Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guardia sivil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guardia sivil. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es
verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua
careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo
aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los
ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de
dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella
ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si
Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o
bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en
les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol,
que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo
Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de
una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues
impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies
assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un
escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara
que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia
comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y
morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell,
ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta,
sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de
uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap
moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre
renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo
mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.


-
Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de
escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si
Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van
adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?


Don
José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:


-
Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per
revelassió.


La
Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:


-
¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén
pensat eixes coses?


Don
José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera
soportála:


-
Si no tens datres faltes pots féu.


Y
aixina un día y un atre.


-
Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de
Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni
si no creu en Deu?


Y
unes hores después:


-
Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach
lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de
Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu
vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera
sigut protestán?


Don
José, lo mossen, tragabe saliva:


-
No siríe difíssil, filla.


-
Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé
naixcut a Inglaterra.


Doña
Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol,
va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que
mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va
imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe
imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la
coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres
Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut
tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les
dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe
al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que
may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va
dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.

Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la
Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara
aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se
habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de
les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per
estatura.


Daniel,
lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit
di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua
época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense
efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix
que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san
germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y
lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los
crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda
y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó,
situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y
debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes
van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit
que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia,
dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites,
les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés
marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels
ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y
pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.


Un-dos,
un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus
pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura
o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball
de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del
mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de
desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos
germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:


-
Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán
a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat
de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores
van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en
elles, aspra y digna y destemplada:


-
No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.


Y,
desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit
que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá
de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la
Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la
Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio
de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y
per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va
establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels
costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet
ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a
través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del
carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá
esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de
talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats
formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que
escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no
está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que
haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de
un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble".
En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y
en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta".
Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un
poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u
díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada
de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del
poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un
gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans
consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o
pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas
se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos
vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni
irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara
que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits
en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert
es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella
vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo
horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá,
per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes
abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y
de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta
per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten
una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde,
la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:


-
Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es
lo milló home que hay 
conegut
may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en
seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a
un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí
res.


Va
aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són
mil duros?


Va
sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del
seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va
di.


Lola,
la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de
impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com
per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic?
Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No
veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería?
Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén
lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene;
casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la
Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar
abalotada.


-
Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me
fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec
yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que
se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble,
escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos
Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién,
Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta
menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la
siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la
cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de
sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un
apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de
son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la
rectoría.


-
Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.


-
Assosségat, serénat, filla.


Se
va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.

Va interrogá a don José en la mirada.


-
Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.


Ella
va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si
entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y
apretada com una gota de aigua que cau de un abre.


-
Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda.
Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una
puta, ¿no es aixó?


Lo
mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues
animalades.


Va
tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la
gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda
gangossidat.


-
Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un
home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les
grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a
tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?


La
Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo
que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no
es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no
irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se
casarán.


La
Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí
a miges un gemec:


-
Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la
ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y
la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo
mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen
apenada, me arrepentixgo de aixó.


Se
va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá
lo cap en los dits:


-
Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa
de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran,
va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per
lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo
seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra
sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per
esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de
sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure:
"Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá
a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo
Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits
consecutives.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...