Rigotar, Rim, Rimar

Rigotar, v., friser.

De fardar e de polir e de rigotar lurs caps. V. et Vert., fol. 70.

De farder et de polir et de friser leurs têtes.

Subst. Lo rigotar e las colors e l' aur e l' argen. V. et Vert., fol. 70.

Le friser et les couleurs et l'or et l'argent.

Part. pas. Ni seran ja pro lavadas...

Ni lur cabelh pro maestrat

Ni pro blondit ni rigotat.

Brev. d'amor, fol. 129.

Ni (ne) seront jamais assez lavées.. ni leurs cheveux assez arrangés avec art ni assez blondis mi frisés.

L'IT. fait encore usage du part. pas. rigottato.

2. Rigot, s. m., frisure.

Aordenet que clercs no portes barba ni rigot.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 15 et 16.

Ordonna que clerc ne portât barbe ni frisure.

Rim, s. m., rime, poëme.

Dans plusieurs langues du Nord ce mot signifia rhythme, nombre, harmonie.

Voyez (Watcher) Wachter, Gloss. german., v°. Reim; Schilter, Gloss. teutonic., v°, Rimen.

En 1 rim cove que sian duy bordo, quar us bordos no fay rim per si meteysh.

Leys d'amors, fol. 19.

(chap. A un poema convé que ñaguen dos versos, ya que un vers no fa rima per sí mateix; poema.)

Dans une rime il convient que soient deux vers, car un vers ne fait pas rime par lui-même.

Pres manieira de trobar en cars rims, per que sas cansos no so leus ad entendre. V. d'A. Daniel. (Arnaud, Arnaut.)

Il prit manière de composer en rimes difficiles, c'est pourquoi ses chansons ne sont pas faciles à entendre.

Ancmays no fes nulh hom prims

D' aitals razos romans ni rims.

Un Troubadour Anonyme: Mout aurai.

Oncques plus nul homme subtil ne fit de tels sujets romans ni poëmes.

ANC. CAT. Rim.

2. Rima, s. f., rime, poëme.

Bordos es una part de rima. Leys d'amors, fol. 13.

Vers est une partie de rime.

En rima vil e plana.

Rambaud d'Orange: A mon vers.

En rime commune et simple.

CAT. ESP. PORT. IT. Rima. (chap. Rima, rimes; poema, poemes; poesía, poesíes.)

3. Rimeta, s. f. dim., petite rime, petit poëme.

En aital rimeta prima

M' agradon leu mot e prim.

Rambaud d'Orange: En aital.

En tel petit poëme délicat me plaisent mots légers et délicats.

(chap. Rimeta, rimetes; poemeta, poemetes; poesieta, poesietes.)

4. Rimader, s. m., rimeur, rimailleur.

A Folquet En rimader.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier. Var.

A Folquet seigneur rimeur.

5. Rimar, v., rimer.

Las quals volra tornar en romans e rimar. Leys d'amors, fol. 48.

(chap. Les cuals voldrá torná (traduí, trasladá) en romans o chapurriau antic y rimá. U hay fet alguna vegada, y en lo cas de rimá, Lo Corv o La Vida es somni, Calderón.)

Lesquelles il voudra tourner en roman et rimer.

E 'ls fatz en cara rima,

Quar de car loc los rim.

Raimond de Miraval: Aissi m.

Et je les fais en rimes précieuses, car de lieu précieux je les rime.

Lo vers deg far en tal rima 

Mascl' e femel que ben rim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers.

Le vers je dois faire en telle rime masculine et féminine qui bien rime.

Part. pas. Bel dictat compassat per novas rimadas. 

Leys d'amors, Laloubère, p. 72.

Beau dictié mesuré par nouvelles rimées.

CAT. ESP. PORT. Rimar. IT. Rimare. (chap. Rimá: rimo, rimes, rime, rimem o rimam, riméu o rimáu, rimen; rimat, rimats, rimada, rimades; yo rimaré; yo rimaría; si yo rimara; fé poemes o poesíes.)

Rimar, v., lat. rimari, gercer, rissoler.

Tro que veiatz

Qu' el cuer rime.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jusqu'à ce que vous voyiez qu'il rissole la peau.

Fig. Aissi m' art lo cor e m rima.

A. Daniel: Ab guay so.

Ainsi il me brûle et me rissole le coeur.

Souhaits de bienvenue adressés a Ferdinand le Catholique par un poète barcelonais

1882.
Souhaits de bienvenue adressés a Ferdinand le Catholique par un poète barcelonais, en 1473.
Estudio de crítica histórica y filológica, por D. Alfredo Morel-Fatio.

https://www.persee.fr/doc/roma_0035-8029_1882_num_11_42_6213

(varias páginas escaneadas). Publicado en la Romania, núms. 43, (Julio 1882), y 61, (Enero 1887), tomos XI y XVI: páginas 333 - 356 y 92 - 97 respectivamente.

El poema consta de 225 versos, y su autor revela que no estaba acostumbrado a escribir en puro castellano, a pesar del esfuerzo que hizo para saludar en esta lengua al monarca aragonés. Abundan en él, por consiguiente, las palabras y giros extraños, y así es su estudio de gran utilidad para la historia de nuestra lengua. (Biblioteca histórica de la filología castellana)

En el análisis hecho por el Sr. Morel-Fatio trata primero de las modificaciones fónicas, siendo de notarse las siguientes:

a átona por e. - Ejemplos: bozas, enamigos = voces, enemigos.

e por a. - Ej.: egenos = agenos (ajenos).

e final átona por o. - Ej.: testes, viente = testo, viento.

u átona por o. - Ej.: queus (queos) = que vos; suspecha, bufetadas
(chapurriau bufetada, bufetades) - sospecha, bofetadas.

ie por e. - Ej.: presidiente = presídente.

ue por o. - Ej.: puenga = ponga.

c inicial por g.- Ej.: critos, colpes = gritos, golpes = chapurriau crits, cops (colps).

T final por d. - Ej.: virtut, grant = virtud, grand.

s por ç, y. - Ej.: verguensa, punision = verguença (vergüenza), punizion (punición, castigo).

tz por c. - Ej.: suitzia = sucia.

Después se ocupa el crítico francés de las modificaciones gráficas; y es de advertir que en el poema se pone la h entre dos vocales para indicar el hiato.

Estas particularidades las hace en parte propias Morel-Fatio, con muy buen acuerdo, del dialecto aragonés; porque, efectivamente, la lengua antigua aragonesa, así mencionada desde principios del siglo XV (Véase Colección de documentos inéditos del Archivo de Aragón, tomo I, pág. 103), sustituía los diptongos ie y ue por e y o; la d final por t; la ç o y por s; la ñ y ch por ny, tx y x, y pronunciaba nt, rt, y no nte, rte, como los castellanos.

No faltan tampoco formas catalanas en este pequeño poema; pero, a nuestro juicio, puede considerarse
principalmente como un ejemplo precioso del lenguaje aragonés.

Souhaits de bienvenue adressés a Ferdinand le Catholique par un poète barcelonais

1882

87. Souhaits de bienvenue adressés a Ferdinand le
Catholique par un poète barcelonais, en 1473. Estudio de crítica
histórica y filológica, por D. Alfredo Morel-Fatio.

https://www.persee.fr/doc/roma_0035-8029_1882_num_11_42_6213
(varias páginas escaneadas).

Publicado
en la Romania, núms. 43, (Julio 1882), y 61, (Enero 1887), tomos XI
y XVI: páginas 333 - 356 y 92 - 97 respectivamente.

El poema
consta de 225 versos, y su autor revela que no estaba acostumbrado a
escribir en puro castellano, a pesar del esfuerzo que hizo para
saludar en esta lengua al monarca aragonés. Abundan en él, por
consiguiente, las palabras y giros extraños, y así es su estudio de
gran utilidad para la historia de nuestra lengua.

En el
análisis hecho por el Sr. Morel - Fatio trata primero de las
modificaciones fónicas, siendo de notarse las siguientes:

a
átona por e. - Ejemplos: bozas, enamigos = voces, enemigos.
e
por a. - Ej.: egenos = agenos (ajenos).

e final átona por o. - Ej.: testes, viente = testo, viento.
u
átona por o. - Ej.: queus (queos) = que vos; suspecha, bufetadas
(chapurriau bufetada, bufetades)
- sospecha, bofetadas.
ie por e. - Ej.: presidiente = presídente.

ue por o. - Ej.: puenga = ponga.
c inicial por g.- Ej.:
critos, colpes = gritos, golpes = chapurriau
crits, cops.
T final por d. - Ej.:
virtut, grant = virtud, grand.
s por ç, y. - Ej.: verguensa,
punision =
verguença
(vergüenza),
punizion (punición, castigo).

tz por c. - Ej.: suitzia
= sucia.


Después se ocupa el crítico francés de las modificaciones
gráficas; y es de advertir que en el poema se pone la h entre dos
vocales para indicar el hiato.

Estas particularidades las
hace en parte propias Morel-Fatio, con muy buen acuerdo, del dialecto
aragonés; porque, efectivamente, la lengua antigua aragonesa, así
mencionada desde principios del siglo XV
(Véase Colección de documentos
inéditos del
Archivo deAragón, tomo I, pág. 103), sustituía los diptongos ie y ue
por e y o; la d final por t; la ç o y por s; la ñ y ch por ny, tx y
x, y pronunciaba nt,
rt, y no nte,
rte, como los castellanos. 

https://archive.org/download/coleccindedocum00araggoog/coleccindedocum00araggoog.pdf

No faltan tampoco formas catalanas
en este pequeño poema; pero, a nuestro juicio, puede considerarse
principalmente como un ejemplo precioso del lenguaje aragonés.

Lo fossá de les moreres (Pitarra)

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes.

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014.

Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.

Però es realment així?

Quines evidències empíriques tenim?

Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic A finals del s. XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. 

Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:

1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc.

2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més.

3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 


https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.



Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 


Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

POESÍA A VALDERROBRES, Juan Carlos Abella

Este divendres publiquém una poesía que lo autó ha escrit en mol cariño al seu poble.

Juan Carlos Abella, Abelha en portugués :

A Valderrobres li vull contá
perque mai me dixe de agradá
de este poble estic tan enamorat
que no lo puc cambiá per cap.

Lo pon de pedra y lo portal de San Roc
san de disfrutá poc a poc,
prénte tems pa fet una foto
o pa assomát al riu, que dingú tu conto.

y cuan vorás la plassa y lo ajuntamén

entrendrás per qué agrade a tanta gen
tamé están la fonda y lo Pelleric
y fan un conjún mol bonic.

A dal de tot lo monumental castell
relluix ben orgullós tot ell,
es una joya del art aragonés
cada día que passe lo volém més.

La iglesia es dins del estil gótic
potsé lo seu monumén mes bonic
y a la seua vora te lo campanal
tan gran que te fara mirá cap a dal.

Cuan passejos pel carré San Roc
fesu tamé mol poc a poc,
vorás tanta bellesa a cada racó
que eixirás ben plé de emosió.

Lo carré del Carmen, y lo del Pilá
tamé se tenen que visitá,
les seues cases en les parets de pedres
pareixen noves de tan ben cuidades.

Costa del Notari, Portal de Bergós,
lo carré Plá, y los llavadós
lo del Ball, y lo carré Bonaire
de bonics animen a que la gen vaigue.

Tampoc mos podém olvidá de la Solana
pos tamé es mol visitada.
Plassa Santa Águeda, carrés Parras y Solanet
fan un conjún mol boniquet.

Lo pon de ferro parle en lo riu,
no te enfados mol, aixó li diu,
que cuán traus lo genio me fas patí
pos que ñá mol perill te volía dí.

La arrabal s´ha fet mol gran,
no pare de tirá per abán,
es aon vivím la mayoría
allí fem la vida de nit y de día.

A la Caixa y al Perigañol
natros tamé los volém mol,
tota la vida mos porten vigilán
quina sort que mos cuido algo tan gran !

La Mola y tamé la Picossa
en lo pantano, no són consevol cosa.
San Miquel y lo Tossal del Rey
allá adal imposen la seua ley.

Los Sans, y Santa Madalena
són ermites en molta solera,
están voltades de pins y de carrasques
que fan sombra pa que tu hi vaigues.

Te escric en la llengua que mas donat
en la que tots sempre ham parlat
orgullosos li diém lo Chapurriau
y es una llengua plena de pau.

De parlá així no mos volém avergoñí
pos es part del nostre patrimoni,
a la nostra identidat la fa espessial
per aixó sempre tením que guardál.

Lo colom li diu a la perdiu
cuan volen juns per damún del riu
ficsat cuanta bellesa que ñá
de aquí no mon podém aná.

Valderrobres té sintonía de colós
de los mes majos, los millós,
per aixó en tan espessial
y ve tanta gen a visitál.

Valderrobres al turisme enamore
y cuan sen ván, algún ne plore
no se pensáen trobá tanta bondat
y de este poble san enamorat.

La Caixa y la Picossa se donen la má
per a així juntes podé cantá:

"Valderrobres cause furor
pos es bellesa y es amor".

POESÍA A VALDERROBRES

Este divendres publiquém una poesía que lo autó ha escrit en mol cariño al seu poble.

Juan Carlos Abella, Abelha en portugués :

A Valderrobres li vull contá
perque mai me dixe de agradá
de este poble estic tan enamorat
que no lo puc cambiá per cap.

Lo pon de pedra y lo portal de San Roc

san de disfrutá poc a poc,

prénte tems pa fet una foto

o pa assomát al riu, que dingú tu conto.

y cuan vorás la plassa y lo ajuntamén

entrendrás per qué agrade a tanta gen

tamé están la fonda y lo Pelleric

y fan un conjún mol bonic.

A dal de tot lo monumental castell

relluix ben orgullós tot ell,

es una joya del art aragonés

cada día que passe lo volém més.

La iglesia es dins del estil gótic

potsé lo seu monumén mes bonic

y a la seua vora te lo campanal

tan gran que te fara mirá cap a dal.

Cuan passejos pel carré San Roc

fesu tamé mol poc a poc,

vorás tanta bellesa a cada racó

que eixirás ben plé de emosió.

Lo carré del Carmen, y lo del Pilá

tamé se tenen que visitá,

les seues cases en les parets de pedres

pareixen noves de tan ben cuidades.

Costa del Notari, Portal de Bergós,

lo carré Plá, y los llavadós

lo del Ball, y lo carré Bonaire

de bonics animen a que la gen vaigue.

Tampoc mos podém olvidá de la Solana

pos tamé es mol visitada.

Plassa Santa Agueda, carrés Parras y Solanet

fan un conjún mol boniquet.

Lo pon de ferro parle en lo riu,

no te enfados mol, aixó li diu,

que cuán traus lo genio me fas patí

pos que ñá mol perill te volía dí.

La arrabal s´ha fet mol gran,

no pare de tirá per abán,

es aon vivím la mayoría

allí fem la vida de nit y de día.

A la Caixa y al Perigañol

natros tamé los volém mol,

tota la vida mos porten vigilán

quina sort que mos cuido algo tan gran !

La Mola y tamé la Picossa

en lo pantano, no són consevol cosa.

San Miquel y lo Tossal del Rey

allá adal imposen la seua ley.

Los Sans, y Santa Madalena

són ermites en molta solera,

están voltades de pins y de carrasques

que fan sombra pa que tu hi vaigues.

Te escric en la llengua que mas donat

en la que tots sempre ham parlat

orgullosos li diém lo Chapurriau

y es una llengua plena de pau.

De parlá així no mos volém avergoñí

pos es part del nostre patrimoni,

a la nostra identidat la fa espessial

per aixó sempre tením que guardál.

Lo colom li diu a la perdiu

cuan volen juns per damún del riu

ficsat cuanta bellesa que ñá

de aquí no mon podém aná.

Valderrobres té sintonía de colós

de los mes majos, los millós,

per aixó en tan espessial

y ve tanta gen a visitál.

Valderrobres al turisme enamore

y cuan sen ván, algún ne plore

no se pensáen trobá tanta bondat

y de este poble san enamorat.

La Caixa y la Picossa se donen la má

per a així juntes podé cantá:


"Valderrobres cause furor

pos es bellesa y es amor".

Per qué, Juan Carlos Abella

Per qué: La poesía de avui te que vore en natros, es una pregunta, a vore si la sabeu contesta. (contestá)

Juan Carlos Abella

"¿PER QUÉ?"

Per qué no te volen chapurriau?
no puc entendre tal cosa
es algo que no se justifique massa
pos sempre ha segut una llengua de pau

Per qué los fas tanta nosa?
no te poden vore ni en pintura
te tenen tanta amargura
pareis que te odien en tota la seua forsa

y lo mes trist es aquella gen
que de esta llengua han renegat
de la primera llengua que han parlat
y no aleguen un perqué convinsén

qué ha passat chapurriau?
qué es lo que troben tan mal?
Per qué no troben normal
que parlem lo chapurriau?

que natros naissem en chapurriau
a tots los volem dí
que no mos faiguen patí
pos tamé mingem en chapurriau

dormim en chapurriau
y no u volem cambiá
y cuan mos anem a enamorá
mos declarem en chapurriau

mon enriem en chapurriau
cuan tenim ilusió
y cuan tenim tristó
plorem en chapurriau

tota la vida la vivim en chapurriau
y a la vida veem pasá
y cuan esta se vol acabá
mos morim en chapurriau

potse aixó los fa envecheta
que mos tinguem tanta fidelidat
que mos vullguem asta la eternidat
que aixo no es cosa menudeta

perque pensem en chapurriau
forme part de la nostra identidat
y tota la vida lo ham defensat
per aixó som la gen del chapurriau.