JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Maravillosa cosa los va pareixe a tots que algú fore generós hasta en la seua propia sang: y van afirmá que verdaderamen Natán habíe sobrepassat la generosidat del rey de España y la del abat de Cluny. Después, lo rey, mirán a Laureta, li va amostrá que volíe que narrare ella, aixina que Laureta va escomensá:
Joves siñores, magnífiques y majes han sigut les histories contades, y me pareix que no mos quede mol pera di a natros (tan ocupat está tot per la excelensia de les magnifissensies contades) si no se parle de assuntos de amor, que a tota classe de narrassió oferixen abundantíssima copia. Y per naixó tos contaré un gesto de magnifissensia fet per un enamorat, que, si be u consideráu, no tos pareixerá menos que los mostrats, si es verdat alló de que los tessoros se donen, les enemistats se olviden y se fique la propia vida, lo honor y la fama, que es mol mes, en mil perills per a pugué posseí la cosa amada.

Va ñabé a Bolonia, nobilíssima siudat de la Lombardía, un caballé mol digne de considerassió per la seua virtut y noblesa de sang, que se díe micer Gentile dels Carisendi. Este, de una noble Siñora de nom doña Catalina, dona de un tal Niccoluccio Caccianernici, se va enamorá; y com no ere correspongut per l´amor de la Siñora, desesperat y sen cridat per la siudat de Módena, allí que sen va aná. En este tems, no están Niccoluccio a Bolonia, y habénsen la seua dona anat a una possessió seua a unes tres milles de la siudat perque estabe embarassada o preñada o grávida, va passá que li va sobrevindre un patatús, de tanta forsa que va apagá en ella tota siñal de vida, y per naixó un meche la va doná per morta; y com los seus paréns mes arrimats díen que sabíen per nella que no fée prou tems que estabe preñada pera que la criatura puguere está formada, tal com estabe, a una sepultura de una iglesia veína, después de mols plos, la van enterrá.
Aixó, inmediatamen, per un amic seu li va sé fet sabé a micer Gentile, que se va doldre mol, diénse an ell mateix: «doña Catalina, ara que estás morta, com yo, mentres vas viure, may vach pugué obtindre de tú ni una mirada, com no podrás prohibímu, morta com estás, te arrencaré algún beset.» Y dit aixó, sén ya de nit, organisán les coses pera que la seua anada fore secreta, montán a caball en un criat seu, sense parás un momén, van arribá aon estabe sepultada la dama; y obrín la sepultura, an ella en cuidadet y cautela va entrá, y gitánse a la seua vora, la seua cara va arrimá a la de la Siñora y moltes vegades, derramán moltes llágrimes, la va besá. Pero aixina com veém que la ganeta dels homens no té may cap límit, sino que sempre vol mes, y espessialmén la dels amáns, habén este dessidit no quedás allí, se va di: «¡Bah!, ¿per qué no li toco, ya que estic aquí, una mica les mamelles? No podré tocála mes y may la hay tocat.»

Vensut, pos, per estes ganes, li va ficá la ma al pitral y tenínla allí durán un rato, li va pareixe notá que an alguna part li bategáe lo cor; y, después de desfés de la temó, buscán en mes atensió, va vore que no estabe morta, encara que lo pols fore mol débil; per lo que, lo mes cuidadosamen que van pugué, ell y lo seu criat la van traure del monumén, la van colocá al caball, y secretamen la van portá a Bolonia. Estabe allí sa mare de Gentile, valerosa y discreta Siñora, que después de escoltáu tot de boca de son fill, moguda per la compassió, amagatontes, en foguerades y en algúns bañs caléns, an aquella li va torná la desmayada vida.
Al torná en sí, va suspirá la Siñora y va di:

- ¡Ay!, ¿aón estic?

A lo que la valerosa Siñora va contestá:

- Tranquilísat, estás a bon puesto.

Ella, una mica recuperada, mirán al voltán, sense sabé aón estabe y veén dabán della a micer Gentile, mol extrañada li va preguntá a la mare de este de quína manera habíe ella arribat allí, y micer Gentile en orden lay va contá tot. De lo que dolénse ella, después de un rato li va doná les grassies y después li va demaná, per l´amor que li habíe tingut y per cortessía, que respetare lo seu honor y lo del seu home, y al arribá lo día, que la dixare torná a casa seua; a lo que micer Gentile va contestá:

- Siñora, consevol que lo meu dessich haigue sigut en tems passats, no vull al presén ni may daquí abán (ya que Deu me ha consedit esta grassia que de la mort a la vida tos ha tornat a mí, sén lo motiu l´amor que tos hay tingut) tratátos ni aquí ni a datra part mes que com a una "cara" germana. Pero lo benefissi que tos hay fet esta nit mereix algún galardó; y per naixó vull que no me neguéu una grassia que tos demanaré.

A lo que la Siñora benignamen va contestá que estabe disposada an alló si se podíe y ere honesto. Micer Gentile va di entonses:

- Siñora, tots los vostres paréns y hasta tots los boloñesos creuen y tenen per sert que estáu morta, per lo que no ña dingú que tos espero a casa; y per naixó vull demanátos com a grassia que vullgáu quedátos aquí de amagatóns en ma mare hasta que yo torna de Módena, que sirá pronte. Y la raó per la que tos u demano es perque vull, en presensia de los millós siudadáns de esta siudat, fé de vos un pressiós y solemne don al vostre home.

La dama, sabén que estabe obligada al caballé y que la petissió ere honesta, encara que volíe alegráls en la seua vida la dels seus paréns, se va disposá a fé alló que micer Gentile demanabe, y aixina lay va prometre y li va doná la seua paraula. Y apenes habíe acabat de parlá cuan va trencá aigües y va notá que lo tems de parí habíe arribat; per lo que, ajudada per sa mare de micer Gentile, al poc rato va parí un hermós mascle, lo que va redoblá la alegría de micer Gentile y la seua. Micer Gentile va maná que se prepararen les coses nessessaries y que ella fore atenguda com si fore la seua dona, y sen va entorná cap a Módena secretamen. Acabat allí lo tems del seu ofissi y tenín que torná a Bolonia, va fé que, lo matí que teníe que entrá a Bolonia, se preparare un gran convit a casa seua pera mols nobles de Bolonia, entre los que estabe Niccoluccio Caccianernici; y habén tornat y ficat lo peu an terra y trobánse en ells, habén tamé trobat a la Siñora mes hermosa y mes llustrosa que may y que lo seu fill estabe be, en alegría incomparable als seus convidats va assentá a la taula y los va fé serví magníficamen mols manjars. Y están ya casi acabán de minjá, habénli dit ell abáns a la Siñora lo que intentabe fé y habén arreglat en ella la manera en la que se faríe, va escomensá a parlá aixina:

- Mons siñós, men enrecordo de habé escoltat alguna vegada que a Persia ña una costum, honrada segóns lo meu juissi, que es que cuan algú vol honrá mol al seu amic lo invite a casa seua y allí li amostre la cosa mes pressiada que té, sigue la seua dona, la seua amiga, o la seua filla, ¡afirmán que, si puguere, tal com li mostre alló, en mol mes agrado li mostraríe lo seu cor!; esta costum vull seguí yo a Bolonia. Vatros, per vostra mersé, hau honrat lo meu convit acudín, y yo vull honrátos a la manera persa, amostrántos la cosa mes apressiada que ting al món y que sempre tindré. Pero abáns de féu, tos rogo que me digáu lo que opinéu de una duda que tos vach a plantejá. Ña una persona que té a casa a un bo y fiel criat que se fique mol dolén; este, sense esperá a vore lo final del criat dolén lo fa portá al mich del carré y no se preocupe mes dell; ve un extrañ y, mogut per la compassió, sel emporte a casa seua y en gran solissitut y en gastos lo torne a la seua salut; voldría yo sabé ara si, guardánlo per an ell y ficánlo al seu servissi, lo seu siñó podríe doldres o queixás del segón si, al demanálay, no vullguere tornálay.

Los gentilhomens, después de uns cuans raonaméns entre ells y concurrín tots en la mateixa opinió, li van encarregá la resposta a Niccoluccio Caccianernici, que ere un oradó mol bo y templat. Este, alabán la costum persa, va di que ell y los demés estaben de acord en esta opinió: que lo primé siñó ya no teníe cap dret sobre lo seu criat, ya que lo habíe abandonat y apartat dell, y que per los benefissis ressibits del segón de justissia pareixíe habé passat a sé lo seu criat; per lo que, guardánsel, cap mal, forsa o injuria li fée al primé. Los demés homens que estaben a la taula, que tots eren homens valerosos, van afirmá que sosteníen lo que habíe contestat Niccoluccio.
Lo caballé, contén en tal resposta y que Niccoluccio la haguere donat, va di que ell tamé ere de aquella opinió, y después va di:

- Ya es hora de que segóns la meua promesa tos honra.

Y cridán a dos dels seus criats, los va enviá a buscá a la Siñora, a la que habíe fet vestí y adorná egregiamen, y ella va acudí a alegrá als homens nobles en la seua presensia, portán als brassos al seu hermossíssim fillet, acompañada dels criats. Se va assentá a la vora de un dels gentilhomens, y ell va di: - Siñós, esta es la cosa mes pressiada que ting y que vull tindre mes que cap atra; veigáu si tos pareix que ting raó.

Los atres nobles, honránla, loánla, y sobre tot miránla mol, mols hagueren dit quí ere si no la tingueren per morta; sobre tot la mirabe Niccoluccio, que volíe sabé quí ere ella, y sense pugués aguantá li va preguntá an ella si ere boloñesa o forastera. La Siñora, sentín que lo seu home li preguntabe, en molta faena se va aguantá de contestáli, pero pera seguí la orden que li habíen donat, va callá. Algún atre li va preguntá si ere seu aquell chiquet, y algún atre si ere la dona de micer Gentile o parenta; tampoc va doná cap resposta. Tornán micer Gentile, li va di un dels seus invitats:

- Siñó, hermosa cosa es esta vostra, pero pareix muda; ¿u es?
- Siñós - va di micer Gentile -, lo no habé parlat ella es bona proba de la seua virtut.
- Diguéumos, pos, vos – va seguí lo mateix - quí es.

Va di lo caballé:

- U faré de bon grado si me prometéu que per res que diga dingú se mourá del seu puesto hasta que acaba la meua historia.

Habénu prometut tots, y habén ya desparat les taules, micer Gentile, assentánse a la vora de la Siñora, va di:

- Siñós, esta Siñora es aquell criat leal y fiel del que tos hay fet antes una pregunta; ella, poc estimada per los seus, com ya no ere útil la van aventá al mich del carré, y va sé arreplegada per mí y en la meua solissitut y obres va sé arrencada de les mans de la mort; y Deu, mirán lo meu pur afecte, la ha feta passá de cos espantable a hermosa com la veéu. Pero pera que entengáu be cóm me ha passat aixó, tos u aclariré.

Y escomensán desde lo seu enamoramén della, los va contá tot lo que habíe passat hasta allavonses, en gran maravella de los oyéns, y después va afegí:

- Per naixó, si no hau cambiat la opinió que teníeu fa un rato, y espessialmen Niccoluccio, esta dona mereixcudamen es meua, y dingú me la pot reclamá en títul just.
An aixó dingú va contestá, esperaben tots lo que diríe después. Niccoluccio y los demés que allí estaben, y la Siñora ploraben de compassió; pero micer Gentile, ficánse de peu y prenén als brassos al chiquet y a la Siñora de la ma y anán cap a Niccoluccio, li va di:
- Compare, no te torno a la teua dona, a la que los seus paréns y los teus van aviá al carré, sino que te dono an esta Siñora, la meua comare, en este fillet seu, que va sé engendrat per tú y al que vach aguantá al batech y li vach ficá de nom Gentile: te rogo que perque haigue estat a casa meua prop de tres mesos no te sigue menos volguda; te juro per lo Deu que potsé va fé enamorám della pera que lo meu amor fore, com ha sigut, la ocasió de la seua salvassió, que may ni en son pare ni en sa mare ni en tú mes honestamen ha viscut de lo que u ha fet están en ma mare a casa meua.
Y dit aixó, se va girá cap a la Siñora y li va di:

- Siñora, ara ya de totes les promeses que me hau fet tos libero y libre tos dixo en Niccoluccio. Y habénli tornat a la dona y al chiquet a Niccoluccio, va torná a assentás. Niccoluccio va ressibí a la seua dona y a son fill, mol mes dichós perque lluñ estabe de esperáls; y lo milló que va pugué y va sabé li va doná les grassies al caballé; y los demés, que tots ploraben de compassió, lo van alabá mol per naixó, y tamé lo van alabá tots los que u van sentí. La Siñora, en maravillosa festa va sé ressibida a casa seua y com a ressussitada va sé mol tems mirada en admirassió per los boloñesos; y micer Gentile sempre va sé amic de Niccoluccio y de tots los seus paréns.
¿Qué diréu, pos, benignes siñores? ¿Creéu que lo habé donat un rey lo seu cetro y la seua corona, y un abat sense que res li costare habé reconsiliat a un bandido en lo Papa, y un agüelo arrimá lo garganchó a la espasa del enemic, són dignes de igualá la acsió de micer Gentile?
Este radé, jove y fogós, pareixénli que teníe dret an alló que uns atres habíen aventat y ell per la seua bona fortuna habíe arreplegat, no sol va acorá honestamen lo seu foc, sino que liberalmen lo que solíe en tot lo seu pensamén tratá de robá, tenínu, u va restituí.
Per sert que cap de les abáns contades me pareix que se assemello an esta.

De la manera de scriure letres a diverses persones.

De la manera
de scriure letres a diverses persones. 

Per tal con en letres
escrividores les quals per nos a diverses persones e de diverses
estaments per causes diverses e varies per totes parts son trameses
es manera covinent
observadora ço es axi en orde de premetre o
de postposar persones con encara en forma o titol de cognominar
aquelles e encara en salutacio sotsscrividora segons grau e
estament vari daquelles ço es saber que la honor
daquell al qual les letres sendrecen no sia
diminuida en res segons la exigencia de son estament e
que la decencia de nostre estament per totes coses sia
observada: emperamor daço per tal que per ignorancia o en
altra manera per impericia dalcuns escrivans ells en
aytals coses errar no sesdevenga ordenam e volem quen
la cancellaria nostra engir la manera de scriure sia servada
la forma en lo subseguents anotada.

Nota:

cognominar:
apellar.

Quals persones deven esser davant posades.


Adonchs com letres endreçarem
al senyor papa o a alcun cardenal o al collegi o
encara con escriurem al emperador o a alcun rey o fill
de rey primogenit totes les damunt dites persones en letres les
quals trametrem volem esser davant anant escrites.

Quals
persones deuen esser postposades.

Con a alcuna persona altra
exceptades les damunt dites scriure nos se convendra axi con a
patriarches primats arquebisbes abbats e priors o qualsque altres
persones de jusan grau o encara als maestres generals
de quals que quals ordens e encara si escrivim a altres
qualsevol capitols generals de esgleyes e dordens e de
qualsque altres exceptades les desus nomenades e encara
en les letres les quals trametrem als fills de reys no
primers engenrats o duchs marqueses o comtes
o a altres qualsevol persones de grau jusa seglars o
reglars militars o plebeys e encara si escriscam
a alcuna comunitat o universitat de qualsevol ciutat o loch
altre tots temps en les letres les quals trametrem lo
nom nostre volem davant esser posat. En apres con escriurem a
alcuna dona sia servada aquella matexa
manera ques servaria si als marits delles
letres trametiem.

Com se deu scriure a
diverses persones segons grau de cascun e primerament qui en letres
deuen esser preposats.

En manera e en titol de scriure e de
cognominar persones a les quals se trameten letres
molt es consideradora condicio e estament. Emperamor daço dicernim
la forma en les coses davall scrites ordenada esser servada. Al
senyor papa scrivim en aquesta manera: - Al molt sanct
e molt beneyhurat pare en Christ el senyor en Climent
per digna providencia de Deu de la sacra sancta romana e
universal Esgleya sobira avescha. Lo
devot fill del en Pere etc. besamens dels beneuyrats
peus.

De la manera de scriure als Cardenals.

Sabedora
cosa es que entrels cardenals son tres graus cor
alscuns son bisbes cardenals alcuns
preveres cardenals e altres diaches cardenals:
perque en escriure a aquells notadora es differencia. Als bisbes
cardenals escriurem en aquesta manera:
- Al reverent pare en
Christ lo senyor en Pere per la divinal
providencia bisbe de Penestre special amich nostre. En
Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. salut e
creximent donor. Als preveres cardenals axisescriura: - Al reverent pare en Christ lo senyor en
Bernat per la divinal providencia del titol de Sant Ciriach en Termes prevere cardenal amich nostre special. En Pere
per la gracia de Deu rey Darago etc. salut. Axi con
dessus. als diaches cardenals sescriura axi: -
Al reverent pare en Christ lo senyor en Ramon per la divinal
providencia de Sent Adria diache cardenal
special amich nostre. En Pere etc. Axi com dessus en los
altres cardenals. Al sacre collegi dels cardenals axi
sescriura:
- Als reverents pares en Christ lo sacre
collegi dels cardenals de la esgleya de Roma specials
amichs nostres. En Pere per la gracia de Deu rey Darago
etc. Axi com dessus dels cardenals. Quant pero scriurem al emperador
sescriura en axi: - Al molt excellent princep en
Carles quart per la gracia de Deu emperador de
Roma tots temps crexedor. En Pere per aquella matexa
gracia rey Darago etc. salut e creximent de successions
benaventurats. Empero sil emperador no es
coronat en la ciutat de Roma no li deu esser escrit emperador
mas en loch demperador sia mes rey dels
romans. Guardant tota hora que si lemperi de Roma haura
alcun regne deuli esser escrit apres lo titol
del emperi lo titol daquell regne o
regnes que haura. Per aquella mateixa manera sescriu a
la emperadriu feta
mutacio en femeni en axi: - A la molt excellent princesa Maria
per la gracia de Deu emperadriu de Roma tots temps
crexedora. En Pere etc. Les altres coses axi com dessus. Als
reys christians sescriura axi: - Al molt
sere e magnifich princep en Phelip per la
gracia de Deu rey de França illustre. En Pere etc. Axi
com dessus al emperador. A la reyna sescriura axi: - A la molt
serena et magnifica princessa Johanna per la gracia de
Deu reyna de França illustra. Pere etc. Axi com
dessus a la emperadriu. Si empero al rey al qual
scrivim es a nos conjunt en alcuna manera per parentiu
lavors sescriura apres la paraula de França:
molt car cosi nostre. Notadora cosa es pero que a tots
aquells emperadors e reys qui en les letres per
ells a nos trameses escriurem aquesta paraula senyor
quan nos aquells scriure sesdevendra per aquella matexa
manera senyor volem esser posat e no altres alguns. Als fills
dels reys primer engenrats sescriu axi:
- Al
inclit e magnifich en Johan del rey de França primer
engenrat e duch de Normandia. Pere etc. Axi com en los
reys dessus es dit. Semblanment sia escrit a la
muller sua feta mutacio en femeni. Als fills de tots
los reys Despanya axi con de Castella e de
Portugal sescriura axi:
- Al inclit e
magnifich linfant en Pere del rey de Castella
primogenit e les altres coses. Als reys pero sarrayns
sescriu en romans per tal que mils
sia lest a ells per mercaders e per altres lechs
ço que en les letres se conten:
- Al molt
alt princep Albufacen rey de Marrochs: de
nos en Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. salut com a
rey per qui volriem honor e molta bona ventura. Mes
avant es veedor de la manera del escriure a aquelles persones
les quals son postposades a nos en les letres segons aquelles coses
les quals son devall ordenades. Als patriarches primerament sescriu
en aquesta manera: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist Anrich
per la divinal providencia de la sancta sgleya de
Constantinoble patriarcha salut e affeccio de cordial
dileccio. Als primats fora nostra senyoria sescriu axi:

- En Pere etc. Al reverent pare en Crist per la divinal
providencia archebisbe salut etc. Axi com als patriarches. Als
primats dins nostra senyoria sescriu axi: - En Pere etc. Al reverent
pare en Crist en S. per la divinal providencia archebisbe de Caller
salut e dileccio. Als archebisbes fora nostra senyoria sescriu axi: -
En Pere etc. Al reverent pare en Crist en Phelip per la
divinal providencia archebisbe de Sancço salut e desig
damor. Si pero larquebisbe al qual es escrit te alcuna
cosa en feu de nos o es en nostra senyoria sescriu en axi: - En Pere
etc. Al reverent pare en Crist en Pere per la divinal providencia
arquebisbe de Saragossa salut et dileccio. Als bisbes qui son
fora los regnes e terres nostres sescriura axi: - En
Pere etc. Al venerable pare en Crist Arnau per la divinal
providencia bishe de Pampalona salut e cencera
dileccio. Si pero sia bisbe en lo regne o terres
nostres o altre bisbe qui pero de nos alcuna cosa tenga
en feu sescriura en aquesta manera: - En Pere etc. Al venerable pare
en Crist Ramon per la divinal providencia bisbe de Valencia
salut e dileccio. Als mestres dorde de caballeria
fora nostra terra sescriura axi: - En Pere etc. Al
venerable e religios baro frare Elio de Vilanova
de la sacra casa del Espital de sant Johan de Jerusalem
maestre salut e cencera dileccio. Als maestres
pero dorde de cavalleria dins nostra terra sescriura
axi:
- En Pere etc. Al venerable e religios frare Pere
de Thous maestre de la casa de la cavalleria de
sancta Maria de Montesa salut e dileccio. Als abbats qui son
caps dalcun orde axi com de Crunyech o de Cistell
o qui en altra manera son de gran nom notablament per la
nobelitat dels lurs monestirs sescriura
en axi: - En Pere etc. Al venerable e religios frare Pere abbat de
Crunyech salut e dileccio. Si empero sien abbats dels
regnes o terres nostres o en altra manera per nos tengan
feu ajustarsi a axi: - En Pere etc. Al venerable religios et
amat frare Pons abbat del monestir de Poblet salut e dileccio.
Als priors estranys reglars sescriura axi: - En Pere etc. Al religios
e amat nostre frare Arnau de Vilamur prior de Martres
salut e dileccio. Si pero dins nostra senyoria o alcuna cosa per nos
en feu tenga sescriura axi: - En Pere etc. Al religios e amat nostre
frare Arnau de Vilaragut prior del monestir de Monserrat
salut e dileccio. Si pero sescriura a alcun clergue seglar en
dignitat alcuna constituit axi con dega o artiaque o
semblant sescriura axi: si pero ha fora nostres terres la dignitat
aquella: - En Pere etc. Al amat nostre Pere ardiache de
Narbona salut e dileccio. Als altres pero qui han dins nostres
terres dignitats escriuras segons ques seguex: -
En Pere etc. Al amat Michael ardiache de Saragoça
salut e dileccio. Si pero es escrividor a alcun altre clergue simple
o altre qualque qual no havent dignitat sescriura en axi: - En Pere
etc. Al amat nostre en Bernat canonge Durgell salut e
dileccio. Si es scrividor a generals ministres o maestre
dalcun orde mendicant o altre qui no son abbats
mas per aventura priors generals dalcun orde
lavors sescriura axi: - En Pere etc. Al
venerable e religios frare Guerau del orde dels frares menors general
ministre salut e dileccio: o frare Hug maestre general del
orde dels frares preicadors salut etc. Axi com dessus.
Als priors e ministres provincials dordes mendicans
sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable e religios frare Bernat
etc. salut e dileccio. Pero als comanadors dalcun orde
militar sescriura axi: - En Pere etc. Al religios e
amat nostre Fr. salut e dileccio. Als capitols generals o
provincials dels religiosos sescriura axi: - En Pere etc. Als
religiosos e amats nostres lo capitol general del orde
dels frares menors salut e dileccio. Als capitols pero de las
esgleyas catedrals de
fora les terres nostres
sescriura en axi: - En Pere etc. als amats e devots nostres lo
capitol de la esglea de Sanç salut e dileccio. Als
capitols pero de las esgleyas cathedrals les quals son en les
terres nostres sescriura en axi: - En Pere etc. als amats nostres
capitol de la esgleya de Valencia salut e dileccio. Si pero
sescriura al capitol dalcuna esgleya collegiada seglar fora
nostra senyoria sescriura axi: - En Pere etc. Als amats e devots
capitol de la Esgleya salut e dileccio. Si pero es dins nostra
terra sia escrit axi: - En Pere etc. Als amats nostres capitol de la
esgleya de Muntarago salut e dileccio. Si empero a alcun
convent de qualque religio sescrisque scriurase axi:
- En Pere etc. Als religioses amats nostres frares del
convent del monestir etc. Als altres pero fills de reys qui
no son primogenits ço es de França o Danglaterra o
daltres reys a qui no es acostumat descriure
infant mes prense aytal manera con devall
es scrita. Als fills de reys qui no son primogenits al quals
no es acostumat descriure infants: - En Pere etc. Al
inclit en Phelip fill del rey de França salut e cordial
affeccio damor. Axi com demunt als altres fills de reys. A
fill de rey de nostra casa o qui ten en feu per nos
sescriura axi: - En Pere etc. Al inclit infant
en Pere de Ribagorça e de les Muntanyes de Prades
comte salut ab affeccio de sencera volentat.
Si es dona muller del serali axi
mateix escrit feta mutacio en femeni exceptat aquesta paraula infanta
si ja no era filla de rey Despaña. Si pero era fill de rey
mort ajustar sa en lescrit axi: - En Pere etc.
Al inclit en Johan del illustre rey de Sicilia de bona memoria
fill duch de Athenes salut e cordial affeccio de amor.
Tots temps pero es esguardador que no escrisquen infant
sino a fills daquells reys dels quals es acostumat de
fer axi com damunt es dit. Si pero sien frares dalcuns
reys dels quals lo pare no fo
rey scriurase axi: - En Pere etc. Al inclit en Carles
del illustre rey de França germa. Axi com en los
altres. Als fills dels infants e devallants de la sanch reyal
de part masculina qui no sien de la nostra casa reyal sera
escrit axi: - En Pere etc. Al egregi Karles comte
Destampes salut ab affeccio de sencera
voluntat. E si es de la nostra casa reyal serali
escrit axi: - En Pere etc. Al egregi e amat nabot nostre en
Pere comte Durgell salut e dileccio. Esguardadora cosa es
empero que ultra los titols demunt dits sia
ajustat titol de ducat o de comtat o daltre
titol sil han aquells als quals sescriu: e si alcu
daquells haura deute de sanch ab nos apres
lo seu titol sia especificat en la forma seguent: Car
frare o oncle o cosi o segons que haura deute ab
nos. En apres com escriurem letres a alcun duch
o per aventura a alcun comte o marques o dalfin
sescriura a ells per la manera dejus escrita: - En Pere
etc. Al egregi e poderos Not duch de Borgonya.
Axi com dessus. Pero si escriurem al duch de Venecia o
altre duch temporal sescriura axi: - En Pere etc. Al
egregi baro Nandreu Dandulo duch de Venecia salut
e sencera dileccio. En apres com escriurem a alcun marques o comte
grans no sotsmes nostres escriuras axi: - En Pere etc.
Al egregi baro en Jacme comte de Flandres salut
e dileccio. Si es en nostra senyoria o ten feu per nos
escriuras axi: - En Pere etc. Al egregi e amat nostre en Gasto
comte de Foix salut e dileccio. Als comtes qui comunament no
son de molt notables terres heretats qui son estranys sera escrit
axi: - En Pere etc. Al noble baro en Bertran comte de la Illa salut et dileccio. E si es dins nostra senyoria o tenga feu
de nos li sera escrit axi: - En Pere etc. Al noble e amat nostre en
Ramon Roger comte de Pallars salut e dileccio.
Semblantment sera escrit als marcheses que havem ordenat del
comte: e a vescomte fora nostra senyoria sera escrit axi:
-
En Pere etc. Al noble en Johan vescomte de Maleu salut
e dileccio. Si es en nostra senyoria esli axi escrit: -
En Pere etc. Al noble e amat nostre Nuguet vescomte de
Cardona salut e dileccio. Esgardadora cosa es que a tots los
damunt dits qui nostres sotsmeses sien apres lur
titol de comtat marquesat ho vescomtat ho
baronia lus sera escrit si hauran reebut lorde
de cavalleria aquesta paraula cavaller e si nol hauran
reebut serals escrita aquesta paraula donçell
ho escuder. Als cavallers fets sia escrit axi: -
En Pere etc. Al amat nostre en Garsia de Loriç cavaller salut
et dileccio. E a tots los altres homens de paratge e
generosos qui no seran cavallers fets sia scrit en
aquesta forma: - En Pere etc. Al feel nostre en Ramon de
Thous donçell
salut et gracia. Empero si seran Darago sia
posat la on ha donçell aquest vocable
scuder. E a tots ciutadans e altres homens de vilas
sia que sian consellers o de consell o officials
nostres sia scrit axi:
- En Pere etc. Al
feel nostre en Francesch Çasala ciutada de
Leyda salut et gracia. Empero per tal com los
doctors qui han reebut lo barret en qualsevol
sciencia han grau de dignitat volem que a aquells sia
scrit axi: - En Pere etc. Al amat nostre en Francesch
Roma doctor en leys salut et dileccio. Al senescal
empero dalcun
rey o alcun major semblant offici si es noble sescriura
axi: - En Pere etc. Al noble en Bernat senescal de Carcassona
per lo rey de
França salut et
dileccio. E si no es noble dira: - En Pere etc. Al amat nostre
senescal etc. salut et dileccio. Als altres empero officials dels
altres princeps qui pero no son generoses o encara a
qualsque quals conseylers daltres reys
que pero barons no son jacsia que no sien nobles
per linatge scriuse axi: - En Pere etc. Al amat nostre
etc. Axi com dessus prop: o si era persona notable: - Al
prudent amat nostre etc. Quant pero scriurem a alcuna comunitat a nos
no sotsmesa sescriura axi: - En Pere etc. als amats e devots nostres
a la comunitat de la ciutat de Paris salut e dileccio. Segons
pero diversitats de terres en diverses maneres sescriu cor
a alcuns sescriu: Consols e universitats
alscunes vegades als prohomens e universitat alscunes
vegades als ciutadans e poble perque engir aço sia
servat so que sera acostumat salut etc. axi con en los
barons dessus prop. Con empero sescriura
a potesta o a capita dalcuna ciutat si es molt
insigne sescriura axi: - En Pere etc. Al noble baron
potestat de la ciutat de Florença
salut etc. Axi
con en los barons dessus prop. Si es pero ciutat mijana
scriurase axi: - En Pere etc. Al noble hom.
Quant escriurem als jurats de Saragoça de Valencia
o de
Mallorcha o als consellers de Barchelona o als
paers de Leyda sescriura axi: - En Pere
etc. Als amats e feels nostres jurats de Saragoça
salut e dileccio. Encara mes con escriurem a altres jurats
paers o consols dalcunes altres ciutats o viles
nostres sescriura axi: - En Pere etc. Als feels nostres
jurats de Gerona o consols de Perpinya o
paers de Cervera salut e gracia. Encara mes con
escriurem a alcun official nostre si pero es generosa
persona e conseller nostre scriurasse a ell axi: - En
Pere etc. Al amat conseller nostre Michael Periç
Çapata governador Darago salut et dileccio. E
si escriurem a alcuna persona que sia de consell nostre
serali scrit axi: - En Pere etc. Al amat e feel
de consell nostre en Ferrer de Manresa salut et dileccio. Si
empero scriurem a official nostre no generos o a altre
qualsevol sotsmes nostre no generos scriurasse a ell
axi: - En Pere etc. Al feel nostre lo Çalmedina
de Ceragoça salut et gracia. Entenem empero que quant
scriurem a hom generos qui sia cavaller li sia
scrita aquesta paraula cavaller e si nou es serali
scrit donçell.
Jacsia que hajam ordonat a tot comte o marques
escriure en les letres que nos a ells trametrem noble:
empero a alcuns axi con lo comte
de Henaut o semblants qui per granea e noblea de
terra son ennobleits volem a aquells egregi esser
scrit.

Nota:
rey Despaña:
Primera vegada que apareix Despaña, en ñ, de España, als textos de Pere IV lo seremoniós.

TERSERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Ferondo, habénse pres serts polsets, es enterrat com mort. Lo abad, que se benefíssie a la seua dona, lo fa traure de la tumba y lo fiquen a la presó. Persuadit de que está al purgatori, y después, ressussitat, com seu críe a un fill engendrat pel abad en la seua dona.

Arribat lo final de la llarga história de Emilia, que a dingú habíe desagradat per la seua extensió, sino que considerada per tots com ben narrada, tenín en cuenta la cantidat y la variedat dels cassos contats an ella; la Reina, mostránli a Laureta en un sol gesto lo seu dessich, li va doná ocasió de escomensá aixina:
mol volgudes Siñores, me se fique dabán com digna de sé contada una verdat que té, mol mes del que va sé, aspecte de mentira, y me ha vingut al cap al sentí contá que un va sé plorat y sepultat pres per un atre.

Contaré, pos, cóm un viu va sé sepultat pres per mort, y cóm después ell mateix y mols atres van creure que, ressussitat, habíe eixit de la tumba, sén per naixó venerat com un san qui mes be com a culpable habíe de sé condenat.

Ñabíe a la Toscana una abadía (y encara hi está) situada, com ne veém moltes, a un puesto no massa frecuentat per la gen, de la que va sé abad un flare que en totes les coses ere santíssim, menos en los assuntos de dones, y estos los sabíe fé tan de amagatontes que casi dingú los coneixíe ni los sospechaben, per lo que santíssim y just se pensabe que ere en tot. 

Va passá que, habén fet gran amistat en lo abad un riquíssim habitán de la vila que teníe per nom Ferondo, home ignorán y mes curt que les mánegues de un chaleco, (y per naixó li agradabe al abad tratál, per les carcañades que a vegades li arrancabe la seua simplesa), en esta amistat sen va doná cuenta lo abad de que Ferondo teníe per cónyuge a una dona hermossíssima, de la que se va enamorá tan que no pensabe en datra cosa ni de día ni de nit; pero sentín que, per mol simple y nessio que fore en totes les demés coses, ere sapientíssim en amá y protegí an esta dona, casi desesperabe. Pero, com lo abad ere mol viu, va domesticá tan a Ferondo que éste en la seua dona veníen alguna vegada a passejás pel jardí de la seua abadía; y allí, en ell, sobre la felissidat de la vida eterna y sobre les santíssimes acsións de mols hómens y dones ya morts los parlabe en gran modestia, tan que a la Siñora li van doná dessichos de confesás en ell y li va demaná llisénsia a Ferondo y la va obtíndre.
Va aná, pos, a confesás en lo abad, en grandíssim plaé de éste y ficánse als seus peus, va escomensá: 

- Siñó, si Déu me haguere donat un home o no mel haguere donat, potsé me siríe mes fássil en la vostra enseñansa entrá al camí del que me hau parlat, que porte a datres a la vida eterna, pero yo, considerán quí es Ferondo y la seua idiotés, me puc considerá viuda y, sin embargo, soc casada, pero mentres visque ell, datre home no puc péndre, y ell, encara que es tan saboc, es tan selós que per naixó no puc viure en ell mes que en pena y desgrássia. Per naixó, abáns de vindre a datra confessió, lo mes humildemen que puc tos rogo que sobre aixó vullgáu donám algún consell, perque si desde ara no escomenso a procurá pel meu be, confessám o fé alguna atra bona obra de poc me servirá.

Este discurs va proporsioná gran plaé al alma del abad, y li va paréixe que la fortuna habíe ubert camí al seu mes gran dessich; y va di:

- Filla meua, crec que gran incórdio té que sé per a una hermosa y delicada dona com sou vos, tíndre per home a un sompo, pero mol mes gran crec que es tíndre a un selós; pel que, tenín vos les dos coses, fássilmen me crec lo que de la vostra pena me diéu. Pero en alló, per díu en poques paraules, no vech datre consell ni reméi apart de un, que es que Ferondo se curo de estos sels. La medissina per a curál sé yo mol be cóm féla, sempre que vos tinguéu la voluntat de guardá en secreto lo que vach a dítos.

La dona va di:

- Pare meu, no u dudéu, perque me dixaré abáns morí que díli a dingú algo que vos me diguéreu que no diguera, ¿pero cóm se podrá fé?

Va contestá lo abad:

- Es nessessari que primé mórigue, y aixina passará, y cuan haygue patit tans cástics que ya estigue arrepentit dels seus sels, natros, en sertes orassións, rogarém a Déu que lo torno an esta vida, y aixina u fará.

- Pos - va di la dona- , ¿hay de quedám viuda?

- Sí - va contestá lo abad- , durán un tems, y mol debéu guardátos de que dingú se caso en vos, perque a Déu li pareixeríe mal, y al torná Ferondo tindríeu que torná en ell y siríe mes selós que may.

La dona va di:

- Sempre que se curo de esta desgrássia, que no tinga que está yo sempre com a una presó, estic contenta; féu com vullgáu.

Va di entonses lo abad:

- Aixina u faré: pero ¿quína recompensa obtindré de vos per tal servissi?
- Pare meu - va di la Siñora- , lo que dessichéu si está a la meua ma, pero ¿qué pot oferíli algú com yo que sigue apropiat a tal home com vos sou?

Lo abad li va di:

- Siñora, vos podéu fé per mí igual que lo que yo me empeño en fé per vos perque aixina com me disposo a fé alló que té que sé lo consol vostre, aixina podéu fé vos lo que sirá salut y salvassió de la meua vida.

Va di entonses la Siñora:

- Sí es aixina, estic disposada.

- Pos - va di lo abad -, me donaréu lo vostre amor y lo plaé de tíndretos, perque per vos me enséng y me enarbolo.

La dona, al sentí aixó, tota parada, va contestá:

- ¡Ay, pare meu!, ¿qué es lo que me demanéu? Yo creía que éreu un san:
¿y los cuadre als sans requerí a les dones que los demanen consell per a tals assuntos? 

Lo abad li va di:

- Alma meua hermosa, no tos maravilléu, que per naixó la santidat no disminuíx, perque está a l´alma y lo que yo tos demano es un pecat del cos. Pero sigue com sigue, tanta forsa ha tingut la vostra atractiva bellesa que Amor me obligue a fé aixó, y tos dic que de la vostra hermosura mes que datres dones podéu gloriátos al pensá que agrade als sans, que están tan acostumbrats als del sel; y ademés de aixó, encara que siga yo abad seguixco sén un home com los demés y, com veéu, encara no soc vell. Y aixó no té que sétos penós de fé, sino que podéu dessicháu perque mentres Ferondo estigue al purgatori, yo tos donaré, féntos compañía per la nit, lo consol que hauríe de donátos ell, y dingú sen donará cuenta de alló, ya que tots creuen que soc un san. No digáu que no a la grássia que Déu tos mane, que moltes són les que dessichen lo que vos podéu tíndre y tindréu, si prudénmen seguíu lo meu consell. Ademés, ting hermoses joyes valioses, que no sirán de datra persona mes que vostres. Féu, pos, dolsa esperansa meua, lo que yo fach per vos de bona gana. La dona teníe lo rostro inclinat, y no sabíe cóm negálay, y consedílay no li pareixíe be, pel que lo abad, veén que lo habíe escoltat y donabe llargues a la resposta, pareixénli habéla convensut a miges, en moltes atres paraules continuán les primeres, abáns de que callare li habíe embutit al cap que alló estabe ben fet; pel que va di que estabe disposada a lo que manare, pero que abáns de que Ferondo haguere anat al purgatori no podíe sé. 

Lo abad contentíssim li va di:

- Farém que allí sen váigue; féu que demá o al día siguién vingue a trobás aquí en mí.

Y dit aixó, habénli ficat de amagatóns a la má un bellíssim anell, la va despedí.
La dona, alegre en lo regalo y esperán tíndren datres, tornán en les seues compañes, maravilloses coses va escomensá a di sobre la santidat del abad. Als pocs díes sen va aná Ferondo cap a la abadía, y en cuan lo va vore lo abad va pensá en enviál al purgatori; y trobats uns polvets de maravillosa virtut que a terres de Lleván habíe obtingut de un gran príncipe que afirmabe que solíe fels aná lo Agüelo de la Montaña cuan volíe enviá an algú (fénlo dormí) al seu paraísso o tornál de allí, y que, en serta cantidat donáts, sense cap lesió féen dormí a qui los preníe, y mentres durabe lo seu poder no se hauríe dit que teníe vida. Ferondo ne va pendre prou per a dormí tres díes, en un tassa de vi enterbolit, sense donássen cuenta, y en ell lo va portá al claustro y en uns atres monjos sen van escomensá a enriure de ell y de les seues tontades.

No van durá mol perque, fen efecte los polvos, li va víndre una gran son de repén y están de peu se va adormí. 

Lo abad, fen vore que estabe perturbat pel acsidén, lo va fé despullá y portá aigua freda y tirálay a la cara, y li van aplicá mols atres reméis per a recuperál del desmayo. Veén lo abad y los monjos que en tot alló no recobrabe lo sentit, prenénli lo pols y no trobánlo, tots van tíndre per sert que estabe mort; pel que van enviá recado a la dona y als seus paréns, que van acudí ascape. La dona en los seus paréns lo van plorá una mica, lo van vestí tal com anabe y lo abad lo va fé ficá a un nincho eixecat, sense tapá de terra.

La dona va torná a casa seua, y va di que no se separaríe de un mosset que habíe tingut en ell, y quedánse a casa, lo fill va escomensá a administrá la riquesa que habíe sigut de Ferondo. 

Lo abad, en un flare boloñés de qui mol sen fiabe y que aquell día habíe arribat desde Bolonia, eixecánse per la nit en silénsio, van traure a Ferondo de la sepultura y lo van portá a una bodega a la que no entrabe gens de llum y que ere la presoneta dels monjos que cometíen faltes. Li van traure los vestits, lo van vestí com a un flare, lo van ficá damún de una garba de palla y lo van dixá hasta que recobrare lo sentit. Mentrestán, lo flare boloñés, informat pel abad del que teníe que fé, sense que u sapiguere dingú mes, va esperá a que Ferondo retornare. Lo abad, al día siguién, en algúns dels seus monjos, com si faiguere una visita, sen va aná a casa de la dona, a la que de negre vestida y apenada va trobá, y consolánla un rato, en veu baixa li va demaná que cumpliguere la seua promesa. La dona, veénse libre y sense lo empach de Ferondo ni de dingú, habénli vist al dit un atre anell, va di que estabe preparada y van acordá que se trobaríen de nit. Arribada la nit, lo abad, disfrassat en les robes de Ferondo y acompañat pel seu flare, se va gitá en ella hasta lo matí en grandíssim gust y plaé, y después sen va entorná cap a la abadía. Algúns lo van vore aná y vindre, pero van creure que ere Ferondo que per naquell barri fée peniténsia, y sobre alló moltes históries entre la gen vulgar de la vila van náixe, y hasta los hi van contá moltes vegades a la dona, que be sabíe lo que passabe.

Lo flare boloñés, cuan va torná en sí Ferondo y se va trobá allí sense sabé aón estabe, va entrá a dins de la bodega, va fótre un bram terrible, va agarrá un verdang de avellané en una má y li va fótre una bona tunda. 

Ferondo, plorán y cridán, no fée datra cosa que preguntá:

- ¿Aón estic?

Lo flare li va contestá:

- Estás al purgatori.

- ¿Cóm? - va di Ferondo-. ¿es que me hay mort?

Va di lo flare:

- Aixina es.

Pel que Ferondo va escomensá a plorá per nell mateix, per la seua dona y son fill, dién les coses mes rares del món. Lo flare li va portá algo de minjá y de beure, lo que veén Ferondo va di: 

- ¿Aixina que los morts míngen?

Va di lo flare:

- Si, y aixó que te porto es lo que la dona que va sé teua va enviá este matí a la iglesia per a fé di misses per la teua alma, lo que Déu vol que te sigue oferit.
Va di entonses Ferondo:

- ¡Dómine, beneíxla! Yo mol la volía abáns de morí, tan que la tenía tota la nit en brassos y no fáia mes que besála, y tamé alguna atra cosa féem cuan me donabe la gana. Y después, com teníe molta fam, va escomensá a minjá y beure, y no pareixénli lo vi mol bo, va di:

- ¡Dómine, féslay pagá, pos no li va doná al móssen lo vi de la cuba arrimada al muro! Pero después de habé minjat, lo flare va torná a agarrá la mateixa vara y va torná a fótrel blau. 

Ferondo, habén cridat mol, va di:

- ¡Ay!, ¿per qué me fas aixó?

Va di lo flare:

- Perque aixina u ha manat Déu nostre Siñó, que cada día te sígue fet dos vegades. - ¿Y per quina raó? - va di Ferondo.

Va di lo flare:

- Perque vas sé mol selós tenín per cónyuge a la milló dona que ñabíe a la teua siudat. 

- ¡Ay! - va di Ferondo-, dius la verdat, y la mes dolsa; ere mes melosa que lo caramelo de un flan, pero no sabía yo que Déu nostre Siñó tinguere a mal que lo home fore selós, perque sinó no u hauría sigut. 

Va di lo flare:

- De aixó ten teníes que habé donat cuenta mentres estabes allí, y enmendát, y si passe que alguna vegada allí tornos, tindrás tan presén lo que ara te fach que may mes sirás selós. 

Va di Ferondo:

- ¿Pos torne alguna vegada lo que se mor?

Va di lo flare:

- Sí, pero sol qui Déu vol.

- ¡Oh! - va di Ferondo-, si alguna vegada torno, siré lo milló home del món; no li pegaré may, may la insultaré, mes que pel vi que ha enviat este matí.
Y tampoc ha enviat cap vela, hay tingut que minjá a oscurines.

Va di lo flare:

- Sí que ne va enviá, pero se van cremá durán les misses.

- ¡Oh! - va di Ferondo-, pos sirá verdat. Si torno al atre món la dixaré fé lo que vullgue. Pero dísme: ¿quí eres tú que me fas aixó?

Va di lo flare:

- Yo tamé soc un mort, vach sé de Cerdeña, y com vach alabá mol a un siñó meu lo sé selós me ha condenat Déu an esta pena, te ting que doná minjá y beure y dixát tou hasta que Déu disposo un atra cosa de tú y de mí.

Va di Ferondo:

- ¿No ña aquí dingú mes que natros dos?

Va di lo flare:

- Sí, ne ñan millóns, pero tú no los pots vore ni sentí, ni ells a tú. 

Va di entonses Ferondo:

- ¿Pos a quina distánsia estém de la nostra terra?

- ¡Botovadéu! - va di lo flare-, estám a moltíssimes milles de casa.
- ¡Collóns, si que estém llun! - va di Ferondo-, segóns me pareix debém está fora del món, de tan lluñ.

En estes converses y atres paregudes, entre minjás y palisses, van tindre a Ferondo prop de deu mesos allí, durán los que lo abad en molta frecuénsia y mol felísmen va visitá a la seua hermosa dona y en ella se va doná la milló vida del món.

Pero com passen les desgrássies, la dona se va quedá preñada, y donánsen cuenta enseguida lay va di al abad; pel que als dos los va paréixe que sense retrás Ferondo teníe que torná del purgatori a la vida y torná en ella, y díli ella que estabe embarassada de ell. 

Lo abad, pos, la nit siguién va cridá a Ferondo en una veu fingida a la seua presó y li va di: 

- Ferondo, consólat, que ha vullgut Déu que tornos al món, aon ressibirás un atre fill de la teua dona, al que cridarás Benedetto perque per les orassións de lo teu san abad y de la teua dona y per lo amor de San Benito te consedíx esta grássia.

Ferondo, al sentí aixó, se va ficá mol alegre, y va di:

- Mol contén estic. Beneít sígue Déu nostre Siñó, lo meu abad, San Benito y la meua dona gustosa melosa y sabrosa.

Lo abad, habénli fet doná en lo vi que li enviabe una miqueta dels polvos aquells que lo faríen dormí unes cuatre hores, se va torná a ficá la cassulla, y en lo seu monjo en cuidadet lo van torná a la sepultura aon habíe sigut enterrat.
Pel matí, només fes de día, Ferondo se va despertá y va vore per alguna bada del nincho una mica de llum, cosa que no veíe desde fée deu mesos, pel que pareixénli está viu, va escomensá a cridá:

- ¡Obríume, obríume! - y li va fótre en lo cap contra la tapa del sepulcro, tan fort que la va moure, perque estabe una mica fluixa aposta. Ya escomensabe a obrís cuan los monjos, que habíen resat maitines, van córre cap allí, van reconéixe la veu de Ferondo, lo van vore ya eixí del sepulcro, y esglayats tots per lo extrañ del cas, van colá cametes ajudéume y sen van aná a trobá al abad. Este, fen vore que se eixecabe de la orassió, va di:

- Fills, no tingáu temó; prenéu la creu y l´aigua bendita y veníu detrás de mi, y veigám lo que lo poder de Déu mos vol mostrá - y aixina u van fé.

Estabe Ferondo mol blang, ya que habíe estat tan tems sense vore lo sel, fora del atabut. Al vore al abad, va córre als seus peus y li va di:

- Pare meu, les vostres orassións, segóns me ha sigut revelat, y les de San Benito y les de la meua dona me han tret de les penes del purgatori y tornat a la vida; pel que rogo a Déu que tinguéu bons díes y bones calendes, avui y sempre.

Lo abad va di:

- Alabat sígue lo podé de Déu. Ves, pos, fill, ya que Déu aquí te ha tornat, y consola a la teua dona, que desde que ten vas aná ha estat plorán, y sígues desde avui amic y criat de Déu.

Va di Ferondo:

- Siñó, aixina ha sigut dit; dixéume fé a mí, que en cuan la troba, la besaré mol.

Lo abad, quedánse en los seus monjos, va fé cantá a tots devotamen lo miserere.

Ferondo va torná a la seua vila, aon, qui lo veíe fuchíe de ell com sol fes de les coses horribles, pero ell, cridánlo, afirmabe que habíe ressussitat.
La dona tamé teníe temó de ell, pero después de que la gen va aná prenén confiansa en ell, y, veén que estabe viu, li preguntaben sobre moltes coses; convertit en sabio, a tots contestabe y donabe notíssies de les almes dels seus paréns, y cavilabe les mes hermoses fábules del món sobre los fets del purgatori, y dabán de tot lo poble va contá la revelassió que habíe sigut feta per boca de Arañuelo Grabiel abáns de que ressussitare. Per naixó, giránse cap a casa en la dona y entrat en possessió de los seus bens, la va preñá al seu paréixe, y va passá per ventura que arribat lo tems adecuat en opinió dels tontos, que creuen que la dona porte als fills pressisamen nou mesos, la dona va parí un fill mascle, que se va di Benedetto Ferondo. La tornada de Ferondo y les seues paraules, al creure casi tot lo món que habíe ressussitat, van aumentá sense límits la fama de la santidat del abad; y Ferondo, que per los seus sels habíe ressibit moltes palisses, segóns la promesa que habíe fet, va dixá de sé selós, y contenta la dona, van viure juns, encara que cuan ella podíe, de bona gana se trobabe en lo san abad que tan be la habíe servit.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-novena.html

Carta de una mare gallega a son fill

Carta
de una mare gallega a son fill. Traduída al chapurriau.

Fillet
meu:

Te
escric estes línies per a que sápigues que te escric. Aixina que si
ressibíxes esta carta es perque te ha arribat, si no, avísam y te
la torno a enviá.

L´atre día ton pare va lligí que segóns
les encuestes fetes per la universidat de Saragossa, la mayoría de
los acsidéns passen a menos de un kilómetro de casa, aixina que mon
ham anat a viure una mica mes lluñ.

La casa es presiosa. Té
hasta una llavadora que no estic segura si funsione o no.
Ahí vach ficá roba, vach estirá de la cadena y no hay tornat a
vore la roba desde entonses, pero bueno ...

Lo
orache aquí no es tan roín; la semana passada sol va ploure dos
vegades. La primera vegada durán tres díes y a la segona ne van sé
cuatre.

Parlán
de la jaqueta que volíes, ton tío Pepe va di que si la enviábem en
los botóns ficats pesaríe massa y los ports siríen mol cars,
aixina que li vam descusí los botóns y los vam ficá a la burchaca.

Lo
dotó va vindre a casa per a vore si estábem be y me va ficá un
tubet de vidre a la boca. Me va di que no la obriguera durán deu
minuts y tun pare se va oferí a compráli lo tubet al preu que fore.

Ton
pare, quin orgull mes gran, te conto que té una faena nova en casi
500 persones als seus peus. Lo han agarrat de jardiné al sementeridel poble.

Tan germana Pilar, la que se va casá en lo seu
home, ha de tindre un fill. Si lo bebé es una chiqueta, tan germana
li ficará com yo, mo se fará mol raro cridála 'Mama'. Ton pare li
va preguntá a tan germana que si estaba segura de que ere de ella, y
va di que estabe casi segura de que sí.

Per
sert, que ton cusí Paco tamé se va casá, y resulte que li rese
totes les nits a la dona, perque es virgen.

Al
que no ham tornat a vore mes per aquí es al tío Venancio, lo que va
morí l´añ passat.

Y
ton germá Juancho... Va tancá lo coche y se va dixá les claus a
dins. Va tindre que aná hasta casa a buscá lo duplicat per a pugué
tráuremos a tots de dins del auto. Tots te añorám mol, pero mol
mes desde que ten vas aná.

Tens que escríuremos y contámos
cóm te va en la teua novia extranjera. No saps la alifara que vam fé
cuan mos vas di que estabes al llit en Hepatitis. ¿Es griega, no?,
com encara no mos u has aclarit...

Bueno
fill meu, no te fico la direcsió a la carta perque no la sé.
Resulte que la radera família gallega que va viure aquí se va
emportá los números per a no tindre que cambiá de domissili.

Ta
mare que te vol.

Tomasa
Loureiro de Mougueriño.

P.D.
Te volía enviá 100 euros, pero ya hay tancat lo sobre.

Lo fill perdut

Lo fill perdut

Fa mols añs, als tems de Mari-Castaña, al mon de may-més, ñabie un home, mol bona persona, un poc tosut, honrat a carta cabal, mol trevalladó, que, a forsa de trevallá, va aná “fen casa”.

No se va conformá en lo seu terreno sino que, pasán los díes, los añs diría yo, después de llaurá y sembrá la seua tiarra, sen va aná estenen per la de la bora y, de allí, per totes les direcsions.

De esta manera va arrivá a un riu mol ample que li dieben “lo mich de les tiarres” (en castellá Mediterráneo) y encara més allá.
Va fe barques y acompañat per los seus fills y parens va aná buscán tiarres pa trevallá més llun.

A tots los puestos a on arriváe, trevalláe les finques y conseguíe bones cullides, per aisó la chen de eisos puestos lo admiráen y va fé bons amics, inclús entre los seus chornalés.

Teníe tres fills: Bar, Valén y Mallor. Als tres los va doná bona educasió y, cuan se van fe grans, tiarres e independansia pa que cada u visquere com milló li pareguere y los tres van creise be, respetanse uns als atres y sobre tot a son pare.

Tota la familia teníe la mateisa llengua, la habíen heredat de un parén que vivíe al atre costat de les montañes, que va vindre a fels una visita y se va quedá en ells.

Pero la forma de parlala a cada puesto, lo tems se va encarregá de fela un poc diferenta per les mescles que se li van afechí a cada terme, encara en tot, al tindre lo mateis tronc, tots se enteníen.

L’home, al seus fills no sol los va doná tiarres, educasió, llengua e independansia, tamé los va envía un capatás, que ere lo dell, pa que los enseñare a caminá y a trevallá bé la tiarra pa traureli a cada tros lo milló que tinguere, vestits, fruta, pesca o lo que fore.

Pero la sang te inconveniens, a camins se mescle y se torne “mala sang”.
Y aisó es lo que li va pasá a Bar, que va aná creixen y la seua sang se va mescla en la avarisia, en la envecha y may ne teníe prau.

Va arrivá un día que les seues ansies de maná se li van eisí de la “línea recta” que li habíe enseñat son pare y va escomensá a maquiná pa furtals les finques als seus chermans.

Com tampoc en aisó ne teníe prau se va torná descarat del tot, un desvergoñit y va chirá la mirada cap a més amún, cap a les tiarres de son pare.
No sol habíe resibit la tiarra de aquell home, sino tamé li habíe donat la intelijansia y u va aná fen poc a poc, bancal a bancal, ara asó, ara alló, ara tamé la llengua, “perque vusté no ne té, sol es la meua la que val”.

Li va dí aisó a son pare, cuan a on habíe escomensat tot va sé a lo més amagat dels campos dell, a un “maset” que se diebe Jaca.

No teníe prau en res, va aná demanán, una tras atra, finques y finques, la Litera, lo Bais Aragó y, al remat, hasta se va atreví a demaná lo Matarraña, lo terreno que més cariño li teníe a la llengua de tots y a la seua propia.

Lo capatás de eise momén, com lo campo ere del amo, consentíe y consentíe, sense donás cuenta que, al remat, hasta a ell li furtaríen lo trevall y lo cárrec.
Pese a tot, lo gran pare, ya mol vellet, al pondres lo sol, is tots los díes y se sente a la porta de casa, en la cadira de corda, mirán cap al gran Riu.
La seua dona, tota preocupada, pa que no se encatarro li pregunte: ¿Chaic, qué fas?

Ell conteste: “preng la fresca”.
Y ella: “pero si ya se ha fet de nit”.

Grasies a eisa oscuridat ella no veu les llagrimetes que, un día més, cauen de eisos ulls cansats. Cansats com ell de cada nit torná a sentás a eisa mateisa cadira, mirán sempre en la mateisa direcsió, esperán, sense esperansa, que allá llun se sentisquen les esquelles de la collera de una mula y que, més tart, per la revolta del camí se vesque la llumeneta del farol de un carro que li torno a casa al seu fill, lo perdut, lo envechós, eise al que més ha vollgut.

Al corral de la bora dell se sentís bialá a un cabrit que ya se va fen gran.
“Calla Aragó, algún día lo meu fill perdut tornará y tú mos achudarás a feli una gran alifara.

Una hora después, atre camí desilusionat, atre camí disgustat, se eiseque y, agarrán la cadira, se entorne cap a dins de la casa.
Un atre día: “No ting ganes de sená”.

Un atre día perdut, ya ne son mols, ya ne queden pocs, pero, encara que sol ne sigue un, ell sempre li estará esperán.
Adal, al sial, la lluna está menguán.

Nota final: la Biblia més o menos diu algo aisí: …..

“……Y lo pare, totes les tardes eisie al camí, hasta que un día va apareise lo seu fill perdut, tot desastrat, mich despullat, descals y ell va aná corrén a resibil, lo va abrasa y va torná en ell cap a casa. Per lo camí anáe cridán y dienlos als veins: allegreutos en mi, lo meu fill estáe perdut y ha tornat. Después li va dí al cuiné: ves al corral y agarra al milló cabrit, matal y prepara una gran festa, este es lo meu fill, lo preferit y u ham de selebrá……”
Pero los milagres sol pasen a la Biblia.

Fin.