Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sufrens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sufrens. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 d’octubre del 2023

Folquet de Marseille. Fulco. Foulques. Marselha.

Folquet
de Marseille.


I.

Tan m' abellis l' amoros pessamens
Que
s' es vengutz en mon fin cor assire;
Per que no i pot nuls autres
pens caber,
Ni mais negus no m' es dous ni plazens;
Qu' adoncs
sui sas quan m' aucizo 'l cossire:
E fin' amors m' aleuza mon
martire
Que m promet joy, mas trop lo m dona len,
Qu'
ab bel semblan m' a tengut longamen.



Be
sai que tot quan fas es dretz niens;
E qu' en puesc mais, s' amors
mi vol aucire!
Qu' a escien m' a donat tal voler,
Que ja non er
vencutz, ni el no vens:
Vencutz si sui, qu' aucir m' an li
sospire
Tot suavet, quar de liey cui dezire
Non ai secors, ni
d' aillors no l' aten,
Ni d' autr' amor non puesc aver
talen.

Bona domna, si us platz, siatz sufrens
Dels bes qu'
ie us vuel, qu' ieu sui dels mals sufrire;
E pueis li mal no m
poiran dan tener,
Ans m' er semblan qu' els partam egalmens:
Pero
si us platz qu' en autra part me vire,
Partetz de vos la beutat e
'l dous rire,
E 'l gai solas que m' afolleis mos sen,
Pueis
partir m' ai de vos, mon escien.

A totz jorns m' etz plus bel'
e plus plazens,
Per qu' ieu vuel mal als huelhs ab que us
remire,
Quar a mon pro no us pogron anc vezer,
Mas a mon dan
vos vezon subtilmens:
Mas dans non es, so sai, quar no m n'
azire,
Ans me sap bon, pros domna, quan m' albire,
Si m'
aucisetz, que no us estara gen,
Quar lo mieus dans vostres er
eissamen.

Per so, domna, no us am saviamens,
Qu' a vos sui
fis et a mos ops trayre,
Qu' ie us cug prendre e mi no puesc
aver,
Ie us cug nozer et a mi sui nozens:
Per so no us aus mon
cor mostrar ni dire,
Mas a l' esgart podetz mon cor devire;
Ar
lo us cug dir et aras m' en repren,
E port n' als huelhs vergonha
et ardimen.

Dona, 'l fin cor qu' ie us ai no us puesc tot
dire,


Mas
per merce so qu' ieu lais per non sen


Restauratz
vos ab bon entendemen.

Trop vos am mais, dona, qu' ieu no sai
dire,
E s' ieu anc jorn aic d' autr' amor desire,
No m' en
penet, ans vos am per un cen;
Quar ai proat autrui
captenemen.

Vas Nems t' en vai, chansos, qui que s n'
azire,
Que gaug n' auran, segon lo mieu albire,
Las tres domnas
a cui ieu te prezen,
Car elhas tres valon mais d' autras
cen.

II.

Ab pauc ieu d' amar no m recre
Per enueg
dels lauzenjadors,
Mas forsa d' amor mi rete
Que no m laissa
virar alhors,
Quar dels benanans sui la flors;
Qu' aissi m
te
Amors pres el fre,
Que d' autra cauza no m sove
Mas de
lieys servir a jornal,
Qu' aissi m pes qu' o fasso 'l leial.

E
doncx, s' ieu fas so que s cove,
Be m' en deu eschazer
honors,
Quar s' ieu puesc amar Mielhs de Be,
Per dreg m' en
eschai la lauzors:
E sap be mi dons et amors
Qu' ieu de re
Vas
leis no m mal me;
Mas quar li clam humils merce
Que m des so
que m' es plus coral;
Pot esser qu' ilh so tenga a mal!

Doncx
ben sui folhs, quar no m recre
D' amar lieys, que be m par
folhors,
Pus autre bes no m n' esdeve;
Ans vey qu' ades creys
ma dolors
Qu' en mi tot sol a fag son cors:
Per ma fe,
Vos
dic, mielhs m' ave
Que per lieys ieu suefra jasse
Mon dan,
sitot a lieys non cal,
Qu' autra m des s' amor per cabal.

E
quant elha m parla ni m ve,
Mi sal al cor la resplandors
Dels
sieus huelhs, e del dous ale
M' en ve mesclamens la doussors
Si
qu' en la boca m nais sabors;
Per qu' ieu cre
E conosc qu' el
be
Qu' ieu dic de lieys no nais de me,
Ans nais de s' amor
natural
Que dins mon cor a pres ostal.



E
pus aquest jois mi mante,
Si m volgues far tan de socors
Que m
denhes retener ab se,
Guardatz s' ieu fora dels aussors!
Que
sos ricx pretz e sa valors,
Mi reve
Tan gen e m soste;
E sol
qu' ilh agues lo mille
De la dolor fer' e mortal,
Ben agram
partit per egual.

Pero s' il clamarai merce
Del dan qu' ilh
me fai e del mal,
Pus nulh' autr' amors no mi val.

III.

Sitot
me soi a tart aperceubutz,
Aissi com sel qu' a tot perdut, e
jura
Que mais no joc, a gran bon' aventura
M' en dei tener, car
me soi conogutz
Del grant enjan qu' amors vas mi fazia;
Qu' ab
bel semblan m' a tengut en fadia,
Plus de detz ans, a lei de mal
deutor
Qu' ades promet, mas re non pagaria.

Ab bel semblan
que fals' amors adutz
S' atrai ves leis fols amans e s' atura,
Col
parpaillos qu' a tan folla natura
Que s fer el foc per la clardat
que lutz:
Per qu' ieu m' en part, e segrai autra via;
Soi mal
pagatz qu' estiers no m' en partria,
E segrai l' aip de tot bon
sofridor
Que s' irais fort si com fort s' umilia.

Pero
no s cuch, si be m soi irascutz,
Ni fas de leis en chantan ma
rancura,
Ja 'l diga ren que sia outra mezura;
Mas sapchatz ben
qu' a sos ops soi perdutz,
Qu' anc sobre fre no m volc menar un
dia,
Ans mi fetz far mon poder tota via:
Mas anc sempre cavals
de gran valor
Qui beorda, trop soven cuelh feunia.

Fols
for' ieu ben, mas m' en soi retengutz;
Quar q' ab plus fort de si
se desmezura
Fai gran foldat, e n' es en aventura
Neis de son
par, car pot esser vencutz;
De plus frevol de si, es vilania;
Per
c' anc no m plac, ni m plai sobransaria:
Pero en sen deu hom
gardar honor,
Car sen aunit no pretz mais que folia.

Pero,
amors, me soi eu abstengutz
De vos servir, que mais non aurai
cura;
C' aissi com mais prez hom laida peintura
Quant es de
luenh que quant es pres vengutz,
Prezava ieu vos mais quan no us
conoisia:
E s' anc n' aic pauc, mais n' ai qu' er no volria;
C'
aissi m n' es pres com al fol queredor
Que dis qu' aurs fos tot
quant el tocaria.

Bels Azimans, s' amors vos destrenhia,
Vos
en tos temps, ie us en cosselharia,
Sol que us membres quant ieu
n' ai de dolor,


Ni
quant de ben jamais no us en calria.

Mon Plus Leial, s' ab los
oillz vos vezia,
Aissi com fatz ab lo cor tota via,
So qu' ieu
ai dig poiria aver valor;
Qu' ie us quier conseill, e conseill vos
daria.

IV.

Ja no volgra qu' hom auzis
Los doutz
chans dels auzellos
Mas cill qui son amoros;
Que res tan no m'
esbaudis
Co il auzelet per la planha,
E ilh belha cui soi
aclis;
Cella m platz mais que chansos,
Volta, ni lais de
Bretanha.

Be m' agrada e m' abellis,
Mais no soi
aventuros;
Qu' ades es hom cobeitos
D' aisso qu' es plus grieu
conquis:
Doncx, que m val ni que m gazainha
S' ieu l' am, et
ilh no m grazis!
Amarai doncx en perdos?
Oc
ieu, anceis que remanha.

Be m' estera s' ades vis
Lo
sieu bel cors gai joios;
E quan no vei sas faissos,
Si be m soi
en mon pais,
Cug esser loing en
Espanha
Preon
entre Sarazis:
Sol lo vezer m' en es bos,
Q' als non aus dir
que re m taigna.

Ferms soi eu be, quar soi fis;
Que s' ieu
fos fals ni ginhos,
Ieu n' agra pro companhos;
Mais sa beutatz,
e 'l dolz ris
Mi tolon de lor bargainha:
Car ilh val tan co us
plevis,
Que si sol merces i fos
Ren als non es qui m
soffrainha.

Ben volgra que Lemozis
Fos plus prop de
Mauretainha,
Per so que plus sove vis
Lo senhor qu' es larcx e
pros,
E tan de bona compainha.





V.

S'
al cor plagues ben for' hueimais sazos
De far canson, per joia
mantener;
Mas tan mi fai m' aventura doler,
Quan be m cossir
los bes e 'ls mals qu' ieu ai,
Que tug dizon que ricx sui e be m
vai;
Mas sel qu' o ditz non sap ges ben lo ver:
Benanansa non
pot negus aver
De nulha re, mas d' aquo qu' al cor plai;
Per
que n' a mais us paubres s' es joyos,
Q' us ricx ses joy, qu' es
tot l' an cossiros.

E s' ieu anc jorn fui gays ni amoros,
Er
non ai joy d' amor ni non l' esper,
Ni autres bes no m pot al cor
plazer,
Ans mi semblon tug autre joy esmai:
Pero d' amor lo ver
vos en dirai;
No m lais del tot, ni no m' en puesc mover,
Ni
sus no vau, ni no puesc remaner;
Aissi cum sel qu' en mieg de l'
albr' estai
,
Qu' es tan poiatz que non pot tornar
jos,
Ni
sus
no vai, tan li par temeros.

Pero no m lais, sitot s' es
perillos,
Que sus non pueg ades a mon poder;
E deuria m, domna,
fis cors valer,
Que be sabetz que ja no m recreirai,
Qu' ab
ardiment apoderisc l' esglai:
E non tem mal que m' en puesca
eschazer;
Per que us er gen si m denhatz retener,
E 'l gazardos
er aitals com s' eschai;
Que neys lo dos n' es faitz bos
gazardos
A sel que sap d' avinen far sos dos.

Si anc merces
ac nulh poder en vos,
Traga s' enan, si ja m vol pro tener;
Qu'
ieu no m' en fi en precs ni en saber
Ni en chansos, mas ben conosc
e sai
Que merces vol so que razos dechai:
Per qu' ieu vos cug
ab merce conquerer,
Que m' es escutz contra 'l sobre valer
Qu'
eu sai en vos, e m fai metre en assai
De vostr' amor so que m veda
razos,
E m fai cuiar aisso qu' auninent fos.

Ara conosc qu'
eu sui trop oblidos,
Quar al comensamen me desesper
De mas
chansos, pos vuelh merce querer;
Farai o doncs aissi col joglar
fai,
Qu' aissi com mov mon chant lo fenirai.
Desesperar m' ai
pus non puesc saber
Razo per que 'l deia de me chaler;
Mas tot
lo mens aitant en retendrai,
Qu' ins en mon cor l' amarai a
rescos,
E dirai ben de lieys en mas chansos.

Mentir
cugei, mas estra grat dic ver,
Quar m' estava trop miels qu' ara
no fai;
E cugei far creire so que no fos
Mas mal mon grat s'
auera ma chansos.

Si N' Azimans sabia so qu' ieu sai,
Dir
poiria q' una pauca ochaizos
Notz en amor plus que no i val
razos.

VI.

En chantan m' aven a membrar


So
qu' ieu cug chantan oblidar;


E
per so chant qu' oblides la dolor


E
'l mal d' amor;
Mas on plus chan plus m' en sove;


Qu'
a la boca nulha res no m' ave


Mas
de merce:
Per qu' es vertatz, e sembla be
Qu' ins el cor port,
domna, vostra faisso
Que m chastia qu' ieu no vir ma razo.

E
pois amors mi vol honrar
Tan qu' el cor vos mi fai portar,
Per
merce us prec qu' el gardetz de l' ardor;


Qu'
ieu ai paor
De vos mout maior que de me:
E pos mos cors, domna,
vos a dinz se,
Si mals l' en ve,
Pos dinz etz, sufrir lo us
cove;


Empero
faitz del cors so que us er bo,


E
'l cor gardatz si cum vostra maizo.

Qu' el guarda vos e us ten
tan car


Qu'
el cors en fai nesci semblar,


Quar
el y met l' engienh e la valor,


Si
qu' en error
Laissa 'l cor pel sen qu' el rete:
Qu' om mi parla
manhtas vetz s' esdeve
Qu' ieu no sai que,
E m saluda qu' ieu
non aug re;
E ja per so nuls hom no m' occaizo,
Si m saluda, et
ieu mot non li so.

Mas ja lo cors no s deu clamar
Del cor
per ren que 'l puesca far;
Que tornat m' a al plus honrat
senhor,
E tout d' aillor
On trobava enjan e non fe:
Que
dregz torna vas son senhor ancse;
Mas ieu non cre
Que m denh,
si merces no m mante,


Que
'lh intr' el cor, tant qu' en luec d' un ric do


Denh'
escotar ma veraia chanso.

Quar si la denhatz escotar,
Dona,
merce deurai trobar;
Pero obs m' es qu' oblidetz la ricor
E la
lauzor
Qu' ieu n' ai dig e dirai jasse:
Pero ben sai mon
lausars pro no m te;
Cum que m mal me,
La dolors mi creis e m
reve;
E 'l fuecx qui 'l mov, sai que creis a bando,


E
qui no 'l toc muor en pauc de sazo.
Murir puesc be,
N' Azimans,
qu' ieu no m planc de re,


Neis
si m doblava 'l mals d' aital faisso,


Com
dobla 'l poins del taulier per razo.

VII.

Ai! quant
gent vens et ab quant pauc d' afan
Aissel que s laissa venser ab
merce!
Quar en aissi vens hom autrui e se,
Et a vencut doas
vetz senes dan;
Mas vos, amors, non o faitz ges aissi,
Q' anc
jorn vas vos merces no m poc valer;
Ans m' avetz tan mostrat
vostre poder
Qu' era no us ai, ni vos non avetz mi.

Per so
m par fol qui non sap retener
So qu' a conquis, qu' ieu prez ben
atrestan
Qui so rete que a conquist enan
Per son esfors, com
fatz lo conquerer:
Qu' aissi m pogratz tener col fols rete
L'
esparvier fer, quan tem que se desli,
E l' estrenh tant el poing
tro que l' auci;
Mas pus estortz vos sui, viure puesc be.

Tot
so que val pot nozer atressi;
Doncs, s' ie us tenc pro, be us
poirai dan tener:
Et er merces s' ab eis vostre saber
Que m'
avetz dat, don anc jorn non jauzi,
Vos sai nozer ni dir mal en
chantan;
Mas non er fach, que chauzimens m' en te:
Mais vuelh
sufrir mon dan en patz jasse
Qu' els vostres tortz adrechurers
claman.

On
trobaretz mais tan de bona fe,
Q' anc negus hom se mezeis non
tray
Son escien, si cum ieu que us servi
Tan longamen, qu' anc
non jauzi de re.
S' ar quier merce, so us faria parer;
Quar qui
trop vai servizi repropchan,
Semblansa fai qu' el guazardon
deman;
Mas ja de me no us cugetz qu' el n' esper.

Mas qui
'l bon rey Richart, de cui ieu chan,
Blasmet per so quar non
passet desse,
Ar l' en defen, si que quascus o ve
Qu' areire s
trais per miels salhir enan:
Qu' el era coms ar es ricx reys ses
fi,
Quar bon secors fai dieus al bon voler;
E parec ben al
crozar qu' ieu dic ver,
Et ar vei hom per qu' adonc no menti.
Ja
N' Azimans, tos temps non an cuian
Qu' ieu vas amor aia virat mon
fre;
Mas hom pot ben creire aisso que ve,
Et er saubut hueimais
d' aissi enan.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Fulco_de_Marsella

Folquet de Marseille. Fulco.

Fulco de Marsella, Fulco de Tolosa, Folquet de Marsella o Foulques (Marsella, ca. 1155 - 25 de diciembre de 1231) fue un obispo católico, trovador y poeta francés.

Su familia provenía de Génova. Inicialmente se dedicó al comercio y luego fue trovador de gran fama. Sus obras poéticas de amor promovían también las cruzadas realizadas a Oriente y contienen consejos morales.

En 1195 se hizo monje cisterciense en la abadía de Thoronet. En 1201 fue nombrado abad de ese mismo monasterio. Fue ordenado obispo de Toulouse cuatro años después. Desde esa responsabilidad, Fulco tuvo ocasión de conocer a Domingo de Guzmán al serle encargada la misión de predicar en la ciudad como fundador de la nueva congregación fundada inicialmente como respuesta al surgimiento y expansión del catarismo en la región.

Participó en el IV concilio de Letrán viajando a Roma acompañado por Domingo donde apoyó el reconocimiento de la Orden de Predicadores. La respuesta de Inocencio III es que el grupo de predicadores que combatía la herejía en Tolosa se diera una regla y un consuetudinario y que solo entonces podrían obtener la confirmación papal. Sí le fue recriminado sin embargo, por el conde de Foix, su pasado como trovador y sus poemas encuadrados dentro de las composiciones de amor de la época, con trasfondo doctrinal a menudo de lo que entonces se calificaba como herejía cátara.

Se hizo cargo de la formación de la llamada militia Christi o “compañía blanca” de la cité de Toulouse (parte antigua o vieja de la ciudad), en 1209, en el transcurso de la cruzada albigense; combatientes ligados a él por juramento con el objetivo de perseguir a sospechosos de herejía y usureros. En una ciudad donde eran frecuentes las batallas de clases entre sus habitantes, Fulco se convierte en “jefe” del partido que defiende las más pobres, artesanos principalmente frente a mercaderes enriquecidos.​ Poco más tarde le fueron otorgadas, a él y su hijo, las tierras conquistadas de Verfeil, en reconocimiento, por parte del jefe militar de la cruzada, Simón de Montfort.

A finales de 1215, desde su posición de obispo, fijó una serie de objetivos para la orden dominicana:

Extirpar la corrupción de la herejía, desterrar los vicios, enseñar las reglas de la Fe, inculcar a los hombres costumbres sanas...

En 1221 viajó de nuevo a Roma, acompañado por monjes cistercienses de la abadía de Grandselve, obteniendo el reconocimiento oficial de la fundación de la Orden iniciada en Prouilhe, Fanjeaux, de Domingo de Caleruega.​ En 1229 fundó la Universidad de Toulouse.

Es mencionado por Dante como el único trovador que se encuentra en el canto IX del Paraíso. (Folco)



  • Cahiers de Fanjeaux (2000), Collection d'Historie religieuse du Languedoc au Moyen Âge: Cathares en Languedoc (Cahier 3). Édic. Privat et Centre d'études historiques de Fanjeaux. ISBN 2-7089-3439-2
  • Enciclopedia cattolica (versión italiana), Ed. Sansoni, Florencia 1951
  • Labal, Paul (1988) Los Cátaros. Herejía y crisis social, Barcelona: Editorial crítica. ISBN 84-7423-234-1
  • Schulman, Nicole (2001) Where Troubadours Were Bishops: The Occitania of Folc of Marseille (1150-1231), Nueva York: Routledge. ISBN 978-0-415-93665-1
  • Varios (sous présidence de Michel Roquebert ) (2004) La Croisade Albigeoise Centre d'Études Cathares. ISBN 2-9521024-0-6

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...