divendres, 24 d’agost del 2018

Pedro Saputo en chapurriau






Tos adelanto lo primé capítul del llibre de Braulio Foz, de Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó, España. Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.



Aquí está tot lo texto per a traduí al valensiá, mallorquí, catalá de Pompeyo, o consevol atre idioma:



https://chapurriau.blogspot.com/2018/11/pedro-saputo-en-chapurriau.html






Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.



VIDA DE PEDRO SAPUTO





En castellá aquí :



y milló aquí, en formato pdf, doc, epub, etc







Al original en castellá voreu lo estil narratiu, está escrit al 1844, per lo que pot resultá pesat. Si no hau lligit antes en chapurriau, escomenseu per estos atres llibres :







Llibre primé


Capítul I


Naiximén de Pedro
Saputo.







Pedro Saputo, Almudévar, ermita, virgen de la Corona
Almudévar, ermita, virgen de la Corona



¡Beneít
sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare
los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo
verdadé eixecare a la história
acrisolada
y pura de la seua vida la digna estátua que debíem al seu talento y
a les séues virtuts!

¿Qué me donará lo món per este
servissi, per este deute comú que pago, tocánme a mí
en
ves de

a consevol atre veí? Pero ¡
a
cascala

lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara,
que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts
y per ignoráns, a les siudats y a les aldees.
¡Oh, cuáns bons
ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al
brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo
que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix
advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.






A
la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca,
a la carretera de Saragossa, va náisse Pedro Saputo de una
huérfana
donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs
sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a
la
carrera
del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de
cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua
juventut cantae en molta grássia perque teníe una veu
extremada
y tocae lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltae
lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol
pincha y asseada; no envechae res, ni a pobres ni a rics; tots la
volíen be, y ella no volíe mal a ningú.


Per
a
mes
gran notíssia

de la persona dirém que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero
tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa,
desembossada
de paraules; pit ple y ubert,

discreta,
honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol
afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols
pretendéns, y los va tindre, en efecte, no menos en línea recta que
en la línea torsuda, y de tots los gustos y apariénsies; pero no se
donae per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les
paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe
sense oféndrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aissó
que la van marejá mossos mol fanfarróns y valéns, y algúns en
ajuar y
pegujar,
que la hagueren convertit en una
hidalga.
Cuan escomensae a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la
boca que si se casae ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía
en vers que diebe:


Si te cases tindrás
home,



llágrimes, pena y
doló;


conserta sola lo teu
amor


y lo fruit sirá
gloriós.


No enteníe lo sentit
general de la professía y poesía, pero va entendre mol be y se li
va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y
ere prou per a que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota
proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí
los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está
soltera.


Antes
de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y
encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si
ella no u diu; pero u díe y u afirmae en tanta naturalidat que van
tindre que créureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol
fortot y majo, y preguntánli de quí ere, va di: Per ara meu y de
Deu. Y de aquí no la van pugué traure.
Una
mica se van mosquejá lo justíssia y tamé lo siñó retó perque no
díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo
dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.


Cuan
van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al
poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres
diferéns de los que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se
oferíe a sé lo seu padrí; y lo justíssia y lo síndic van ajuntá
consell general del poble y van di: «honrats veíns de Almudévar:
per la veu que ha corregut debeu sabé que la honesta filla
pupila
de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y
no té qui lo porto a la pila. Fému a sorts si tos pareix, y de los
tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.»

-
¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos hómens y una dona;
y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la
dona, y que los dos homes y lo síndic la acompañaren. Ere una
donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no
teníen que habés

presentát
per séu la mare del chiquet y no estae be que la visitaren. Pero a
qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van
mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos,
padrina la donsella, y lo
va
traure de pila

mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y
alifara, que la van doná los acompañáns y son pare de la mateixa
padrina.



Li
van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa
al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una
conda
en la formalidat y satisfacsió que mostrae y als
dijes
y
mantilla
que li ficae; y la gen la volíe encara mes que abáns. La paráen
tots per a mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegraen; y
moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.


dimecres, 22 d’agost del 2018

Lo niu

Lo niu
Después de la gran troná, va ñaure un tems que a l’Aldea ñabie un grapat de muixons, los que habíen quedat cuan se van acabá los trons y los rellámpecs y n’ols va tocá aná a fe la nova mili. Pichó va sé los que van tindre que buscá una atre terme o un atre país pa fe niu y a uns atres als que lo gobiarn los va ficá tancats dintre de uns nius als que tamé s’els diebe presons y grasies que nols van posá daván de uns uniformes en escopetes que escupien bales y los enviaben a volá al sial o a pudrís al infiarn.

Com se habíe acabat casi tot lo minchá, los animalets se manteníen en lo que podíen, a camins pasán molta fam, pero, per lo menos, ñabie pau y cada u al seu niu, lo qui tenie sort de tindrel, fae lo que podíe.

Se habíen aprofitat tots los puestos que estáen lliures, algúns van tindre sort y lo seu niu no habíe quedat masa chafat.

Se buscáen grans y llaos a tots los puestos posibles, cada un a on podíe, inclús sembrán los bancals mes estrets y curts, pero no ñabie un atre remei.

Los més pobres, que nols habíen quedat muisons grans y ni siquiera un niu vell o los habíen fet eisí d’ell, habíen fet niu a cualquier forat de cualquier paret. Allí habíen amuntonat la poca brosa que habíe quedat y que ells habíen pogut replegá. Y en aisó, molta voluntat y algo de cariño van conseguí fe un niu, encara que fore un poc destartalat. Sense llum, ni siquiera del carré, en una oscuridat total, pero per lo menos, cuan plovíe no se remulláen y los seus muixonets no pasáen masa fret, perque estáen tots apretaets. Pareisien vileros, simples pardalets.

Tamé va ñaure alguns sortuts que la seua rasa teníe plumes blaves y eisos van podé seguí vivin davall dels rafecs dels tellats, en uns nius naus encara que fore en puestos vells, pero ells estáen ben abrigats y cada camí que se asomáen a la finestra del niu tenien vistes al carré. Si los miráes be pareisien orinetes o avions.

Y pa acabá, estáen los que habíen guañat o que habíen tingut antepasats en mols dinés, eisos van recuperá los seus nius al amparo de parets de pedra, sense alchés ni simén. Algúns a la sombra de la paret de la iglesia, als grans forats que ñabíe a les parts altes, que teníen unes vistes estupendes, bona ventilasió y hasta dos entráes pa lo mateis niu. Eren los coloms y les falsilles del poble. Miráen als atres animalets desde dal.

Ñabíe mols enemics, sobre tots uns muisons més grans que fáen los nius als albres del voltán de la aldea y que estáen mol despiarts per si los vileros se descuidáen. A alguns puestos los dieben algarses, a uns atres fam, fret, chal, mala cullida, falta de aigua, caló, pobresa, deudes, pedregáes y mil noms més.

En esta situasió se va viure uns añs. Conserván lo niu un añ detrás del atre, en la milló maroteta y lo milló parotet. Com podíen y cuan podíen anáen millorán lo niu, tapán los foraets minuts y les bades que eisien, en lo que podíen. Procurán portá cada día minchá, encara que fore poc, als muixonets. No ñabíe pares com eisos, habíen nascut en la nesesidat y en ella vivíen, sense disá en cap momén de enseñals als menudets qué ere la vida y cóm teníen que portás en ella. Si podíen se afanáen en busca sempre una llana o un fil més que portá a casa y que fare un poc de manta pa pasá menos fret.

Los muixonets menuts van tindre la sort de veure lo mon, per primé camí, al asomás al forat del carré y, pasán lo tems, a fe lo primé vol y dependre a volá. Per aisó eise niu, encara que la vida los portare mol llun, encara que un día lo tingueren que disá, ya no lo olvidaríen may. Sempre seríe lo seu niu y sempre voldríen torná an ell, inclus pa morís; sobre tot cuan arrivare eise día o eisa nit.

Pasán los añs, encara que tingueren una vida nova, un niu nau, inclús a un forat milló, a una paret més forta, may olvidaríen aquell forat mal fet, desd’el que, la primera volta, van descubrí la llum y que ñabíe més coses que la oscuridat y la fredó de dintre de aquella paret vella, pero allí habíen nascut, allí habíen conegut a sons pares, als seus chermanets y desde allí habíen eixit pa coneise uns atres nius, la aldea y unes atres aldees. Pero eise sempre será lo seu niu y sempre estará allí.

Ña voltes que la sort, la mala sort, vol que lo teu niu cambio de muisons, cambio de ales, de plumes, de mans y a tú ya no te dison entrá. Ells no saben que ña algo que no te podrán furtá, que aquell niu sempre será lo teu, encara que sigue de uns atres y los teus recuerdos, eisos dingú t’els podrá llevá. Sol pensá en aisó se me posen les plumes y los plumons de punta.

Algúns camins, cuan tancáe los ulls y aprofitáe pa mirá cap a dintre d’ell, sempre trováe lo recuerdo de aquell niu y encara que sol fore veurel desd’el carré, nesesitáe torna de cuan en cuan y mirá aquell forat que tans camins habíe vist per dintre. Podé está un momén a la seua bora y respirá l’aire que ere lo mateis dintre y fora del niu. Eise dingú li u podríe llevá.
Al prinsipi, casi tots los añs, ñabíe algún niu que quedáe vuit, los que vivíen allí no podíen sostindres y teníen que volá a un atre puesto, mols camíns sense emportás ni la brosa siquiera, perque no teníen ni maleta pa dula y aná a un atra aldea y torná a escomensá, sense res. Sol en la forsa que done la nesesidat y la ilusió que done la vida.

Va ñaure un añ en que les algarses de les chelades, lo fret, se va presentá de repén a l’Aldea y mols nius se van quedá vuits, los muixons van volá en desbandada, cap a uns atres pobles. La machoría cap a puestos a on se piuláe casi igual que a l’Aldea. Allí a unes parets mol altes, plenes de forats, se van buscá un niu nau, a camins compartinlo en uns atres muixons, pero la nesesidat done forsa, sobretot si no te quede més remei.
Qui més, qui menos, se va buscá la vida. Uns volan, uns atres fen nius pa més muixons; ñabíe qui trevallán en les ales, uns atres en los pics.

Y va aná pasán lo tems y va aná pasán la vida; cuan se podíe, algún día o alguna semana, a lo milló pa festes, tornáen al niu de l’Aldea, allí desenpolsáen la brosa vella y vivien uns díes com si no sen hagueren anat may y después, tristos per dintre, encara que disimulán per defora, tornáen al niu forasté, aquell que may seríe lo seu niu.

Pero no s’en habíen donat cuenta de una cosa. Que al niu nau habíen nascut o habíen criat als seus muixonets y eisos, la machoría, ya no eren, ya no seríen del niu vell, del de l’Aldea, ya no volíen sé de poble.

En alguna ocasió les algarses del paro, de la falta de trevall o inclús de la desgrasia tamé se aprofitáen dels pobrets muixóns de les capitals y entonses va ñaure valens que van fe lo camí al revés, van torná a l’Aldea y allí lo seu niu y los atres muixons los esperáen en les ales ubiartes y enseguida se van sentí atre camí com si no sen hagueren anat may. L’alegria va torná. Estáen al seu niu.

Més tart, uns atres, als que la vida de trevall sels ha acabat, tornen als nius vells, uns pa quedás, uns atres pa pasá lo estiu y después lo inviarn pasal al niu nau, sobretot perque los seus fills, que ya van naise allí, ara, ells ya tenen muixonets menuts y eisos donen vida.
Pero pa tots, estigues un día, una semana o més tems al niu vell, les plumes se tornen noves y les piles se carreguen hasta dal, hasta que pugos torná, ell sempre te esperará.
Es una sensasió espesial la que se sentis cuan, anán cap a l’Aldea, arrives a la costa del mas de Fraga, a la estasió, als tretxe pons o al cruse de Fornols. Vingues per a on vingues, lo niu te cride, ya estás prop, lo niu no cambie, sempre está allí.

Ña una ley de vida. Allí a on has volat, no te ha quedat més remei que fet un niu nau, eise niu a on han nascut uns atres pollets, los teus, y pan eisos lo niu nau ya es lo milló del mon, es lo niu de la seua vida y com a tal lo tindrán y ya no s’en voldrán aná a un atre puesto perque eise será lo seu niu y tú, chirarás lo cap en selets, cap a un forat vell de una paret vella de un poble vell, del que vas tindre que fuchí, y acacharás lo cap y malviurás, perque ya may estarás al teu niu.
FIN

Lo niu

Anales de Cataluña, Narciso Feliu de la Peña y Farell (Index)

(Nota del editor : Se corrige parcialmente la ortografía en castellano.)  Imagen: Biblioteca de Catalunya. Llibres Pere Borrás: MCMXIX: D. V...