Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dona. Mostrar tots els missatges

dissabte, 3 de febrer del 2018

POESIA A LA DONA

Este fin de semana se selebre a mols dels nostres pobles la festa de Santa Agueda, es per aixo que avui vull fe un homenatge a totes les dones, lo poema de avui esta fet desde dins del cor.



POESIA A LA DONA



Juan Carlos Abella



Vull parlá de eixa persona

a la que trovo gran, mol gran

es potsé la mes importan

diguem que parlo de la dona.



A Santa Agueda li vull demaná

guardamos a totes les dones

que son persones mol bones

que mols añs mos puguen acompañá



a natros mos ompli de felisidat

cuan una jove mos diu que sí

que la seua vida vol compartí

mos fa sentí lo home mes honrat



mos aporte tantes coses

que natros no sabem vore

y que ella sempre trove

y tot son coses ben bones



dones tenim a la nostra vida

mare, filla, o germana

y una de mol enamorada

vull fels una poesía mol sentida



son un mar de sabiduria

de ternura, cariño, y bellesa

de forsa, sabé, y enteresa

y tame de gran valentia



una cosa mai podrem igualá

y es la virtut de se mare

cosa que en rés se compare

es lo mes gran que ñá



capás de crea una vida

a dins del seu ventre

no ña rés mes tendre

aixo no vá de mentira



son nou mesos de embarás

temps de cambis, de sufrimen

pero tamé de ilusió, de sentimen,

son mol valentes, ya u vorás



arribe lo momen del naisimen

deu sentimetros san de dilatá

pa que un cabet se pugue asomá

son momens de gran sufrimen



a cuatre partos ai pogut asistí

a la meua dona poc ai pogut ajudá

sol li ai pogut doná la má

y animala pa que sen pugue eixí



y después del naisimen

cuan lo fill tenen a les mans

los ix una sonrisa de les mes grans

ya no sen recorden de tan patimen



yo voldria sé tan valén

com eixa dona ques mare

que de luchá per lo fill mai pare

sempre trove lo seu momen



aquell criminal que les vol maltratá

se li olvide de aon va eixí

que una dona lo vá parí

la seua vida li vá doná



a totes les dones vull honrá

aiguen sigut mares, o no

pos cap de elles te mai pó

pa afrontá alló que vindrá



a los homens mos fan mes valens

mos apollen, mos ajuden,

mos volen, y mos cuiden

inclús cuan estem ben dolens



Santa Agueda, cuidales

pos tenen lo sel guañat

tota la vida an treballat

mai san guardat rés



donals molta, molta salut

aixo te demano yo

donals tot lo milló

a la vellesa y a la juventut.



DEDICADA A TOTES LES DONES DEL MON.

dilluns, 8 de gener del 2018

Un home a una dona. X.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: Un home a una dona. X.

A camíns lo agüelo pense que ña algúns asuntos que per vergoña, per po, per lo que sigue, no se toquen; pero aisó no vol dí que no se poden parlá en Chapurriau. A nit, no podía dormí, com algunes nits en los radés tems y los agüelos del atre costat, un poc desvergoñits, me van provocá y me van dí a que no te atrevises a fe una charrada sobre lo enamoramén; y aquí estem.

Com dic sempre, espero no molestá a dingú. Y al mateis tems deseo que tots tos vescau reflejats ahí en algún momén.

Que dingú penso que per se vell lo agüelo ya no pot tindre sentimens. Pa cuan arriveu a on estic yo ara, tos adelanto, aisó no se piart may. Hay vist casoris als vuitanta añs y no tos podeu doná una idea de lo enamorats que estáen.

Lo que se fa vell es lo cos, pero lo cor seguis palpitán hasta lo radé momén y entonses tamé.

Bona lectura.

Hola dona, mos coneisem de haber nascut al mateis poble, de habernos trovat mols camins, pels carrés del poble, de haber parlat com a veins, de habernos mirat com persones que viuen en un momen donat, en un puesto igual.
Pero los tems cambien, les estasions del añ seguisen caminán, día a dia, y arribe un momén en que un añ acabe y un atre escomense. Lo mateis pase a la vida de la chen, arribe un momén en que la situasió cambie; una situasio, una manera de portás acabe y un atra escomense, es una situasió nova.
Los ulls que tans camins te habíen mirat, que tans camins me habíen mirat, que tans camins se habíen trovat; los teus en los meus, los meus en los teus; avui pareis que es lo prime camí que te miro; eres tú, seguises sen tú, pero ara eres un atra; los meus ulls te miren y se troven en los teus, que ara tamé son uns atres.
Tú me mires, yo te miro; los ulls parlen, se entenen milló que natres; se diuen que avui mos han trovat los dos, com si fore la primera volta; tan tems chuns y an este momén mos acabem de descubri. Te tenía a la meua bora y no me donaba cuenta; tú eres lo que yo anaba buscán, la que necesito; la dona-ilusió que may había trovat y aisó que portaba añs buscán.
Mos mirem, casi en vergoña, perque es lo primé camí que te miro aisina, que te vech com la atra mitat meua; que me fas falta; que vull sé una sola persona en tú, los dos chuns, dos pensamens en un, dos ilusions al mateis sial; parlán los dos y escoltán los dos; una veu; una cansó cantada per dos goles en un sonido únic; la milló música del mon, del nostre mon.
Te miro y tot lo que vech me agrade; eres tú; la meua esperansa; lo meu futuro; los dos chuns, com los dos troncs de una mateisa olivera; vivin chuns; tota la vida; tú en mí, yo en tú; los dos; tota la vida; y cuan arribo lo momén traen pollisos, rechits, fulles y olives que buscarán conseguí lo mateis que tú y yo volem fé.
Me mires y la teua mirada me diu que tú tamé penses igual que yo; que me acabes de trová, cuan fa tan tems que mos miraben y no mos reconeisiem y de momén una vida de ausansia se ha acabat y un atra de presansia acabe de escomensá, de naise en tota la ilusió del mon.
Mos mirem y mos donem cuenta que no u sabiem pero lo destino ya fae tems que mos habíe triat pa está chuns y no mon habíem enterat, hasta ara, hasta este momén. Ting po de tanta alifara. Me dol lo cor de tan que te nesesito y lo amor nais sol. Y los teus ulls me parlen en lo mateis parlá y me diuen la mateisa conversasió meua.
Te miro y la pell se me pose de gallina, vull está prop de tú, mol prop hasta que los pials se poson de punta y te roson y la corrén eléctrica paso del teu cos al meu cos y torno del meu al teu. Y se ensengue la bombilla del cariño y mos illumino tota la vida. Y mos enseño lo camí pa fel chuns, caminán abrasats, chuns, la meua má dintre de la teua, eise camí que se diu felisidat y que es milló fel acompañat.
Me mires y te sentigo chunteta a mi y yo te abraso, tancan los brasos y, sense que tú estigues dintre, en la distansia te noto, te sentigo, com si lo aire portare la teua persona, com si fores tú. Y te abraso y tú te dises. ¡Quina felisidat!. Les mariposes que voláen per lo teu estomec, ya han pasat tamé al meu.
Mos mirem y la meua ma acarisie la teua esquena, sentigo lo ruido de les chispes que isen al rose; la atra má a la teua sintura, rodechante, pa que no te envasques may, sempre en mí, sempre chuns; los dos en un sol.
Te miro en los ulls tancats, lo teu cos pegat al meu; los teus pits al meu pit; los caps chuns, lo meu sentin, notán, respirán la teu melena; la meua respirasió a la teua orelleta; la teua respirasió profunda, desasosegada a la meua; los meus labios al teu coll, rosanlo sol; respirán profundamén hasta arribá a la nuca. Lo temperatura del teu cos ha puchat; estás en los ulls tancats ensomián un son que es verdat. Cuans camins u habíem ensomiat los dos, sense sabre qui estáe a la bora; no li posáem cara; ara ya la té, eres tú, soc yo; te sentigo, te noto, te ting; eres meua, soc teu; som natres.
Me mires, sense veurem, seguises en los ulls tancats; pero, en cambi tens los llabios ubiarts; me estás cridán y yo vull contestat.
Al remat tu me mires, yo te miro, mos mirem y eisa mirada porte la pasió al nostre abras; los meus labios rosen los teus y se fa un milacre: tu estás dintre dels meus brasos; yo te ting apretadeta. Los nostres labios, sense parla, tenen la conversasió de amor mes llarga de la vida; soc teu, eres meua y ahí seguisen chuns; ¡Ojalá! No se separon may.

NOTA: Encara que u llechisques un atra volta, no se enterará dingú.

FIN.


dimarts, 19 de setembre del 2017

Prinsipis 2

Prinsipis 2

L’agüelo “Sebeta” no ere un d’els espabilats del seu curs. Pero se habíe donat cuenta que a l’Aldea, com a tots los puestos,  manaben les dones. Que encara que a tots los papés apareisien los homens com a prinsipals, a les cases, de porta pera dintre, davall dels llansols qui manabe ere la dona.

Cuan una dona se empeñabe en una cosa, l’home fae lo que ella volíe. Un dissapte per denit: lo home: “Demá ña que matiná que sinó no acabarem les olives”. La dona: “Primé ham de aná a misá de sinc, que lo campo n’ol cambiarán de puesto.” Lo domenche, tots a misa “primera” y a les sis tots al campo.

Aisó se li habíe quedat al cap al aprendís de retó. Entonses a tota la chen que veníe a parlals, la pregunta de Luiset sempre ere la mateisa: “Cóm creu vusté que mos debem de portá en les dones del poble?”. Enrecordeutos que les dones eren unes persones mol perilloses pa los seminaristes, an aquell tems, prohibit cualquier (consevol) trate en elles. Sin embargo los entrevistats, com es normal, sempre contestaven lo matéis: “Tos debeu comportá com en una persona normal, es que acás la dona es diferenta?.

Pero, claro, an eises charrades sempre estaben presens los retós que cuidaben als seminaristes. Y, com es natural, no s’els va passá per alt, eise interés de Luiset. Se u van apuntá. ¿Per qué sempre preguntabe per les dones?. Debíe tindre alguna desviasió. Ñauríe que vichilal, mol de prop.

Y va arribá l’estiu y lo viache al poble. Dormíem a les escoles damún de palla. Als chovens del poble los va agradá que cuan van aná a buscá palla a les pallises, lo Luiset va sé lo primé en estendre la borrassa, agarrá la forca pa umplila de palla y después sabé lligá les puntes de la borrassa al crusat. Eise chic ere de poble, ere dels d’ells.

Al fes denit, van fé una missa de arribada. An aquells tems los homens encara se posaben als bancs de un costat y les dones, en mantellines, als bancs del atre costat. Van cantá, van resá y la misa se va acabá. Tots al carré. Los homens a un costat de la plasa, les dones al atre. Los seminaristes van eisí de la iglesia y tots van aná cap al grapat de homens. Tots?. No!. Ne va ñabé un que, portán la contraria als demés, sen va aná cap a les dones. Al momén totes li habien roglat y estaben intentán parlá, totes al matéis tems, en ell, en un gran soroll.
Al atre costat, los retós y los demés seminaristes, a la bora dels homens, sense aubrí la boca ningú.
Los retós y los seminaristes van prende nota. Los retós del atrevimén de Luiset. Los seminaristes del cas que li habíen fet les dones.

Al día siguién; a la mateisa hora; al matéis puesto; la mateisa misa; bueno no, un atra missa. Cantán, resán,… los homens als bancs de un costat, les dones en mantellines al atre.
Mantellina, dona, misa, iglesia

Se acabe la misa, tots al carré. Los homens a un costat, les dones al atre. Pero, les coses habíen cambiat, tots los seminaristes a parlá en les dones; tots mesclats dones y seminaristes. Bueno tots, no, Luiset se va quedá en los homens. Estos com s’enrecordaen de la palla y les borrasses ya teníen de qué parlá, van roglá al seminariste rebelde y venga preguntali per qué sabíe fe aquells trevalls.

Los retós, mirán de mala manera als seminaristes y a les dones y sobre tot a aquell condenat que habíe contagiat als demés, ell tenie la culpa de tot, ñabie que lligal curt.
Ya sé que eisos homens-sans, no son rencorosos, pero estos segur que pensaen: “eise atrevit, u pagará”.

Seguirá......

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...