Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris puñs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris puñs. Mostrar tots els missatges

dijous, 7 de gener del 2021

Lo Camí, XV.

XV.

Don
Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes
que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe
sense la dona que nessessitabe.
Les Pestetes, les Llebres y don
José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó
nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre
no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un
formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo
primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don
Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de
particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al
mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot
apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió.
La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe
los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la
Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está
encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses,
perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una
tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no
ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe
sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero
Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que
pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó
li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni
que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli
la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que
la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va
continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín
cada día a la escola sense roba interió, en los puñs
desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que
Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo
Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións,
cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida
al rogle de les birles.


-
Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?


Per
un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló
tan sensill y


pertinén
no se li habíe ocurrit abáns an ell?


-
¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?


-
Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña
prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en
que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo
Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe
cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li
pareixíe tot alló.


-
¡Claro! - va repetí.


Va
continuá lo Moñigo:


-
Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos
sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe
alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y
inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua
dona. Crec que me explico, ¿no?


-
¡Claro! - va torná a di.


-
¡Claro! - va di lo Tiñós.


Lo
Moñigo va moure lo cap dudán:


-
Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.


-
¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó
fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe
que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens
guapa.


-
Es fea com un dimoni, ya u sé; pero tamé es fea la Llebre.


-
¿Es escrupulosa la Sara? - va di lo Tiñós.


-
Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:

"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la
lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo
Moñigo.


-
¿Entonses? - va di lo Tiñós.


-
La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás
es diferén - va di lo 
Moñigo.
Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va
di:


-
¿Per qué no fem que se veiguen?


-
¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.


Lo
Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:


-
Vine, ya u vorás.


Van
eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol
revelabe una febril exitassió.


-
Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs?
Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore
passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y
la veigue se creurá quel está esperán de verdat.


Roc,
lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan
algo no lo cuadrabe del tot.


-
¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.


-
La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.


Va
afegí lo Moñigo:


-
¿Y si li enseñe la carta a la Sara?


Daniel
va cavilá un momén.


-
Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li
parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo
torno a mirá a la cara.


-
¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.


-
La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es
una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y
que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya
lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.


Roc,
lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:


-
Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde
que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe
la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara,
sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels
dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses
no habíe conegut.


-
¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.


-
Ara mateix.


Estaben
enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un
llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don
Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home.
L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta
carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a
la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".


Al
hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre
per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa
tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los
acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.


Lo
assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de
anássen a pique.
La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo
a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart.
Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó
una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.


La
veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe
sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no
va pugué evitá ara un tremoló:


-
Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de
la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y
moribundes...


Lo
Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe
atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:


-
Jesús misericordiós, tin compassió de mí.


La
Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo
Mussol y lo Tiñós.


-
Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u
tornará a fé.


-
Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.


-
Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.

La Sara va sonriure, complaguda.


-
Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en
lo cástic:


-
Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua
vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los
afáns de la mort...


-
Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?


Ella
va tancá lo devossionari.


-
Sí.


-
Hale, óbrim.


-
¿Has escarmentat?


-
Sí, Sara; avui me has fet agarrá temó.


Se
va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen
satisfeta.
Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé
replá se va girá.


-
Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.


Lo
Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de
la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les
taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá
angustiat lo Mussol:


-
¿Ha eixit ya?


-
Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se
va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!


Lo
cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes
encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y
ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li
va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran
duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán
y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo
y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara,
en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o
clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de
la boca.
La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per
tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:


-
Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?


Ell
entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé
una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que
estabe contén.


La
Sara lo observabe assombrada.


-
Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?

De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don
Moissés parlabe mol be.
Al poble no se ficaben de acord sobre
quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos
coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don
Ramón, lo alcalde - boticari.


La
melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van
desconsertá a la Sara.


-
¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va
torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va
contestá.


A
dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la
orella del Mussol:


-
Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de
charrá.


-
¡Chist!


Lo
Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en
ossadía.


-
Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú
y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.


Tan
roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos
roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la
Sara se va separá de la ma del Peó.


-
¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada
complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la
pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo
Peó va torná a la cárrega.


-
¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.


Ara
li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá
la robeta detrás della, atossigada per la roijó.


-
Les mans quietes, don Moissés - va di.


A
dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:


-
Ji, ji, ji. Es una braga - va di.


Lo
Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén
enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va
escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la
seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua
se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de
requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la
retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop,
fixamen, a la Sara.


-
¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.


Ella
va riure, atontadota.


-
¡Qué coses té, don Moissés! - va di.


Ell
va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá
en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló
parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que
haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va
vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.


-
Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les
cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va
quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules
per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes
apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá
tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va
dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de
sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen
habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá
algo:


-
La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?


Lo
Mussol va aclarí:


-
Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.


Lo
Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No
obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que
nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va
torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella
estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al
buit, igual que una sonámbula.
Lo Peó va voldre assegurás la
dona que nessessitabe:


-
Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a
vóret tots los díes an esta 
mateixa
hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un
efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?


La
Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en
una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si
algú parlare per nella desde dins del seu cos.
- Lo voldré, don
Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món
desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la
radera agonía y los afáns de la mort.


-
¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá
les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va
estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de
arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure
convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó.
En Daniel, lo Mussol, van sé una mica 
desconsiderats,
tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén.
Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al
colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo
dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites

Andrés, "lo
home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y
u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se
casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al
ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la
Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se
li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses,
sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli
les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per
afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va
tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen
grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi,
va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé
intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá
la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu
costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de
Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo
mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:


-
Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo
lo volía?


-
No, Sara - va di lo Moñigo.


-
¿De verdat? - va di ella.


-
Te u juro, Sara - va afegí.


Ella
se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va
traure va di:


-
Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida.
Va, apártat de ahí, carnús.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...