Avui la poesía va dedicada a la gen que viu als pobles. Orgullosos tenim que esta aquells que encara vivim als pobles.
La gen de poble es mol espesial
Entre tots formen una bona comunidat
Cuán tingues problemes vindran a ajudat
U dixaran tot pa aliviat lo teu mal
Al poble se viu en armonía
La vida pase a una atra velosidat
Se valoren mol les coses de verdat
Se busque la felisidat a cada día
Los chiquets juguen als carres
De menudets disfruten dels amics
Juguen junts y pasen los dies mes bonics
Adeprenen de verdat a conviure en los demes
Y estes coses no se tenen a la capital
Pos allí tenen que está mes controlats
Ñan mols perills los han de tindre mes lligats
No podé jugá al carre u trobaran normal
Potse serán los valós mamats desde menuts
Lo parlá sinc minuts cada día en lo teu veí
Preocupat de si avui está milló que aí
Si ya a dixat atrás los seus moments fotuts
Sensasions bones al poble trovarás
Una explosió de colós, no ne falte cap
De bones aulós ne podrás omplí un sac
De lealtat y honestidat ben plé lo cavás
De sonrises plens ne van los carrés
Als ulls de la gen rebose la felisidat
La lluna de nit guarde tota la verdat
Y lo sol cada día la porte hasta los racons radés
Al poble, si, se viu en tranquilidat
Viuen envoltats de tota la naturalesa
Trevallen cada día en molta duresa
La gen del poble es dura de verdat.
