Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Micaela. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Micaela. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de gener del 2021

Lo Camí, IX.

IX.


Compreníe
Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap,
desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó
apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son
demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la
siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe
a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li
imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns,
en los sensills y múltiples detalls de cada día.


Per
la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta
del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando
teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta
nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los
manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc,
lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la
seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits
distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels
sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra
avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de
palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a
la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá
la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes
no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos
restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos
destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes
del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als
horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que
teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué
les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé,
simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la
emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán
indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que
als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los
agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó",
que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen
va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la
siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de
tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo
mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes
de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no
valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y
als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en
este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya
se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los
lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo
Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la
iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni
li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y
sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués,
que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo,
lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns,
en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de
sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería
de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera
después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y
donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus
als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén,
inexplicable.


L´atre
fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del
riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En
assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de
gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la
seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe
parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée
soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que
allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos
de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son
germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un
restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u
va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de
aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van
renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan
tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y
entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y
carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la
cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics
de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y
que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió
com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los
va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua
dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés
perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de
perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos,
perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano.
Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics
sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han
sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu
cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís
felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén
pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un
forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va
reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos
estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá
una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les
coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje,
dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio.
Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá
lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero,
segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les
siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus
noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe
per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses.
César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere
ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos
y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y
restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don
Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble
de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo
sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va"
o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos
restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres
barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y,
sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble
y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen,
la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al
poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que
al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per
nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe
pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres
barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera
adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe
nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo
Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano,
Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla,
desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de
acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense
nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la
Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de
que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la
baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no
ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns
pera di dell una cosa que no fore serta.


Cuan
van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a
la gola. En verdat, 
no
teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli
lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en
dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en
una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y
les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la
ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que
se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un
lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió
mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo
segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia
del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li
habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe
preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:


-
Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?


Don
José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com
agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol
ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una
pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y
sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat
interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en
cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo
Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don
Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes
taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe
les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la
que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se
sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que
Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los
Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que
sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de
mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué
lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo
al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc
ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc,
seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes
dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben
cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel
alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos
y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de
rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los
ñirvis a Daniel, lo Mussol.


-
¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.


-
¡Scht!


Lo
contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben
al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos
de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la
mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.


Ya
estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per
detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo
sacsaré la pomera.


Y
va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se
van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en
tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la
herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo
Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades.
Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li
pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo
va dixá de sacsá la pomera.


-
Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una
extraña veu.


Daniel
y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta
del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo
primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la
vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:


-
Baixa de pressa; hi deuen está.


Daniel,
lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns,
pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una
temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá
convensut al Tiñós:


-
Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.


La
temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol,
sonabe alterada, en un to 
superió
al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del
cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un
tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua
exitassió anabe en aumén:


-
¡Ojito, Moñigo!


-
Yo vach eixín.


-
¡Nassos!


-
Gallina lo que salto primé la tapia.


No
es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo
Mussol, después de alló, se 
inclinabe
a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán
dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les
denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena,
algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.


-
Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.


Daniel,
lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les
fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe.
La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:


-
¿Tos agraden les mansanes?


Va
tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo
Mussol:


-
Siiií...


Se
va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos
de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes
cadaú y veníu en mí.


Li
van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada
allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna,
y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna
piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La
Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel,
lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare
a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y
la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la
comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave
y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y
los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.


Los
brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y
esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo
mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus
moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al
espay igual que una bambolla de sabó.


-
Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.


Daniel,
lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an
ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret"
ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues
dos manetes, ligeres y vitals.


La
Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá
encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré
marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu
a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.


Los
va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.


-
Ara podéu anáton - va acabá.


Los
tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la
carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo
seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia
de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua
propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó,
y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo
Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca
uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá
de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.


Y,
sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra
los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del
apotecari.

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...