Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madrit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madrit. Mostrar tots els missatges

dilluns, 28 de desembre del 2020

Los sans inosséns, llibre cuart

Llibre cuart.


Lo
secretari.


A mijáns de juñ, lo
Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al
póndres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la
part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en
lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí
cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague,
estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada
vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al
Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen,
Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va
pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce
ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare,
lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es
un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se
ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat
an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí
les pistes velles de les ressiéns, lo rastre del mascle del de la
femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls
verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco,
maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté,
siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y
Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la
época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco
li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa
auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la
aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a
mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo,
ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va
apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés
no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses
en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera,
una chaladura,
gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós,
codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada,
als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al
monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la
cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta
a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este
sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a
esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet
en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43,
al
ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo
general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés,
a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que
teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa
de vóres, un mosset de chupeta colsejánse en les millós escopetes
de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la
compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o
flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet,
flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y
una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutíx y
trau los cartuchos dels cañóns hasta sen vegades, Paco, hasta que
te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo
mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la
teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te
u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada
nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras,
embutí y traure los cartuchos als cañóns, que la Régula ae,
¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo
milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te
trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu,
Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán
del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo
Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí,
Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un
matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li
va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo
Ivanet se va armá en silénsio, va pendre los puns y, en un di
Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no
habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco
y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y
siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe
cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó
y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per
allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en
lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al
siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que
mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga
y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe
a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína
distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la
primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als
núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten
enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la
barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu
aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de
perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla,
¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va
pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, lo
índice a la galta, reflexionán, sí, home, 
insistíe lo siñoret
Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú
vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios
com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un
aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no
sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua
perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá,
sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu,
apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet,
lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe
tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del
siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera
cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este
home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li
díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco,
lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals
casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes
en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel
navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y
nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá
la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o
lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína
direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco,
sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en
barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u
dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en
sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué
tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe
en insisténsia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y
murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán
bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe,
llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles
motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá
sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al
carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque,
no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que
fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a
un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que
pensáe uns segóns en arrogánsia y, finalmen, díe en mal reprimit
despréssio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y
ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los
dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe
ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan
mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y,
de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo
maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo
maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave
defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván,
tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa
no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasións, al ardó
de la batuda, cuan les veus dels
ojeadores se confoníen a la
distánsia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als
muixóns, y les perdius se arrancaben desorientades brrrr, brrrr,
brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de
escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres
dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a
esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe
contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián
la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los
cañóns se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada
pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén
com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les
seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe,
mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret,
sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell,
Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret!
cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará,
mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la
batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes
dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret,
per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe,
li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de
tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo
seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts
después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portáli lo botín y se
presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixóns derribats y
li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va
baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu
que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a
Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh,
tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la
argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta,
pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans,
inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la
archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara
mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels
dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya
saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los
muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an
este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la
historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les
batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la
primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius
l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro
pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de
Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe,
y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah,
les apunte a la teta
exclamabe,
y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta
va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá
cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una
vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres,
lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen
sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la
solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me
ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li
fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen,
aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort,
a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa,
y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto
ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a
la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a
Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis,
que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada
y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera,
pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la
Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo
Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que
may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que
ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va
assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán
lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo
siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una
inconveniénsia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú,
René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam
al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van
escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y
se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol
atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al
Ceferino y, 
es tontería discutí,
René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco
en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del
siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la
verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco,
agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben
escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que
está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendrén de Paco,
lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá
la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René,
desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible
pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo
distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silénsio
expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso,
de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún
del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del
seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se
va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret
Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo
Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va
estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí
a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés,
aquí no fem distinsións, René, aquí no ña discriminassió entre
mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolánli
lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla,
sense huelles dactilars, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo
siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en
les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre
la ma dreta y la va sacsá ventejánla com una bandera, assó, va di, 
pera que u contos a
Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgámos,
que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en
lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la
Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida,
se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes
damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret
Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret
Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un
atra história, los dits grossos o pulgars de les esparteres son
aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá
espart y cánem, ¿compréns?, es inevitable, y sonreíe y
carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa
situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu
llargátos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la
Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada
cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen,
menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni
esta boca es meua, un silénsio mineral, hostil, pero, en verdat,
fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la
vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites
periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben
atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns
minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, 
¿aón collóns te
fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que
ella, encara que la sorprengueren cambiánli les bragues a la
chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a
descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y,
en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche,
arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo
Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol
desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres,
sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball
del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y
la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la
corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran,
y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán
per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y
a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los
seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga,
distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros,
tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo
Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia,
y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera
los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al
tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y
lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo
y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y,
com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la
Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a
contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a
dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera
visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la
siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va
arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te
conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al
quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de
aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya
veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera
dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la
Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo
vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va
tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa
aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns
apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma
dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá
dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios
tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó
está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al
tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al
Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un
suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula,
¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la
Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín,
Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara
estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta
Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la
Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén,
en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va
amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va
murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam,
arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán,
y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no
me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball
del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo
cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán
dels ulls atónits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet
se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al
muscle del Azarías, que va torná a agarrála de la ma y la va portá
al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una
pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta
engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás
y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre
los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó,
¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa,
¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los
grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y
cuan estáe mes entretengut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán
berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam
impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías,
nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del
pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un
costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén
amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les
coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná
lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Míriam, esgarrifada,
¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada
vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va
girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y
van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe
desconfiada, com atemorida per un negre presentimén, y al descubrí
a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo
gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen
los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va
exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives
rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del
caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de
sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada,
¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre
com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe
agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules
ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la
chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y
lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná
aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la
va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la
chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen
nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?

diumenge, 24 de maig del 2020

N. 20. Notariorum 1. Ferdinandi II. n. 3679. Fól. 131. v.

N. 20. 
Notariorum 1. FerdinandiII.
n. 3679. Fól. 131. v.

Francisci Carbonelli.

Nos Ferdinandus etc. Attendentes vos fidelem Scribamnostrum Franciscum Carbonellum filium fidelis nostri Petri Michaelis Carbonelli scribe mandamenti ac tenentis claves Regii Archivi nostre Civitatis Barcinoneoriundum dicte Civitatis Barcinone esse ydoneumet sufficientem ad tabellionatus officium exercendum prestito per vos in Cancellaria nostra juramento quod bene et legaliter vos habebitis in exercendo officio memorato constituimus et creamus vos dictum Franciscum Carbonellum in notarium publicum per totam terram et dominationem nostram ita quod in universis et singulis terris et locis dictioni ac jurisdictioni nostre subiectis possitis recipere et conficere acta attestationes sentencias et quelibet alia instrumenta quorumcumque contractuum fuerint et quaslibet alias scripturas auctenticas et publicas et eas scribere aut scribi facere per substitutum aut substitutos a vobis juratos tamen de quibus protocolla siquidem sive capibrevia faciatis notularum ut eterne memorie commendentur. Nos enim ipsis testamentis actis attestationibus sententiis instrumentis et aliis scripturis publicis et auctenticis por vos bene et legaliter recipiendis conficiendis et scribendis ac scribi faciendis per juratos substitutos a vobis auctoritatem nostram impendimus pariter et decretum ita quod in iuditio et extra iuditium fides plenaria adhibeatur et omnimodam obtineant roboris firmitatem tanquam publica manu facta dumtamen subscriptionem vestram et signum apposueritis in eisdem qua vos auctoritate nostra notarium et ipsis contractibus interfuisse teneamini confiteri. Mandantes igitur per presentem cartam nostram Gubernatori generali nostro eiusque vices gerentibus vicariis justitiis baiulis curiis supraiunctariis calmedinismerinis juratis universis et singulis aliis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris dictorumque officialium locatenentibus quod vos Franciscum Carbonellum pro notario publicohabeant et teneant per totam terram et dominationem nostram et in instrumentis ac scripturis vestris publicis et auctenticis adhibeant plenam fidem. Adjicimus tamen quod testamenta codicillos instrumenta illorumque notas et transumpta acta attestationes testium et alias scripturas publicas et auctenticas quos quas et que receperitis confeceritis et scripseritis aut scribi feceritis intraComitatus Rossilionis et Ceritanie ac terrasconfluentes et Vallispirii vestris tamen sumptibus et expensis facere et de medietate preciorum inde habendorum secundum ordinationes regias procuratorinostro Rossilionis aut quibus voluerimus teneamini respondere. In cuius rei testimonium presentes fieri jussimus nostro sigillo comuni inpendenti munitas. Datein Villa de Madrit die vicesimo octavo mensis Aprilis anno a nativitate Domini millesimo CCCCLXXXIII Regnorumnostrorum videlicet Sicilie anno sexto decimo CastelleLegionis etc. decimo Aragonum vero et aliorum quinto. - Johannes Moner Vicecancellarius.
Gaspar Darinyo mandato Regio facto per Johannem Moner Vicecancellarium qui eum habuit pro suficienti.
P.


Fól. 132.

Dictis die in dicta Villa de Madrid.
Et predictus Franciscus Carbonellus notarius noviter per dominum Regem creatus convenit et sponte se obligavit quod pro quocumque crimine per eum comisso vel comittendo nec alia quavis causa civili et criminali non allegabit tonsuram nec recurret ad brachium ecclesiasticum et hoc sub pena CCC morabatinorumregio erario aplicandorum et pro maiori tuitione dedit in fideiussorem discretum Franciscum Vilanova regiumscribam presentem qui talem etc. Et predicti notariuset fideiussor ad predicta tenendum suas obligarunt personas et bona renunciantes etc. Fiat large ad voluntatem Regie Curie.
Testes fuerunt Johannes Salat et Dominicus de Sancta Crus de scrivania Domini Regis.
Doc. 21

Lexique roman, A (+ Index)

Lexique roman, ou dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l' Europe latine. A. A, s. m., voyelle,...