Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris qualsque. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris qualsque. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 d’octubre del 2023

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa

Pierre
Raimond de Toulouse.




I.

Pessamen
ai e cossir
D' una chanso faire,
Qu' a lieys denhes abelhir
Cuy
suy fis amaire;
E s' ieu pogues avenir
En bos digz
retraire.
Far pogra saber
Que ieu plus fin joy esper
Que
nulhs natz de mayre.

Lo cors e 'l sen e l' albir
Ai mes, e
'l veiaire,
En lieys honrar e servir,
Quar es la belhaire
Qu'
om pogues el mon chauzir,
Don no m puesc estraire,
Ni mon cor
mover;
Qu' amors me fai tan temer
Lieys, qu' als non am guaire.



La
fina vera valors
Plus d' autra valensa,
E 'l pretz, e 'l fresca
colors
Me platz e m' agensa;
Que si me valgues amors

Tan
que m' entendensa
Mi dons abelhis,
Plus ric joy que
paradis
Agra a ma parvensa.

Nulh' autra no m pot
secors
Far, ni dar guirensa;
Et on plus en sen dolors
Plus
n' ai sovinensa;
Mas ges dire mas clamors
No l' aus per
temensa;
Tan li suy aclis
Qu' on plus vas me s' afortis,
Mais
l' am ses falensa.

E fora li benestan
Si m des alegransa,


Tan
qu' aleuges mon afan,


Ab
douss' acoindansa;


Qu'
ieu li suy senes enguan,


E
non ai embransa
D' als, mas quom fezes


Tot
so qu' a mi dons plagues;


Pero
pauc m' enansa.

Qu' ades m' en vauc meluyran


On
plus n' ai pezansa
Vas lieys, e suefri mon dan
Ab bon'
esperansa:
E doblera mon talan
Sil belha semblansa,
Gentil
cors cortes,


Si
t prezes de me merces,
O qualsque pitansa.

II.



Pus
vey parer la flor e 'l glay,
E dels auzels m' agrada 'l chans,
De
far chanso m' es pres talans
Ab motz plazens et ab so guay;
E
pus de ben amar melhur,
Segon razo,
Trop en dey mielhs far motz
ab so:
E si per ma domna es grazitz
Mos chans, ben er mielhs
enantitz.

Fis e francs, ab fin cor veray,
Suy ves lieys qu'
es guaya e prezans,
Bel' e plazens e benestans
Mil tans plus
que dire no say,
E te son cors ferm e segur
De falhizo;
Que
de nulh preyador fello,
Per cuy fis domneys es delitz,
Non es
per lieys sos pretz auzitz.


E pus fin' amors la m'
atray,
Per dreyt no m' en deu venir dans,
Qu' ieu li suy tan
fizels amans
Que re al cor tan no m' estay;
Per que ja
lauzengier tafur,
Cui dieus mal do,
Non degran neguna
sazo
Tener dan, c' usquecx gaba e ditz,
Que per lui es joys
desconfitz.

Dona promet, e don' estray,
E mostr' erguelh e
bels semblans,
E ditz per guab e per bobans
Mayntas res ab
cortes essay,
E siey fait son leyal e pur
Ses aunit do:
E
son mayntas d' aital faisso
En cui pretz entiers es complitz,
E
d' autras en cuy es aunitz.

Belha dona, ja no serai
Jauzens
ses vos, ni benanans;
Qu' ieu suy selh que vostres comans
Tos
temps a mon poder faray:
Aisso vos man per ver, e us jur
Qu'
anc hom no fo
Plus leyals ves amor qu' ieu so;
E fuy per vos
servir noyritz,
E suy d' autras amors fayditz.
III.

No m
puesc sufrir d' una leu chanso faire,


Pus
prec e man n' ai de mon Ereubut;


Qu'
apres lo dan e 'l mal qu' ieu n' ai agut,


Coven
qu' ab joy m' esbaudey' e m' esclaire:


Quar
segon l' afan
Qu' ai sufert tan gran,
Non agra razo
Qu' ieu
cantes oguan;
Mas quar fin' amors
Mi mostra e m' ensenha
Qu'
els mals no m sovenha,
E torn' en mon chan,
Farai derenan
Un
nou chantaret prezan.



Anc
per ren al de mon maior maltraire,
De tan bon cor non dezirey
salut,
Mas sol qu' a lieys cuy amors m' a rendut
Pogues ancar
servir petit o guaire;
Quar tot l' autre dan
Non prezera un
guan,
S' ieu moris o no;
Sol leis pogues tan
Servir, que l'
honors
Ar parra que m fenha;
Per qu' ela m n' estrenha
Que
non digua enan;
Mas al sieu coman
Sui e serai on qu' ieu m'
an.

Las! que farai, pois non li aus retraire,
Ans quan la
vey estau a lei de mut,
E per autrui no vuelh sia saubut
S'
aqui mezeis sabi' estr' emperaire.
A dieu mi coman
Cum vau
trebalhan;
Qu' ab la sospeisso
N' aurai atretan,
Quar tan
grans ricors
Non cug que m n' avenha;
Mas vas on qu' ieu
teinha,
Fis e ses enguan
L' amarai quad an,
De jorn en jorn
melluyran.

Qu' el cors e 'l cor e 'l saber e 'l veiayre


E
l' ardimen e 'l sen e la vertut
Ai mes en lieys, e non ai
retengut
Ni pauc ni pro per negun autr' afaire;
Ni als non
deman,
Ni vau deziran,
Mas que dieus me do
Vezer l' ora e l'
an
Que sa grans valors
Tan vas mi s destrenha,
Qu' en mos
bratz la seinha;
E qu' ieu, en baizan,
Tot al mieu talan
Remir
son cors benestan.

Ai! franca res, corteza e de bon
aire,
Merce m' aiatz que veus m' aissi vencut;
Qu' aissi vos
ren lo basto e l' escut,
Cum selh que plus non pot lansar ni
traire:
Vostr' huelh belh truan
Que tot mon cor m' an
Emblat,
non sai co,
No m van confortan.
Ja castels ni tors
No us
cugetz que s tenha,
Pus gran forsa 'l venha,
Si secors non
an
Sylh que dins estan:
Mas a mi vai trop tarzan.



Esta
chansos vuelh que tot dreg repaire
En
Arago,
al rey

cuy dieus aiut;
Que per lui son tug bon fag mantengut,
Plus que
per rey que anc nasquet de maire:
Qu' aissi s vai trian
Sos
pretz, e s' espan
Sobr' autres que so,
Cum sobr' el verjan
Fai
la blanca flors:
Per qu' ieu on que m venha
Ades crit sa
senha,
E vau razonan
Son pretz, e non blan


Duc
ni rey ni amiran.

Et ab ma chanso,
Enans qu' alhor an,
M'
en vau lai de cors
On jois e pretz renha,
E vuelh que l'
aprenha,
Cobletas vuilan,
E puois en chantan
De qual guiza
hom la i deman.

IV.

Atressi cum la candela
Que si
meteyssa destruy,
Per far clardat ad autruy,
Chant, on plus
trac greu martire,
Per plazer de l' autra gen:
E quar a dreg
escien,
Sai qu' ieu fatz folhatge;


Qu'
a autruy don alegratge,


Et
a mi pen' e turmen;


Nulla
res, si mal m' en pren,


No
m deu planher del dampnatge.


Quar ben conosc, per
usatge,
Que lai on amors s' enten
Val foudatz en luec de
sen;
Doncx, pus tant am e dezire
La gensor qu' el mon se
mir,
Per mal que m dei avenir,
No s tanh que m recreya;
Quar
on plus m' auci d' enveya,
Plus li dei ma mort grazir,
S' el
dreg d' amor vuelh seguir;
Qu' estiers sa cort non
playdeya.

Doncx, pus am so que m guerreya,


Conosc
que m' er a blandir;
Ab celar et ab sufrir,
Li serai hom e
servire;
E sol, si m vol retener,
Vec li m tot al sieu
plazer
Fins, francs, ses bauzia:
E s' ab aital tricharia,
Puesc
en sa cort remaner,
El mon non a nul saber
Per qu' ieu cambjes
ma folhia.

Lo jorn que sa cortezia
Me mostret, e m fetz
parer
Un pauc d' amor ab plazer,
Parec be que m volc
aucire;
Qu' ins el cor m' anet sazir,
E m mes el cor lo
dezir
Que m' auci d' enveia;
Et ieu, cum fols que folheia,
Fui
leus ad enfolletir,
Quar cugey so, per albir,
Qu' enquers no m
pens qu' esser deia.



Si
per nulh' autra que seya
Me pogues mais enriquir,
Be m n' agra
en cor a partir;
Mas on plus fort m' o cossire,
En tan quan lo
mon perpren,
Non sai una tan valen
De negun paratge:
Per qu'
ieu el sieu senhoratge
Remang tot vencudamen,
Quar non truep
melhuiramen,
Per fors' o per agradatge.

Chansos, al port d'
alegratge
On pretz e valors s' aten,
Al
rey
que sap et enten
M' iras en
Arago
dire
Qu' ancmais tan jauzens no fuy
Per fin' amor cum er
suy:
Qu' ab rems et ab vela
Pueia ades so que no s cela;
E
per so non fatz gran bruy,
Ni vuelh sacha hom de cuy
M' o dic,
plus que d' un' estela.

Mas ges una pauca mela
No m pretz,
quar ab vos no suy
Pero ad ops vos estuy
Que m siatz governs e
vela.

V.

Enquera m vai recalivan
Lo mals d' amor qu'
avi' antan;
Qu' una dolor mi sent venir
Al cor, d' un angoyssos
talan,
E 'l metges que m pogra guerir
Vol me per traitura
tenir,
Aissi cum l' autre metge fan.

E pogra m guerir ses
afan,
Que ja non traysses pauc ni gran;
Pero sitot mi fai
languir,
En re no 'lh port peior talan;
Mas si m' alongues de
morir,
Ma vida for' al sieu servir,
E ma mort conosc a son
dan.

E ja no m desesper per tan,
Qu' anc de re non passei
son man,
Ni m vuelf per nulh autre dezir;
De so gart qu' il n'
er benestan:
Qu' Ipocras, so ai auzit dir,
Ditz que metges non
deu fallir
De nulh cosselh qu' om li deman.

Doncx, pus pres
m' a en son coman,
Ja no m' anes plus languian,
Ni no m volgues
del tot aucir;
Quar no s cug, si be m ri ni m chan,
Qu' o
puesca longuamen sufrir;
Ni no s poira tos temps cubrir
La
dolors qu' ins el cor s' espan.

Mas ieu atendrai
merceyan,
Sirven e sufren e preyan,
Tro que denh mos precx
eyssauzir:
Mas d' una ren vauc trop doptan,
Si m fai trop dieta
tenir;
Si m sen lo cor afrevolir
Que paor ai l' arma s' en
an.

Mas si m fezes un bel semblan
Que m' anes mon cor
adoussan,
Enquer cugera revenir;
Quar s' ieu muer colpa n' aura
gran;
Per so deu guardar e chauzir.
E s' en cor m' a pro a
tenir,
Per dieu, no m' o anes tarzan:

Qu' el febles
cors vai sospiran,
Quar conois qu' ieu mezeis m' engan,
E m vey
tot dia magrezir;
Aissi m va 'l cors e 'l sens camjan,
Cum si
l' arma en devia issir;
Tan fort m' anguoysson li sospir,
Qu' a
pauc tro al derrier no m van.

A mon Ereubut prec e man
Qu'
a la pro comtessa prezan
Fassa ma chansonet' auzir;
E si a nulh
mot malestan,
No m' o deu hom a mal tenir:
Que tant ai d' ira e
de cossir
Que re no sai que m vau parlan.

//

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa



Peire Raimon de Tolosa (or Toloza; fl. 1180–1220) was a troubadour from the merchant class of Toulouse. He is variously referred to as lo Viellz ("the Old") and lo Gros ("the Fat"), though these are thought by some to refer to two different persons. On the other hand, lo Viellz could refer to his being of an early generation of troubadours. Eighteen of Peire Ramon's poems survive, one canso with a melody.

Peire Ramon's name (as Petrus Raimundus) appears in two documents of Toulouse, dated to 1182 and 1214. According to his vida, he became a jongleur and travelled to the court of Alfonso II of Aragon, who bestowed great honour on him. The earliest datable work by Peire Ramon is a planh written on the death of Henry the Young King in 1183. According to his vida Peire passed "a long time" at the courts of Alfonso, William VIII of Montpellier, and a certain "Count Raymond", which could refer to either Raymond V of Toulouse or, more probably, Raymond VI. He also spent time in Italy (Lombardy and Piedmont), at the courts of Thomas I of Savoy, Guglielmo Malaspina, and Azzo VI of Este. Azzo's daughter Beatriz was the addressee of one of Peire's poems. Eventually Peire settled down with a wife in Pamiers and there he died.

Peire was reputed as a singer and composer of cansos. His work is characterised by themes of nature. His style was hermetic. He imitated the troubadours Cadenet and Arnaut Daniel and was in turn imitated by Bertran de Born, especially as regards his use of natural imagery.
Bertran went so far as to copy almost a whole stanza from Peire's "No m puesc sofrir d' una leu chanso faire." In "Us noels pessamens", Peire even anticipates the Tuscan poet Dante Alighieri. Peire is complaining about a mistress who first beckoned him and then broke her promise to him when he says:

Que qui non a vezat aver
gran be, plus leu pot sostener
afan que tal es rics e bos;
que l maltrag l'es plus angoyssos,
quan li soven benanansa.

Peire's sole surviving melody is florid like Cadenet's. His style employs an uncommonly high number of large intervals, including tritones. The poem with the melody is built on an innovative metaphor:

Atressi cum la candela
que si meteissa destrui
per far clartat ad autrui,
chant, on plus trac gren martire,
per plazer de l'autra gen.





Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...