
pe 'l mort... y ni
sisquera 'l coneixían.
Y ell atent
presenciava l' espectacle
ab misteri y terror.
Y passá un día,
y va veure als
fusters que en llarga caixa
lo van ficar y van
tancarlo dintre.
Ja no va veure mes;
peró llavoras
va continuar
sentint, tot ple de vida.
Va sentir que 'l
baixavan per l' escala,
va sentir que en un
cotxe l' estenían,
y va sentir al
voltant seu las fortas,
eclesiásticas
veus sonant uníssonas,
solemnement,
pausadament.
Passaren
horas...
¿quántas? contarlas no podía,
mes se trobá
en repós, y altra vegada
va pogué'
veure la claror puríssima,
la onada alegre,
lluminosa, inmensa
que, ple de dols
amor, escampa 'l día.
Hont era? al
cementiri; ans d' enterrarlo
va fer obrir la
caixa la familia;
mes la viuda no hi
era; ¡la pobreta;
mes morta estava de
dolor, que viva!
Y ell, mort y tot,
¡cóm d' ella 's recordava!
¡cóm en
ardentas flamas s' encenía!
¡cóm pensava gelós
que uns altres brassos
la podían
estrenye ab impudicia!
III
Y sent y veu com al
sepulcre 'l posan:
un lloch fondo y
humit, una caverna
plena de degotalls,
estreta y fosca,
qu' es lo palau de
sa quietut eterna.
Part-demunt te
un forat aquella estancia
por hont hi cau un
raig de llum del día;
per entre la columna
lluminosa
¡quín escampall d'
insectes s' hi esbarría!
Pe 'ls recons
negras ombras s' hi arreplegan
com monstres
impalpables que 's barallan;
son legions de la
Mort, las tenebrosas
legions que han
callat sempre... y sempre callan.
Estés en un
replá del subterrani
posan al mort;
ab un fort mur lo tapan;
un cau á dins d' un
cau; mentres s' axeca
lo mur, los
últims raigs de llum s' escapan.
Y no veu mes. Sent
com s' entorna l' home
que l' ha tapat, com
surt d' aquell cau negre
y com fa caure la
pesanta llosa
y com s' allunya tot
cantant alegre.
Y res mes sent; y 's
queda sol, inmóvil
¿fins á quán?
no 'n sab res, mes té conciencia
de sí mateix y en
son cervell hi cova
un tormentós recort
de sa existencia.
Y 'l mort á
poch á poch va consumintse;
sent com los
cuchs en lo silenci bregan
y famolenchs
al demunt de éll se llansan
Y sas carns
enduridas li rosegan.
Mes avans que al
cervell y al cor arrivin
n' hi ha per temps y
llarga feyna tenen.
Y éll no 'ls pot
arrancar, y 'l martirizan
los que al
banquet de sas reliquias venen.
Se va morint, morint
de mica en mica,
morint entre 'l
dolor mes espantable,
peró tan lentament,
ab tanta calma,
que 'n té per anys,
per temps innumerable.
Y sempre, entre 'l
misteri, en la foscuria
que 'l va voltant en
la caverna aquella,
un pensament sols
té, fatal y únich:
lo seu amor,
sas gelosías... Ella!
IV
Passan anys,
passa temps... temps incontable
en aquella foscor
interminable;
en la tomba, en la
mort, qu' es nit inmensa,
sempre s' acaba 'l
temps, sempre 's comensa.
De repent, aquell
mort que 's consumía
veu una ratxa de
claror de día;
altra vegada han
axecat la llosa,
y aquella nit tan
llarga y tenebrosa
s' ha interromput;
al punt un fosser baixa
d' un altre mort una
luxosa caixa,
y 'l mort primer ab
sensació gojosa
pensa: Potser
que portan á ma esposa,
y ja per sempre mes,
ben acostada,
segura la tindré y
enamorada!»
Y destapan la
caixa, y dintre d' ella
un home arriba y no
la dona bella,
y 'l mort primer, ab
decepció infinita,
ab nous dolors
desconeguts s' agita.
«¿De quí es aquet
cadáver que han dut are?
no es pas
fill meu, ni 'l meu germá, ni 'l pare;
ni per parent lo
reconech sisquera...
¿quí es donchs?»
Y axís pensant,
se desespera,
y ab los ulls quasi
consumits se 'l mira
y, fondament,
idealment, suspira.
«¿Per qué; si nó
es dels meus, ¡oh desventura!
lo baixan á
la meva sepultura?»
Mestrestant han
tapat altra vegada
la caixa y prop la
seva l' han posada,
y l' envá derruit
reconstruheixen
y allí, en aquella
nit tots sols los deixan.
La llosa cau de nou,
y 'l gran misteri
torna en tal lloch á
recobrar l' imperi.
Allí están los dos
morts; los dos s' entregan
á un remolí de
pensaments y bregan
en tempestats de
sensacións... y estesos
han d' estar, frets,
inmóvils, allí presos
en sas
caixas estretas, sens queixarse
aparentment, sense
poguer mirarse,
sens poguer dirse
res... ¡ab tantas cosas
que dirse 'ls dos
voldrían horrorosas!
Y 'l mort primer |oh
cas estrany! sens treva
pensa en
la dona, en la estimada seva,
tot pensant en lo
mort que té á la vora;
pensa en cada hú,
pensa en tots dos á l' hora.
«¿Quí deu sé'
aqueix estrany ¡oh desventura!
que han posat á la
meva sepultura?»
V
Y passa temps, no
gaire; arriba un día
en que 'l mur torna
á caure y per la boca
de la axecada
llosa, altre vegada
la llum baixa á la
fosca sepultura,
á espantar las
tenebras que hi dominan.
Y un' altra caixa
avall... Ara es la dona,
la dona hermosa...
es lo cadáver d' Ella.
¡ Al últim
ha arribat! Tot desseguida
la veu lo mort
primer, del qual no 'n quedan
las ertas formas
ja, no mes que 'ls ossos.
Mes, consumit y tot,
sembla conmoure 's
fins allá al fons
de sa buydor horrible,
y si pogués xisclar
¡cóm xisclaría!
Una onada d' amor,
de passió ardenta
invadeix l' esquelet
y fa cruixirlo.
Es ella! ¡ella ab
sa espléndida hermosura!
ella! ¡la que 'l va
fer glatir ab forsa,
d' amor y al mateix
temps de gelosía!
Y ella, inmóvil y
erta en apariencia,
sent també, sent
també y escolta y mira,
y potsé'
avergonyida, en sas entranyas,
lo coquetisme,
la trayció, la eterna
maldat de la
serpent, cova y devora.
Mes ¿quí es lo
segón mort? No ho sab encara
l' engelosit marit;
pot sospitarho,
pero no ho
sab encara. Estés, inmóvil
com ell mateix, al
seu costat se troba;
y si en lo íntim de
son ser hi esclatan
tempestats, com en
ell, no pot ab signes
expressarlas
jamay.
Los cuchs
se 'l menjan
lentament,
lentament, ab fam horrible,
sense fer cas de lo
que á prop hi passa,
ni dels raigs de
claror que ab ells hi jugan,
ni dels fossers que
al seu voltant trastejan,
ni dels dolors y las
passions que agitan
la fonda intimitat
dels tres cadávers.
Mes ¿quí es
lo segón? ¡oh gran problema,
que 'l primer, ja
esquelet, no pot resoldre!
Quí es? y ¿qué hi
fa allí? ¿per qué no parlan
los fossers, que tal
volta no ho ignoran?
Mes,
escoltéu... un d' ells al altre 's gira
y axís li diu,
mirant l' erta despulla
de la bonica dona.
- ¿Qué 'n fem
d' ella?
¿hont donchs l'
enterrarém ja que ara es l' hora?
¿ab quín marit?
¿ab lo primer ó ab l' últim?
- Ab l' últim
(respón l' altre); ni sisquera
s' ha de fer tal
pregunta. Aquesta dona
va enganyar al
primer.
- Si en axó 't
fundas...
- Y en camvi va
estimar ab passió ardenta
al seu segon marit.
- Donchs, au,
juntemlos
per tota eternitat.
Y al punt la
posan
en la segona caixa,
ab lo cadáver
misteriós,
problemátich, mentres l' altre
sent retorse la vida
que li queda
en inferns de dolor
y gelosía.
Y altra vegada del
envá s' axeca
l' insondable
espessor, y altra vegada
cau ab estrépit la
pesanta llosa,
y s' allunya la vida
de la terra
d' aquella de la
mort horrible vida,
deixant
desenrotllantse en las tenebras,
en la inmovilitat,
en lo silenci,
en l' estret
escenari de la tomba,
l' inmens sotrach d'
una fatal trajedia.
VI
Allí inmóvils los
tres! ¡oh cóm s' odían
envols
en una onada de recorts! (envolts)
¡cóm los tres ab
deliri 's matarían,
si ja no fossin
morts!
¡Oh quína
tempestat mes silenciosa
en aquells cranis y
en los cors aquells!
potsé'
disfruta y tot la impura esposa
en lo martiri d'
ells.
Mes no disfruta, no,
que l' atormentan
los cuchs,
tot comensantla á rosegar,
y aquellas formas
tan gentils rebentan
á copia de menjar.
Ja no es hermosa,
no, ja es un horrible
monstre tan
repugnant com pestilent.
¿Quí la voldría
avuy? fora impossible
amarla un sol
moment.
Lo primer dels
marits, ell sí, comensa
á disfrutar després
de tant patí'; (patir : soferir : sufrir)
ara disfruta d' una
ditxa inmensa
y 's veu venjat
allí.
Son los cuchs
miserables los que 'l venjan.
Ell ja ha acabat,
ell ja ha passat lo mal;
ara 'l cos de sa
esposa 'ls cuchs se menjan
y 'l cos del seu
rival.
Y se 'n van drets al
cor, lo que 'ls agrada
ab preferencia en
aquell rich festí;
tots á una, forada
que forada,
fins á arribar
allí.
Al home prou l' hi
troban, y s' hi estenen
ab frenética fam,
ab viu horror,
peró ¡quín
desengany ab ella tenen!
no li troban lo cor.
No li troban; no 'n
te. Y en aquell' hora
l' espós compren
tot lo que va passar.
Si no tenía cor la
gran traydora
¿cóm podía
estimar?
Ell va extingintse
lentament; los ossos
se quartejan
badats, se tornan pols;
apenas
sent; aquells dolors tan grossos
son vaguetats tan
sols.
No veu res, no sent
res; va morint ara
en realitat; los
altres dos... ells no!
¡ells si que 'n
tenen per molt temps encara
de pena y de passió!
Y passan
anys, molts anys; en la callada
tomba la vida de la
mort glateix
inmóvil,
silenciosa, soterrada;
sols recorda y
pateix.
Y passan anys, molts
anys. Y arriba un día
en que altre cop la
llosa han axecat;
y al negre fondo, de
la llum del día
hi va un raig
delicat.
Las ertas carns s'
han fus de mica en mica;
los esquelets s' han
fus de poch en poch.
No mes tres munts de
cendra hi ha en la xica
estancia d' aquell
lloch.
Ara si que ha acabat
l' horrible drama;
los personatges no
mes son recorts;
amants galants,
enganyadora dama,
¡ara si que son
morts!
A una bufada sols
que l' ayre envía,
volan las
cendras per l' inmens espay,
y 'ls átoms mes
dispersos cada día,
no tornarán á
reunirse may.
LO BUTXÍ DEL
REY EN PERE
(N. E. El verdugo del rey Pedro)
De tots los butxíns
del regne
jo n' era 'l primer
butxí;
Rey En Pere mes que
ab nobles
s' estimava anar ab
mí.
Jo l' arma duya
esmolada
y brillant com un
mirall;
los caps tombavan á
terra
tot just al sentir
lo tall.
Tota la gent
tremolava
quan jo, sense cap
soroll,
passava ab
roba vermella
y ab la gran destral
al coll.
Lo rey En
Pere 'm somreya;
fins me
tractava d' amich.
¡Jo un pobre butxí
encaxarla
ab rey
tan sabi y
tan rich!
(amb rei tant savi i tant ric en catalán moderno)
Era á fe per' ma
persona (per' : pera : per a; para)
un honor massa
extremat,
¡Oh 'l gran y bon
rey En Pere!
¡que Dèu l' haja
perdonat!
__
Quan vam entrar á
Valencia
després de lluytar
á mort
prop d' un mes, jo
'm vaig dir: «Ara
me sembla que
tindrás sort.»
Una nit lo rey En
Pere
devant d' éll me
va cridar
y 'm va dir:
«Demá al mitj-día
t' has de posá'
á traballar.»
«La destral ja está
esmolada»
al Rey vaig
respondre jo.
«No 't cal la
destral, - va dirme -
no 't cal destral ni
piló.»
«¿Ab qué donchs,
mon rey En Pere,
ab qué donchs los
mataré?»
«Donantlos á beure
fosa
la campana que han
fet fé'.
Sí, ja que tant los
agrada
sa campana de
la Unió,
fonemla y que se la
beguin,
y axís morirán
milló'.»
No 'm va dir cap mes
paraula
y 'm deixá sol ab
la por,
y, butxí y tot ¿ho
creuríau?
jo vaig tremolar d'
horror.
Lendemá á la
matinada
¡quín día tan
trist y fosch!
semblava, de tant
que ho era,
qu' estessim á dins
del bosch.
A las dotze
del mitj-día
la professó
va sortir;
¡bé n' hauríau
vist de cotas
y d' elms y espasas
lluhir!
Entre duas renglas
d' homes
seguían
lligats los reus,
y jo mut al seu
derrera
tot vermell de cap á
peus.
N' hi havía de
vells y joves,
de rossos com á
fils d' or;
tristos alguns d'
ells ploravan
y deyan: «¡Mare
del cor!»
Per tot arreu hont
anavam
¡quína gernació,
Dèu meu!
¡Y quín so tan
trist tenían
las campanas
de la Seu!
Arribárem á
la plassa,
á la gran plassa
majó';
al cadafalch que hi
havía
no hi vaig veure cap
piló.
Era tot negre, tot
negre,
ab trenta pals
als costats;
com los pals també
eran trenta,
també trenta 'ls
condemnats.
A cavall, devant sa
guardia, (ipsa : sa : la; sa : su, la seva o la seua)
allí 'ns esperava
'l Rey;
vora d' ell nobles y
patges
y 'ls homes de llur
servey.
Tanta gent que 'm
rodejava
y 'm semblava qu'
estés sol;
jo crech que sentit
s' hauría
d' una papallona 'l
vol.
Prompte al cadafalch
pujárem
entre aquell gran
callament;
vos juro qu'
esgarrifava
tant silenci y tanta
gent.
Mos ajudants allí
hi eran
vestits de vermell
com jo,
esperant que 's
fongués tota
la campana de la
Unió.
A mitj á mitj del
patíbol
hi havía una gran
fornal;
cada flama que 'n
sortía
semblava llengua
infernal.
La campana ja era
roja,
tota roja com
lo foch
y 's trencava y s'
ablanía
y 's desfeya
á poch á poch.
Als vils criminals
lligaren
un á cadascú dels
pals;
verts los desdixats
estavan;
¡quín suor! ¡quíns
ays mortals!
Cridavan al
Rey girantse:
«Senyor, tingáu
compassió!»
Mut lo Rey los
senyalava
la campana de l'
Unió.
La campana ja era
fosa;
rebullía 'l metall
blanch,
y 'l soroll que
bullint feya
quasi gelava la
sanch.
Ab una pala de ferro
vaig traure metall
del fos;
un dels comdemnats
ben prompte
lo va tenir dintre
'l cos.
Per las contorsions
que feya
¡oh cóm devía
patir! (patíbol, patíbulo; patir : sufrir)
roig se
torná, després negre,
tancá 'ls ulls, y
va morir.
Un després, era
Gonzalvo,
seguí la mateixa
sort;
no era no passada
un' hora
que tots trenta
havían mort.
Lo rey En Pere
somreya
y estava content de
mí;
á tots trenta vaig
matarlos;
jo n' era 'l primer
butxí.
Lo rey, á cavall
encara,
á la muda gernació
li deya: «Aquí la
tens, poble,
la campana de l'
Unió.
Des d' avuy tos
furs acaban,
y ¡ay d' aquell que
s' alsará!
metall fos de la
campana,
metall fos ¡prou
que 'n beurá!»
Oh! d' aquella gran
diada
sempre me 'n
recordaré,
¡Llástima que 'l
rey En Pere
no puga dirho també!
De tots los butxíns
del regne
jo n' era 'l primer
butxí;
rey En Pere mes que
ab nobles
s' estimava anar ab
mí.
Era á fe per ma
persona
un honor massa
extremat.
¡Oh 'l gran y
bon rey En Pere!
¡que Dèu l' haja
perdonat!
__
Quan vam entrar á
Valencia
després de lluytar
á mort
prop d' un mes, jo
'm vaig dir: «Ara
me sembla que
tindrás sort.»
Una nit lo rey En
Pere
devant d' éll me
va cridar
y 'm va dir:
«Demá al mitj-día
t' has de posá'
á traballar.»
«La destral ja está
esmolada»
al Rey vaig
respondre jo.
«No 't cal la
destral, - va dirme -
no 't cal destral ni
piló.»
«¿Ab qué donchs,
mon rey En Pere,
ab qué donchs los
mataré?»
«Donantlos á beure
fosa
la campana que han
fet fé'.
Sí, ja que tant los
agrada
sa campana de
la Unió,
fonemla y que se la
beguin,
y axís morirán
milló'.»
No 'm va dir cap mes
paraula
y 'm deixá sol ab
la por,
y, butxí y tot ¿ho
creuríau?
jo vaig tremolar d'
horror.
Lendemá á la
matinada
¡quín día tan
trist y fosch!
semblava, de tant
que ho era,
qu' estessim á dins
del bosch.
A las dotze
del mitj-día
la professó
va sortir;
¡bé n' hauríau
vist de cotas
y d' elms y espasas
lluhir!
Entre duas renglas
d' homes
seguían
lligats los reus,
y jo mut al seu
derrera
tot vermell de cap á
peus.
N' hi havía de
vells y joves,
de rossos com á
fils d' or;
tristos alguns d'
ells ploravan
y deyan: «¡Mare
del cor!»
Per tot arreu hont
anavam
¡quína gernació,
Dèu meu!
¡Y quín so tan
trist tenían
las campanas
de la Seu!
Arribárem á
la plassa,
á la gran plassa
majó';
al cadafalch que hi
havía
no hi vaig veure cap
piló.
Era tot negre, tot
negre,
ab trenta pals
als costats;
com los pals també
eran trenta,
també trenta 'ls
condemnats.
A cavall, devant sa
guardia, (ipsa : sa : la; sa : su, la seva o la seua)
allí 'ns esperava
'l Rey;
vora d' ell nobles y
patges
y 'ls homes de llur
servey.
Tanta gent que 'm
rodejava
y 'm semblava qu'
estés sol;
jo crech que sentit
s' hauría
d' una papallona 'l
vol.
Prompte al cadafalch
pujárem
entre aquell gran
callament;
vos juro qu'
esgarrifava
tant silenci y tanta
gent.
Mos ajudants allí
hi eran
vestits de vermell
com jo,
esperant que 's
fongués tota
la campana de la
Unió.
A mitj á mitj del
patíbol
hi havía una gran
fornal;
cada flama que 'n
sortía
semblava llengua
infernal.
La campana ja era
roja,
tota roja com
lo foch
y 's trencava y s'
ablanía
y 's desfeya
á poch á poch.
Als vils criminals
lligaren
un á cadascú dels
pals;
verts los desdixats
estavan;
¡quín suor! ¡quíns
ays mortals!
Cridavan al
Rey girantse:
«Senyor, tingáu
compassió!»
Mut lo Rey los
senyalava
la campana de l'
Unió.
La campana ja era
fosa;
rebullía 'l metall
blanch,
y 'l soroll que
bullint feya
quasi gelava la
sanch.
Ab una pala de ferro
vaig traure metall
del fos;
un dels comdemnats
ben prompte
lo va tenir dintre
'l cos.
Per las contorsions
que feya
¡oh cóm devía
patir! (patíbol, patíbulo; patir : sufrir)
roig se
torná, després negre,
tancá 'ls ulls, y
va morir.
Un després, era
Gonzalvo,
seguí la mateixa
sort;
no era no passada
un' hora
que tots trenta
havían mort.
Lo rey En Pere
somreya
y estava content de
mí;
á tots trenta vaig
matarlos;
jo n' era 'l primer
butxí.
Lo rey, á cavall
encara,
á la muda gernació
li deya: «Aquí la
tens, poble,
la campana de l'
Unió.
Des d' avuy tos
furs acaban,
y ¡ay d' aquell que
s' alsará!
metall fos de la
campana,
metall fos ¡prou
que 'n beurá!»
Oh! d' aquella gran
diada
sempre me 'n
recordaré,
¡Llástima que 'l
rey En Pere
no puga dirho també!
De tots los butxíns
del regne
jo n' era 'l primer
butxí;
rey En Pere mes que
ab nobles
s' estimava anar ab
mí.
Era á fe per ma
persona
un honor massa
extremat.
¡Oh 'l gran y
bon rey En Pere!
¡que Dèu l' haja
perdonat!
LA ROSETA
NOTA. - Lo poema «La
Roseta» del qual ne publico ara los llibres primer y segon,
devía tenirne onze. Lo tercer y quart estavan també escrits quan un
accident casual va fer que 's cremessin los manuscrits.
¿Qué devía jo fer? ¿tornarlos á escriure?
no vaig tenir pit ni
paciencia. Lo poema quedava, donchs, truncat. Han passat molts anys,
y segur de que no acabaré 'l poema, me decideixo á publicar
la part que 'n conservo escrita.
LLIBRE PRIMER
La tarde acaba:
es l' hora en que 'l misteri axampla
sas finíssimas
alas d' ombra y llum;
la mar sembla mes
bella, l' atmósfera mes ampla,
y están
las flors mes plenas de perfum.
Lo jayo Coll
s' assenta devant de l' alta porta,
rocolzat en lo
tronch d' un arbre vell,
y somrihent
contempla la mar que besa l' horta
ab las onas que
baten vora d' ell.
A Salou lo bon home
fa temps que hi viu: reposa
de las fatigas
d' altre temps millor;
va ser pilot, mes
ara ja es massa vell, y posa
en un pobre orfanet
tot son amor.
Lo Coll va
recullirlo en sa afanyosa vida,
y l' ha cuydat com
cuyda 'l pare al fill;
per pilot va
endressarlo, y ell ho fou desseguida,
ell, que té seny
tan clar com cor senzill.
Ja ha estat duas
vegadas en terra americana
y avuy deu vindré
d' un viatge nou;
lo jayo Coll l'
espera y allá en la mar llunyana
li sembla veure lo
vaxell que 's mou.
Sí, sí que 'l veu,
ja avansa lo vaxell, ja s' acosta
tornantli al seu
Enrich, al brau fadrí;
lo sol sembla
enviarli son pur esguart de posta,
son inmens raig de
grana y pols d' or fí.
Mentrestant de la
platja s' allunyan joganeras
las llanxetas
dels pobres pescadors,
que avuy la
mar en calma promet bonas pesqueras
y no 's tem que 's
deslliguin vents traydors.
Lo jayo mira y mira
la nau llunyana encare
hont creu que ha de
venir lo seu Enrich.
«Posa un signe - va
dirli - perque de lluny ton pare
puga veure ta
nau sens cap fatich.»
Y 'l signe 's veu,
es una bandera que s' agita
al costat de la
punxa del timó,
y que ara la volada
d' un gran aucell imita
que va sortint,
sortint del horisó.
Y abstret en aquell
éxtasis lo jayo no s' adona
de que á ell s' ha
atansat á poch á poch
una noya pobreta que
'l Dèu vos guard li dona
y s' atura en essent
en aquell lloch.
La noya es jove,
jove, té divuyt anys apenas,
fresca y bella com
flor primaveral;
sas galtas
y sos llavis son rosas y assutzenas;
sa veu es com
un cántich celestial.
Mes una gran
desgracia té la noya ¡pobreta!
no fa pas la
miseria son dolor:
está trista y
plorosa sovint perque es cegueta;
¡no pot guaytar als
ulls son tendre cor!
No compren de la
vista los plers maravellosos; (plaers : placeres)
may un raig de
claror, may l' ha sentit;
per los seus ulls,
que cegos y tot son tan hermosos,
sempre s' hi ha
estés la fosca de la nit.
Ab sa sort
resignada, tal com es, ha de viure;
¡igual al mal que
al bé 'ns acostumém!
de quan en quan
encara fins se la veu somriure,
que per gosar, no
cal lo goig suprem.
Ara mateix la noya
está tota contenta
perque arriba l'
Enrich, lo brau fadrí;
per ço vora la
platja, á prop del vell s' assenta,
y en lloch se
troba bé sinó es allí.
- Lo Dèu vos guard
os dono, y no heu respost encare.»
y 'l vell surt
de son éxtasis llavors.
- Oh Rosa, ets tú;
perdona lo goig d' un pobre pare;
la mar me porta al
rey dels meus amors.
En bona fe no 't
veya, y al devant te tenía;
ulls me
mancavan per mirá' á la mar,
mira allá lluny la
barca; per mi es l' estel del día.
que diu que 'l sol
ben prompte ha de brillar.
Sí! jo 't dich
mira, Rosa, y tú no la pots veure;
bé! vaja! avuy no
penso en res ni res bé dich.
Tu ja ho sabs que l'
estimo; de tot m' he de distreure
no mes al dir lo nom
del meu Enrich.»
- Donchs, avuy ve! -
Ja arriba. - Jo estava aquí á la vora
y os he sentit fa
poch passar pe 'l moll,
y he dit: déixam
anarhi, ara que deu ser l' hora,
á ferli companyía
al jayo Coll.
Y aquí 'm teníu. -
Be noya: me plau ta companyía,
perque ets bona
minyona; prou que ho sé.
¿Y has vingut sola,
Rosa? - Ab aquet gos que 'm guía.
- Ah! sí! sí ja 'l
coneixo! ¡bon llebré!»
Y axó dihent lo
jayo, un bras al gos arrima
y entendrit li fa
festas y somríu.
Avuy tot bo li
sembla, avuy á tots estima;
avuy sent la ventura
y á pler víu.
Lo gos
endormiscantse, amanyagar se deixa,
y á la vora del
vell tranquil s' ajau.
Lo jayo Coll, la
Rosa, lo cel blau, l' hora aqueixa...
¡quín retaule de
ditxa y dolsa pau!
- Y bé parlemne,
Rosa, mentres la nau arriva.
- De quí? - Donchs
de quí ha d' esse? del Enrich.
- Es clar que podém
ferho; ¿quí de parlarne 'ns priva?
- Aquet jayo
res troba tan bonich.
- Donchs vos l'
estimeu forsa! - Sí l' estimo? l' adoro!
ni que 'm fos fill
l' estimaría tant;
quan lluny lo tinch,
t' ho juro, fins d' anyoransa ploro
com una dona ó be
un petit infant.
¡Ja ho veus, quína
vergonya! ¡ves quíns homes se crían!
¡plorar jo un
homenás esquerp y fort,
curtit á la mar
brava! sí 'ls altres ho sabían!
¿Qué hi farém, si
es axís la meva sort?
¡Qué hi faré si
l' estimo ab totas mas entranyas?
quan lo dit li fa
mal, ja he de patí;
no crech que mes
estimi al rey de las Espanyas
la mateixa mareta
que 'l parí.
- Y axó no essentli
pare. - Es lo mateix, Roseta;
estich molt fet á
sernhi y n' hi so ja.
- Es bord jo crech.
- No t' erras. ¡Ja veus donchs quina feta
los seus dolents
parots li van jugá' !
¡Durlo á la
bordería! ¿per ço al mon lo portaren?
¡ves lo petit quin
mal los hi va fer!
De segur que moriren
malament y ho pagaren
y ara son al infern
ab Llucifer.
Jo al mon sol me
trobava, y vetaqui que un día
sens tenir dona vaig
voler un fill.
¿Cóm t' ho farás?
pensava. Ves á la bordería;
y dit y fet; alló
era 'l mes senzill.
D' allí al Enrich
vaig pendre; ¡bona sort me tocava!
¡ves d' hont hauría
tret un fill com ell!
¡si l' haguessis
vist, Rosa, en aquell temps! semblava
un Jesuset, de tan
rosset y bell.
Jo vaig
ensinestrarlo al meu honrat ofici;
tot lo día ab la
llanxa, y á la mar.
¡Y que 'n feya de
feyna! alló era un desfici;
mes que 'ls vells ne
sabía de pescar.
Peró ell ser mes
volía que pescador; volía
ser pilot y mes tart
ser capitá;
res! cap á
Barcelona lo vaig portar un día
y ab ell lo meu
estalvi se 'n hi aná.
No 'm fa pas res,
Roseta! lo gasto va ser digne;
¡ja veus si ell aprofita 'l meu
diné'!
avuy me 'l torna
doble; es un pilot insigne
y fa honra al meu
nom qu' ell porta bé.
No mes té una
fal-lera: la mar; bé, no ho estranyo;
la mar atrau ab son
etern amor;
ni may la mar l'
enganya, ni jo jamay l' enganyo;
som dos no mes los
amos del seu cor.
Y ell es en ma
vellesa lo meu consol; ¿qué fora
jo sens ell? ¿qué
faría? al punt morí'.
Res mes al mon me
queda que 'l meu Enrich.» Y plora
lo pobre jayo tot
parlant axí.
Y á la mar los ulls
gira y veu com ja s' atansa
lo vaxell en que
arriva 'l seu Enrich.
«Lo temps pera
portarlo s' ha posat de bonansa;
¡no havía vist un
día tan bonich!»
La Rosa escolta y
calla, prop del vell, entendrida;
lo gos jau á la
vora endormiscat;
passa un aucell, y
l' aura murmura amorosida
tots los petons d'
amor que ha arreplegat.
La mar está quieta;
esclatan las onadas
ab un suau remor que
dona bo,
y carregat de notas
y aromas barrejadas
l' ayre de
maig fa respirá' milló'.
Y 'l jayo y la
fadrina gosant de tal bellesa
en éxtasis qu'
encisa de senzill,
ella abstreta per
somnis de dolsa jovenesa,
ell pensant solament
en lo seu fill:
los dos no se 'n
adonan d' un jove arrivat ara
del costat de las
casas de Salou;
lo gos que fixo 'l
guayta ni l' ha bordat encara;
¡bona senyal que 'l
deu coneixe prou!
- Qué fas aquí,
Roseta? ¿y vos jayo Coll? - Mira!
aquí estém
esperant al meu pilot.
- Teníu rahó; no
hi dava. ¿Esteu molt content? - Tira!
tot me faltava, y
ara ho tindré tot.
- ¿Ja has acabat la
feyna, germá?» li diu la Rosa.
- Per avuy he
enllestit ben aviat.
L' aygua del mas
girada, tancada la resclosa,
y á joca allá al
corral tot lo remat.
- Ben fet, que de
vosaltres l' amo queixars no puga.
- Ben descansat pot
estar l' amo á Reus;
no ha de trobarne un
altre que millor que jo duga
lo remat y
las terras y 'ls conreus. (o ramat : rebaño)
- Axís ho heu de
fer sempre, tú Arcís, y tú, Roseta;
cadascú á sa
taleya y ben campants;
estalviéu; lo
duro sempre ix de la pesseta;
y visquéu avinguts
com bons germans.
- Tú ¿quánts anys
tens, minyona? - Jo divuyt anys pel batre
vaig fer. - Y tú
¿quánts ne tens donchs, Arcís?
- Me sembla
que per Corpus ne faré vint y quatre.
- Quína edat la
dels dos! la edat felís!
Jo 'n tinch mes de
setanta; no es pas edat de rosas
la meva; de la vida
'm trobo al cap;
¡setant' anys!
contéu, joves si n' hauré vist de cosas!
donchs bé, com si
jamay n' hagués vist cap.
- Vareu fer
l' altra guerra? - Fins á la derrería.
Van ferirme tres
cops y malament;
peró jo vaig
sortirne, y encara avuy faig vía.
- Potser, potser que
arrivareu als cent.
- No 'n parlém y
axequemnos y aném al moll depressa
que veig la nau qu'
está per arrivar;
d' aquí estant ja
fins sento del mariner la fressa,
y ja l' Enrich lo
mocador fa anar.»
Lo jayo mou los
brassos, responent á la senya
que lo pilot
li fa ab lo mocador;
lo seu se
treu la Rosa y ab goig també l' ensenya,
y l' Arcís pega un
crit axordador.
Lo gos salta y
remuga y la cua remena
y va y ve com un
llamp, lladrant content,
y 'ls dos germans y
'l jayo, petjant la fina arena,
á la vora del moll
se 'n van rihent.
Ja está per
atracarhi la nau; ja hi es; ja 's para;
las anclas ja
han tirat los mariners;
l' Enrich dona las
ordes derreras, y deix ara
la nau y salta á
terra entre 'ls primers.
Lo jayo 'l reb als
brassos; l' Arcís y la Roseta
cada hú una ma li
estreny. - ¡Ben arrivat!»
Lo jayo, sens res
dirli, contra son pit l' apreta
y no sab fer res mes
sinó plorar.
- Y axó, pare! ¿ara
llágrimas? - Bé, ploro d' alegría.
- A esperarte tots
tres havém vingut.
- Los tres amichs
qu' estimo al mon! la companyía
que sempre de petit
mes m' ha plagut.
- Be, vaja, aném á
casa; la claró quasi es fora;
pe 'l Coll d'
Alforja 'l sol ja se 'n ha anat;
comensa la celistia,
y del repós es l' hora,
que tu, Enrich, deus
venir un poch cansat (.)
- No gayre, peró
anemhi. - Farém pará' la taula,
y un bossí menjarém
¿no 't sembla be?
y com també la gola
s' asseca ab la paraula,
ab ví del fort
remullaremla á plé'.
Y tots cap á la
casa se 'n van, qu' es á la vora,
y derrera segueix
brincant lo gos.
Quan á la porta
arrivan, s' aturan tots á l' hora,
llunyet los dos
germans dels altres dos.
- Que no entréu?»
diu lo jayo. - Lo sol ja es á la posta
y 's comensa á fer
tart; fins á demá;
á casa tením feyna
ja que la nit s' acosta;
hem de dormí
perqu' hem de matiná'.
- Be donchs; adéu,
Roseta; adéu, Arcís; no os manca
la rahó» diu l'
Enrich dantlos las mans;
despres á
casa 's fica, lo vell la porta tanca,
y quedan part de
fora 'ls dos germans.
- Aném cap á
caseta.» diu la Rosa axerida.
- Aném.» respon l'
Arcís tot pensatíu,
y l' un costat del
altre se 'n pujan desseguida
pe 'l carrer ja
desert y tot ombríu.
A Salou, petit poble
talment de quatre casas,
aviat pe 'ls carrers
no 's veu ningú;
á las llars, totas
pobres, no hi creman gayres brasas;
tot de ben menester
s' ho ha cada hú.
Es gent
treballadora, pagesa ó marinera,
la senzillota gent
que habita allí;
com que á punta de
día y avans es matinera,
aviat & la
vetlla va á dormí'.
Donchs anant cap á
casa l' Arcís y la Roseta,
ell calla, ella no
fa mes que parlar;
de l' Enrich
enrahona sens treva la pobreta;
de quan ell era
endins de l' alta mar.
- Oh ¡que n' ha
vist de cosas y de terras llunyanas;
ay válgam Dèu!
¡qué mon ha corregut!
Diu que allá lluny
hi ha illas que son americanas,
hont los que
hi van hi perden la salut.
¡Qué lluny que
deuhen esse! ¡qué tristas y qué estranyas!
jo allí m' hi
anyoraría ¡ho sé de cert;
al mitj d' aquellas
planas ó d' aquellas montanyas
¡lo mon me
semblaría tan desert!
Molt mes, molt mes
m' agrada aquesta terra hermosa
hont jo vaig naixe
y hont vas naixe tú,
hont la vida pot
esse tranquilament ditxosa,
hont no crech que
anyorars puga ningú.
- ¿Y cóm sabs si
t' agrada, sino la veus, Roseta?
no veus lo que hi ha
lluny ni 'l que hi ha prop.
- Pe 'ls ulls los
raigs del día no 'ls reb pas la cegueta,
y es que 'ls reb en
son ánima de cop.
Jo ho sento qu' es
hermosa la terra catalana;
lo camp de
Tarragona, Reus, Salou;
axó es
bonich; ho sento; sí, creu á ta germana;
ho sé sentir, peró
no ho se dir prou.»
Y axís segueix la
Rosa, axís, parla que parla,
¡qué ganas
que té avuy d' enrahonar!
y riu tota contenta
y salta mentres garla,
y un doll de
primavera fa esclatar.
L' Arcís soptat se
para y embadalit la mira,
callat, trist,
capficat y tot ombríu;
mentres ella
enrahona ab plaher, ell suspira,
y al pararse llavors
axís li díu:
- Qué tens, qué
tens, Roseta? may com ara t' he vista;
no sé pas lo
motiu del teu esplay;
fins ahí, no
m' ho neguis, tú vas estar ben trista,
y avuy te
veig alegra com jamay.
Tú 'm feyas
companyía en la tristesa, Rosa;
perque jo estava
trist, tan trist com tu;
avuy ho estich
encara, y tu has mudat, ditxosa;
de companyía no me
'n fa ningú.
- ¿Cóm vols qu'
estiga trista, qu' estiga trista encara,
si avuy es tan
distint de 'l qu' era ahí;
si del Enrich la
barca al moll ha arrivat ara;
si ell, lo mateix
Enrich se troba aquí?
- L' Enrich... ah!
tú l' estimas... - Y molt, sí, no t' enriguis;
ja fa temps que l'
estimo ab tot lo cor.
- Y ell ho sab?.. -
Potsé ho pensa... ah! peró no li diguis;
t' he dit com un
secret lo meu amor.
- Y no sabs si ell
t' estima?... - Ans de marxar passava
moltas estonas
tot parlant ab mí;
be es cert que jo m'
hi feya la trobada y 'l buscava
ab un impuls
estrany, potser diví.
Sí, sí, Dèu ho
volía, ¡ves quí pot resistirho!
mes l' Enrich no 'm
tractava malament;
me deya dels
viatges que intentava; va dirho,
y, ja ho veus, germá
meu, ho ha fet talment.
D' amor... may vam
parlarne... jo, es clar, lluny de dirli
qu' ell s' anava
fent amo del meu cor;
l' Enrich... ni una
paraula; ó no va convenirli,
ó potsé es cert
que no sentía amor.
Mes ¿qué hi fá?
jo l' estimo, y axó ja m' acontenta;
jo l' estimo, oh
germá, y ja 'n tinch prou;
se que 'l tinch á
la vora, qu' ell es felís, qu' intenta
passar días y mesos
á Salou.
Se que podré
sentirlo parlar com altres días,
que fins podré
tocar la seva ma...
¡y vetaquí la
causa d' aquestas alegrías,
que fa poch no 't
sabías esplicá'!
- Tú l' estimas,
Roseta!.. - Sembla que no t' ho acabis,
l' estimo com no 's
pot estimar mes;
donchs aquestas
paraulas que surten dels meus llavis,
per molt que
espressan, no t' espressan res.
No mes en ell jo
penso; hi penso nit y día;
no hi há cap jove
com aqueix pilot;
tú que 'l veus, be
pots dirho; no n' hi ha cap, no es manía
ell es la meva vida,
es lo meu tot.»
- Ditxosa tú qu'
estimas y pots estar alegre;
jo estava trist ahí
y avuy ho estich;
tú, cega, veus
ratxadas de llum, jo ho veig tot negre,
y fa ja molt de
temps que no somrich.
- Ets desditxat? -
De sobras; la pena no escatima
ni un sol dels seus
torments pera mon cor.
Es qu' estimo una
dona, y ella no m' estima;
ja veus si haverhi
pot mes gran dolor.
- ¿Y quí es
aqueixa dona? - Una flor de montanya
que viu lluny, allá
dalt á Escornalbou.
- Ara comprench la
teva conducta tan estranya,
tas llargas
escapadas de Salou.
- Sí, sí, sovint
m' hi arribo, á dirli que l' adoro,
á esplayar á sos
peus lo meu secret,
á dirli que sens
ella jo d' anyoransa 'm moro;
peró tot, tot es
batre en ferro fret.
Li demano
esperansas, y ella me las arrenca;
¡ni una sola me 'n
dona, ni un sol raig;
y fredament me
parla y lo meu cor se 'm trenca,
y ja no sé 'l que
dich ni lo que faig.
Oh! no, jo no puch
viure sens que m' estimi ella;
no s' hi pot avenir
mon pensament;
¿qué suc-cehirá?
ho ignoro; ja no hi ha cap estrella
al cel; la tempestat
mon cor pressent.
- Cálma 't,
Arcís; t' ho prego. - La sort es mes impía,
molt mes encara; no
t' ho he dit pas tot.
Ella estima á un
altre home, y horrible gelosía
á dintre del meu
cor hi ha tret rebrot.
Ella estima á un
altr' home; m' ho ha dit ella mateixa,
mes ha volgut callar
lo nom fatal.
¡Ja veus si de la
vida jo n' he de tenir queixa!
¿quí deu ser, quí
deu ser lo meu rival?
- ¿Conech á
ta estimada? - Sí, la coneixes, Rosa.
- ¿Es la Carme,
potser, la Rocafort?
- Es ella, ella
mateixa, la noya mes hermosa,
la que dantme
la vida, m' ha dat mort.
- Sinó t'
estima, olvídala. - Ja ho dius... es impossible;
olvidarla no
puch ni podré may.
De mí ja s' ha fet
amo aqueix amor terrible,
com la llum es
mestressa del espay.
Pensa en lo que tú
estimas al Enrich; donchs be, Rosa,
comparat ab lo meu
lo teu amor,
es com un ríu ab
tota la mar, ¡ben poca cosa!
- Oh! no diguis axó;
fins me fa horror.
En estimar no 'm
guanyas. - ¡Dius que l' olvidi á n' ella!
si ho dius, capás
tu foras d' olvidar.
- Jo, may. - Jo
tampoch, Rosa; estimarla es ma estrella;
jo crech que mort y
tot l' he d' estimar.
Y d' un cop vull
sortirne; demá á la matinada
he de deixar las
platjas de Salou,
y ala! ala! fent vía
per dressera ignorada,
al pich me 'n
pujaré d' Escornalbou.
Allí veuré á la
Carme, li esplicaré altra volta
lo molt que jo l'
estimo, ajonollat
li diré que m'
estimi, y si ella no m' escolta,
y si com fins avuy
m' ha menyspreat,
de nou també 'm
menysprea, si no 'm dona, per poca
que sigui, una
esperansa, un raig de fé,
devant d' ella
enfilantme adalt de l' alta roca,
pe 'l balcó del
diable 'm tiraré.
- Arcís, axó es
horrible... oh! ¿quí hi há que axó digui?
Nostre Senyó'
't podría castigar.
- ¿De quína pitjor
mena vols, Rosa, que 'm castigui,
si per la Carme ja
no 'm fa estimar?»
Y axó dihent lo
jove, estreny los punys y 's posa
talment com si
estigués esperitat;
los ulls semblan
exirli de la testa, y la Rosa
la tremolor encara
no ha deixat.
- Aném, entrém á
casa, Arcís, ja es hora; entremhi;
a Dèu tots junts
nos hem d' encomanar;
aném, Arcís, á
casa, y ab calma reposemhi,
y la
son ton neguit faré calmar.»
La Rosa á casa 's
fica, lo gos al seu darrera;
l' Arcís sense
respondre 'ls ha seguit;
un cop adins, ell
barra la porta ab ma lleujera,
y afora queda l'
ombra de la nit.
La nit ab sa
solemne quietut, ab sas estranyas
remors mitj
apagadas, ab sos vels
que ab
misteri s' estenen per plans y per montanyas,
y ab lo suau
mirar de sos estels.
__
LLIBRE SEGON
Allá prop de
La-Mola, com grahó de la serra
que sols la
tempestat posa en renou,
potent s' hi axeca y
aspre un gegant de la terra:
lo formidable pich
d' Escornalbou.
Pirámide superba,
qual aspadada punta,
com si en los núvols
hi busqués lo cau,
s' enlayra
majestuosa y sembla que s' ajunta,
desitjosa de llum,
ab lo cel blau.
Degotalls d' aygua
pura, qual netedat convida,
vessa l' altiu
gegant per tot arreu;
per regalar als
homes ab tants sobrants de vida,
com no l' hi caben
dins, á fora 'ls treu.
De vellaners
y vinyas, ufanosas garlandas
s' entrellassan
al peus del vell gegant;
y pe 'l cap li
teixexen enflayrosidas randas
roures y alzinas
que besantse van.
Brodan las
margenadas los atapits arbossos,
mostrant en cada
branca 'l fruyt vermell;
y renglas de
maduxas, que guaytan pe 'ls terrossos,
omplen d' olor lo
paradís aquell.
Las fondas
barrancadas al cap-devall s' estimban
com si fossen los
fossos d' aquell fort;
per aquellas
fondarias, hont may los vents hi minvan,
sembla esbargirshi
l' ombra de la mort.
Adalt al cim
s' hi axecan del convent las ruinas,
las petjadas
dels segles senyalant;
archs y murs y
columnas ja son del temps joguinas,
que cauhen pedra á
pedra rodolant.
Per las amplas
esquerdas l' erbam ardit s' hi enfila,
guaytan arrels en
sostres y trispols;
reprén naturalesa
sa possessió tranquila,
y en lloch d' homes
hi cantan rossinyols.
Vora de las
ruinas, seguint la margenada,
hi ha despulls de
dólmens sa y enllá;
la gran sacerdotissa
aquí alguna vegada
ab la sanch de la
víctima 's tacá.
La druídica colla
encara 'm sembla veure,
pujant pe 'ls
giravolts á poch á poch;
y recorts de
batallas fan aquets llochs retreure,
mostrant un
combatent en cada roch.
Allí 'ls alarbs
muntaren, deixant al seu darrera
un escampall d'
incendi y mortandat.
No arriva ab tanta
furia, quan en tronant carrera,
esclata axordadora
tempestat.
Allí en aquellas
rocas ¡quánts de cops nostres avis
s' hi devían juntar
en somatent!
Aquellas fondaladas
¡bé n' han venjat d' agravis,
ferits de mort als
invasors rebent!
Altar hont s' hi
arrecera l' independencia santa
sembla aquel puig
tan aspadat com alt;
á sa falda amorosa
la patria s' hi decanta,
com la filla á la
falda maternal.
¡Y cóm al cim la
vista s' esten bella y ditxosa!
¡cóm l' ánima s'
esplaya en aquell punt!
¡qué terras se
dominan! ¡quína llunyaria hermosa!
¡quánta llum y
color avall y amunt!
Allá com serp
lluhenta, que fins á mar arriva,
del ríu Ebre la
rápida corrent;
l' Aragó ab sa
planura sempre blanca y soliva,
sens apagar jamay sa
sed ardent.
S' estén á l'
altra banda lo camp de Tarragona,
y mes enllá la
Conca y 'l Panadés;
la mar d' esquerra á
dreta tot l' horisó corona,
donant á terra y
cel lo mateix bes.
Y als peus del puig
altíssim, aquí un poblet s' hi trova
y un altre allá y
un altre mes enllá;
la Argentera á la
falda, mes avall Vilanova,
y Duasayguas
ja tocant al pla.
Donchs en aquella
alsaria, entr' aquella llum pura,
adalt, al cim mateix
d' Escornalbou,
hi viu la fadrineta
que porta ab sa hermosura
enamorat al jove de
Salou.
A prop de las ruinas
de l' iglesia s' hi axeca
una casa molt gran
com un hostal;
sembla un niu entre
rocas hont lo viure no hi reca;
un allí 's creu qu'
es un senyor feudal.
Se té 'l mon á las
plantas, y apar que se 'l domina;
un allí ab la
baixesa no s' hi fa;
lo cor sent la
superbia reyal, y no s' inclina
jamay allí l'
esquena á cap tirá.
Lo pare de la Carme
te á la casa posada,
com majordom d' un
rich y gran senyor;
ell fa y desfá,
tota orde que dona está ben dada;
y té per compte seu
lo bestiá.
Ell, la dona y la
filla viuhen allí y fins tenen
per servey
una mossa y dos baylets;
y axís se 'n van
los días, y axís altres ne venen,
y 'ls troban
tots, tranquils y satisfets.
Avuy qu' es un
diumenge de maig la Carme 's lleva
ans que 'l día
comensi á clarejá':
fa temps que no
dorm gayre, y 'l pensament sens treva
allá lluny, molt
lluny d' ella se n' hi va.
Se 'n entra á una
gran sala, y un dels finestrals obre,
y guayta allí; un
precipici 's veu
sota la finestra, l'
inmensitat á sobre,
y Vilanova, del alt
puig al peu.
Es per aquella banda
la mar; Salou s' ovira
mes de tres horas
lluny, Cambrils mes prop,
despres enllá la
costa, fent golf en cercle gira
y 'ls Alfachs
lluny hi surten com un grop.
La Carme axó ho sab
d' esma, peró no ho veu encara,
perque hi manca la
llum, font dels colors;
los estels ja s'
apagan agonitzants; es ara
que fa la nit lo seu
darrer esfors.
La llum pugna mes
forta per Orient; ressona
l' hora de la
suprema tranzició,
y l' alba tota
blanca allá molt lluny corona
la boyra de
la mar al horisó.
Comensa la celistia;
la matinada avansa,
la llum esqueixa
l' ombra ab rápit vol,
y al Orient,
al últim, com signe d' esperansa,
mes d' esperansa
eterna, apunta 'l sol.
Oh! ¡quína
matinada tan pura y encisera!
sembla que rigui de
la llum lo raig.
Es per cert un
espléndit matí de primavera,
y encara 'l mes
bonich del mes de Maig.
Axams de
notas vagas y de suaus aromas
se barrejan
armónichs en l' espay,
y un himne suprem
sembla qu' está dihent als homes:
«Ditxa y
amor no morirán jamay.»
La Carme sent tal
himne, l' escolta embadalida,
li obre de bat á
bat son tendre cor;
qu' ella sent en son
ánima qu' ix lo sol de la vida,
l' alé potent y
únich del amor.
Y mira extasiada com
la llum descapdella
sos raigs puríssims
cada cop mes vius,
y als moxonets
contempla que parella á parella
li fan pensar en la
calor dels nius.
Quan en ella 's
reflecta la llum serena y pura
¡qué bé s' hi
adiu ab aquell rostre bell!
¡y cóm fa que
ressalti sa espléndida hermosura,
sols comparable ab
la del día aquell!
La Carme está
contenta; ¿per qué? perque ara espera
al estimat, al amo
del seu cor;
¡bon' hora
per anarhi, hora de primavera!
¡bon' hora per las
ditxas del amor!
Espera la fadrina
gentil. Oh! si podíau
penetrar lo que
pensa y lo que sent!
¡quin' altra
primavera tan rica hi trobaríau!
¡quín altre día
bell! ¡quín sol naixent!
Y de mirar no deixa
cap á la mar, que totas
sas ditxas de
la mar li han de venir;
una nau hi vol
veure, que á las platjas ignotas
la duga d' un
espléndit pervenir.
Ell y ella, 'ls dos
sempre! ¿y quí es ell? es lo noble
fadrí, lo brau
pilot, lo bell Enrich;
ja n' heu fet
conexensa; es aquell fill del poble,
de qui ella 'n faría
'l rey mes rich.
Y passa llarga
estona, y 'n passa un' altra encare,
y ell no arriva,
y la Carme está esperant,
y axís no se 'n
adona la noya de sa mare
que 's posa
al seu darrera en tal instant.
- ¿Qué fas,
filleta meva, al finestral posada?
tant temps que hi
ets ¿qué fas? - Espero á n' ell.
- Y mentres tú l'
esperas, ell potsé' 't té olvidada,
que sovint l' amor
nou suplanta al vell.
- Sovint, peró no
sempre, que 'ls dos per estimarnos
hem nascut, perque
ho vol Nostre Senyor;
y may, may
de la vida los dos podrém deixarnos,
perque es etern,
etern lo nostre amor.
- Ditxosa si ell t'
estima com tú l' estimas! - Mare,
ell no sab enganyar;
ell jamay ment,
y m' ha jurat mil
voltas, mes que jo á n' ell encare,
qu' es meu y será
meu eternament.
- Donchs ¿per qué
no vé á dirtho de nou? - Oh! tal vegada
no ha arrivat. - ¿No
devía arrivá' ahí?
- La mar no es
sempre amiga; á voltas la arrivada
no 's fa quan pensa
ferse, y deu sé' axí.
- Fa dos días que
guaytas al finestral, Carmeta,
per véure 'l
arrivar ¿no es veritat?
que guaytis ó no
guaytis, no fará axó, filleta,
qu' ell mes tart
siga aquí ó mes aviat.
- Calláu... ¿no
sentíu, mare, quína dolsa musica?
l' ayre me la dú
tota entre sos vols.
- Es cap á
Vilanova. - Ay mare, qu' es bonica!
sembla talment un
cant de rossinyols.
- Ara pe 'l poble
tomba lo matinal rosari;
cantan donas y homes
y escolans;
mira 'ls fanals com
passan allá molt lluny; d' anarhi
¡be 'n tinch
recort! éram al poble avants.»
Y en axó mare y
filla senten la veu del pare
que las crida
de baix, del gran portal;
del finestral s'
apartan ben prompte filla y mare
y obeheixen
depressa com los cal.
Lo pare es á la
entrada que ab lo baylet feyneja.
- Va, ajudeume, que
'l temps passa aviat.
Un no te may
prou horas per mes que matineja,
mes nos hi
hem de posar tots d' un plegat.
Aneu vosaltras
duas cap als corrals depressa,
y que no falti res á
la farám;
¿sentíu galls y
gallinas com cridan? quina fressa!
las pobres
bestiolas tenen fam.»
Y la Carme y sa mare
á la feyna manada
se 'n van y 's donan
ayre de cumplir;
y 'l Ton, lo
pare, 's queda ab lo noy á la entrada,
las eynas
endressant que han de servir.
Y mentrestant, á l'
hora mateixa en que axí 's troba
la familia que viu á
Escornalbou,
pe 'l costat de mar
entra l' Arcís á Vilanova,
que ara mateix
arriva de Salou.
Pe 'l carrer hont se
fica lo Rosari ja hi passa;
veu las banderas,
los alsats fanals,
los homes ab
gambeto caminant ab catxassa,
arrenglerats y ab
passos tots iguals.
Derrera de las
renglas los cantayres caminan,
responent al Rectó'
que dú la veu,
y 'ls escolans que
ab ciris encesos iluminan
la imatge de la qu'
es mare de Dèu.
Y segueixen las
donas ab caputxa posada,
ab criaturas que
portan de la ma,
alsant un sord
murmuri com una llarga onada
que no acabés en
horas d' esclatá'.
Y axís en orde y
calma pe 'ls carreróns serpeja
la patriarcal,
senzilla professó,
mentres lo día 's
lleva y allá á la mar clareja
del sol la matinera
vermelló'.
L' Arcís no se 'n
adona dels homes ni 'l Rosari,
abstret per un
fortíssim pensament;
ell fa la seva vía,
y 'l poble, sens pararhi,
travessa adelerat en
un moment.
Los homes
quan lo veuhen á prop, lo cap li giran,
algú li dona 'l
crit: «Hont vas Arcís?»
ell no 'n fa cas; fa
vía; res aquells prechs l' inspiran;
no mes lo seu amor
sent l' infelís.
Del poble surt
depressa; ja puja la montanya;
ja 's torna á
trobá' sol al mitj del camp;
agafa las
dresseras, los marges salta ab manya,
y passa pe 'ls
barranchs tal com un llamp.
Per lo rocam s'
enfila adelerat; li raja
cara avall la suor
al pobre Arcís;
son cor ¡quín
batre! sembla que hi te un martell. ¡Malhaja
la passió ardenta
que 'l trasbalsa axís!
Y amunt sempre fent
vía! quasi la cima toca,
ja veu prop seu l'
arruinat convent;
ja veu una figura al
demunt d' una roca
que l' ánima li
atrau en un moment.
Es ella, sí, sí,
es ella, es la Carme que tira
gra á la farám que
salta al seu voltant;
d' ell no s' adona
encara; peró de sopte 's gira
y 'l veu tota
soptada al seu devant.
Está sola,
allunyada un poch de la masía,
y quan veu al Arcís
vol recular;
no hi es á temps;
lo jove cap á ella fa vía,
y ella ni forsas
té pera cridar.
- No, no te 'n
vajis, Carme; no te 'n vajis; t' ho prego;
¿no mes te 'n vols
anar perque jo vinch?
mira: cansat arrivo,
en ma suor m' anego;
mes de tres horas
caminadas tinch.
Era de nit encara
quan de Salou sortía;
aviat com lo día
arrivo aquí;
y tot per tú: t'
estimo com ningú ho pensaría;
t' estimo tant y
tant com no 's pot dí'.
En tú, guapa
fadrina, seguidament jo penso;
en tú despert
somnío y adormit;
y pensant en tú,
Carme, á delirar me llenso,
com boig sense
remey, de mort ferit.
Estima 'm com t'
estimo; no tant: una miqueta;
ja veus, ja veus que
m' acontento ab poch;
no mes dom
una espurna de ton amor, xiqueta;
fins que 'm prometis
estimá 'm no 'm moch.
Per viure necessito
que tú m' estimis; mira
en los meus ulls lo
meu amor ¿no 'l veus?
lo gran amor que
sento, la flama que 'm regira
per forsa se 'm
coneix de cap á peus.
Tú com á dona ets
tendra y ets compassiva y bona;
jo 't demano que 'm
tingas compassió;
jo solament desitjo
que m' estimi una dona;
tú: tú serás la
reyna, l' esclau jo.»
- No, no pot ser, no
hi pensis; ab tot lo cor t' ho prego,
¡t' ho prego per
tos pares que ja han mort!
abandona aqueix
somni, aqueix deliri cego;
no 'n tingas
d' ell jamay cap mes recort.
- ¿Me dius que no
t' estimi? - Que provis d' olvidarme.
- Olvidarte?
axó si que no pot ser.
- T' estimo com
germana. - D' altre manera, Carme.
- Impossible; jamay.
- Ho has de voler.
- Lo meu cor ja es
d' un altre. - Axó es pitjor encara.
- Qué hi vols fer?
ho volgué Nostre Senyor.
Jo per l' Enrich
vaig naixe; seva he sigut fins ara,
y será sempre igual
lo meu amor.
- ¿Al Enrich que
viatja?... - Ell mateix. - Es horrible!
¡pensar qu' ets
seva, y meva no has de ser!
- Ja t' ho he dit al
principi; ton somni es impossible,
Nostre Senyor no ho
vol ¡qué hi hem de fer!
- Nostre Senyor, oh
Carme, be vol que jo t' adori;
¿per qué no apaga
aquest amor que 't tinch?
¿per qué quan jo
m' aparto de tu fa que m' anyori?
¿per qué sens
adonarme 'n á tu vinch?
Oh! t' estimo! t'
estimo; l' home que prefereixes,
de cert que no t'
estima tan com jo;
t' estimo y per
ingrata mon amor no mereixes,
mes mon amor jo no
puch pendre 't, no.
Per forsa he d'
estimarte; fatalitat terrible
qu' esclau me fa per
no deixá 'm jamay;
¿no estimarte?
deliri, axó es tan impossible
com buyt d'
ayre y de llum
quedar l' espay.
Escolta; si no 'm
donas lo teu amor, si 'm negas
aqueixa salvació,
t' ho juro á fé:
com que á totas
las penas del desesper m' entregas,
pe 'l balcó del
diable 'm tiraré.
Ho vaig jurar y ho
torno á jurar...» Y no acaba
de dir lo mot,
quan un gran crit se sent;
la Carme y ell se
giran, y del esglay esclava
veuhen á la Roseta
en tal moment.
A propet d' ells la
veuhen que ha caigut esglayada,
banyada en mar de
plors y de suor,
y 'l mastí, que de
guía li ha fet en la jornada,
la llepa grinyolant
ab tendre amor.
La Carme al punt hi
corre, l' Arcís hi va derrera,
y procuran de feria
retornar.
- Jo n' he tingut la
culpa; (diu lo minyó) sisquera
fos felís ella que
ho mereix. - Es clar.
- Li he dit que t'
estimava y que resolt venía
á obtindré 'l teu
amor ó be á morir;
que si tú te 'n
neguessis, jo aquí m' estimbaría,
y ella ha vingut per
véureho d' impedir.
M' ha seguit la
pobreta, fent forsas de flaquesa,
la cadena aguantant
del gos lleyal,
que també
endevinantho, potser ab lleujeresa,
l' ha guiat per
dresseras aquí dalt.
Ella ja hi está
feta á anarse 'n lluny; camina
per tots aquets
voltants, com si hi vegés.
- No hi veu per part
de fora, mes una llum divina
potsé te á dintre,
que la guía mes.
Sembla que ja 's
retorna; mírala, Arcís. - Roseta!»
y la Roseta
débilment respon:
- Hont so? - Entre
gent amiga que t' estima, pobreta.
- He sigut un
instant fora del mon.
Ets tu, Arcís! ets
tu, Carme! dexau que os reconegui.
Oh! no tinch forsas!
ajudeume 'ls dos!
Arcís! germá! no
fugis! que 'l diable no 't cegui.
Jo deya tot venint:
¡Sí á temps no hi fos!
Mes á temps so
arribada; ara no vull dexarte;
aném cap á la
Verge del Camí;
resarém á la Verge
que vulga il-luminarte
y que 'n pecat no 't
fassi, no, morí'.»
Y l' Arcís y la
Rosa la ma ab la Carme encaixan
y se 'n van puig
avall d' Escornalbou;
á poch á poch
caminan, y l' Arcís mentres baixan,
de girá 's á
mirar may ne te prou.
Mira a la Carme
sempre, ab la mirada trista
com aquell que ja
mort s' emporta 'l cor;
y la Carme conmosa
no 'ls deixa, no, de vista,
compadeixent aquell
fatal amor.
Axís los uns de l'
altra, poch á poch allunyantse,
se perden entre 'ls
arbres de la vall,
y mentrestant
espléndit l' astre-rey axecantse
de sos tresors de
llum ne fa escampall.
Ja es ple día; ni
un núvol fa obstacle á la llum viva;
vessa alegría á
dolls l' espay tot blau,
y afalaganta y
fresca la marinada arriva
que 'ns dona bo com
un alé suau.
(Taula)
