Tron, Tro, Troneire, Troneyre, Tonedre, Tronar, Tronc, Tronso, Troncho, Trenson, Troncar

Tron, Tro, s. m., lat. tonitru, tonnerre.

Selh que fetz l' ayr' e cel, e terra e mar,

E caut e freg, e vent e plui' e tro.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Celui qui fit l'air et ciel, et terre et mer, et chaud et froid, et vent et pluie et tonnerre.

- Adjectiv. Terrible.

L' apostoli que mot fetz cara trona. Guillaume de Tudela.

Le pape qui moult fit mine terrible.

CAT. Tro. ESP. Trueno. ANC. IT. Trono. (chap. Tro, trons.)

2. Troneire, Troneyre, Tonedre, s. m., lat. tonitru, tonnerre.

Lo vens e 'l troneire, e l' aura e 'l tempier. Guillaume de Tudela.

Le vent et le tonnerre, et l'orage et la tempête.

La resplandors pareis avans en terra que lo tonedres sia; mas lo tonedres es abans que lh' esluciada. Liv. de Sydrac, fol. 46.

La splendeur paraît avant en terre que le tonnerre soit; mais le tonnerre est avant que l'éclair. 

Ovelhas, las quals, si so prens et auzo troneyre, abhortisho.

(chap. Ovelles, les cuals, si están preñades y escolten un tro, aborten.)

Eluc. de las propr., fol. 234. 

Les brebis, lesquelles, si elles sont pleines et entendent le tonnerre, avortent.

3. Tronar, v., tonner.

Dormir quan venta ni trona.

(chap. Dormí cuan fa ven y trone.)

Le Moine de Montaudon: Mout me platz.

Dormir quand il vente et tonne.

Tan cum cel plou ni trona.

Pierre d'Auvergne: Ab fina.

Tant comme le ciel pleut et tonne.

Ades plova, ades grandine, ades neve, ades trone.

Eluc. de las propr., fol. 135.

Que tantôt il pleuve, tantôt grêle, tantôt neige, tantôt tonne.

ANC. IT. Le Dizionario d'Alberti, avant de rapporter l'exemple cité par 

l'Académie de la Crusca:

Si levò un grido si grande come se tronasse, etc. (Introd. virt.)

S'exprime ainsi:

Voce provenzale antiquata.

ANC. CAT. ESP. Tronar. IT. MOD. Tonare. (chap. Troná; ara trone; avui ñaurá tronada, les tronades de estiu són perilloses, sol pedregá; ha tronat a la franja del meu cul; tronará; si tronare mes assobín.)

Tronc, s. m., lat. truncus, tronc, tige.

Ar vey qu' em vengut als jorns loncs,

Que flors s' arenga sus els troncs.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Je vois maintenant que nous sommes venus aux jours longs, vu que la fleur s'arrange sur les tiges.

Si cum la roza, entre mil troncs,

Es gensers que flors d' autre gras.

Raimond de Miraval: Contr' amor.

Ainsi comme la rose, entre mille tiges, est plus belle que fleur d'autre graine.

CAT. Tronc. ESP. PORT. IT. Tronco. (chap. Tronc, troncs; trong, trongs; tronquet, tronquets; vore Soca.)

2. Tronso, Troncho, Trenson, s. m., tronçon.

No pot esser remazut

Que vas cel no volon tronso. 

Bertrand de Born: Lo coms.

Il ne peut être différé que vers le ciel ne volent tronçons.

Ma lansa n' er per un pauc tronchos.

Boniface de Castellane: Sitot no.

Ma lance en sera pour un peu tronçon.

Debrisa la lansa, e reten lo trenson. Guillaume de Tudela. 

Brise la lance, et retient le tronçon.

ESP. Troncón. PORT. Troncho. IT. Troncone. (chap. Tronsó, tronsons; troncho, tronchos són rametes.)

3. Troncar, v., lat. truncare, tronquer, couper.

Totas las troncon e roen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Toutes les tronquent et rongent.

CAT. ESP. (Truncar) PORT. Troncar. IT. Troncare. (chap. Tronchá, tronchás; truncá, truncás. Tamé se fa aná me troncho de rissa.)

4. Retronchar, v., retrancher, couper, trancher, tronquer.

Res plus no deu hom retronchar. Leys d'amors, fol. 35.

Rien de plus on ne doit retrancher.

Part. pas. Coblas retronchadas. Leys d'amors, fol. 41.

Couplets tronqués.

(chap. Retronchá.)

5. Retroncha, s. f., retronse, sorte de poésie.

Retroncha, es us dictatz ayssi generals coma vers que pot tractar de sen, de essenhamen, d' amors, etc. Es dicha retroncha quar es de coblas retronchadas. 

Leys d'amors, fol. 41.

Retronse, c'est un dictié aussi général comme vers qui peut traiter de sens, d'enseignement, d'amour, etc. Elle est dite retronse parce qu'elle est (se compose) de couplets tronqués.

Lo niu

Lo niu

Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.
Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.

Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.

FIN

tronada, tronades

TRONADA f. (DCVB)

Sol mon enrecordem de Santa Bárbara cuan trone.

  

troná, trone, tro, trons.

Successió de trons; tempestat de trons; cast. tormenta. Tremolen a la forta tronada de sa veu Atlàntida iii. El trontoll de la tronada creixia. Massó Croq. 52. a) fig. Tempestat d'ordre moral; renyada forta, gran manifestació d'irritació. Sabia l'astuta chiqueta que dient en sa casa, al tornar que l'acompanyà son cosí, se desfaria la tronaa com nuvolaa d'istiu, Morales Id. 17.—b) Engegada de petards posats al llarg d'un regueró de pólvora, usual en certes festes majors. A la plaça de les Monges el pirotècnic calà la tronada,Oller Vilaniu 48.

Loc.

— No plourà d'eixa tronada: es diu per manifestar tranquil·litat respecte a les conseqüències d'una cosa que sembla perillosa (val.).

Fon.: tɾunáðə (or., men., eiv.); tɾonáðɛ, tɾonáða (occ.); tɾonáɛ (Fraga); tɾoná (val.); tɾonáðə (mall.); tɾunáɾa (alg.).

Intens.: tronadassa, tronadeta, tronadota.

Etim.: derivat de tronar.