Lo fill perdut

Lo fill perdut

Fa mols añs, als tems de Mari-Castaña, al mon de may-més, ñabie un home, mol bona persona, un poc tosut, honrat a carta cabal, mol trevalladó, que, a forsa de trevallá, va aná “fen casa”.

No se va conformá en lo seu terreno sino que, pasán los díes, los añs diría yo, después de llaurá y sembrá la seua tiarra, sen va aná estenen per la de la bora y, de allí, per totes les direcsions.

De esta manera va arrivá a un riu mol ample que li dieben “lo mich de les tiarres” (en castellá Mediterráneo) y encara més allá.
Va fe barques y acompañat per los seus fills y parens va aná buscán tiarres pa trevallá més llun.

A tots los puestos a on arriváe, trevalláe les finques y conseguíe bones cullides, per aisó la chen de eisos puestos lo admiráen y va fé bons amics, inclús entre los seus chornalés.

Teníe tres fills: Bar, Valén y Mallor. Als tres los va doná bona educasió y, cuan se van fe grans, tiarres e independansia pa que cada u visquere com milló li pareguere y los tres van creise be, respetanse uns als atres y sobre tot a son pare.

Tota la familia teníe la mateisa llengua, la habíen heredat de un parén que vivíe al atre costat de les montañes, que va vindre a fels una visita y se va quedá en ells.

Pero la forma de parlala a cada puesto, lo tems se va encarregá de fela un poc diferenta per les mescles que se li van afechí a cada terme, encara en tot, al tindre lo mateis tronc, tots se enteníen.

L’home, al seus fills no sol los va doná tiarres, educasió, llengua e independansia, tamé los va envía un capatás, que ere lo dell, pa que los enseñare a caminá y a trevallá bé la tiarra pa traureli a cada tros lo milló que tinguere, vestits, fruta, pesca o lo que fore.

Pero la sang te inconveniens, a camins se mescle y se torne “mala sang”.
Y aisó es lo que li va pasá a Bar, que va aná creixen y la seua sang se va mescla en la avarisia, en la envecha y may ne teníe prau.

Va arrivá un día que les seues ansies de maná se li van eisí de la “línea recta” que li habíe enseñat son pare y va escomensá a maquiná pa furtals les finques als seus chermans.

Com tampoc en aisó ne teníe prau se va torná descarat del tot, un desvergoñit y va chirá la mirada cap a més amún, cap a les tiarres de son pare.
No sol habíe resibit la tiarra de aquell home, sino tamé li habíe donat la intelijansia y u va aná fen poc a poc, bancal a bancal, ara asó, ara alló, ara tamé la llengua, “perque vusté no ne té, sol es la meua la que val”.

Li va dí aisó a son pare, cuan a on habíe escomensat tot va sé a lo més amagat dels campos dell, a un “maset” que se diebe Jaca.

No teníe prau en res, va aná demanán, una tras atra, finques y finques, la Litera, lo Bais Aragó y, al remat, hasta se va atreví a demaná lo Matarraña, lo terreno que més cariño li teníe a la llengua de tots y a la seua propia.

Lo capatás de eise momén, com lo campo ere del amo, consentíe y consentíe, sense donás cuenta que, al remat, hasta a ell li furtaríen lo trevall y lo cárrec.
Pese a tot, lo gran pare, ya mol vellet, al pondres lo sol, is tots los díes y se sente a la porta de casa, en la cadira de corda, mirán cap al gran Riu.
La seua dona, tota preocupada, pa que no se encatarro li pregunte: ¿Chaic, qué fas?

Ell conteste: “preng la fresca”.
Y ella: “pero si ya se ha fet de nit”.

Grasies a eisa oscuridat ella no veu les llagrimetes que, un día més, cauen de eisos ulls cansats. Cansats com ell de cada nit torná a sentás a eisa mateisa cadira, mirán sempre en la mateisa direcsió, esperán, sense esperansa, que allá llun se sentisquen les esquelles de la collera de una mula y que, més tart, per la revolta del camí se vesque la llumeneta del farol de un carro que li torno a casa al seu fill, lo perdut, lo envechós, eise al que més ha vollgut.

Al corral de la bora dell se sentís bialá a un cabrit que ya se va fen gran.
“Calla Aragó, algún día lo meu fill perdut tornará y tú mos achudarás a feli una gran alifara.

Una hora después, atre camí desilusionat, atre camí disgustat, se eiseque y, agarrán la cadira, se entorne cap a dins de la casa.
Un atre día: “No ting ganes de sená”.

Un atre día perdut, ya ne son mols, ya ne queden pocs, pero, encara que sol ne sigue un, ell sempre li estará esperán.
Adal, al sial, la lluna está menguán.

Nota final: la Biblia més o menos diu algo aisí: …..

“……Y lo pare, totes les tardes eisie al camí, hasta que un día va apareise lo seu fill perdut, tot desastrat, mich despullat, descals y ell va aná corrén a resibil, lo va abrasa y va torná en ell cap a casa. Per lo camí anáe cridán y dienlos als veins: allegreutos en mi, lo meu fill estáe perdut y ha tornat. Después li va dí al cuiné: ves al corral y agarra al milló cabrit, matal y prepara una gran festa, este es lo meu fill, lo preferit y u ham de selebrá……”
Pero los milagres sol pasen a la Biblia.

Fin.