Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ignorán. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ignorán. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de març del 2018

Pensamens de un ignorán y 3

Y anem a acabá, aquí teniu lo tersé capitul. Ara entendreu tota la charrada. ¡Es que este agüelo tot u embolique!.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Pensamens de un ignorán y 3.

+Parlán del abadecho, ¿li poc contá una cosa?.
-Conta, conta, perillán, que ya te vech la cara de pillo. ¿Qué pasáe?
+Cuan ñabíe abadecho en trosos, en cualquiera de los guisos que fáen a casa, yo tenía la sort de que si ñabie una espineta, eisa que me eisie a mí, sempre me teníe que tocá a mí. Entonses se me fáe un nugo a la gola y me donáe po y ya no podía minchá ni una cullerada més del guiso de abadecho, encara que me prometíen, que me aseguráen que ya no ñabie més espines. Mira ¡qué mala sort!, una que ñabíe, y me habíe tingut que eisí a mí. Que no me u crec, yo non vull més, preferisco no minchá res més.
Entonses ñabíe dos solusions, la espardeña o la correcha de algún dels homens o lo remei de la agüela. Dels dos ne vach probá. Uns camins lo cul colorat, los ulls plens de llágrimes dels plos, pero no podía tragal ya, me donáe vomits y no podía, encara que me mataren. Entonses, a voltes, veníe lo remei de la agüela; pilláe un plat, baisáe al cuartet y pucháe en un troset, de lo que fuere, de la tenalleta, inclus mel donáe en un poc de tomata de botella, de la embotellada en polvos, pa tot lo añ, que me encantáe.
En un momén habíem pasat del infiarn al sial y San Pedro ere la agüela. Lo de casa ere lo milló que ñabie. Y u fáen tan bo.
No puc parlá de les dones de avui, les de eise terreno, perque lo trevall y la vida me han portat llun; pero me imagino que seguín la tradisió, seguín les resiaptes de les mares, de les agüeles, seguín la historia, perque aisó tamé es historia, seguirán fen maravilles a la cuina, milagres com fáen aquelles dones dels meus tems. Tením que está orgullosos los homens y sobre tot les dones de eisa heransia que ña que escriurela pa que no se piardegue. Es una idea més, una ilusió més de este agüelo, del agüelo “Sebeta”.
Es que no pot pará, no dise tartí a dingú, sempre donanli al cap, sempre buscán idees nobes, pensamens naus que, encara que siguen vells, mol vells, los ham de fe naus. No mos coneisen, la chen no sap quí som, som la chen que te un parlá “raro”, lo CHAPURRIAU, la nostra llengua, la bendita llengua nostra.
Y vatres tos preguntareu: ¿a qué ve tota está charrada? A este agüelo se lin va lo cap; cada día lo piart un poc més. Mira que mesclá los pensaméns del agüelo, les coses de casa, lo chapurriau, ¿qué buscará?.
Pos mira tos hau disat una cosa: la ignoransia, perque la charrada se titule “pensamens de un ignorán” y eise es lo agüelo “Sebeta”; al remat, veureu que es un ignorán que de cuan en cuan te “pensamens”, idees que li venen al cap y com es un cul inquieto, les te que dí, les te que contá vinguen o no al cas. Y com no te a quí; pos to les solte a vatres que los pobrets no tos quede més remei que aguantal. ¡Quina pasiansia!.
Pos hala ya ve lo pensamén de este ignorán:
A lo pichó alguna de la chen de la nostra tiarra, que está en la idea del catalá, igual no se ha donat cuenta de que lo que parle ara es diferén de lo que parláe avans, cuan pensáe y diebe les coses, en la nostra llengua, en la forma de parla nostre, lo de esta tiarra, lo de casa. Que ha tingut que cambiá palabres y expresions; que ara ya no es igual que avans, perque son dos coses diferentes. Son dos llengües diferentes. U veus prau clá ara. Veus que a camins es milló un troset de la tenalleta, que un plat de abadecho, que a lo pichó te la única espina del topí.
O sigue que li han cambiat la llengua, que pa que li entenguen, sobre tot allí, te que cambiá ell; aquí no, aquí no fem cambiá a dingú; la chen, tota la chen, sigue del poble que sigue; seguis parlán y escribín igual que u fáe, que u fa al seu poble, a la seua casa: perque está al seu terreno y aisí se te que sentí, com si estare al carré del seu poble; y no te que cambiá res; no se te que pensá qué palabra te que soltá ara; pue si chiquet, la mateisa que estas pensán, la que soltaries a un amic del teu poble, perque estas a la teua tiarra, seguises están aquí y seguises sen de aquí.
Yo no soc un polític, ni un filólogo que te vullguen convensí, sol soc un més de eise grapat de chen de esta tiarra que te espere, a lo pichó un ignorán que may ha vist que tu, per pensá de un atra manera, sigues un enemic y per aisó hay cregut que te tenía que dí estes coses, per si a un cas no les habíes pensat tú o per si te donáe vergoña torná a casa.
Si tú eres un de eisos, torna a casa, te esperám, en los brasos ubiarts, com al fill del evangelio li esperáe son pare. Natres no som lo teu pare, pero som los teus amics, los teus chermans, no tenim un cordé pa matal pa selebrau; pero tenim cafes y lo primé lo pagarem natres pa selebrau, en una gran alifara, y serás un dels nostres; que no has disat de seu may y tenim lo remei que mos tornará a chuní y tu vorás que te trovarás milló, perque tornarás a está a casa, eise remei es la llengua, la nostra y la TEUA, lo chapurriau. Venga vine, nem a parlal un poc més. Nem a torná a parlá lo CHAPURRIAU.

FIN.

Pensamens de un ignorán 1.

Les aventures del agüelo “Sebeta”:  Pensamens de un ignorán 1.

+Bon día agüelo.
-Bon día Luiset. ¿Cóm aném?
+Be. Me alegro de tornal a veure per aquí. Ya fae tems que no apareisie per este raconet.
-Y be que tos trovaba en falta, pero no se pot está fen dos faenes al mateis tem, perque una de les dos la farás mal.
+Si ya me han contat que está escribín algo gran….
-¡Callá!!, charraire, que no saps guardá un secret.
+Si a mi ya me u han dit per lo carré. Yo pensaba que se podíe di.
-No si ya u diuen; los crios y los bochos sempre diuen la verdat, no se tos pot fe callá, ni davall del aigua.
+Entonses es verdat, ¡está escribín algo gran!
-No, Luiset, no me fasques propaganda avans de hora. Mira no me importe diuteu, perque este grapaet de chen que mos llichis an esta paret son amics y en los amics no ñan secrets. Tens raó estic intentán fe no se si una cosa gran, pero sí, una cosa llarga, masa llarga pa mi.
Ya saps que yo soc un aprendis de prinsipián de escomensá a dependre a escriure. Y no se lo que eisirá, ni siquiera si eisirá algo al remat. Desde que vach disá de apareise aquí en les nostres charrades, estic trevallán, devananme lo cap, en fe una espesie de llibre, al que isque lo que isque, intentá que se paresque a una noviala en CHAPURRIAU. En la que ademés del argumén, que tamé ne te, aparesquen un mun de coses de la nostra tiarra, un mun de palabres, un mun de histories, dintre de una historia més gran, dintre de la nostra historia.
Masa envecha pa un cap com lo meu y a la meua edat, pero ñabie que intentau. Cuan u acaba, si u acabo, que encara falte mol, vatres sereu los juesos, tindreu que doná la vostra opinió y dim cóm ha quedat.
Se que ñaurá chen que se asustará de que asó isque aquí, pero si volem que vasque a van, te que se en la achuda de tot lo mon, per lo menos en la ilusió de tots; después si ha eisit be o mal, la historia mos u dirá, lo tems chusgará al agüelo “Sebeta” y tamé a tú Luiset, per se tan ambisiosos, tan presumits, de ficamos en camises de onse vares.
+”Sebeta”, no me importe, que diguen lo que vullguen; yo sempre estaré orgullós de que me hasque fet viure an estes charrades.
-No, Luiset. Lo que está en deuda en tú soc yo, perque tot lo que se conte aquí, son coses de la teua vida, de cuan lo agüelo ere com tú y aisó no se pot inventá, ña que viureu.
+Bueno y ara que ya hay esclafat lo au, sense voldre, a on tirem la “milorcha”.
-Avans de escomensá en la historia de avui, te vull dí que se note que han pasat les festes de Nadal y ha ñagut matansa perque vaya lo llustrós que estas.
+Lo del llustre no será perque estos díes atrás ma va tocá lo bañ a la conca, y eises coses se noten.
-An aquells tems, no es que forem marranos, es que no ñabie tems lliure y estáen los bañs de cada estasió, primavera, estiu, otoño e inviarn; a unes atres cases los fáen més a subin y los tocáe cada més. Ah! y estáen los exagerats que eisos u fáen cada semana, lo domenche avans de eisí a rondá, lo bañ!.
Crec que som la generasió que menos enfermedats, menos pasies va tindre, no es que la brutisia mos guardare sino que la pell te, se fabrique, la seua protecsió y diuen que en tans bañs, tan gels, tans sabons se lleve, se piart. Bueno aisó u diuen algúns, no sé la raó que tindrán.

Continuará..........

pensamens-de-un-ignoran-2

Lexique roman, A (+ Index)

Lexique roman, ou dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l' Europe latine. A. A, s. m., voyelle,...