Et el s'enamoret d'ela e'n fes sos vers e sas cansos; et ela lo pres en grat: e la clamava Tort-n'avetz.
La franja del meu cul, parodia de la Franja de Ponent, que es de Llevant, territori de Aragó. Idiotes catalanistes, franchistes.
diumenge, 11 d’octubre del 2026
Peire Rotgier. Senh' en Raïmbaut, per vezer
Et el s'enamoret d'ela e'n fes sos vers e sas cansos; et ela lo pres en grat: e la clamava Tort-n'avetz.
divendres, 13 d’octubre del 2023
XV, Ples de tristor, marritz e doloiros
XV.
Ples de tristor, marritz e doloiros
Comens est planh per lo dan remembrar
E per lo dol, que tart deu oblidar,
Que Narbones sosten tant angoissos,
Per la greu mort del senhor de Narbona,
Del vescomt En Amalric mo senhor,
Don deu aver trebalh tota gens bona
E la sua pus lonc temps e maior.
Qui senhor pert aver deu gran dolor,
Quan l' a humil e franc, ses forsa far,
E 'l pot ab be a son voler menar,
Et es senher naturals ab honor;
Doncx perdut l' a Narbones e Narbona,
Don deu esser totz lo pobles ploros,
Quar elh era la pus nobla persona
Per dreg dever que d' est lenguatge fos.
Si de poder estes tan auctoros
Com de dever fazen son benestar,
Fera de si per tot lo mon parlar
Per ardimen, per sen e per faitz bos,
Qu' ab Narbones tot sol et ab Narbona
S' es d' enemicx honratz, don a lauzor
Elh e sas gens, qui liautatz razona,
Quar senhor an ab bona fe amor.
Anc nulh vil fag vergonhos ab follor
Ni ab enjan no 'l vi hom comensar,
Ans s' es volgutz ab liautat menar
Part son poder, fazen faitz de valor,
E plazia 'l tant lo faitz de Narbona
Qu' autres estars non l' era saboros,
Ni anc nulh temps ab voluntat fellona
A son poble non fon contrarios.
Dieus, de salvar las armas poderos,
Per merce us prec que denhetz perdonar,
Senher, si us platz, a l' arma, e luec dar
En paradis entr' els sans pres de vos,
De mo senhor N Amalric de Narbona,
E son poble gardatz de deshonor,
E sos efans, aissi quon dreitz o dona,
Tengan en patz lur terra ses clamor.
Si s pessa ben lo pobles de Narbona
Quals dans li es la mortz de mo senhor,
Del conortar leu non a razon bona,
Ans l' a mout gran qu' en sospir e qu' en plor.
Aissi cum suelh del senhor de Narbona
Chantar ab gaug, ne chanti ab dolor,
Quar l' ai perdut, de que ai ma persona
Ab marrimen plena de gran tristor.
Giraud Riquier.
XV, Ples de tristor, marritz e doloiros
XV.
Ples de tristor, marritz e doloiros
Comens est planh per lo dan remembrar
E per lo dol, que tart deu oblidar,
Que Narbones sosten tant angoissos,
Per la greu mort del senhor de Narbona,
Del vescomt En Amalric mo senhor,
Don deu aver trebalh tota gens bona
E la sua pus lonc temps e maior.
Qui senhor pert aver deu gran dolor,
Quan l' a humil e franc, ses forsa far,
E 'l pot ab be a son voler menar,
Et es senher naturals ab honor;
Doncx perdut l' a Narbones e Narbona,
Don deu esser totz lo pobles ploros,
Quar elh era la pus nobla persona
Per dreg dever que d' est lenguatge fos.
Si de poder estes tan auctoros
Com de dever fazen son benestar,
Fera de si per tot lo mon parlar
Per ardimen, per sen e per faitz bos,
Qu' ab Narbones tot sol et ab Narbona
S' es d' enemicx honratz, don a lauzor
Elh e sas gens, qui liautatz razona,
Quar senhor an ab bona fe amor.
Anc nulh vil fag vergonhos ab follor
Ni ab enjan no 'l vi hom comensar,
Ans s' es volgutz ab liautat menar
Part son poder, fazen faitz de valor,
E plazia 'l tant lo faitz de Narbona
Qu' autres estars non l' era saboros,
Ni anc nulh temps ab voluntat fellona
A son poble non fon contrarios.
Dieus, de salvar las armas poderos,
Per merce us prec que denhetz perdonar,
Senher, si us platz, a l' arma, e luec dar
En paradis entr' els sans pres de vos,
De mo senhor N Amalric de Narbona,
E son poble gardatz de deshonor,
E sos efans, aissi quon dreitz o dona,
Tengan en patz lur terra ses clamor.
Si s pessa ben lo pobles de Narbona
Quals dans li es la mortz de mo senhor,
Del conortar leu non a razon bona,
Ans l' a mout gran qu' en sospir e qu' en plor.
Aissi cum suelh del senhor de Narbona
Chantar ab gaug, ne chanti ab dolor,
Quar l' ai perdut, de que ai ma persona
Ab marrimen plena de gran tristor.
Giraud Riquier.
dimarts, 13 de desembre del 2022
IV. Litterae Burgensis Narbonae circa causam mortalitatis: anno MCCCXLVIII. (1348)
IV.
Litterae
Burgensis Narbonae circa causam mortalitatis: anno MCCCXLVIII. (1348)
(Vid. pág. 14.).
Ex
autogr. in arch. cur. saecul. Gerunden.
Honorabilibus,
prudentibus et discretis viris juratis civitatis Gerundae Andreas
Benedicti, Burgensis Narbonae, vicarius curiae Vicecomitis egregii et
potentis viri domini Aymerici Dei gratia Vicecomitalis et
domini Narbonae, salutem cum omni prosperitatis augmento. Litteras
vestras recepimus continentes qualiter tamquam viri prudentes, et
futuris periculis obviare volentes, a nobis desiderabatis literatorie
imformari de mortalitate gentium quae Deo permittente a Romania exordiri incepit et ad Avinionis partes Narbonae et
Carcassonae extensa extitit, an ex potionibus seu metzinis
per nonnullos in diversis partibus positis, an ex alia causa
intervenerit, et si qui pro predictis capti extiterint et confessi,
et si punitio exinde et qualis fuerit subsequta, et ad quorum
instigationem predicta facta fuisse dicuntur. Super quibus vobis
tenore presentium notificamus quod in Narbona, in Carcassona et in
loco de Crassa et locis circumvicinis est et fuit per totam
quadragessimam et adhuc non desinit, tanta gentium mortalitas, ex qua
quarta pars habitantium secundum comunem opinionem extiterit
interfecta. Et fragrante dictarum pocionum seu menzinarum
crimine plures reperti et capti extiterunt in Narbona et alibi
diversarum nationum pauperes et mendicantes portantes, ut dicebant et
videbatur, potiones pulverizatas quas in aquis, domibus,
ecclesiis et rebus victualibus ponebant ad finem gentes
interficiendi. Et ita fuerunt gratis aliqui confessi, aliqui vero
tormentorum viribus. Et in eorum confessionibus perseverantes,
confitentesque illas se recipisse in diversis locis a quibusdam
quorum personas et nomina ignorare dicunt. Sed quod data peccunia ad
ponendum potiones mortiferas ipsos inducebant, attamen verisimiliter
opinatur quod ista fiant ex parte inimicorum Franciae regni licet
adhuc plena certitudo haberi non possit. Verumtamen qui confessi
fuerunt in Narbona tenalati tenalis ferreis ardentibus, extiterunt
excartayrati, eorum pugni amputati, et deinde concremati. Quorum in
Narbona fuit facta justitia de quatuor, in Carcassona de V, in loco
de Crassa de duobus, et plures alii pro praedictis capti existunt. Et
licet aliqui naturales adhuc asserant hoc provenire naturaliter ex
duabus planetis nunc regnantibus, credimus esse certi quod
planetae et potiones concurrant et dictas mortalitates inducant.
Scientes quod, infirmitates quae ex predictis evenerunt sunt
contagiosae, quoniam deffuncta una persona in aliquo hospicio,
servitores, familiares et parentes illius modo et morbo consimili
afliguntur, et infra tres vel quatuor dies comuniter moriuntur.
Altissimus per sui misericordiam a praedictis vos et nos liberare
dignetur: pre nimia cordis dolore praemissa vobis scribimus et vobis
in istis et maioribus tanquam veris amicicis (amici-cis, amicis)
sumus complacere parati, et vos quam citius poterimus plenius
informare. Datum Narbonae die XVII aprilis anno Domini MCCCXLVIII.
(N.
E. En 1348 hubo también en Florencia una epidemia de peste bubónica,
y con ese tema hiló Giovanni Boccaccio las 100 narraciones del
Decamerón.)
V Constitutiones officio divino choro recitando
dijous, 20 de desembre del 2018
TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA
Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sígue com sígue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.
Al Reino de Fransa va ñabé un gentilhome de nom Isnardo, conde delRosselló, que com poca salut teníe, sempre teníe a la seua vora a un meche de nom mestre Gerardo de Narbona. Teníe lo dit conde un sol fill minut, de nom Beltramo, que ere hermossíssim y amable, y en ell atres chiquets de la seua edat se educaben, entre los que estabe una chiqueta del dit meche cridada Giletta, la que infinito amor, y mes allá del que conveníe a la seua tendra edat, va ficá en este Beltramo.
Este, mort lo conde y confiat ell a les máns del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de péndre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:
- Monseñor, si voléu, sense cap moléstia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.
Lo rey, per an ell mateix, se va burlá de les seues paraules dién:
- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?
Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.
La jove li va di:
- Monseñor, despréssies lo meu arte perque soc jove y dona, pero tos recordo que yo no curo en la meua siénsia, sino en la ajuda de Déu y en la siénsia del mestre Gerardo narbonense, que va sé mon pare, un famós meche mentres va viure.
- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rómpre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?
La jove li va di:
- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.
Lo rey enseguida lay va prométre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abáns del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:
- Damisela, tos hau guañat be un home.
Ella li va contestá:
- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infánsia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Lo rey li va contestá:
- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguére, tot ofés va di:
- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.
Lo rey li va di:
- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperám que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.
Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presénsia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.
Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llisénsia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligénsia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los súbdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.
Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:
- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tíngue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.
Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estánsia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassións y obres de misericórdia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prenguéren y lay diguéren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.
Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va conéixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.
La posadera li va contestá:
- Es un gentilhome forasté, lo conde Beltramo, amable, cortés y mol amat an esta siudat; y lo mes enamorat del món de una veína nostra, que es dona noble, pero pobre. Es una honestíssima jove, y per la pobresa encara no se ha casat, viu en sa mare, prudentíssima y bona Siñora; potsé que, si no fore per sa mare, hauríe fet ya lo que este conde haguere volgut.
- Me es nessessária la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañáreu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.
- En confiansa - va di la noble Siñora- , diguéume tot lo que vullgáu, que may per mí siréu engañada.
Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:
- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.
La noble Siñora li va di:
- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.
Va di entonses la condesa:
- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.
La condesa li va di:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.
Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:
- ¿Cóm pot habé passat aixó?
https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html
TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA
Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.
Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sigue com sigue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.
Este, mort lo conde y confiat ell a les mans del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de pendre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:
- Monseñor, si voléu, sense cap molestia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.
- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?
Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.
La jove li va di:
- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rompre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?
La jove li va di:
- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.
Lo rey enseguida lay va prometre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abans del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:
- Damisela, tos hau guañat be un home.
- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infansia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Lo rey li va contestá:
- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguere, tot ofés va di:
- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.
- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperam que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.
Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presensia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.
Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llissensia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligensia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los subdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.
Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:
- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tingue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.
Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estansia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassions y obres de misericordia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prengueren y lay digueren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.
Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va coneixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.
La posadera li va contestá:
- Me es nessessaria la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañareu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.
Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:
- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.
La noble Siñora li va di:
- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.
- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.
La condesa li va di:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.
Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:
https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html
Entrada destacada:
El català de l'any 842, Strasbourg
SERMENTS PRÊTÉS A STRASBOURG EN 842 PAR CHARLES-LE-CHAUVE , LOUIS - LE-GERMANIQUE , ET LEURS ARMÉES RESPECTIVES. (Nota del editó, Ramón ...


